Decisions i mentides. Un apunt autocomplaent.

En algun altre lloc que em fa mandra buscar d’aquest mateix bloc, i en l’encapçalament del meu perfil al facebook he anotat una frase del llibre Novel·la familiar, de John Lanchester, que ve a dir que, en realitat, poques vegades prenem decisions sino que fem el que la vida ens porta a fer i és després, quan “mirem enrere”, que ens adonem que hauriem pogut fer altres coses, de manera que arribem a la conclusió que hem fet el que hem fet perquè hem pres una decisió basada en l’existència d’altrernatives sobre les que hem triat lliurement. La frase no és així exactament i a més ara l’he arrodonida una mica per a donar-li encara més sentit.
Hi he pensat molt aquests dies, uns dies en que qüestions bàsicament laborals han dificultat el meu accés a la xarxa i per tant m’han obligat a “prendre la decisió”, diguem que involuntària, d’allunyar-me d’un mitjà que em vincula a altres maneres d’entendre el món, les coses, la vida. No ha estat una decisió “voluntària”, sinó com diu d’alguna manera Lanchester, l’únic resultat possible del camí per on em porta la vida aquests dies. I si ara ho escric aquí és precisament per evitar que la racionalització a la que sometem els records de les coses tot just han passat em porti d’aquí a un temps no gaire llunyà a dir alguna cosa així com “vist com anaven les coses a la feina i donada la molta feina que tenia, vaig prendre la decisió d’allunyar-me per uns dies dels meus blocs i dels blocs amics ja que d’aquesta manera em podia dedicar amb més intensitat a allò que m’interessava”. Seria mentida. Ni vaig prendre cap decisió al respecte (encara que algú, jo mateix per exemple, podria dir que no prenent la decisió contrària ja n’estava prenent una, de decisió), ni la meva dedicació a temes relacionats amb la feina té a veure amb un suposat increment del meu interés per la mateixa.La feina és feina i prou, i com deia Rubianes “mira si es malo trabajar que te pagan por hacerlo…”

3 pensaments sobre “Decisions i mentides. Un apunt autocomplaent.

  1. ostres, m’ha desaparegut un comentari!

    Jo et deia que mentre no prenguis la decisió de desaparèixer de la xarxa…

    i després “em sembla” que afegia que jo mai no he cregut en aquesta suposada llibertat de decisió que (no) tenim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*