Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

La gestió del temps, un impossible? Digressió a partir d’un funeral al que no hem anat.

Novament han passat massa dies des de la darrera entrada al bloc. Causes? No sé si són causes o són excuses. La feina, un Màster propi, una classe  que he hagut de donar jo en un altre Màster, refredats, cansament…
Des de fa unes setmanes o uns mesos la meva jornada s’inicia a les sis del matí i acaba entre les dotze i la una de la nit. Segurament, uns anys enrere això no hauria representat un problema per a mi, però ara em condiciona i afecta el ritme de determinades activitats en les que voldria ser (passeu-me la redundància) més actiu.
I al damunt, les activitats a què obliga la feina: el treball pròpiament dit, però també els cursets de formació, les reunions, i sobre tot les reunions en què la conclussió és que ens hem de tornar a reunir per dedidir, segurament que un altre dia quedarem per fer una nova reunió, probablement per veure si el problema del que portem temps parlant ja s’ha resolt sol.
Quan participes en cursos d’aquests en què ve un expert (suposat) a explicar-nos que hem d’aprendre a organitzar-nos, una de les coses que ens ressalten és que hem d’aprendre a gestionar el nostre temps. El primer contrasentit és, moltes vegades, haver de dedicar vuit hores diàries d’un, dos o tres dies a fer cursos o cursets d’aquests on ens expliquen obvietats que ja ens han explicat mitja dotzena de vegades. Si realment un (o sigui jo) fos lliure de gestionar el meu temps, no hi hauria estat, avui al curs i hauria estat al funeral de la Mariló Casals, la tieta Mariló, al costat de la família i els seus amics.
Perquè ara comencem a estar en aquella etapa -de fet ja fa un temps que hi som- en què els tanatoris es converteixen, lamentablement (o no), en punt de trobada i en certa manera de posada al dia  d’informació familiar.
Les vetlles i els propis funerals són un interessantíssim punt de confluència familiar, on retrobes branques oblidades de la família, cosins llunyans,  nebots, ex-parelles de cosins o cosines, fins i tot antigues amistats que, sobtadament reapareixen, com si de manera fantasmagòrica haguessin estat invocats o convocats per la persona difunta. I, segurament igual que en alguns casaments, sempre hi ha aquell que no coneix ningú i que no entenem què hi fa però que, per si de cas, ningú no gosa de preguntar-li quina relació tenia amb el finat o finada. El dia que la tradició de fer un àpat a peu dret, a l’estil anglosaxó, amb el cos present, s’acabi d’instaurar (només és qüestió de temps, mireu sinó les ofertes que fan els dels Serveis Funeraris de Barcelona), haurem de vigilar amb aquests pul·lulants, que segurament es faran més abundants.
En fi, avui és un d’aquells dies en que quan arribes a casa et sents hipercrític, probablment perquè tot el dia has estat en llocs diferents d’on creies que havies hagut d’estar fent coses que segurament hauries preferit deixar per altres dies.

  1. T’acompanye en el condol. I això que dius, Antoni, sobre la gestió del temps és una realitat, i et mous entre sent un maleducat o un balafiador del temps propi. És tan fotut ser anglosaxó en un medi natural llatí…..que costa molt……després grates sobre eixes figures i sols és borumballa en la realitat…uns autèntics desastres personals. Molta façana i poc de veritat. N’he fet un fum de cursets per profesionals de la cosa temporal que sols sabien la lletra però no la música, quan, al remat,  acabes penetran en la seua vida quotidiana.

    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.