Metges i relació metge-malalt: un petit apunt

Comentàvem ara fa uns dies amb uns companys i companyes de feina com ha canviat la professió mèdica en els darrers anys. Hi ha metges que es lamenten que la consideració social de la professió està “per terra” i que les coses “ja no són com eren”. Per sort. Alguns metges continuen considerant l’exercici de la Medicina com un “art”, i es resisteixen massa sovint a l’avaluació dels seus actes i a reconèixer que avui en dia no n ‘hi ha prou amb l’empirisme per aconseguir que les actuacions professionals no solament siguin correctes sinó científicament impecables, que és el que la societat demanda actualment.
La Medicina avui és ciència i tecnologia. El coneixement ja no es pot sostenir en fonamentalismes empírics. Els pacients sovint arriben a les consultes sent coneixedors de la misteriosa terminologia que abans s’utilitzava mig per “despistar” mig per fer patent l’assimetria de coneixements en que es basava la relació metge-malalt.

(segueix)

La mateixa relació metge-malalt ha estat mitificada per part de l’estament mèdic com part d’aquest “art” a què al principi em referia. És cert, me’n lliuraré de negar-ho, que és fonamental una relació de confiança entre metge i pacient; i que quan les coses no van com han d’anar és més suportable la situació si la confiança existeix. Però avui en dia no es valora un metge perquè sigui més empàtic o perquè generi més tranquil·litat des d’un suposat pedestal.
El metge es valora (o s’hauria de valorar) per la capacitat de fer entenedor allò que sap, per explicar fins i tot les seves limitacions al pacient, per compartir amb ell decisions que poden tenir implicacions en l’estat de salut del malalt. S’hauria d’acabar d’un cop per sempre aquella imatge irritant del metge “perdonavides” a qui el pacient hauria d’estar agraït per la casualitat d’haver caigut en les seves mans.
El metge és un treballador de la salut i com a tal té un paper important en l’economia productiva del nostre sistema social. Però això no el converteix en una mena de semidéu a qui la gent plana ha de besar les mans. I per aquest motiu em posa de mala lluna l’intent d’alguns sectors (molt nombrosos) de la professió mèdica de mantenir un sistema de castes dins del món sanitari que sembla que vagi dirigit a perpetuar la intocabilitat i la infalibilitat de la pràctica mèdica… i dels qui la practiquen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*