La prostitució al carrer: problema o qüestió estètica?

Com sembla que el tema de la grip ja no dóna per gaire i que cada vegada hi ha més veus reclamant que ens deixem d’histèries individuals i/o col·lectives, gairebé sense solució de continuïtat, hem trobat una altra qüestió per emplenar les portades de la premsa durant uns quants dies: el suposat debat sobre la prostitució.
La veritat és que no acabo de tenir clar si aquest suposat debat és sobre la prostitució o sobre el seu exercici al carrer. I si he de ser sincer, tampoc no tinc clars alguns aspectes del que en penso. El que sí que tinc clar és que la dosi d’hipocresia amb què es farceix és considerable i què les declaracions de determinats polítics de l’Ajuntament de Barcelona s’estan fent més en clau electoral (ai, les enquestes!) que no pas de voluntat de resoldre un suposat problema.

Perquè el problema real només és un: hi ha una sèrie de persones, de dones majoritàriament, que estan sent explotades, ja sigui per màfies, ja sigui per “xulos” i que aquesta explotació es concreta en el que, de vegades, de manera eufemística s’anomena “sexe remunerat”. La legislació d’alguns països considera delicte la retribució d’una relació sexual ja que constituiria una forma d’explotació de la dona. I evidentment, és delicte també el proxenetisme.

El què s’està plantejant ara és purament una qüestió estètica: treure el comerç sexual del carrer per tal que “els nostres fills no ho vegin” (Hereu dixit); traslladar-lo a zones “ad hoc” (proposta verda de barri vermell); abolir la prostitució (idea de ‘n Trias; per cert, algú em pot explicar què vol dir això? sobre tot, què en farem de les persones que exerceixen la prostitució? prohibir-la? fer-la il·legal? les convertirem en delinqüents per poder-les detenir, cosa que ara no podem fer?).

(segueix)


A mi em sembla que manca voluntat global per anar una mica més enllà en el debat. I fins i tot per afrontar preguntes incòmodes que jo no sóc capaç de respondre, entre altres coses perquè jo, com a individu sense més capacitat de decisió que la que em dóna una papereta cada quatre anys (i a fe que això en aquests moments és ben poca cosa!), només puc tenir opinions, no respostes.

Per exemple:

És la prostitució SEMPRE I EN TOTA CIRCUMSTÀNCIA una forma d’explotació? Un tendiria a respondre que sí, que el que una persona es vegi obligada a comerciar amb el seu cos implica una forma de sumisió i explotació. Però a un no li acaba de quedar clar si sota aquests raonaments, emesos de forma absoluta, no hi ha condicionaments religiosos i de paternalisme moral més que no pas de llei natural.

Quan ens proposem “acabar amb la prostitució” tenim clar si estem parlant només de treure-la del carrer, o en realitat algú ha fet un plantejament general de què cal fer amb aquestes dones que, en molts casos no han fet mai res més i que, fins i tot, en alguns casos consideren la seva una professió “normal, com qualsevol altre”? I en els casos de les que no tenen “papers”, ens quedarem tan tranquils expulsant-les del país (si és que es pot fer)? Quin problema haurem resolt?

És possible “regular” l’exerici de la prostitució extirpant la veritable lacra, que són els proxenetes? i en tot cas, no seria un contrasentit considerar delinqüents els clients que són la veritable font d’ingressos de les prostitutes?

Certament, el tema dóna per a un debat molt profund perquè hi ha implicacions ètiques, estètiques, legals, econòmiques, culturals, etc. Però, a risc d’equivocar-me, penso que s’ha posat ara d’una manera un xic oportunista al damunt de la taula, sense la intenció de resoldre la qüestió de fons, només fent evidents els aspectes més superficials i possiblement estètics, del tema.

Les solucions que, políticament, s’han enumerat aquests dies, si és que es poden qualificar així, només tenen a veure amb l’ocultació del tema. No amb cap model de societat. No amb un model de societat en què cap persona hagi de vendre el seu cos per tal de sobreviure o encara menys, una societat en què ningú pugui obligar a una altra persona a fer us del sexe amb finalitats comercials. I fins i tot aquí ens continuaria quedant el dubte: i què passa en els (escassos però no excepcionals) casos en què una persona individual deicideix lliurement utilitzar el seu sexe com a font d’ingressos?

El problema, com la realitat, és polièdric, té tantes cares i genera tants dubtes que mai no ens l’acabaríem. I menys, al meu entendre, si en el seu plantejament no tenim un model no ja de ciutat o de país, sinó de societat. Cosa que no sembla que estiguin massa predisposats a fer determinats polítics, per més que se n’omplin la boca. 

 

9 pensaments sobre “La prostitució al carrer: problema o qüestió estètica?

  1. Bones,
    Complementant el teu extens anàlisi. Us recomano la lectura fàcil de “Marita y las mujeres en la calle”, de la Dolores Juliano i la Mabel Piérola.
    Has tocat el punt clau. Quina societat volem?

    Salut!

  2. Cal protegir la dona que escull lliurement aquesta tasca. No crec que cap dona ho faci per gust… Cal impedir que ningú se’n aprofiti d’elles, que ningú les obligui a fer-ho.
    Un cop fet, cal donar alternatives a aquestes dones.
    Dejar-les fer la feina i cercar-ne una de més digne per oferir-lis.
    Les zones vermelles, mirat fredament i ben estudiat, no es mala idea.
    Si no vols veure-les pel carrer deixa-les estar-se en bars o altres locals. Mentrestant, les trobes una feina més digne.
    Només es parle d’aquestes dones que estan pel carrer, de les que es venen per les cases i pisos de la zona alta ningú en diu res. Ningú en diu res xq els usuaris son persones de clase alta, amb poder i diners.

  3. El més ridícul de tot això és que s’hagi engegat el debat (debat que de tant en tant torna a sortir quan hi ha soroll) a partir de veure el que passa ‘en fotografia’. Sembla que és més real una foto o una filmació que no pas la realitat. El que no es veu, no genera alarma. 

    La prostitució en ella mateixa no és cap problema i n’hi ha de moltes menes. Pot generar problemes sanitaris o de delinqüencia, com les drogues, és clar. Ens pot agradar més o menys, però el cert és que n’hi ha un gran consum, només cal veure els anuncis dels diaris. Aquest romanticisme de pensar que ningú no ho fa per voluntat pròpia, etcètera, tampoc és cert, sempre hi ha hagut gent, fins i tot amb diners, que ho han fet per incrementar interessos, però són un altre sector, és clar. També hi ha senyores de classe mitjana, de comú acord, han muntat algun xiringuito sobre el tema, de forma independent.  Hi ha de tot i més i si us ensopegueu amb algú usuari dels serveis que en vol parlar, podria informar de la qüestió en profunditat, però hi ha molta hipocresia. També hi ha gent que es prostitueix dedicant-se a la política per fer calés i tenir poder i no pas pel bé comú, cosa que no ens farà afirmar que s’ha de prohibir la política.

    Com molt bé dius, el problema és l’explotació, la marginació, les màfies i la resta. Tenir gent menor d’edat cosint en tallers sòrdids també és explotació però mai direm que la confecció s’ha d’erradicar. Cert també que la moral pesa, i molt, en tot plegat. Ara bé, el problema del centre de Barcelona no és ‘només’ aquest, és de degradació general dels espais. Podríem trobar fotografies molt colpidores que no són de prostitutes, també, gent dormint en mig del carrer entre orins, borratxos, coses així. I tot al centre de la ciutat. Per supervivència pura i dura aquestes mateixes prostitutes roben i són agressives en ocasions,  i qui viu a prop n’ha de patir les conseqüències, cosa que també s’entén prou bé, des del seu punt de vista. El centre de Barcelona, més enllà de les prostitutes, ja fa temps que està absolutament prostituït, ens hem venut bous i esquelles al turisme massiu de gresca i beguda.

     

  4. Contestar tot això és molt complicat, però allò important en principì no és contestar-lo, sinó fer-se les preguntes com a primer pas. Si no hi ha pregunta no hi ha investigació, això és la clau de la recerca. Així és en la política i en la societat, quan la gent ens ho empassem tot, no ens preguntem res. Quan comencem a fer-nos preguntes llavors alguna cosa comença a replantejar-se i, d’aquí, en sortiran respostes, hi haurà un camí a recòrrer, com passa en la recerca, ja no estarem estàtics, començarem a replantejar-nos moltes coses, com fas tu aquí. M’agrada que consideris que l’únic dret a emetre cada quatre anys un vot sigui poca cosa, també t’estàs preguntat que ha passat amb el concepte democràcia que ens van prometre aquells que van lluitar, i alguns morir, fa uns quants anys, aquells màrtirs pel no res a la pràctica. Fas molts plantejaments que m’agraden en general. I, evidentment, cada persona és lliure per fer amb el seu cos el que li doni la gana i també hi ha homes, en aquest cas, que serien verges si no existís la prostitució, i això demostra que a aquesta societat li queda molt per avançar. Cada persona és lliure per vendre el seu cos, però no és lliure si li estan olbigant a fer-ho i, a sobre, pitjor quan això és un negoci per alguns, i ningú pot ser propietari del cos, ni de la ment de cap persona. És clar que això s’ha de resoldre, s’ha d’anar a les “arrels” del probema, o sigui, s’ha de ser “radical”, no “reformista”. No en diré més perquè al final esptallaria el teu bon article. Salut, company

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*