Sobre el Facebook: començant a esborrar “amistats”

Vaig obrir el meu compte al facebook més encuriosit que no pas pensant trobar-li cap utilitat real. Quan vaig, a través d’aquesta eina, retrobar coneguts, entrar en contacte amb els meus germans, relacionar-me amb gent de la feina (poca) i descobrir que podia saber què pensaven algunes persones pròximes que tenia “agregades” vaig pensar que potser sí que estava bé la cosa aquesta.
Ara però he decidit començar a esborrar “amistats”. Estic cansat que em proposin jocs als que no vull jugar, que em convidin a esdeveniments als que no vull anar, que em proposin referèdums als que no vull votar i que em suggereixin amistats que no conec o no vull conèixer.

He esborrat algun familiar que he pogut veure que simpatitza amb grups parafeixistes i xenòfobs catalans i d’altres que fan servir l’insult com a únic element de reflexió. He esborrat amics de la meva filla perquè crec que, encara que ells no tinguin prou sentit comú i es pensin que quan escriuen només l’altre interlocutor llegeix, crec que no tinc dret (i si el tinc no vull exercir-lo) a assabentar-me de determinades coses. I he esborrat la meva filla de les meves amistats, perquè crec que si té alguna cosa per explicar-me ja vindrà a fer-ho i si no ho fa no vull saber-ho fent l’espieta per Internet.
De vegades un es sorprén de la poca prevenció i nul·la precaució que se sol tenir: el fet que internet sigui impersonal no vol dir que sigui anònim. I molts hi som amb nom i cognoms. Si la decisió és consistent i conscient, cap problema. Però si respon a una moda, malament.
El facebook és una revolució, no en tinc cap dubte, però com tantes altres coses, si no es pensa quan s’utilitza, si no som conscients que a través seu estem exposant coses que, segurament, cara a cara no exposaríem a ningú, pot arribar a ser perillós. És clar que, segurament, tot és qüestió de ser sel·lectiu. És precisament aquesta sel·lectivitat la que em duu a començar a esborrar-ne suposades amistats, un consell que he començat a fer extensiu a aquell qui vuilgui escoltar-me.

6 pensaments sobre “Sobre el Facebook: començant a esborrar “amistats”

  1. Tens raó, sovint la gent no és conscient de les dades que facilita, que fora de context poden donar una imatge distorsionada.

    I això de rebre un aquantitat enorme de correus i propostes ja cansa.

  2. Roda el món i torna al Born. Com saps et vaig lligar al Netlog, per que et llegia ací. També, Pura, em digué que estàveu contactats pel tema literari de l’altre bloc.

    A mi em sembla que estem tan enfaenats que no donem l’abast. Darrerement sols faig que llegir-vos i quasi ni escric. N’és una manera d’estar units, com qualssevulla altra.
    ‘Exempli’ que diria Llull: avui, me n’anava a la Malva-rosa amb uns amics i un d’ells ha caigut malament d’una contractura lumbar, pel que s’ha fotut el sopar a la platja i el bany a mitjanit.

    Rep una salutació cordial.

    sgt: Josep Blesa.

    PS: no “fades”, home !

  3. Hola Toni, tot i que no has marxat, amb aquest apunt em dóna la sensació de que tornes a casa.
    El bloc és un petit racó de casa.
    Una abraçada

  4. Hola Antoni
    Com saps també estic al facebook, la veritat encara no ho he entès massa tot
    això, però estic d’acord amb el que dius. Tinc molt pocs contactes, i no hi
    escric massa. Certament si un és selectiu es poden trobar coses interessants.
    De tot el que m’arriba no recordo haver convidat a cap dels meu contactes que
    no passen de la quinzena.
    Bé dons ja he dit la meva.
    És un plaer poder llegir els teus apunts al bloc.
    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*