Parlant de poesia davant d’adolescents: tota una experiència

Aquest matí he tingut una d’aquelles experiències que podríem qualificar d’intensament gratificants, i més en aquests dies en què tot sembla que es vagi imbuint d’un malhumor (o una mala llet) profund (profunda en el cas de la mala llet).
Fa uns quants mesos, en Josep Paniello em va comentar la possibilitat que a la classe de català de 3r i 4rt d’ESO de l’escola on ell treballa hi llegíssin un dels meus llibres al llarg d’un trimestre i que un cop fet això i discutit el llibre, jo hi anès un dia per per-hi una xerrada i respondre als dubtes i qüestions que els nois i  noies em platejarien.
Tot i que amb una mica de respecte (la imatge d’una classe plena de gent amb catorze o quinze anys llegint un llibre de poesia no acabava de configurar-se dins la meva imaginació) em va semblar una proposta interessant i m’hi vaig avenir. De manera que avui ha estat el dia en què a primera hora del matí m’he dirigit cap a Sabadell per enfrontar-me a una situació que en aquells moments em semblava, com a mínim, de resultat imprevisible.
(segueix)

I l’experiència ha estat tan satisfactòria i gratificant que crec que he fet una descàrrega d’endorfines tan intensa que m’ha permès al llarg del dia afrontar amb la màxima tranquil·litat un seguit de contrarietats que en altres condicions m’haurien provocat notables emprenyades.
Per començar, s’havien llegit el llibre, l’havien treballat, havien discutit entre ells els dubtes, havien interpretat i discutit els poemes fins i tot més enllà del temps lectiu que tenien destinat per a fer-ho. Sé que això, en condicions normals no hauria de sorprendre, però el món actual de l’adolescència no afavoreix, ans al contrari, aquest tipus d’activitats…
Per la meva part els he explicat una mica el procés pel qual una persona amb formació científica es pot veure empès a iniciar una “carrera literària” (passeu-me l’expressió, si us plau!); la importància que hi poden tenir determinades influències familiars, o sobre tot en el meu cas un professor de català dels anys setanta que duia un macuto amb un llibre de Gabriel Ferrater i ens va ensenyar, a través d’ell i d’altres autors, a analitzar la poesia: a comptar síl·labes i versos, a descobrir la rima consonant i la rima assonant, a entendre un poema a través de les metàfores…  Els he parlat dels motius de l’escriure, de la influència i repetitivitat d’alguns temes com la mort, les pors, l’amor…
I lluny de fer ganyotes d’adolescent desinteressat (bé, sí, n’hi havia algun que feia esforços veritables perquè no se li notessin els badalls, però era l’excepció) he pogut observar que escoltaven amb interès, respecte i  silenci i somrient quan veien que algunes de les explicacions que jo donava coincidien amb el que ells pensaven.
Després, a l’hora de les preguntes, m’han posat contra les cordes en algun moment, perquè un cop escrits els poemes, la reinterpretació per part del mateix escriptor pot ser molt difícil…
En fi,  crec que he sortit de l’escola en un núvol, sobre tot perquè en el fons el que he viscut avui és el resultat de la tasca d’un professor que s’ha posat al costat dels alumnes a l’hora de llegir, d’interpretar, de raonar, de dubtar sobre el que un individu desconegut i distant havia plasmat en un paper en blanc un bon dia en forma de poemes.
I ha estat especialment gratificant perquè ha resultat una d’aquelles experiències que et fan recuperar la fe en la gent. En la que està creixent i és capaç de respondre davant del feixuc exercici d’interpretar la poesia, i també en la dels professors i mestres, tan sovint criticats i blasmats, que són capaços d’engrescar-los en aquest i altres tipus d’exercicis.
Gràcies, Josep per haver-me donat l’ocasió de gaudir d’aquesta experiència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*