Evasives i confessions

Avui he pres una actitud conscientment evasiva. Covard, diran alguns (amb tota o part de raó). No m’he mirat les notícies perquè no volia veure res que fes referència als incidents de Barcelona. No estic d’acord amb l’ocupació de rectorats per part dels estudiants, entre altres coses perquè penso que realment són una minoria que estan coaccionant a la resta. I perquè crec que no tenen raó. Però això és opinable, i puc estar absolutament equivocat.
Però encara menys entenc la barbàrie posterior per part de grups d’estudiants (?) com no entenc determinades formes de repressió policial posteriors.
I quan penso “no estic d’acord amb les reivindicacions dels estudiants…”, miro enrere, em veig fa uns anys i sento pessigolles a l’estòmac.
I faig el que fan (fem) els què volent o no ens hem “aburgesat”, que dèiem abans: mirar cap a una altra banda i repassar coses de la feina que m’he dut a casa. Amb mala consciència, això sí, però amb molts dubtes sobre si existeix algun bàndol o cantó on poguem posicionar-nos amb una certa claredat. Perquè tothom està més còmode en un o altre cantó, i navegar entre dues aigües augmenta el perill d’ofegar-se en els dubtes.
I m’amoïna no saber qui són “els bons” d’aquesta pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*