Per a què hauria de servir la cosa aquesta del finançament? La diferència entre el necessari i l’important amb la salut com a exemple

Un té la sensació que, a còpia de parlar-ne de manera etèria i abstracta, el tema del finançament acaba per avorrir la majoria dels mortals (i possiblement també dels déus si és que aquests existissin). La causa última de l’avorriment és que poca gent sap per a què serviria aquest finançament que tants mals de cap provoca als nostres polítics. Tampoc no podem oblidar que una important part dels mitjans de comunicació (des) informen com els plau del tema i fan creure la gent (amb l’ajut de govern i oposició propis en la seva pròpia inoperància quan no palesa inoportunitat a l’hora de treure determinats temes) que els diners que es reclamen es faran servir només per doblar pel·lícules, potenciar festes tradicionals, obrir el què a Madrid anomenen ambaixades, i subvencionar capelletes (a Madrid ho fan amb Boadella, aquí tenim el Sr. Bru de Sala). Cosa que possiblement tampoc no acaba de ser fals del tot.

(segueix)

Un troba a faltar que allò que en actes amb presència limitada de gent es diu sense embuts i fins i tot amb contundència, s’acabi dient en veu alta i acabi essent titular a tota pàgina dels diaris, i hauria de ser-ho un dia rere altra: que, per exemple el País Basc destina més de 300 euros per persona i any a la salut més que Catalunya (més de 1600 per menys de 1300), i que Extremadura és la segona d’aquestes coses que l’estat anomena Comunitats Autònomes en despesa sanitària per càpita. Catalunya és, si no vaig errat, la dotzava, per darrera de Múrcia, de Canàries, de Castella…
Una cosa similar passa en educació.
Quan el què hauríem de fer és posar el crit al cel perquè la nostra sanitat pública no es pot permetre determinades prestacions que sí que es permeten a Extremadura, Euskadi o Andalusia, nosaltres enviem cortines de fum amb el doblatge de pel·lícules al català, un  tema interessant i no nego que necessari (més ens valdria però dedicar aquests diners en tot cas a obtenir nivells acceptables d’anglès entre els nostres fills, que en general solen ser patètics -no els fills, els nivells) però segurament no prioritari. Almenys no tan prioritari com els altres.
Algú dirà que barrejo prèssecs amb pastanagues. Potser sí.
Però podeu parlar amb molts metges que van arribar a creure’s un  dia que el sistema sanitari català era modèlic en tant que era pròxim, accessible, equitatiu i de qualitat, i que avui els (ens) cau la cara de vergonya quan visitem centres o hospitals de la resta de l’estat, posem pel cas a Albacete o a Osca i veiem com han avançat en tecnologia, en coneixements i sobre tot en qualitat de vida dels seus professionals i nosaltres seguim en la majoria dels casos si fa no fa com a finals dels vuitanta o principis dels noranta, mirant-nos el melic i incapaços, hores d’ara de compartir una cosa tan essencial com és la història clínica del malalt per evitar que quan algú canvia de metge, de centre de salut o d’hospital se li repeteixin proves, radiografies, analítiques que ja li han estat fetes. I no el tornen a operar d’apendicits, per dir una cosa, perquè ja no en té, però si es pogués potser li ho farien, en alguns casos per falta de la informació a què em refereixo, en altres per una innata desconfiança dels metges (d’un cert tipus de metges) atot allò que no hagi fet, vist o demanat ell mateix. Això darrer podria ser motiu d’una altra disquisició.
En fi, ¿quan veurem titulars dels diaris de Catalunya que diguin: “Si Catalunya tingués els diners que li corresponen, les llistes d’espera es podrien reduir en tant…, es podria invertir tant més en investigació,  el sou de metges i infermeres es podria equiparar als europeus, etc” o bé “permetrien reduir en el tant percent que sigui els barracons amb què encara s’imparteixen classes a no sé quantes escoles, o es podria afrontar els reptes de la immigració a les escoles d’una determianda manera i no només amb el voluntarisme del professorat”?.
A canvi d’això, el titular  a tota pàgina segueix sent que doblarem pel·lícules i que vigilarem si les cartes dels restaurants estan en català. I, sentint-ho molt, sense negar que això sigui necessari, algun dia algú els haurà de fer classes als polítics de la diferència entre necessari i important (i perquè no?, l’oportú) . Perquè no és el mateix i jo, a la meva feina he hagut d’aprendre-ho, o sigui que ells poden fer-ho també. I si ja ho saben, el que han d’aprendre és a  transmetre-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*