Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Tres mil o deu mil (2): una mena de resposta

La controvèrsia està servida, sobre tot en base a la lectura incompleta i esbiaixada del què un ha dit. O el què ha volgut dir i no se n’ha sortit. Com el meu anterior post ha donat lloc a alguns comentaris, em permeto el luxe de no respondre’ls d’un en un sinó de cop.
Ningú no nega el mèrit, i així ho dic a la meva entrada als què contra les inclemències polítiques, informatives i tendenciositats vàries hi van anar. Ningú no diu que la xifra no era important.
Dic i reafirmo que si l’objectiu era 10000 el resultat va ser un fracàs. I prou. No utilitzem les mateixes armes i arguments dels partits polítics que sempre guanyen les eleccions encara que hagin perdut la meitat (o de vegades més i tot) dels diputats. Siguem realistes: els organitzadors no van tenir cintura quan setmanes abans de la manifestació ja era evident que no serien 10.000 els presents, ni molt menys.
Distància, diners, crisi, falta d’informació (ara resulta que això és únicament culpa dels mitjans de comunicació?) tot són excuses. Sabeu quants lectors té, per posar un exemple Vilaweb, que sí que n’ha donat informació des de fa temps? I les desenes de blocs que en parlaven?
Però, fem una altra reflexió, us heu parat a pensar si el Barça juga la final de la Copa d’Europa, quanta gent es mobilitzarà? Deu, quinze, trenta mil, més fins i tot? Llavors ja s’haurà superat la crisi? O la distància haurà deixat de ser important? No, el que quedarà clar és què és el que la gent considera important, mal que ens pesi, en aquest país.
A això és al què em refereixo en parlar de fracàs: purament i senzilla a no haver assolit els objectius. Si eren massa ambiciosos és que no eren realistes i en algun moment s’haurien hagut de replantejar.
Jo sóc dels que no hi va anar. Primer perquè m’és materialment impossible fer una cosa així un cap de setmana; després perquè precisament en un cap de setmana no serveix per res, per motius que altres han explicat abans que jo.
Finalment perquè sóc un sobiranista molt poc nacionalista i molt poc transversalista.. . I per tant no m’agraden certes companyies per al viatge. Vull dir que a mi no em faria feliç un estat propi, per exemple de les característiques d’Andorra, amb tots els respectes pels andorrans però cap pel seu sistema polític.
Ah, algunes respostes concretes:
1. no em faré del Psoe; ni ho he estat ni crec que mai ho pugui ser. Aquesta és una de les coses que menys m’agraden dels nacionalpatrioteristes, la desqualificació barroera per damunt de la confrontació ideològica. Si no penso com tu sóc el teu enemic i això vol dir ser del Psoe, per a alguns, del PP per a d’altres.
2. Insisteixo: fracàs en relació als objectius i per tant amb això vull dir fracàs dels organitzadors que s’ho hauran de plantejar d’una altra manera si mai s’hi volen tornar a posar. Cal fer que a la gent li resulti fàcil, no que sigui un esforç gairebé apostòlic.
3. És possible (hauria de revisar les entrades dels darrers temps) que darrerament no hagi parlat massa de política. He parlat de llibertat d’opinió, he parlat del paper de l’estat, he parlat d’educació, he parlat de la crisi, i del paper de les empreses en ella, i com bon pardal assolellat he acabat parlant del que m’ha donat la gana. I això, amic, com tot, és política.
4. I finalment, més enllà del resultat, si el què es buscava era ressò, doncs també s’ha fracassat. Un minut i mig al TN i para de comptar. No gaire més què el que TV3 ha dedicat alguna vegada ales manifestacions contra la cacera de la guineu a Anglaterra.
Per dir clar el que penso: no es que hagi estat un fracàs numèric. Crec que ha estat un error d’estratègia. Com ho va ser que després de la manifestació pel dret a decidir de principis del 2007 (a la que Sí que vaig ser present) es permetés la desactivació del moviment per culpa de les mateixes picabaralles que sempre han impedit que aquest país tingui un veritable moviment sobiranista amb cara, ulls i, evidentment, implantació real en la societat civil.

 

  1. Per a començar has fet teves les xifres ‘oficials’. O sigui que no tens
    raó quan dius ‘es miri com es miri’ perquè t’ho mires des d’una
    perspectiva prou concreta.
    Inflar la participació en les manifestacions
    ho fa tothom però tu, amb gran exigència moral, reclames als
    sobiranistes més del que fan els altres, com una condició ‘sine qua
    non’ per a legitimar el seu projecte polític. Hi estic bàsicament
    d’acord. Ara bé, si reconeixem que la guerra de xifres és un fet, també
    cal comptar amb la possibilitat que els mass-media espanyols rebaixin
    el nombre de manifestants, com sembla que ha passat.
    Em vaig penedir d’haver-te proposat que et fessis del PSOE perquè
    després vaig pensar que probablement ho fóssis. Molts dels teus
    apunts ‘polítics’ els poden rubricar perfectament membres destacats
    d’aquest partit.
    Si algú diu que la manifestació va ser un fracàs o un error estratègic, convé també saber si aquesta persona està d’acord amb els principis pels quals s’ha convocat (és difícil que un no-nacionalista, poc transversalista com tu  se’ls faci seus). No hi ha possibilitat de construir sinergies, doncs.  Demanar el dret a l’autodeterminació per a després quedar-se a mig camí (per a reclamar federalisme, per exemple, o per a dir que no t’agrada compartir-lo amb segons qui, és un engany o una excusa).
    I pardal assolellat és l’expressió més adient per a referir-me a una mena de solipsisme políticoliterari de mirar-se el melic a través de la  recerca cosmològica, cosmogònica, cosmo-óccica, o sigui purament frívola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.