Pessoana (4)

No subordinar-se a res -ni a un home, ni a un amor, ni a una idea, tenir aquella independència llunyana que consisteix a no creure en la veritat, ni, si n’hi havia, en la utilitat de conèixer-la- tal és l’estat en què, em sembla, ha de transcórrer, en si mateixa, la vida íntima intel·lectual dels qui no viuen sense pensar. Pertànyer -vet aquí la banalitat. Credo, ideal, dona o professió -tot aixo és el calabós i els grillons. Ser és ser lliure.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

3 pensaments sobre “Pessoana (4)

  1. Home, el pensament està prou bé però és prou impracticable; el fet de proclamar això ja és “subordinr-se” a una idea. Crec que és important tenir una idea que et guiï (ara no sé si està ben escrit perquè VilaWeb no permet veure el corrector ortogràfic de Firefox mentre hi escrius un comentari), ara bé, a vegades, sí que fujo d’allò dels principis. “Sóc una persona de principis”: això no m’acaba de sonar bé. Morir per un ideal? Potser tampoc. M’agrada una cita que diu (aprox.): “Per què morir per un ideal si resulta que potser que aquell ideal era equivocat”, etcètera. Ja m’agradaria no haver de tenir cap tipus de subordinació, però i els fills, la parella (en una comunitat anarcollibertària de mutu acord -tenint en compte que cada comunita podria configurar-se lliurement- podria compartir-se tot, ben maco, però…). Clar, la llibertat última seria l’absència de qualsevol tipus de pertanyença (ortog. ?), no vincles emocionals, etc., i estaries subordinat a la idea que n’és inherent i a la teva soledat absoluta (no pots tenir ni la necessitat de necessitar algú en un moment determinat, i si la tens -que ja seria dependència=subordinació- no pots pretendre que altri estigui amb tu quan el necessites si aquella persona aquell/a no ha de tenir tampoc cap tipus de dependència). En fi, seria llarg…

    Per mi la clau és l’absencia de coacció i/o de coerció, l’absència de “poder”. El respecte a l’altre i el respecte a la seva pròpia llibertat com a persona. El respecte a tu mateix i a la teva pròpia llibertat com a persona. És l’únic principi, l’absència de “poder sobre l’altre i de poder de l’altre sobre tu”=”coacció”. És una idea, per a mi és tan sols una idea, un ideal de vida a imprimir en tot allò que fas, millor o pitjor, però que em serveixi sempre de guia, un camí, un camí sense fi, però que es du a terme quan camines. És la llibertat, és el principi simple i únic de la idea llibertària, de l’anarquia “pura”. No és un fi en si mateix sinó un camí, i, si l’intentes posar en pràctica, estàs construint la teva pròpia llibertat i la llibertat dels altres. No és una revolució simplement un canvi de mentalitat, una guia de vida per aplicar a casa, a la feina, en la interacció amb els altres, per intentar comprendre’ls i ser més “bo”. No és fàcil però qualsevol intent d’absència de poder per petit que sigui en les teves accions diàries és posar en pràctica allò més bo de tu mateix i caminar cap a la llibertat mútua.

    Perdona el discurs, però ara tenia ganes de compartir aquesta idea -a la que intento estar “subordinat”- amb tu. Molt discutible, com tot

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*