Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Tòquio blues, de Murakami, o la soledat entre desenes de milions de persones

No havia llegit fins ara res d’Haruki Murakami, i m’he decidit a començar a fer-ho per un llibre que tenia a casa des de fa una bona temporada.
És un llibre dur, no tant per la forma com pel contingut. La soledat “acompanyada” dels principals actors de la novel·la és francament brutal. El llibre, que enganxa gairebé des del primer moment, reflecteix una societat moderna i occidentalitada, però que alhora conviu amb les tradicions mil·lenàries que li donen el caràcter que té al Japó actual.
No és una novel·la sobre cap mena de desencís. Els protagonistes, majoritàriament adolescents viuen en un món propi i aïllats del mateix entorn que els condiciona. El suïcidi, la depressió, no són malalties sinó formes d’entendre aquesta relació o no-relació amb els altres.
Si l’hagués de descriure amb una sola paraula, diria que és una obra torbadora. I que m’ha obert la gana de llegir altres coses del mateix autor.

  1. … i l’haurem de començar aviat, ja que la feina se’ns acumula… Al nostre bloc hi ha comentat un recull de contes de H. Murakami que es diu “El salze sec i la dona adormida”, el qual ens va fer que ens compràrem aquest de “Tòquio Blues”, que resta a la cua de llibres pendents… ja el comentarem també.

  2. Una de les coses més colpidores del llibre és la naturalitat amb què es parla i es refereix a temes com el suïcidi; també crida l’atenció la pràctica inexistència en la major part dels protagonistes de relació amb els pares (pensem que són adolescents), i una visió certament peculiar de les relacions sexuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.