El Pregó de Festa Major de Vilallonga de Ter (any 2008)

El dia 8 de novembre vaig tenir la satisfacció de ser el pregoner de la Festa Major de Vilallonga de Ter. Mai no havia fet de pregoner i no sabia si me’n sortiria bé. Ara, passats els dies, superat l’ensurt i vista la reacció de la gent ja us puc dir que la cosa va anar acceptablement bé.
Ha estat una experiència molt agradable per la que només puc manifestar agraïment a les persones que van comptar amb mi per a un moment tant im portant de la Festa.
Si seguiu llegint, hi trobareu un resum més o menys extens.





Pregó de la Festa Major de
Vilallonga de Ter,

8 de novembre de 2008

 

 

Voldria començar abans que res donant les gràcies a
l’Ajuntament de Vilallonga per haver tingut la generositat –i potser la
temeritat- d’invitar-me a llegir el pregó que inicia les festes del poble.
Entenc aquesta invitació com una mostra d’hospitalitat, de dir-me a mi, i per
extensió a la meva família que a Vilallonga estem a casa nostra. Quina millor
manera de fer-ho que participant en el tret de sortida de la Festa?

Quan, fa unes setmanes, un grup de joves del poble,
em va demanar que fes el pregó de la Festa Major, vaig tenir inicialment un sentiment
de perplexitat. Quan, després de demanar com és que havien pensat en mi van fer
referència als meus llibres, la perplexitat va deixar pas, no ho puc negar, a
un sentiment potser una mica més gratificant i que no sabria denominar amb una
sola paraula: sorpresa, satisfacció, il·lusió i també una mica d’angúnia,
recança i por, si és que hem de ser sincers.

Perquè, és clar, la major part dels pregoners de
festes no solen haver de passejar-se pel poble durant els dies de la festa
major amb el risc que els assenyalin després d’haver fet el ridícul. I bé
podria passar que demà, segons com vagi això, jo no m’atreveixi a sortir de
casa…

Una vegada mig assumit l’encàrrec, vaig respirar i
vaig fer el que fa tothom que no sap com fer una cosa avui en dia. Engegar
l’ordinador, posar el Google i escriure… PREGONS DE FESTA MAJOR. Amb aquesta
entrada hi ha registrades unes 28000 pàgines només en català!!, de manera que
vam començar a aprofundir en el tema. Alguns ajuntaments, pengen els pregons de
festes al seu web, és el cas del de Barcelona, i també del de Molins de Rei.
D’altres, tampoc no massa, expressen que precisament a partir d’aquest any o el
vinent ho faran. I en d’altres, majoritàriament a la demarcació de Lleida quan
diuen pregons volen dir anuncis, de
manera que no ens serveix de massa cosa si el que busquem és orientació sobre
el què dir.

Vaig començar a mirar què deia la gent que feia el
pregó a Barcelona i quin tipus de gent era: cal dir que solen ser gent famosa
de veritat, sobre tot escriptors, però també científics, humanistes, metges
il·lustres, i fins i tot algun premi Nobel. Després vaig mirar els d’altres
indrets, com ara Molins de Rei o Vilafranca del Penedès; aquí sobre tot hi
havia més gent de la faràndula, escriptors o artistes mediàtics, gent que surt
per televisió o que han guanyat premis de cine… Fent memòria, quan penso en
els darrers pregoners de Festa Major a Rubí, que és on vivim quan no som aquí,
em venen al cap Àngel Pavlovski, Javier Gurruchaga i Joan Pera. Després de fer
la llista em vaig mirar al mirall i encara estava més espantat.

Vaig seguir passejant amb el Google per allò que
se’n diu el ciberespai i vet aquí que ens trobem no una sinó vàries webs que
ofereixen famosos per a fer pregons de Festa Major. Llavors vaig reflexionar i
vaig pensar que si, entre tanta gent com hi ha al món per elegir, a Vilallonga
havien pensat en mi, no podia decebre’ls i vaig acabar de confirmar
l’acceptació.

Per als qui no ho sàpiguen, i, sobre tot per als
qui coneixent-me es demanen què hi faig jo aquí, els diré que sóc metge i
escriptor. Bé, escriptor és aquell que escriu, però es dóna el fet que jo he
tingut la sort de veure, fins el moment, publicats tres llibres i en tenim
algun altre en marxa. I al capdavall, el que acaba fent que un entri en aquesta
categoria que jo en dic de “bitxo raro”, permeteu-me el barbarisme, és el fet
de tenir la fortuna o la sort que una editorial t’accepti els originals i s’hi
jugui els quartos.

Per a molts, la combinació de metge i escriptor pot
semblar estranya ja que reuneix dues tendències en la vida que poden semblar
contraposades: una suposadament científica, la de metge, i l’altra aparentment
més abocada a la humanística, com és la d’escriptor. No seré jo qui desmenteixi
la teòrica paradoxa, però sí que per a qui més s’hagi sorprès podem esmentar
altres metges, i segurament no serà el meu cas, que han destacat en el camp de
la literatura i del pensament.

No us faré perdre el temps amb una llista de
persones que complien els dos requisits, però sí que voldria esmentar el
lleidatà Màrius Torres, gran poeta mort pels volts de 1940, de tuberculosi, a
qui voldria aprofitar per retre homenatge i aconsellar-ne la lectura.

El segle passat, l’escriptor Prudenci Bertrana, que
no era metge, va escriure Jo, memòries d’un metge filòsof dedicades a la vida del metge i
escriptor Dídac Ruiz que en un moment de la novel·la manifesta “Déu us deslliuri d’un metge conferenciant,
fol·liculari,, discutidor, periodista, condecorat o intern de massa clíniques
estrangeres! Déu us deslliuri també d’un metge filòsof!”.

Per tant, agafant fil per randa les paraules de
Prudenci Bertrana, provarem de no filosofar gaire i mirarem de centrar-nos en
el que pertoca, què és donar el punt de partida a la Festa.

Vam arribar a Vilallonga mig de casualitat, buscant
el que es coneix vulgarment –i admeto que és un terme que en certa manera a mi
em sona una mica pejoratiu- com una segona residència. Nosaltres ja coneixíem
la Vall de Camprodon, o això ens agradava dir, encara que la realitat era que només
coneixíem Camprodon i Setcases. Vilallonga de Ter té l’avantatge, i segons com
l’inconvenient, que fa anys que la carretera no hi passa per dins, de manera
que l’única referència que en teníem era l’espectacular salt d’aigua que hi ha
al costat de la carretera, i el càmping, que queda a l’esquerra pujant i a la
dreta baixant. Poca cosa més en sabíem.

Van ser dos factors els decisius perquè nosaltres
siguem ara aquí: en primer lloc la possibilitat que allà on ara és casa nostra
hi poguéssim entrar a viure de manera immediata; i l’altra la tranquil·litat
que s’hi respirava al poble, aquell mes de maig del 2001. Bé, aquestes dues i
jo hi afegiria encara una tercera, el fet que estant casa nostra ubicada allà
on és, ens permetia sentir-nos integrats en el ritme del poble.

Confesso, si és que aquestes coses cal
confessar-les, que aquí a Vilallonga m’hi sento, ens hi sentim, com a casa. Tot
i que sé que per a la gent del poble és important que vingui gent, que hi hagi
vida i moviment, per a nosaltres, que venim del món del soroll, del tràfec, de
les presses, de l’estrès en  una paraula,
la sensació de quietud i tranquil·litat d’un dissabte al matí o d’un diumenge a
la tarda és absolutament impagable.

Per als que no esquiem, per als que no necessitem
sensacions fortes, el que dóna valor a la nostra estada aquí és el fet de
compartir les hores amb la gent del poble, parlar de tot i res amb els veïns, al
carrer, a les botigues, als restaurants, ja sigui de la crisi, de la sequera o
de la cacera del senglar, nosaltres que tampoc no cacem… I a part d’això, hi
ha el plaer de compartir també aquests camins, aquestes muntanyes, conèixer-les
cada vegada si és que és possible una mica més. I en la mesura del possible,
acabar sentint-nos, que en bona part ja és així, uns més entre els habitants
d’aquest meravellós indret de la Vall.

Moltes vegades, quan el diumenge al vespre
carreguem de nou el cotxe per tornar a enfilar carretera avall, en escoltar el
silenci en que queda el poble, ploraríem per no marxar. I no cregueu que no ens
ha passat pel cap en algun moment passar a formar part de la llista de
vilallonguins i vilallonguines de fet o d’adopció que té el poble.

I és precisament aquest sentiment el que em fa
sentir especialment feliç de ser ara aquí, entre tots vosaltres, just al moment
de començar, diguem-ne oficialment, perquè la gresca ja va començar fa unes
quantes hores, la Festa
Major
de veritat, la de Sant Martí.

Us agraeixo novament l’oportunitat que m’heu donat
de sentir-me part integrant d’aquestes festes. Potser m’haureu de disculpar
haver fet servir records personals i algunes vivències de persona que fa
normalment la seva vida en un món més urbà i que potser manté encara una visió
excessivament bucòlica de la vida a muntanya.

Potser serà bo anar acabant i ho faré com va fer
Elvira Lindo l’any passat a Barcelona, a les Festes de la Mercè, justificant-hi
la seva controvertida presència, tot recorrent a unes paraules de Tete Montoliu, a qui una
vegada li van preguntar perquè tocava jazz i ell va dir: “és que sóc negre”.
Elvira Lindo va dir que en aquell cas, ella, madrilenya de naixement, era
barcelonina.

Jo en aquest cas, si em demanen què hi faig, aquí,
podria dir igualment: és que sóc lletissó.

BONA FESTA MAJOR, I VISCA VILALLONGA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*