Hores de fum: un poema per celebrar l’entrada 150
Aquesta és l’entrada 150 des que vaig obrir aquest bloc. Això vol dir que, fet i fet, entre aquest i els blocs que vaig “tenir” amb anterioritat, dec haver-ne escrit ja més de sis-centes al llarg dels ja més de quatre anys que fa que vaig entrar en aquest món. No sé si algú recorda que quan aquest fenòmen es va iniciar rebia altres noms, entre ells, el de dip (diari interactiu personal, crec que volia dir). Em sembla recordar que els primers intents els vaig fer també amb mesvilaweb, després vaig obrir-ne un amb pseudònim a La comunitat, vaig passar per blocat (abans Lamevaweb.info) i vaig tenir un bloc (blog?) a blogspot (ara blogger). Fins i tot, durant una llarga temporada vaig mantenir (no sé si la paraula és etimològicament correcta en el nostre idioma, referida a aquests invents) simultàniament dos blocs (a blocat i a blogger). Ara fa més d’un any que volto per aquí, a can Mesvilaweb, i m’hi sento prou còmode, de manera que m’ha semblat oportú fer una revisió de les meves passes per aquest món del ciberespai blocaire.
I com els números rodons donen per coses d’aquestes, m’ha semblat que podiem, d’alguna forma, celebrar-ho.
Si seguiu llegint l’entrada hi trobareu un dels meus poemes, el darrer del llibre La mirada de la gàrgola, que es titula Hores de fum.
I com els números rodons donen per coses d’aquestes, m’ha semblat que podiem, d’alguna forma, celebrar-ho.
Si seguiu llegint l’entrada hi trobareu un dels meus poemes, el darrer del llibre La mirada de la gàrgola, que es titula Hores de fum.
HORES DE FUM
Fa hores que plou i és ara que m’ho miro
fent un cafè, a un vell bar de la plaça,
veient passar els records que s’arrengleren
amb l’usual tendresa de l’espera.
S’obren davant del fum del meu cafè
espais i temps per on transiten coses,
somnis potser, que jo mai no recordo,
i un breu perfum de nits imaginades
m’empeny —ja ho sé— a escriure altra vegada.
¿Peco, tal volta, enyorant cigarretes
per fer més dens el fum d’on m’alimento?
Avui tot és desert, no ens queden vicis
que abandonar si emmalaltim de sobte.
Ve un tedi immens que ens engoleix les hores.