Telèfon

Primer ha sonat el telèfon.
A l’altre cantó (a l’altre cantó de què?), un silenci i una respiració.
Jo tampoc no he dit res.
A través de la finestra vèiem com plovia. Quan he penjat el telèfon (perquè n’hem de dir penjar del fet de pitjar un botó?) ha deixat, sobtadament, de ploure.
Ens hem mirat. Hem somrigut. Després s’ha fet de nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*