JV Foix com a símptoma
Tenia el bloc silenciat. Potser perquè, com tants, sóc víctima d’un cert desànim global que em porta a pensar que per no dir res d’interès més val callar. Però avui m’ha vingut ganes de parlar, encara que sigui molt breument, i fer-ho referint-me al poeta de qui ahir es va complir un quart de segle del seu traspàs.
Si fa un temps m’haguessin dit que hi hauria la resposta que s’ha produit davant d’una convocatòria blocaire d’homenatge a un poeta que, permeteu-m’ho dir, no es pot considerar un poeta popular, no m’ho hagués cregut.
Foix no és un poeta fàcil. Vaja, a mi no m’ho sembla. Dubto que molta gent sigui capaç d’entendre d’una tirada no ja el què diuen sino “de què van” molts dels seus poemes. No és una crítica. M’encanta la sonoritat de la poesia, especialment dels sonets, de Foix, però especialment en els seus textos dels anys 20 i 30, tinc seriosos problemes per seguir-ne, deixeu-m’ho dir així, l’argument si no m’hi poso de valent. Però sóc conscient que en la poesia no tot és ser entenedor i que sovint l’exercici estètic és tant o més important que l’argumental. No sé si m’explico.
Tot això es deriva de que no sent Foix un poeta de masses (vaja, que no arriba fàcilment al públic com podia fer-ho per posar un exemple Martí i Pol), ha estat capaç de mobilitzar la blogosfera catalana i una mica més.
I perquè dic “com a símptoma”? Per que tinc la impressió que respostes com aquesta no serien possibles sino existís al país una consciència sostinguda d’agressió externa. Ahir el diari Ara s’havia acabat a quarts d’una en alguna llibreria de Rubí (ciutat poc sospitosa d’estar entregada al sobiranisme!) i pel que tinc entès la sortida del llibre antològic del poeta va ser més que acceptable. Darrerement, estem observant com determinats programes de televisió de TV3 (com ara alguns “Sense ficció” o la pel·lícula “Pa Negre” o el documental del 30 minuts sobre la crisi als EUA) assoleixen quotes de pantalla importantíssimes en horaris i dies en què no solien fer-ho.
Tinc la impressió, i tal vegada sigui injustificada, que d’una manera més o menys inconscient estem, com a col·lectivitat, generant dinàmiques de resistència cultural (és la cultura l’avantsala de la política?) que fa pocs anys no hi eren o almenys no eren tan evidents.
Potser abans no les veia o potser ara no hi són i sóc jo que estic encegat. O potser és que dormo i per això em penso que hi veig clar.
Si fa un temps m’haguessin dit que hi hauria la resposta que s’ha produit davant d’una convocatòria blocaire d’homenatge a un poeta que, permeteu-m’ho dir, no es pot considerar un poeta popular, no m’ho hagués cregut.
Foix no és un poeta fàcil. Vaja, a mi no m’ho sembla. Dubto que molta gent sigui capaç d’entendre d’una tirada no ja el què diuen sino “de què van” molts dels seus poemes. No és una crítica. M’encanta la sonoritat de la poesia, especialment dels sonets, de Foix, però especialment en els seus textos dels anys 20 i 30, tinc seriosos problemes per seguir-ne, deixeu-m’ho dir així, l’argument si no m’hi poso de valent. Però sóc conscient que en la poesia no tot és ser entenedor i que sovint l’exercici estètic és tant o més important que l’argumental. No sé si m’explico.
Tot això es deriva de que no sent Foix un poeta de masses (vaja, que no arriba fàcilment al públic com podia fer-ho per posar un exemple Martí i Pol), ha estat capaç de mobilitzar la blogosfera catalana i una mica més.
I perquè dic “com a símptoma”? Per que tinc la impressió que respostes com aquesta no serien possibles sino existís al país una consciència sostinguda d’agressió externa. Ahir el diari Ara s’havia acabat a quarts d’una en alguna llibreria de Rubí (ciutat poc sospitosa d’estar entregada al sobiranisme!) i pel que tinc entès la sortida del llibre antològic del poeta va ser més que acceptable. Darrerement, estem observant com determinats programes de televisió de TV3 (com ara alguns “Sense ficció” o la pel·lícula “Pa Negre” o el documental del 30 minuts sobre la crisi als EUA) assoleixen quotes de pantalla importantíssimes en horaris i dies en què no solien fer-ho.
Tinc la impressió, i tal vegada sigui injustificada, que d’una manera més o menys inconscient estem, com a col·lectivitat, generant dinàmiques de resistència cultural (és la cultura l’avantsala de la política?) que fa pocs anys no hi eren o almenys no eren tan evidents.
Potser abans no les veia o potser ara no hi són i sóc jo que estic encegat. O potser és que dormo i per això em penso que hi veig clar.