Secundària Memòria

He acabat de llegir avui La cendra dels anys, la darrera novel·la (suposo que de moment) de la Júlia Costa. Vaig ser a la presentació que en va fer a la Catalònia i allà vaig comprar, ara ja fa uns mesos, el llibre. El fet de no haver pogut tenir, per motius bàsicament relacionats amb la meva feina, una desitjada continuitat en la lectura, ha fet que el procés hagi estat més lent del que m’hauria agradat.
No vull fer-ne una crítica. Altres en saben més i ho faran molt millor que no pas jo. Només vull expressar algunes consideracions sobre el llibre i la història que recull i a la vegada aconsellar la seva lectura.
Una primera consideració: sé, perquè ho va explicar ella mateixa, que ha trigat força anys a enllestir-lo. M’imagino que ha visitat indrets, s’ha documentat sobre alguns esdeveniments i alguns personatges i fins i tot, no m’estranyaria que, d’alguna manera l’hagi coniderat la seva obra més important: No sé si ho serà, perquè espero que encara ens ofereixi algun llibre encara millor. Mentre l’anava llegint, no em podia sustreure a un pensament que avui en acabar-lo ha tornat al meu cap. Crec que si s’ho hagués proposat n’hauria pogut treure una mena de nissaga, i haver fet un llibre de les dimensions dels del Falcones o el Ruiz Zafon (que ja sé que no són sants de la seva devoció). Però vull dir que n’hagués pogut treure encara més suc del que n’ha tret, que ja és molt.
Segurament per a fer això, hauria d’haver escrit la història de manera longitudinal i llavors, amb tota probabilitat hauria perdut la gràcia (a canvi, hauria guanyat la possibilitat, per què no? de veure la història convertida en un guió de cine o de minisèrie: personalment m’agrada més que la trama de Pà Negre).
Segona consideració: el llenguatge de la Júlia és ric i creïble, és proper, no es perd ni en circumloquis irrellevants, ni busca un cultisme excessiu que el faci de difícil digestió, un mal que apareix massa sovint en el nostre petit món intel·lectual i literari. Les descripcions dels indrets, d’Userda, Solanes, Santa Maria… sense ser exaustives permeten imaginar-se un territori, sense necessitat que sigui un lloc concret del país; encara que a mi, personalment m’ha vingut de gust identificar amb alguns indrets de la Garrotxa i La Selva.
Tercera: la història és també en si mateixa creïble. I ho és perquè crec que molts dels personatges són identificables en el sentit que coneixem gent que s’hi assembla.  Aquest país és ple de Núries, de Joseps Maries i de Francescs i Raquels. De senyores Dolors i (encara) de ressons de carlinades,  de clericalisme, republicanisme i (encara més) de la Guerra del 36, amb efectes que no s’han esborrat del tot al món rural. I no s’entendria una història centrada en aquest món rural al llarg d’uns 150 anys sense que travessés per aquests temes, que la Júlia Costa tracta des de la introspecció dels personatges principals.
Una altra consideració, que no sé si és bona però a mi m’ha fet gràcia. Hi ha moments del llibre, els més reflexius, segons com els més crítics amb determinades postures dels protagonistes, en què és fàcil “sentir la veu” de la Júlia quan escriu a La panxa del bou. Especialment quan fa esment de les contradictòries actituds de la gent d’esquerres o que se’n fa dir. No vull que soni a retret. En allò que escrivim hi deixem una part de nosaltres mateixos, i allà queda perquè algú sempre ens hi pugui reconéixer. I això no és res dolent, ben al contrari.
En resum, per a mi es tracta d’un bon llibre, m’ho he passat molt bé llegint-lo, m’ha deixat aquella tristor que deixen els llibres quan els acabes, i ja l’he recomanat, a més de fer-ho des d’aquí, a vàries persones (ja ho havia fet abans d’acabar-lo).
I ho deixo aquí, amb la darrera frase del llibre (la puc posar perquè no condiciona per res el coneixement de la trama):
No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot.
Personalment espero que si la Júlia té entre mans algun projecte com aquest sí que aconsegueixi completar-lo.

Sembla que el govern bipartit, amb l’ajuda de Déu (i això possiblement el converteix en tripartit 3.0), no pensa donar treva al desmantellament de les fites socials sobre les que hem fonamentat durant anys la construcció d’una societat moderna.
Reconeixent que la societat prèvia a la crisi no és ni de bon tros la ideal (només faltaria), que érem lluny de l’equitat i la justícia en la distribució de la riquesa, i que la pobresa seguia sent una amenaça latent (quan no una trista realitat) per a molta gent en les societats occidentals; reconeixent que, per desgràcia, els governs dels estats occidentals i “rics”, seguien veient la major part del món com una mena d’explotació particular, destinada a l’obtenció de beneficis per a les oligarquies dominants (ja fos a la vista o a l’ombra); reconeixent les inequitats a petita escala en la distribució dels recursos; reconeixent tot això i tantes coses com se’ns pugui passar pel cap, la realitat és que la societat que en sortirà de la crisi serà sense cap mena de dubte pitjor, més insolidària i menys equitativa.
I a la construcció d’aquest tipus de societat s’hi han abocat ara els nostres governants. Escolto i veig a la tv que abans de les eleccions s’haurà eliminat l’impost de successions. La branca espanyolista dels neocons (PP) brama per anul·lar també el de donacions.
Per funcionar com fa un o dos anys, a la sanitat li manquen 850 milions d’euros (probablement una broma, a les butxaques del senyor Botín). Amb l’abolició de l’impost esmentat es deixaran d’ingressar uns 400 milions d’euros. Les xifres parlen per si soles. No dic que aquests 400 milions haguessin d’anar a parar al mateix lloc, però la perspectiva que sanitat, serveis socials, i educació tenen en el moment actual, més enllà de la demagògia que podriem fer amb les xifres, és tan fosca que potser ajudarien a aixecar l’ànim de la situació de pessimisme en que estan caient els treballadors del sector públic.
Avui escoltava a la ràdio una directora general (ja no recordo el nom ni el càrrec) que es queixava que el tripartit (el que no comptava amb la intervenció divina) havia deixat molt “greix” a l’administració. Bonica manera de referir-se a les persones que volen enviar al carrer!
De moment, en sanitat ja han començat a no renovar contractes eventuals o temporals per a feines fins ara indispensables. Al final els professionals que quedin només podran fer la feina que puguin i la gent que quedi a les llistes d’espera o a les sales d’urgències, pot buscar-se una mútua (algú dubta de qui en serà el beneficiari de tot aquest sarau?) que li eviti l’any i mig de llista d’espera per a les cataractes o la pròtesi de maluc.
Insistiré un dia rere un altre fins que me’n cansi o no pugui escriure: són massa anys, massa decenis de lluites de gent anònima des de la revolució industrial, fins i tot massa morts a la recerca de la dignitat dels treballadors, d’una educació laïca, gratuïta i de qualitat, d’una sanitat pública, gratuïtat i universal, d’unes prestacions socials de qualitat i universals, d’una jornada laboral que permeti disposar de suficient temps de lleure per créixer com a persones… com perquè ara, amb l’excusa d’una crisi que no hem creat nosaltres, i que s’ha volgut pal·liar injectant diners públics (nostres) a les entitats que la van crear, ens acabin fent retrocedir setanta anys en els drets pels que molts, abans de nosaltres es van quedar pel camí…