Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Canvi de règim

Van criticar els informes del tripartit, però una de les primeres coses que fan és encarregar un informe (a qui?, quan costa?) per demostrar que la limitació de velocitat no estalvia tantes emisions com ens deien.
Parlen de sanitat pública, però mentre la descapitalitzen i en disminueixen el finançament, piquen l’ullet a les companyies privades i afavoreixen el reflotament d’unes entitats que ni donen, majoritàriament, bon servei als seus associats ni paguen amb un mínim de decència els seus professionals.
S’emplenen la boca de “benestar social” i ja ens avisen que no es faran més residències ja que el que pensen fer és contractar residències privades.
Mai, ni tan sols en l’època de Jordi Pujol, mai no havia tingut tant la sensació d’estar al davant d’un govern de dretes com ho estic ara.  En aquells temps, hi havia una mena de sensibilitat jo diria que socialcristiana, que condicionava certes decisions. Però ara ens anem treient tots la careta.  Canvis que a alguna gent els poden semblar intrascendents, amaguen una important càrrega ideològica: no és banal modificar “Acció social” per “Benestar” i molt menys “Ciutadania” per “Família”.
El neoliberalisme a l’americana sembla haver pres posicions i per acabar-ho d’adobar el conseller d’Interior se sembla molt i molt al del bat de beisbol del Polònia.
Un té la desagradable sensació que estem assistint no a un canvi i alternança de govern sino a un canvi de règim en el que determinats valors (aplicats amb més o menys encert, però valors al cap i la fi) estan sent substituits per mercantilisme pur i dur, això sí, amb l’ajuda de Déu. Un motiu més per declarar-nos decidament ateus.

Crisi i sector salut: una opinió

Sembla que una part de la responsabilitat de la crisi es vol carregar al sector salut. De fet, aquest sector i el que en podem dir el sector sanitari acaben representant més del 40% del pressupost de la Generalitat. Sentint algunes veus “autoritzades” fa tota la impresssió que anem cap a un escenari de retalls tant sanitaris com socials. El fantasma del copagament segueix planant sobre els nostres caps, i dins el sector creix la tendència a culpabilitzar els usuaris (pacients) de la gran despesa, cosa que afavoreix que dins els hospitals i dins l’atenció primària siguin molts els metges i infermeres, i fins i tot altres treballadors, que es manifesten partidaris de fer pagar una quantitat de diners a les persones que requereixen dels seus serveis. Fins i tot m’he sorprès sentir persones afiliades a sindicats de classe defensant aquesta opció.
El copagament no és més que un impost a la malaltia. La causa del dèficit de la sanitat no està en el fet que una persona vagi més o menys vegades al metge. La  suposadament elevada despesa sanitària té diverses causes, entre elles la ineficiència i l’excès de personal improductiu en molts àmbits i també la prescripció de farmacs i proves que en bona mesura podrien estalviar-se. Dins del sector tots tenim molt clar on es situen aquestes ineficiències, però quan s’ha intentat posar-hi mà, han rodat els caps dels qui gosaven desafiar els tòtems.
La realitat és que la despesa sanitària no és tan elevada com ens diuen, sobre tot si ho mirem en termes de proporció del PIB. Som un dels darrers països d’Europa en despesa sanitària, tant pública com privada.
A algú, però, li interessa fer-nos creure que gastem molt. Si una persona malalta ha de pagar per anar al metge, segurament trigarà més en anar-hi, i quan hi arribi, el seu procès serà més greu. I per tant més costòs.
La societat ha lluitat massa anys per que siguin reconeguts molts drets, com ara el dret a la sanitat gratuïta, com perquè ara haguem de restituir, una altra vegada entre tots, els diners que l’estat s’ha gastat per salvar bancs i caixes que s’han empobrit i endeutat a causa de les seves pràctiques especuladores.
Estem convençuts que no hi ha diners. O millor dit, que els diners segueixen existint però són en un altre lloc. Però això no pot justificar mai que es carregui sobre les esquenes de la població el cost d’una crisi que no hem creat nosaltres.