Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Manifest de la Lliga per la Laïcitat: NO a les misses al Palau de la Generalitat

La Lliga per la Laïcitat demana a la Generalitat explicacions entorn la missa celebrada al Palau en la Diada de Sant Jordi       

Molt Hble. Sr. José Montilla i Aguilera
President de la Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
Plaça de Sant Jaume, 4 (Palau de la Generalitat)

08002 Barcelona

Barcelona, 28 d’abril de 2010

Des del màxim respecte institucional volem expressar amb contundència el nostre rebuig al fet de commemorar la diada de Sant Jordi amb una celebració litúrgica catòlica realitzada al propi Palau de la Generalitat, i que s’hi hagi assistit en la condició de representant del poble de Catalunya.

Qüestionem, des de la més estricta sensibilitat democràtica, que en una societat plural i laica es commemori institucionalment -en nom, per tant, del conjunt de la comunitat- una festivitat ciutadana, òbviament desproveïda, avui, de cap connotació religiosa, per mitjà de l’assistència a una cerimònia d’aquestes característiques. Ens sembla una mostra de confusió entre l’espai privat, que afecta la consciència de cadascú, i l’espai públic, que és de tots i que les institucions representen.

Ens sembla molt poc respectuós amb la sensibilitat actualment majoritària a Catalunya, i especialment inoportú si tenim en compte que l’estructura jeràrquica de l’Església Catòlica continua intentant imposar a tota la societat la seva posició contrària als avenços aconseguits durant la passada legislatura en les llibertats civils i els drets socials, el quals recolzem i que la gran majoria de la ciutadania d’aquest país ha fet seus.

Accepteu l’expressió de la nostra sorpresa, el nostre desencís i la nostra indignació cívica.

Fraternalment,

Ara mateix em vindria de gust ser a Lisboa

No em demaneu perquè, però és així. Em passa de tant en tant, que em sento enyoradís d’una ciutat que s’enfila pels turons que l’envolten, com si vulgués deixar enrere un riu amb complex de mar, com si vulgués mantenir-se tancada en ella mateixa, oberta als vents, però, des del Castell de Sao Jorge.
Aquestes coses em passen de vegades, deu ser cosa de l’edat i dels neguits que m’han portat a reprendre la lectura del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Fa uns dies el llegia, baixant en tren a Barcelona i, m’imagino que vaig emetre un sospir exagerat, induit per la lectura, perquè la cara d’interrogant de la senyora que estava asseguda al davant meu als catalans va ser descomunal.
Aquestes passejades lisboetes de Pessoa, em fan tornar a recórrer algunes places, cantonades, els carrers del Chiado o d’Alfama… Rossio… Suposo que la saudade s’encomana.
Ara mateix m’agradaria ser a Lisboa i entrar en un d’aquells locals on els turistes no són gaire ben vistos, a escoltar com s’alternen en el fado homes i dones que eleven els seu lament a la categoria d’art, un art melangiós, que encomana tristesa, aquesta tristesa que avui, d’alguna manera, m’ha tornat a fer enyorar Lisboa.

(la fotografia és extreta de travel-in-portugal.com)

Per Sant Jordi a mirar de fer córrer els llibres! estarem a la paradeta de ReC

Divendres tornaré a compartir amb els companys i companyes de Relats en Català la paradeta de la Rambla Catalunya, davant del Col·legi d’advocats. Els que hem tingut la sort d’acabar veient en paper part de la nostra obra hi portarem els llibres editats, però també coincidirem amb altres persones que o bé per decisió pròpia o bé perquè no han trobat una manera fiable (o assequible) de publicar, limiten pel moment la seva obra a l’àmbit internàutic.
Serà, com ho ha estat aquests darrers anys, un moment (uns moments) emotius, perquè ens veiem les cares gent que moltes vegades només ens coneixem a través dels comentaris als blocs, al facebook, o al propi web de relatsencatalà.
Estic segur que si no fos per ReC algun dels llibres que tinc publicats no hauria vist mai la llum. No es tant pels comentaris (normalment exageradament elogiosos) que la gent hi fa, sinó pel fet que permet “visualitzar com queda allò que un escriu”. He de reconèixer que durant una temporada hi vaig estar força enganxat i que ara, tot i que miro encara de penjar-hi de tant en tant alguna coseta, qüestions laborals i personals me n’han allunyat una mica.
Ser present a la paradeta em reconcilia, d’alguna manera, amb un entorn que, sincerament, penso que ha fet molt perquè la gent que té coses a dir i ho vol dir en català tingui un lloc on fer-ho i, sobre tot, on compartir-ho.

Totalitarisme latent (Vic i la immigració altra vegada)

Sense categoria

Un dels elements que caracteritzen i sostenen els estats totalitaris és
la por. Tant
en l’Alemanya nazi com en la
posterior RDA, aquesta por es complementava, sino es
fonamentava directament, en la
delació. Cada ciutadà era un potencial confident de la policia,
disposat, sovint per por de ser ell mateix víctima d’aquesta pràctica, a
delatar el seu veí com a hipotètic delinqüent ja sigui pels seus fets o, més
sovint, per les seves idees o condicions. En això es van basar també les dues
caces de bruixes més importants de la història americana (recordem Salem al
segle XVII i, evidentment, la campanya anticomunista dels anys 50). En això es
fonamentà la Inquisició i també bona part de la postguerra immediata a l’estat
Espanyol.

Quan un Ajuntament, com Vic (i tots els que hi vagin darrere), està
disposat a delatar els seus ciutadans perquè tenen o no tenen un paper, està
marcant el camí a la resta de ciutadans per instaurar un règim de terror.
L’empadronament atorga als nouvinguts, que sovint han arribat en condicions
precàries, uns drets que estan escrits a la Carta de Drets Humans. Més enllà de
la legalitat o no de la seva situació, reconèixer a tothom el dret a la sanitat
i a l’educació és un dels grans avenços de la societat europea posterior a la
segona guerra mundial. I a aquests drets, al nostre país, s’hi accedeix a
través de l’empadronament, independentment que la situació personal sigui
“irregular”.

Si empadronar-me ha de dur com a conseqüència que em delatin,
segurament optaré per no fer-ho. I aquí sí que estarem creant un ghetto. I no
només això,  quan l’Ajuntament és el
primer delator està donant ales, raons i motius als xenòfobs per a, al seu
torn, delatar els veïns, per a senyalar-los amb el dit i, fins i tot, perquè
els sense papers no son res i si són alguna cosa són, als ulls d’aquesta gent,
delinqüents en potència, per agredir-los.

Torno a l’inici: en la por hi ha la gènesi del totalitarisme. Quan un
municipi, uns representants públics estan disposats a delatar els seus
ciutadans, haurien de pensar que les seves decisions no només estan influint en
el vot que d’aquí un o dos anys emetran els habitants “legals”, sinó també en
quina és la societat que, més enllà del ritual electoral volen per a la seva
ciutat, nació, o fins i tot per al planeta.

No seré jo qui defensi Garzón

Davant la campanya dels qui ens volen fer creure que defensar el jutge “estrella” que es pensa que les seves arbitrarietats poden arribar a semblar-se (en què!) a la lluita antimàfia de l’assassinat Giovanni Falcone, és el mateix que defensar la democràcia (quina democràcia?, diria jo), copio i m’adhereixo al manifest que rebutja que s’equipari aquest personatge amb la lluita i la defensa dels Drets Humans.
Demano als que estan emplenant bústies de correu fent córrer una defensa aferrissada del “maltractat jutge” crec que tramesa originàriament per una ONG que fins ara gaudia de credibilitat, que abans de reenviar el correu que els facin arribar s’ho pensin dues vegades i meditin a qui pensen que estan defensant.

La paradoja de Garzón

Los abajo firmantes nos vemos en la obligación de hacer ciertas precisiones ante las iniciativas llevadas a cabo por asociaciones de derechos humanos e intelectuales de diversos ámbitos geográficos para respaldar al juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, imputado por delitos de!prevaricación por los procesos que instruye por desaparición de personas durante la guerra civil y el  franquismo.
Antes que nada, tenemos que reconocer que nos encontramos en un terreno terriblemente resbaladizo. Terreno en el que se vierten denuncias contra sus acusadores que también se podrían achacar al ahora acusado, y solidaridades y palabras de apoyo para con éste que, desde nuestro humilde punto de vista, deberían ser matizadas.
En efecto,  hemos alzado la voz de forma rotunda contra la intromisión de los tribunales de justicia para bloquear iniciativas que tienen un evidente cariz político, la defunción de debates públicos vivos y necesarios por la acción de los estrados. En este caso concreto, la iniciativa en favor de las víctimas del alzamiento fascista, no la circunscribimos al impulso del juez Garzón, sino que
consideramos que responde a la acción anónima, decidida y consecuente de cientos de asociaciones e individuales que han luchado!denodadamente por el conocimiento y reconocimiento de la verdad y la justicia. Es a ellos a quien se corta el camino ante los tribunales de justicia.
Por otra parte, no podemos sino remarcar que el!reproche a la intervención inaceptable de la Justicia en el libre debate político es imputable también al propio Sr Garzón. Paradójicamente, es ahora víctima de una politización de la justicia que él magistralmente diseñó e impulsó. Su apelación a la ambigüedad de las acusaciones que ahora se vierten contra él, la “patente desviación de los hechos objeto de esta causa” que denuncia en su recurso o la instrucción
“sesgada” de que se considera víctima, “que sólo cabe explicarse desde una idea preconcebida de este asunto, que le impide analizar con objetividad los hechos que contempla” no es sino su propia medicina, esa que se ve obligado a proba él mismo. Y que ahora denuncia por amarga. Pero es que además, se regala solidaridad a Garzón por parte de varias organizaciones, con el apelativo de“defensor de derechos humanos” sin repasar, su currículum al respecto.
No es vano recordar que realiza su actividad jurisdiccional desde la herencia más envenenada recibida de la Justicia franquista, la Audiencia Nacional, sustituta del TOP  “Tribunal de Orden Público”. Más aún, sabiendo perfectamente que las jurisdicciones especiales son la esencia de los regímenes totalitarios. La naturaleza arbitraria de este tribunal fue oportunamente señalada por
el propio Relator para los Derechos Humanos en la Lucha Antiterrorista, Martin Scheinin. No  es  baladí apuntar que en su actuación ha impulsado casos contra medios de comunicación, asociaciones populares, partidos políticos e!incluso defensores de derechos humanos, que se deben calificar  como  una agresión  directa a la libertad de expresión y al derecho de libre asociación pacífica. El propio Comité de Derechos Humanos hizo recientemente patente su preocupación al respecto.
No es gratuito traer a estas!
 líneas que Garzón, en su actividad diaria al frente del Juzgado especial que dirige, da orden de detener a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas.  Organismos como el Comité para la Prevención de la Tortura del Consejo de Europa –CPT”, el Comité contra la Tortura –CAT” o diferentes Relatores Contra la Tortura del sistema de Naciones Unidas han reclamado reiteradamente la abolición de esta modalidad de detención, cuya aplicación lleva la rúbrica de este magistrado. No es trivial recordar que el juez, ahora elevado a la condición de defensor de derechos humanos por varias asociaciones, se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad. Entre otros, el ciudadano vasco Josu Arkauz, cuyo testimonio de tortura fue considerado por el CPT “detallado y coherente”y que reprochaba al Juzgado nº 5 que no adoptó medidas “repetidamente recomendadas por el CPT” para evitarlas.
Esta es la línea argumental seguida también en el caso de los detenidos en Catalunya en la llamada «Operación Garzón» durante los Juegos Olímpicos de Barcelona, caso ante el  que  el Tribunal Europeo de Derechos Humanos!sentenciaba el 2 de noviembre de 2004 que las investigaciones de tortura no  habían sido «lo suficientemente profundas y efectivas para cumplir con las exigencias de los tratados internacionales».
Conocemos, pues, la actitud de Garzón en el ámbito internacional, así como la conocemos en el doméstico. Sabemos de su interés por aparecer como el juez progresista, para poder así llevar a cabo una actitud!represiva sin parangón, desde los despachos del tribunal excepcional de la Audiencia Nacional. Hemos visto de primera mano su pasividad con la tortura en sus quehaceres diarios, así como hemos podido constatar que su actividad en el ámbito internacional en el
ámbito de los derechos humanos no es más que un ligero barniz, sin que sus acciones en ningún caso hayan pasado de ser testimoniales.
Verificamos, por fin, los excesos de su tribunal, que denunciamos de la misma manera que denunciamos los excesos que otros tribunales comenten ahora con el juez Garzón. La admisión a trámite de la presente querella por  querer investigar los crímenes contra la humanidad cometidos durante el periodo franquista, es atentatoria contra la declaración de imprescriptibilidad de  los
delitos de lesa humanidad por el Comité de Derechos !umanos de la ONU y contra el sentido común.
Desde esa legitimidad, no podemos sino oponernos a la designación de este
juez como defensor de derechos humanos, cuando su actuación ha sido, mientras le  era favorable a sus intereses, idéntica a la que ahora denuncia.

10 abril de 2010

Jorge del Cura (Centro de Documentación contra la Tortura), Ramon Lôpez-Suevos Fernándes, Fernando Blanco Arce, Ana Lorenzo Conde y Elvira Souto (Esculca” Observatório para a Defensa dos Direitos e Liberdades), Ramon Piqué y Maria Ferrer (Associació Memòria Contra la Tortura), Eva Pous (Alerta!Solidària), Montserrat Munté (Acció dels Cristians per l’Abolició!
de la Tortura), Maite de Miguel y Eduardo Rivero (Independientes), Ane Ituiño y Lorea Bilbao (TAT”Torturaren Aurkako Taldea), Julen Arzuaga, Iratxe Urizar y Edurne Iriondo (Euskal Herriko Giza Eskubideen Behatokia), Andoni! Hernández (Eskubideak Euskal Abokatuen Elkartea), José Ramón Pérez (Salhaketa–Araba), Carlos Hernández (Salhaketa –Bizkaia), Iñaki Rivera Beiras (Universitat de
Barcelona), Gemma Ubasart i Gonzàlez (Universitat Autònoma de Barcelona UAB), Ermengol Gassiot! (arqueòleg forense, Universitat Autònoma de Barcelona), Amalia  Alejandre (abogada, Madrid), José Manuel Hernández (abogado, CAES), Luis  Ocaña Escolar y Emma Valiente (Grupo 17 de Marzo, Sociedad Andaluza de juristas para la defensa de los Derechos Humanos), Josep
Maria Pi (CGT Catalunya).