Arxiu mensual: febrer de 2009

Poesia i economia

Fragments
“La poesia no és una realitat d’ordre inferior relativament a l’economia; també és una realitat humana, encara que d’un gènere i d’una forma diferents, amb una tasca i un significat distints. L’economia no engendra la poesia, ni directament ni indirecta, sinó que l’home crea l’economia i la poesia com a productes de la pràctica humana. La filosofia materialista no pot basar la poesia en l’economia ni tampoc dissimular l’economia -entesa com a única realitat- sota diverses aparences, menys reals i gairebé imaginàries com la política, la filosofia o l’art; ben al contrari, ha d’investigar sobretot l’origen de l’economia mateixa. (…). Les consideracions renaixentistes sobre l’home -i el Renaixement “revela” l’home i el món humà per a l’època moderna- arrenquen del treball, concebut en un sentit ampli com a creació, i, doncs, com a quelcom que distingeix l’home de les bèsties i que pertany exclussivament a l’home: Déu no treballa per bé que crea, mentre que l’home treballa i crea alhora.”

Karel Kosik: Dialèctica del concret (1963)

Recomanacions cinematogràfiques: El lector

Coses meves
Només per la interpretació que en fa la Kate Winslet, ja val la pena,més enllà del propi argument de la pel·lícula, anar-la a veure. A partir d’una iniciació sexual d’un adolescent en mans d’una dona més gran  que ell, i el posterior retrobament d’aquest noi amb la dona que és acusada de crims com a guardiana d’un camp de concentració durant el nazisme, la pel·lícula posa sobre la taula molts dels dilemes que han torturat Alemanya durant el darrer mig segle. I a la vegada, en un món carregat de casos flagrants de crims contra la humanitat, ens els serveix en safata per tal que hi reflexionem.
Sembla que algú ha acusat el film de ser condescentdent amb els nazis.
Jo no ho vaig veure així i no crec que aquesta fos la intenció del
director. La pel·lícula planteja el dilema de jutjar i comprendre. I
comprendre, que vol dir únicament ser capaç d’interpretar perquè una
persona individual actua d’una determinada manera en unes determinades
circumstàncies, independentment que això sigui correcte o -i és una
cosa diferent- il·legal. I que un fet vagi contra els nostres principis
morals o ètics no vol dir que en un altre temps i un altre lloc això no
pogués ser clarament legal.
De fet, per a la protagonista hi ha una circumstància que la fa sentir-se més avergonyida que no pas el seu passat nazi, i en funció d’aquesta circumstància prendrà la decisió que condicionarà el seu futur.
La pel·lícula no pretèn resoldre’ns dubtes ni dilemes ètics, només posar-los sobre la taula i és per això que a mi em va sembla una pel·lícula punyent i clarament torbadora, ja que planteja molts dubtes sobre els principis, amb els que constantment han de lluitar els dos protagonistes en diferents moments de la seva vida.

Vaga de l’Estat

Coses meves

Des de Montesquieu que està conceptualitzat que els poders en què es fonamenta l’Estat són tres: el judicial, el legislatiu i l’executiu. En teoria, la independència d’aquests poders és la mare dels ous del funcionament de la democràcia tal i com l’entenem nosaltres.
Ahir va fer vaga un d’aquests poders, el judicial, i no sóc conscient que trontollessin les essències de l’Estat. Algú podria proposar una vaga dels altres dos poders? Possiblement tampoc no ho notaríem, però estaríem donant peu a la possibiltat de viure una mica més tranquils i sense tanta tonteria, no?
I al final fins i tot, si tots es posen d’acord, podríem tenir una vaga d’Estat, preludi de la felicitat dels ciutadans.

Drets humans. L’aniversari de què?

Coses meves




Amb
més o menys parafernàlia s’ha commemorat o s’està
commemorant aquests dies el 60è aniversari de la Declaració
dels Drets Humans. Tot i reconéixer que realment, a nivell
europeu s’ha avançat molt en aquest tema, cal veure també
que per a la immensa majoria de la humanitat aquests drets no deixen
de ser això, uns drets als que difícilment tenen o
tindran mai accès.

(n’hi ha més)






Hi
ha una realitat evident que és que segueixen existint la fam,
les guerres, la destrucció del planeta; els estats segueixen
torturant (de vegades fins i tot en nom dels propis drets), segueix
existint exclusió social i els casos en què els drets
de les minories no són suficientment respectats es poden
comptar per centenars fins i tot a la mateixa i democràtica
europa, per part d’Estats que no solament els han signat sinó
que se n’afirmen ferms defensors. Espanya deixa sense veu
parlamentària una important part de la població basca;
franca menysté les llengües “regionals”, Itàlia
posa per davant de qualsevol consideració raons gairebé
obscurantistes per legislar sobre la vida i la mort; la mateixa
Itàlia pretèn que els metges practiquin la delació
dels “sense papers” que demanen assistència sanitària; l’Europa de l’Est expressa una
xenofòbia creixent que ens esglaia (almenys a mi)…

I
en aquesta Europa defensora
dels drets humans,
fa quatre dies es va legislar, com ens recorden a Mientras
Tanto la possibilitat que un no europeu en situació
“irregular” pugui ser internat durant un any abans de ser
retornat al seu país d’origen.

Un
aniversari, en fi, que fa una mica de pena, no?

Alternatives empresarials a la crisi: o són cínics o s’han deixat la medicació

Coses meves

O sóc jo que no ho he entès. Escolto a la tv i la ràdio què els empresaris del sector del metall demanen per fer front a la crisi que s’abarateixi l’acomiadament.
O sigui, que augmenti l’atur i per tant disminueixi la capacitat adquisitiva de les famílies que haurien de comprar els cotxes que en molts casos les seves fàbriques ajuden a fabricar…
O sigui que ells puguin mantenir els seus sous i nivell de vida a costa d’engegar al carrer els treballadors que necessiten els seus sous, sovint justets per arribar a final de mes.
O sigui que queda clar que la seva crisi no és la mateixa que la que viuen o pateixen la major part dels treballadors.
O sigui que tenen un “morro” que se’l trepitgen.
O sigui, que els bombin, sisplau, que els bombin. Perquè mal per mal, si el futur dels treballadors de les seves empreses ha de ser el mateix, quina falta ens fa que ningú els ajudi…

Converses sobre el dolor i la mort (8): més coses a partir d’Eluana

Coses meves

El govern italià ha legislat, i el Parlament italià ha aprovat, l’alimentació forçosa de les persones que no puguin pèixer-se per elles mateixes. Des del punt de vista ètic això no solament és qüestionable sinó que crec que és una veritable aberració.
L’objectiu d’un sistema de salut no ha de ser únicament prolongar la vida dels ciutadans, costi el que costi i estiguin en l’estat que estiguin. La salut, que és el que ha de defensar aquest sistema, té una definició que inclou la necessària qualitat de la vida. No és només que es visqui sinó també com es visqui.
Alguns, de manera demagògica ens diuen: “Ah, així, algú que ja no serveix per la societat, algú que està molt malalt i no té esperança de tornar a una vida saludable, és susceptible de ser eliminat?” Prou sabem que no és d’això del què estem parlant.

(segueix)
                                                                                  la fotografia és de Jose Gama

Entre els principis de la bioètica hi ha el d’autonomia, que inclou la capacitat del malalt per decidir les condicions en què ha d’arribar a la fi dels seus dies. Certament, en el cas d’Eluana això era difícil i aquí han hagut d’intervenir els seus pares, cansats de veure com s’aplicaven a la seva filla unes mesures que no tenien cap altra intenció que la d’allargar el seu estat vegetatiu.
Però, la llei aprovada a Itàlia implica que no servirà de res que una persona hagi deixat dit, i escrit en molts casos, que si es dóna la circumstància no desitja que li siguin aplicades mesures per perllongar atificialment la vida.
Si és així, els legisladors tan poc donats darrerament a ser intervencionistes en les coses per les que haurien de ser-ho, estaran intervenint en allò que les persones tenen de més preuat, que és la seva vida en tots els aspectes, inclòs fins i tot el de la seva fi.
A mi, el tema no em preocuparia gaire sinó fos perquè tinc la percepció que un cert integrisme cristià (no només catòlic) està difonent-se en certes capes de la societat, i que aquests fenòmens poden arribar a constituir, per a alguns, part de l’ideari amb què combatre el necessari laïcisme de l’estat.

Converses sobre el dolor i la mort (7): a propòsit del cas Eluana

Coses meves
En el fons del debat que, a causa del cas Eluana s’ha obert  a Itàlia, i amb l’excusa de la discussió sobre l’eutanàsia, activa o passiva, sobre el suïcidi assistit i fins i tot sobre la validesa del testament vital, el què hi ha són els valors que han de primar i sobre els què ens hem de regir en l’atenció al final de la vida. Avui, tot dinant, en parlava amb uns coneguts. Els problemes ètics en un cas com aquest són molts i diversos.  I no sempre fàcils d’abordar. El més fàcil és, des del nostre punt de vista, criticar l’actitud de Berlusconi i companyia, per la seva “insensibilitat” i per “anar en contra de l’opinió pública italiana”, que segons sembla era favorable en un 80 o 85% a que li fossin retirades a Eluana les mesures actives d’alimentació.

El debat no és fàcil. Primer perquè un govern ideològicament situat més a prop de l’extrema dreta que d’allò que ara se’n diu una dreta moderna (no estic segur que això no sigui un oxímoron, però ho deixarem així) en un país on està molt arrelat el catolicisme més proper a l’oficialitat i a la puresa ideològica emanada del santoral, és difícil imaginar-se que pogués opinar/actuar d’una manera diferent a com ho ha fet.
Entenem-nos. Crec que els metges han fet el què havien de fer. Potser massa tard i tot. No entenc el soroll mediàtic del cas, que ha generat gran part d’una controvèrsia que difícilment s’hagués generat a casa nostra. Tot i així entenc també que és molt més fàcil deixar de posar una medicació o alimentació que no donarà cap resultat (en termes de qualitat de vida, bàsicament, no de vida con a concepte), que no pas deixar d’administrar-lo un cop aquest tractament o alimentació ha estat iniciat.
El problema no és ara, quan se li ha retirat aquests productes, sinó que durant molts anys cada infecció, cada descompensació han comportat un acarnissament terapèutic que ha generat una prolongació inútil i inhumana de la vida d’aquesta noia. Un tema difícil, ja ho dic, i n’haurem de parlar més dies.

La visió d’Israel.

Coses meves

Aquests darrers dies han proliferat en les notícies i alguns programes les al·lusions a com els israelians veuen el conflicte que el seu estat mantè amb Hamàs i, per extensió, amb la població palestina. Ahir, als 30 minuts, de TV3, en vam tenir una mostra.
No m’estranyaria que, a la vista d’allò què en castellà anomenen els “desencuentros” entre determinades instàncies no només del Govern català sinó també de la pròpia societat civil catalana amb el món jueu, des d’àmbits governamentals s’hagi donat la consigna de donar veu als que, certament, poques vegades sentim a casa nostra: els habitants d’Israel.

Fins i tot, podria ser que aquest enfocament sigui pactat una mica com a compensació pel que els israelians han considerat com afrentes per part d’algun conseller.
El problema és que com més me’ls escolto, en les seves argumentacions, més em convenço que no tenen raó. I si la tenien, l’han perduda en la resposta i en la forma i dimensions d’aquesta.

Una nova aventura

Coses meves

Quan, ara fa uns quinze mesos, vaig decidir donar per acabada la història de dos blocs previs (Memòria restringida i Efectes secundaris)  ho vaig fer pensant en unificar d’alguna manera les meves dues formes d’actuar o de presentar-me a la xarxa. D’una banda, un dels blocs -memòria restringida- recollia fonamentalment, però no exclussiva, comentaris i idees pròpies relacionades amb temes d’entorn, polítics o socials, i de l’altra, hi havia Efectes secundaris on hi abocava lectures o, més en la darrera etapa, cançons que em venia de gust compartir.
Vaig creure, potser perquè en aquells moments em resultava difícil compatibilitzar el manteniment dels dos blocs, que seria capaç d’unir aquestes dues tendències -sovint divergents- de la meva activitat paraprofessional. I em vaig equivocar.
Efectivament, a mesura que ha anat passant el temps m’he adonat que no em trobo còmode en aquest intent de compatibilització de dues facetes diferents del meu pensament. I tot i que reconec que potser no hauria de ser així, em costa penjar el resultat de la creació poètica o de la lectura de diferents autors al costat de temes que de vegades poden semblar allunyats d’aquest àmbit més privat.
Secundària memòria es convertirà doncs, de manera exclussiva, en el lloc on s’hi allotjaran les coses que penso sobre les coses que passen. Potser hi anirà a parar, sigui per error, sigui voluntàriament, alguna altra qüestió menys prosaïca.
Però per a la meva dèria o pel meu vessant més lletraferit, sigui personal, o sigui orientat a l’evocació de textos d’altri, us convido, a partir d’ara al meu nou bloc, Obstinacions.