Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Cua de lluç o cap de sardina (una metàfora)

  No és fàcil. Acostumat en els darrers anys a ser cap de sardina, la nova situació el converteix, de sobte en cua de lluç. Més protegit, més sencer i dins una estructura més gran, menys dèbil davant les amenaces dels taurons. Però també menys protagonista, menys interactuador amb la realitat immediata. Com a cap de sardina era capaç de prendre les decisions sobre les coses que afectaven al seu propi organisme. Com a cua de lluç depèn dels moviments de la resta de l’organisme per acabar de saber cap a on va.

Quan era només un simple cap de sardina sempre havia defensat que era molt millor i més segur ser cua de lluç. Ara ja no n’està tan segur. Potser perquè la nova situació l’afecta a ell i abans ell era el que donava els consells.

Però “no està el forn per bolls” que diu un amic seu. I més val adaptar-s’hi, que no sigui que, de sobte, es trobi a la gola d’un tauró o, pitjor encara, després d’una tirada de xarxes, exposat a una intempèrie eixuta, preludi de la conversió en vulgar sardina de llauna.

Contra el mobbing rural

Una de les coses que mai m’havia plantejat en aquesta vida és que algú pogués pretendre imposar regles monàstiques a les vaques i els cavalls, com sembla que està passant en algun municipi de la Vall de Camprodon. M’assabento a través d’El Ripollès Digital que dissabte vinent hi ha una concentració-marxa a Camprodon per protestar contra aquesta absurditat.
No sé si hi podré ser, però m’hi solidaritzo i com a mostra d’això us deixo aquí el text de la notícia, per si algú vol arribar-s’hi.

Dissabte a les sis de la tarda hi ha convocada una concentració de protesta contra el mobbing rural. Serà una esquellada en què la gent es passejarà pels carrers de Camprodon i Llanars. Tot plegat s’acabarà amb un berenar al pla del Toro, al terme municipal de Llanars.
Els organitzadors reparteixen en els darrers dies uns fulletons sota el lema “Defensem la nostra història”. L’Associació de Criadors d’Eugues de Muntanya del Ripollès ha anunciat que dóna suport a aquesta iniciativa.

Recomanació cinematogràfica: “El truco del manco”

Hi vam anar mig de casualitat, a veure-la. De fet n’havíem sentit parlar en un dels programes del Figueras, crec que al canal 33, ja fa un temps. I a fe que si el cinema té en alguna mesura la funció de tresbalsar les consciències, aquesta pel·lícula ho aconsegueix per complet.
Una història de superació i d’amistat, diuen algunes cròniques. Potser sí, però si algú s’espera que la superació sigui la dels “self-made man” que amb voluntat i esforç ho aconsegueixen tot i se n’acaben sortint, que s’ho tregui del cap. I en aquest cas, l’amistat és carregada de matisos, entre ells, perquè no?, l’interès.
El truco del manco, una obra rodada amb molts actors novells, retrata una societat que viu al costat nostre però que ens neguem a veure, a conèixer, on el mestissatge i la multiculturalitat no són impostats i “cool” sinó una realitat diària que es viu al carrer. La duresa de les imatges es converteix en poesia gràcies a la presència d’una excel·lent banda sonora.
El missatge d’esperança només és present en tant que més enllà de la duresa de la mateixa realitat hi ha la pròpia supervivència, al preu que sigui -però amb amb alguns límits ètics- dels protagonistes.

Pessoana (4)

No subordinar-se a res -ni a un home, ni a un amor, ni a una idea, tenir aquella independència llunyana que consisteix a no creure en la veritat, ni, si n’hi havia, en la utilitat de conèixer-la- tal és l’estat en què, em sembla, ha de transcórrer, en si mateixa, la vida íntima intel·lectual dels qui no viuen sense pensar. Pertànyer -vet aquí la banalitat. Credo, ideal, dona o professió -tot aixo és el calabós i els grillons. Ser és ser lliure.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Arrels d’escuma, presentació a Sabadell

Ahir vaig tenir la satisfacció de presentar a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell el llibre d’Aleix de Ferrater, Arrels d’escuma. Presentar el llibre d’un amic és alhora un gaudi i un compromís, sobre tot perquè es difícil dir coses que no penses i de vegades et sents en l’obligació d’exagerar una mica la nota. No és aquest el cas, donat que el llibre de l’Aleix té algunes de les virtuts que m’agradaria que tingussin les coses que jo escric: concisió, claretat, i sensualitat, entre d’altres virtuts.
Si seguiu llegint hi trobareu el text de la presentació.
La fotografia és de fa prop d’un any, quan vam coincidir en una presentació d’un dels meus llibres. 

PRESENTACIÓ D’ARRELS D’ESCUMA, D’ALEIX DE FERRATER

 

Moltes vegades comencem les presentacions o les intervencions dient que és per nosaltres un honor ser en un lloc determinat fent una cosa concreta. Aquesta és una expressió que a mi no m’agrada. Per tant, diré que per a mi no és un honor ser aquí. El que és en realitat és un immens plaer i una gran satisfacció, dos conceptes molt més lúdics i gratificants que no pas el d’honor, que té unes certes ressonàncies caballeresques o militars que no comparteixo. Dit això, vull en primer lloc, donar les gràcies a l’Aleix per permetre’m presentar el seu llibre.

 

Quan es va posar en contacte amb mi per demanar-m’ho, ell mateix us ho pot confirmar, no vaig dubtar ni un sol instant; de fet, he de confessar que abans que m’ho proposés jo ja tenia previst d’oferir-m’hi, en el cas que volgués fer una presentació del seu llibre.

 

Aquesta resolució i convicció, per part meva, surt de diverses variables que conflueixen: en primer loc, és clar, que el llibre m’agrada; però també, evidentment, l’amistat, una amistat curiosa, si em permeteu que ho digui amb aquests termes, una amistat que neix o sorgeix dels comentaris mutus que ens vam fer via correu electrònic a les respectives obres quan, a principis del 2007, vam coincidir com a finalistes a un Premi de Poesia que convoca el portal Joescric, i que finalment va acabar guanyant, de forma absolutament merescuda l’Aleix.


 

A partir d’aquí, es va generar una relació que hem mantingut encara que hagi estat de forma més intermitent del què hauríem volgut, i que s’ha concretat en la presentació per part seva del meu segon llibre, a Rubí ara fa prop d’un any i en la coincidència conjunta en algunes presentacions de llibres propis i aliens.

Potser perquè no pot ser d’una altra manera, la proposta poètica de l’Aleix està fonamentada en l’expressió d’una exacerbació jo diria que gairebé vehement dels sentits.

Arrels d’escuma, l’obra que com he dit tinc el plaer i la satisfacció de presentar en aquest vespre de gener en aquesta Biblioteca, és un elogi de la sensualitat obtinguda a través de l’olfacte, el tacte el gust i l’oïda que són els sentits a través dels quals, encara que no exclusivament, l’Aleix estableix i ens transmet la seva percepció del món. Una percepció que queda clara en el primer poema del llibre, que ve a ser una mena de declaració de principis:

 

REGAL DESTIU

 

Regal d’estiu a les mans,

llum àuria de marina

en un mirar pervers.

Espai de transparències,

l’estímul d’un oreig

que s’allarga, i viu.

 

Al llarg i a través del present poemari, l’Aleix olora i ens fa olorar la platja, la sal i la pluja, ens parla del tacte del silenci i de la nit, retroba veus, escolta els grills, beu copes enverinades o fins i tot es pren una banya de croissant sucada en la pròpia sang. La poesia de l’Aleix, és una poesia feta de flaixos, imatges que es dibuixen a partir, com deia de l’explosió dels sentits. En alguns moments és gairebé fotogràfica, i sembla com si l’autor ens vulgui explicar la fotografia amb símils auditius, olfactius, o tàctils.

 

No estem doncs davant d’una poesia exuberant i recarregada, ben al contrari, els versos que conformen els poemes que l’Aleix ens ofereix, no solament en el llibre actual sinó, insisteixo, també en el previ, i prou m’imagino que en els futurs, solen ser senzills, clars, gairebé transparents.

 

Si em refereixo a la poesia de l’Aleix amb el qualificatiu de directa o senzilla, no ho faig per treure-li un sol grau del seu valor i interès. Ben al contrari. El que pretenc aquí, és remarcar que quan escriu, el nostre poeta no es perd en subterfugis ni disquisicions vanes com de vegades tenim tendència a fer alguns altres, més donats a un cert barroquisme formal, malgrat que perseguim la mateixa finalitat de recrear imatges concretes, sensacions o percepcions per als hipotètics lectors.

 

L’Aleix resol el tema enllestint molts dels poemes en la major part dels caos en no més de set o vuit, màxim deu, versos. Però és que en aquests set o vuit versos que rarament van més enllà, en la mètrica lliure, de què estan dotats la major part dels poemes, de les set o vuit síl·labes, és a dir, en un màxim d’unes cinquanta o cinquanta cinc síl·labes ja ens ha dit el què ens volia dir. I nosaltres hem entès tot el que havíem d’entendre, i hem sentit, en el sentit sensorial del terme, el que havíem de sentir

 

I és molt difícil fer poesia senzilla. Cal tenir molt clar el que es vol dir i cal saber-ho dir molt bé per evitar caure en el que molts altres autors que se les donen de clars i senzills solen caure, que és en la cursileria més absoluta. L’ús de termes col·loquials, o de paraules populars dota d’un contingut, si cap, encara més sublim i interessant els poemes de l’Aleix. En molts poemes, podem gaudir d’aquesta sensació d’estar percebent una imatge estàtica, i en d’altres ens trobarem amb una acció que sembla que quedi suspesa per tal que el poeta pugui captar-la i transmetre’ns-la.

 

En l’obra de l’Aleix, hi ha algunes presències constants: d’una banda el mar, que ens arriba a través de tots els sentits, la seva salabror, el seu color, l’olor, el tacte de l’aigua, el soroll, la remor de les onades…, i de l’altre la presència femenina, també constant i perceptible en la mateixa mesura. D’alguna forma, tot això queda condensat en el poema que dóna nom al llibre i que està format per preciosos decasíl·labs.

 

ARRELS DESCUMA

 

Turons de marina i vent, aferrats

als paisatges d’oliva i als merlets

de sang i suor cara avall, encesa.

Cau la tarda. Només s’escolten grills

i el bes de la pell entre llums d’espigues.

Cerco el tacte de la nit a les fosques,

moc el cap, i afirmo, davant l’enyor,

el dubte i l’adéu de la sal sentint

enterrats aquests peus d’arrels d’escuma

 

O en el següent, que duu el títol de:

 

UNA ONADA

 

Només vull escoltar

el ric silenci

que m’acompanya aquest matí,

ple de tota la senzillesa

que murmura

una onada rera l’altra.


 

Això ens porta a un altre aspecte a destacar del llibre, o potser seria millor dir dels llibres, de l’Aleix que és la sensualitat que totes aquestes imatges transmeten, una sensualitat que comporta un erotisme, sovint explícit i elegant, perceptible en molts dels poemes com ara el titulat “Primavera” .

 

 

PRIMAVERA

Estimo tot el teu cos

com tota aquesta primavera,

verdíssima,

obert a pell de gallina,

a llavis d’estiu sense parar,

i esquena encesa de llum blanca,

vivíssima,

palpant el terratrèmol infinit

de les cames, i el xiscle

de les mans arrapades al capçal,

com el baix continu, que s’allarga

lent, plaent a càmera lenta.

 

Bé, quan un fa una presentació d’un llibre d’una persona que aprecia sempre té el dubte de si ho haurà fet bé, de si haurà dit massa coses o s’haurà quedat curt. En tot cas, en aquest cas, ens queda la tranquil·litat que la gent que es faci amb el llibre difícilment quedarà decebuda i aviat oblidarà si el presentador ha dit alguna cosa poc correcta.

 

Acabaré com potser hauria d’haver començat: si li hagués de posar un títol a aquesta presentació seria una cosa així com: Aleix de Ferrater, o la poesia dels sentits i la percepció.

 

Moltes gràcies, i si us sembla bé passem la paraula al poeta.

 

Si això no és un genocidi, que vingui qui sigui a explicar-ho

Fa mandra, fàstic, ràbia i em fa sentir
impotent. M’acosta al sentiment d’odi al que no voldria arribar. Em provoca repugnància. I
vergonya.

Ho expressa molt bé l’Albert Recio a la
revista “Mientras Tanto”:

(segueix)

 

Para constatar, una vez más, que
Israel tiene total impunidad para practicar cualquier barbaridad sobre el
pueblo palestino. Muchos de quienes callaron el exterminio de los campos nazis
podían alegar que no se habían enterado, que el holocausto ocurría en espacios
cerrados, fuera del ojo público. Y que estaban sometidos a un régimen
dictatorial que impedía la disensión abierta. Pero el genocidio, la limpieza
étnica que practica Israel, su ocupación sistemática de nuevos territorios, la
expulsión y expropiación de tierras y derechos, y el uso masivo y despiadado de
su fuerza militar viene ocurriendo delante de todo el mundo. Convirtiéndose
ahora en la noticia de portada de las fiestas navideñas. Muestra no sólo la
crueldad y la impudicia de los políticos israelíes (la que explica tan bien el
pequeño-gran film israelí “Los limoneros”), sino el cinismo de quienes les
apoyan. Sabemos que los hombres de Bush han sido tan genocidas como sus
aliados. Pero que Obama esté aún de vacaciones (y con una futura secretaría de
Estado netamente aliada del lobby pro israelí) no augura cambios
significativos. Por no citar a nuestro “progresista” Ministro de Exteriores,
que mientras con la boca pequeña condenaba la dureza israelí en voz clara acusaba
a Hamas de haber roto la tregua. 

Muchas de las actuaciones de Hamas
son sin duda incomprensibles, como el disparo de cohetes a territorio israelí,
injustificables moralmente e inútiles en el plano militar. Pero una actitud que
ha estado precedida, una vez más, por una agresión continua israelí durante la tregua. Si uno repasa
las hemerotecas del mes de noviembre pasado, lo que encuentra son dos cosas:
bombardeos “selectivos” de Israel causando muertos en Gaza y bloqueo
sistemático de los accesos a la llegada de ayuda humanitaria. Como puede
aprender cualquiera que haya visitado o leído sobre los campos de exterminio,
el hambre y las privaciones mataban tanto o más que los crematorios. Nadie en
los meses finales de la tregua denunció los bombardeos ni los bloqueos de
Israel. Poner a ambos contendientes en la misma balanza es una muestra del
servilismo de nuestro Gobierno hacia el Imperio decadente y una garantía de que
seguiremos sin hacer nada para cambiar las cosas.

 

Sóc
incapaç d’expressar-ho millor. Pel que llegia avui en algun diari, la major
part dels polítics europeus sembla que donen al raó a Israel. Si la raó la
donen desenes de nens morts per acabar amb un grapat de milicians de Hamàs, el
més segur és que cada una d’aquestes morts acabarà donant lloc a centenars d’enemics
de l’estat israelià. I això no és més que la garantia que aquesta guerra que fa
més de 60 anys que dura no té final possible. O sí. Probablement el final
desitjat per Israel sigui l’extermini físic del poble palestí, cosa que a la
vista de la reacció d’Europa i en general del món àrab (de la no-reacció), potser acabi sent
possible.

Per començar l’any, Palestina

Fa un parell de dies un conegut m’ha enviat una peculiar felicitació. Mentre em desitjava un bon 2009, adjuntava una fotografia que, deia, no ens podia deixar indiferents. És la fotografia que va inclosa en aquesta entrada.
Amb els millors desitjos, que inclouen el desig de no oblidar què està passant a Palestina.