Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Converses sobre el dolor i la mort (5)

Algunes persones, algunes cultures, s’enfronten a la mort de manera diferent al que cada vegada és més habitual al nostre entorn. Per a determinades maneres de pensar, la mort s’ha d’afrontar amb plena consciència, com  si el pas de viure a no viure pogués ser una mena de moviment actiu i absolutament conscient, com si poguéssim pronunciar el conjur o les paraules màgiques: “mort, pren-me, sóc aquí!”.

Però per tal que això pugui ser d’aquesta manera, per tal que el futur difunt pugui gaudir d’aquest moment d’intensa consciència sembla que calgui, abans que res, assumeixi, si és el cas, tots els nivells possibles del dolor que precedeix a les portes de la mort. I que es negui, sovint, la possibilitat de l’analgèsia (el dolor com a purificació) i es proscrigui qualsevol proposta de sedació. Massa sovint, encara, s’equipara sedació amb eutanàsia, fins i tot per part de persones amb un suposat alt nivell cultural. Massa sovint, encara, molts familiars de malalts terminals s’oposen a l’administració d’analgèsics potents i no forçosament sedants com ara la morfina que pot pal·liar de forma eficaç el sofriment, el dolor i l’angoixa de la persona malalta. Massa sovint veiem encara com sembla que la projecció del dolor del malalt sobre el familiar serveixi també de purificació per a aquest.

Recordo que, no fa tants anys, durant el nostre període de formació com especialistes, quan una persona venia a un servei d’urgències amb dolor, per exemple amb un còlic nefrític (de ronyó) o fins i tot amb una clara apendicitis, solíem no administrar cap analgèsic fins que no disposéssim de les anàlisis. Això podia comportar, moltes vegades, una espera d’una hora o més durant la qual la persona que havia vingut buscant alleugeriment del seu mal havia de conformar-se únicament amb la suposada tranquil·litat que donava el saber-se en bones mans. És possible (i intolerable) que avui en dia això segueixi succeint.

Assumim que el dolor respon a un estat d’alerta de l’organisme en el sentit que alguna cosa no va prou bé. Identificada l’alerta, cal matar el missatger. Altrament, mantenir el dolor és patir per patir.

I en el cas del dolor com a avantsala de la mort, segurament estem davant del més absurd dels dolors. Per això, quan com avui davant d’un pacient al que li quedaven poques hores de vida la família addueix la religió com a excusa per a no mitigar el sofriment, al meu interior, si és que es pot parlar així, alguna cosa es remou en forma de lluita entre la necessària tolerància i respecte a les creences dels altres i la convicció de què si el pacient mor sense que el dolor no hagi desaparegut, no hauré fet bé la meva feina.

S’acaba l’any… i torno a tenir dues mans!

És una obvietat, però s’acaba l’any. Per sort, no faré el traspàs del 2008 al 2009 ni enguixat ni embenat com a conseqüència de la fractura del 5è metacarpià que em vaig fer el 8 de novembre, però d’això no n’he estat segur fins fa poc més de dotze hores. El fet de dur el canell i el dit alliberat m’ha dotat, encara que només sigui per avui, d’un petit bri d’optimisme.
Aquestes darreres setmanes havia caigut en una mena d’estat pre-depressiu que m’ha dificultat molt dedicar-me a tasques d’allò que podríem anomenar manteniment del bloc. Ara, que ja puc fer servir gairebé al cent percent la mà dreta, seran moltes les coses que recuperaran una normalitat gairebé oblidada. Entre elles, la possibilitat d’escriure com a mi m’agrada, primer a mà, per a passar el que escric després a l’ordinador. Per a mi és una qüestió de qualitat. Digueu-me classicó. Que això sigui visible per a la resta dels hipotètics lectors, ja és una altra història.

(segueix)

Massa sovint no ens adonem de les dificultats que generen determinades discapacitats fins que accidentalment o incidental ens veiem sotmesos a les limitacions que això comporta. Dur una mà enguixada i posteriorment encara embenada m’ha fet visible coses que, d’altra manera, tot i ser-ne, crec, conscient no valorava prou. N’esmentaré unes quantes, que poden semblar anecdòtiques.
Com no podia conduir, la ruta Rubí-Manlleu l’he haguda de fer amb transport públic: això vol dir anar de Rubí a BCN amb els FGC; sortir a plaça Catalunya i dirigir-me a Pau Claris-Casp per agafar l’autobus que m’ha de dur a la  feina; al vespre, camí invers; la dedicació diària a aquest trajecte, comptant només el temps entre que agafo el primer transport fins que arribo a destí és de prop de cinc hores (de 7 a 9:30 al matí; de 6:15 a 8:40 al vespre); si tenim en compte que per agafar el tren a les 7 (en realitat a les 6:57) m’he d’aixecar a les 6, d’alguna manera el temps dedicat a la feina es converteix en unes 14 hores i mitja. És evident que el transport públic, i potser és així com ha de ser, per qüestions aritmètiques i d’eficiència, entre poblacions a Catalunya passa gairebé forçosament per Barcelona. I això té les seves coses bones, però també la seva part dolenta, que és la que crec que he viscut jo.
Altres coses que passen: no sabeu com és de difícil aturar una porta batent quan dus una mà o un braç lesionat i l’altre és portadora d’una cartera, o senzillament està ocupada. El més habitual és que qui duus al davant deixi anar la porta i hagis d’optar entre posar el braç (risc de re-fractura) o el cap (…).
Per altra banda, els FGC són ràpids, còmodes i puntuals. Però les seves frenades i desacceleracions són extremadament perilloses per als qui van drets. Si tens la mala sort de no trobar seient i t’has d’agafar en una de les barres, és possible que les forces de tracció et provoquin un esquinçament d’algun múscul del braç, l’avantbraç o l’espatlla,  si no et disloquen diractament una articulació. Si tens una gractura en la mà i has comès l’error de que sigui aquesta la que et serveix per subjectar-te…
En un  fòrum al Què llegeixes, hi havia una discussió sobre si llegien més el homes o les dones. La meva estadística diu que a les set del matí els homes al tren dormen o llegeixen els diaris gratuits i les dones llegeixen els diaris gratuits o dormen. Jo hauria pogut desempatar, però alguns dies vaig estar ocupat fent la meva enquesta. De totes maneres, la part positiva d’això és que en les setmanes que ha durat la situació m’he pogut llegir fins a quatre llibres, una xifra impensable, per raons de temps, en altres circumstàncies.
En fi, no us marejaré més amb les meves dèries. Probablement aquesta sigui la darrera entrada d’aquest any al Secundària Memòria. Pensava parlar de què en penso del genocidi que els israelians estan cometent a Gaza, però potser ho deixaré per principis d’any. Esperaré a veure com ho justifica ara, i no dubto que ho farà, la Sra. Pilar Rahola.

La poesia, segons Pere Rovira

La poesia que és un comentari, una crítica de la vida, precisament per aquest caràcter seu, no pot ser una transcripció esclava de la vida superficial. La vida sí que és esclava d’ella mateixa; la poesia no, entre altres coses perquè es pot corregir. Escric poemes perquè vull i perquè la gent els llegeixi, i per tant he de pensar en el primer lector que tindran i el que els llegirà d’una manera més interessada, que sóc, òbviament, jo. Fer-me trampes seria fer-ne als altres lectors.

Del seu pròleg a l’antologia “Pere Rovira, POESIA, 1979-2004”

Si seguiu llegint, hi trobareu el poema INSOMNI, dins de l’esmentada antologia

la fotografia és de Manuela Morgado

INSOMNI

No ploris  per l’edat que ja no és teva,
ni per la que s’acosta, que és eterna.
No ploris per la mort ni per la vida,
ni resis a la sort: no pots guanyar.

Besa els llavis finals de la tenebra
i no obris més els ulls. Dorm, que s’acaba
la rancorosa nit i no hi ha dia.
Dorm, que ja surt el sol que et matarà.

Oblit

L’assassinat d’Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer cdallar el plor per Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l’oblit complet de tot per tothom.
(…) Avui el temps avança a grans gambades. Un esdeveniment històric, oblidat al cap d’una nit, al matí següent torna a brillar amb la rosada de la novetat, de manera que en el relat d’un narrador ja no constitueix la decoració sinó una sorprenent aventura representada sobre la decoració de fons de la prou coneguda banalitat de la vida privada.

Milan Kundera:  El llibre del riure i de l’oblit

fotografia d’Antonio Guimaraes (1000imagens.com)

Tòquio blues, de Murakami, o la soledat entre desenes de milions de persones

No havia llegit fins ara res d’Haruki Murakami, i m’he decidit a començar a fer-ho per un llibre que tenia a casa des de fa una bona temporada.
És un llibre dur, no tant per la forma com pel contingut. La soledat “acompanyada” dels principals actors de la novel·la és francament brutal. El llibre, que enganxa gairebé des del primer moment, reflecteix una societat moderna i occidentalitada, però que alhora conviu amb les tradicions mil·lenàries que li donen el caràcter que té al Japó actual.
No és una novel·la sobre cap mena de desencís. Els protagonistes, majoritàriament adolescents viuen en un món propi i aïllats del mateix entorn que els condiciona. El suïcidi, la depressió, no són malalties sinó formes d’entendre aquesta relació o no-relació amb els altres.
Si l’hagués de descriure amb una sola paraula, diria que és una obra torbadora. I que m’ha obert la gana de llegir altres coses del mateix autor.

Pessoana (3)

No és meu res del que escric, no és meu.
¿Qui, doncs, ho feu?
¿De quin altre sóc l’herald nat?
¿Per què, enganyat,
creia meu tot allò que feia?
¿Qui, qui m’ho deia?
Mes, altrament, si fos ma sort
que jo fos mort
d’una altra vida que en mi viu,
jo, aquell que diu
haver viscut en un miratge,
visible imatge,
gràcies dóno a Aquell que m’alçà
d’un polsegar.
(I núvol em féu un moment
de pensament.)
(A Aquell de qui sóc, erta pols,
símbol tan sols.)

Fernando Pessoa (trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona (2): Amat i amic, de Carme Guasch

Ja n’hem parlat i d’altres ho han fet millor que jo altres vegades: existeix una mena d’invisibilitat de la poesia femenina, o millor dit escrita per dones, a casa nostra. Aquesta invisibilitat arriba a tots els àmbits del coneixement literari i fa que persones, poetesses com Carme Guasch  hagin passat gairebé desapercebudes.
Aquesta introducció és  només una manera d’alleugerir el pes de la meva ignorància i desconeixement.
He tingut l’ocasió aquests dies de llegir un llibre de sonets apassionadament elegíacs de l’esmentada autora, Amat i Amic (L’escorpí, 1985), sonets en la seva major part dedicats a la figura del company que ha mort.
Amb els anys, estic descobrint en mi mateix una tendència irrefrenable a un augment creixent de l’emotivitat. Vull dir que més d’un poema em va fer venir llàgrimes als ulls. Us en deixo, tot seguit un, que novament m’ha emocionat en rellegir-lo. El poema duu un encapçalament d’uns versos de Rosa Leveroni que fa:

M’endinso en el record
tan dolç i tan punyent com una rosa
que em reposés al cor

la fotografia és de Jovelino Matos Almeida

Et porto amb mi pels carrers i les places
com el qui porta en el pit un estel.
Passa la gent i no sap que m’abraces
amb la teva ombra benigna i fidel.

Et porto amb mi del treball a la pena,
company al vespre, de dia company;
dic el teu nom i el teu nom m’asserena
i qualsevol altre nom m’és estrany.

Visc tant amb tu que la mort em fa viva
-viure i morir, tot de cop, és igual-;
em ressucito amb el plany que m’arriba
i del passat sóc un hoste malalt.

Et porto amb mi, desolada i captiva,
perquè tu em fas tot el bé i tot el mal.

Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona: a propòsit d’un llibre d’Ivan Tubau

Avui he tingut l’oportunitat de passejar un parell d’hores per Barcelona, on he hagut d’anar per gestions de la feina. Això m’ha permès una disponibilitat de temps no gaire habitual i ho he aprofitat per entrar en vàries llibreries. I, és clar, al final he ampliat en quatre el nombre de llibres que s’apilen als prestatges de casa.
Un dels llibres, comprat a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu, és d’Ivan Tubau, una persona els articles i opinions de la qual em solen posar més aviat dels nervis, per emprar termes com els que expressen els meus fills.
Però avui he comprat el seu llibre de poemes “Les ostres i el vi blanc” -que pren el títol a partir d’un vers d’un poema de Gabriel Ferrater-, de l’Escorpí (1987). I us puc assegurar que m’ha semblat genial. Molt bó. Un recull carregat de poemes majoritàriament breus, alguns haikús intencionadament imperfectes i un erotisme de clara arrel estellesiana que m’ha alegrat, diguem-ho clarament, el dia. I m’ha fet lamentar que l’Ivan Tubau no tingui una obra poètica més extensa, ja sigui en català o castellà.

Si seguiu llegint, hi trobareu una mostra.

ALÈ

Flaire de vicis grossos,
aspres i deliciosos,
olor de pa calent,
ensaïmades d’Eivissa
i llargs besos humits
i mossegades tendres,
saliva fresca i sang:
el teu alè, amor meu,
la teva boca.