Arxiu mensual: octubre de 2008

A qui estima Gilbert Grape, en paraules de Joan Margarit

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula, que en anglès duu el títol de What’s eating Gilbert Grape?. Tot i que té 15 anys, ja que és del 1993, fins ara no l’havia vista.
Es tracta d’una obra alhora dura i tendra, com molt bé diu Joan Margarit en el seu poema, que podreu llegir sí continueu amb l’apunt.

(segueix)

Al cinema, un dissabte cap al tard,
la pel·lícula alhora tendra i dura
d’un noi deficient i el seu germà.
Agafats de la mà a la sala obscura,
la vostra mare i jo vàrem plorar
sota el pes de tants anys d’aquesta angúnia
per la mort, que és encara més injusta
quan queda enrere nostre un desempar.
Recordeu-nos feliços: ho hem estat.
Els ulls desemparats de la Joana
ens han deixat la mort més desolada
i més plena d’amor la nostra vida.

Joan Margarit: A qui estima Gilbert Grape?, dins Estació de França

Un sonet de Carles Riba

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l’ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L’aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d’oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s’era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l’Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.

Carles Riba: Salvatge Cor, X (1952)

La súplica de Georges Brassens

Brassens és, o millor dit, va ser un dels culpables de la meva afecció per la cançó francesa. A casa teníem un disc (de vinil, és clar) en què el cantant, amb l’únic acompanyament, si no recordo malament, d’una guitarra i un contrabaix, presentava algunes de les que han estat les seves cançons més famoses. De totes elles, la Suplique pou être enterré a la plage de Sète és la que podria atribuir-se el mèrit de la meva francofília cançonera. El disc era de finals dels anys seixanta, de la casa Phillips, que dèiem llavors. Hi havia inclosos alguns temes com ara Le fantôme, o La mauvaise réputation, que he tornat a recuperar gràcies al Youtube… i al fet d’haver “heretat” dels meus sogres un reproductor de vinils, gràcies al qual estic tornant a gaudir de molts dels discos que creia que quedarien arxivats en un prestatge, fins que un dia em decidís a llençar-los.
Us deixo, si seguiu l’apunt, la cançó de Brassens, en una filmació de quan l’home ja estava granadet. Senzillament sensacional. Us l’aconsello.