Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Crònica d’una mort solitària

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

La Mercè vivia sola. La seva família més
propera eren unes cosines i no totes hi tenien bona relació. Potser qui més se’n
va cuidar van ser unes poques amigues “de sempre” i algunes veïnes del carrer
que l’anaven a veure sovint. Abans de posar-se malalta de la malaltia que la va
acabar matant, la Mercè ja estava molt limitada per un procés crònic que li
dificultava el caminar. Ara fa uns pocs anys, els propietaris d’una bodega
propera van comprar-li la casa a canvi que ella hi pogués seguir vivint. El
tracte consistí en una quantitat al comptat, que li va permetre fer les
reformes necessàries per adaptar-la, i una altra quantitat mensual  per vida, que li permetia pagar un ajut,
puntual això sí, i viure amb una mica més de tranquil·litat que la que fins el
moment li possibilitava la paga de menys de 300 euros que rebia de l’Estat.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Ara deu fer un any que la Mercè es va posar
molt malalta. Se li va manifestar un càncer que, tot i que, d’entrada, es va
operar, ha acabat per endur-se-la. Encara després d’uns mesos de l’operació va
poder tornar a casa seva. Una de les obsessions que tenia era que ningú no la
posés a una residència. Estava capficada a tornar a casa, com finalment va ser,
encara que molta gent que la coneixia no ho entenia. Va poder viure encara uns
pocs mesos a casa seva, on va modificar una saleta al pis de baix per
convertir-la en habitació i poder estalviar-se de pujar els sis o set graons
que abans duien al seu dormitori.

Des que la van donar d’alta, la Mercè no s’acabava
de trobar bé. Seguia amb mals de panxa, cargolins en deia ella, i necessitava
calmants que no sempre es prenia malgrat els consells de les seves amigues i de
les no massa nombroses visites que rebia. Algunes persones grans com ella no l’anaven
a veure per por, deien, que els afectés veure amb aquella mala cara que els que
sí que hi anaven explicaven que feia. Un dia algú la va convèncer d’avançar la
visita al metge i ja no va tornar a casa.

Finalment, la Mercè va morir sola, tal i com
vivia, entre altres coses perquè la seva darrera ocurrència va ser fer-ho a
quarts de cinc de la matinada, una hora en què les visites als hospitals no
solen ser freqüents. Les gestions per a l’enterrament les van fer a mitges
entre una amiga gairebé tan gran com ella i un nebot llunyà, que eren les
persones que hi tenien més relació. El fet que, com tanta gent gran de poble,
tingués contractada una d’aquelles clàssiques assegurances d’enterrament, va
fer una mica més fàcils els tràmits.

A la sala de vetlla del tanatori de la seva
ciutat, s’hi va trobar molta gent que l’havia coneguda. Ningú no plorava. Tot i
que la majoria de les persones que hi eren sentien una profunda simpatia per l’ara
difunta, ningú no hi tenia un vincle tan intens com per expressar en forma de
plors o amb compunció el dolor de la seva pèrdua. En canvi, eren freqüents les
expressions d’alegria de gent que s’hi tornava a veure després de molt de temps
de no saber-ne res uns dels altres.

La major part dels presents, i sobre tot de
les presents, eren de la seva quinta. Algú va calcular que entre la vintena de
persones que s’aplegaven al tanatori s’hi sumaven, pel capbaix uns mil quatre-cents
anys i una bona part de la història recent d’aquell poble, ara convertit en
ciutat dormitori, i sobre tot dels seus carrers més històrics. Sentir-les
parlar de les cases i referir-se a la gent pel seu motiu o, fins i tot, pel
malnom és una mena d’experiència sociològica. Segurament són la penúltima
generació que podrà fer-ho. Els joves d’ara no saben de què els parlen quan algú
esmenta els motius de les cases.

Ara, casa de la Mercè passarà a mans d’uns
nous amos que no sabem si la voldran aprofitar pel seu negoci o si tenien
pensat vendre-la a una promotora per tal que hi facin pisos, encara que si l’opció
era aquesta potser triguin a recuperar la inversió, tal i com estan les coses
avui en dia.

Nosaltres la recordarem, sobretot , el dia de
Reis, quan ja no puguem anar a casa seva a veure passar la Cavalcada i menjar el
tortell a què mai havia deixat de convidar-nos, fins i tot durant el temps que
la va passar més magra.

La integritat de Geòrgia sí, i la de Sèrbia no?

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

La desmemòria
intencionada i selectiva és una de les característiques més hipòcrites del
nostre Primer Món. Quan Kosovë que, no ho oblidem, tenia connotacions de Terra
Sagrada pels serbis ja que l’origen històric del país era precisament allà, va
voler-se proclamar independent  tots vam
córrer a defensar el dret a la lliure determinació dels pobles. Fins i tot
l’OTAN va bombardejar Sèrbia per assegurar una línia de seguretat que permetés
que els kosovars pugessin exercir el seu dret. En aquell moment, i encara  ara, Rússia es va oposar a la secessió, que
va considerar com un atac a l’estabilitat i l’equilibri internacional. Però a
l’Unió Europea, tret d’Espanya –amb interessos interiors que li fan
desaconsellable determinades preses de posició- i algú més, la posició
favorable a la consumació del desmembrament definitiu del que abans havia estat
Iugoslàvia va ser majoritària.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

L’anomenada crisi
georgiana posa de manifest la doble vara de mesurar que tenen tots plegats. Ara
l’OTAN i l’UE s’oposen a la independència de les dues províncies georgianes,
mentre que Rússia hi és favorable. És evident que ni a uns ni als altres els
interessa el dret dels habitants d’Ossètia i Abjàsia a decidir res. Tot és un
joc d’interessos geoestratègics, amb el gas natural i el petroli i les seves
sortides de fons. Què té de diferent Geòrgia, una aparent democràcia regida per
un dictador egòlatra com podia ser la Sèrbia de Milosevic,  precisament de Sèrbia? Ha respectat els drets
dels ossetis i els abjasos, inclosos dins les fronteres georgianes per decret
de Stalin als anys 30? És clar que tot plegat seria diferent si no hi haguessin
els interessos de Rússia pel mig. Però és difícil, quan no s’ha tingut cap
mirament en permetre la independència d’una part d’un estat al Balcans, defensar
la visió contrària una mica més enllà en el mapa.

Perquè, no ens
enganyem, per als qui maneguen el cotarro, els habitants de Kosovë, Abjàsia,
Ossètia del Sud i, eventualment Catalunya o el País Basc (si mai no es donés el
cas) no som més que una petita molèstia inclosa en el mapa dels interessos
geopolítics de les grans potències.

Una lectura (encara) no acabada: La muntanya màgica

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Estic llegint, des
de fa ja un temps, La
Muntanya Màgica
, de Thomas Mann. És un dels llibres que, d’una
manera o altra, considerava pendents en el meu bagatge de lectures i ara fa uns
quants mesos vaig trobar l’edició de butxaca que n’ha fet 62 i vaig cedir a la
temptació.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

No diré que sigui
un llibre fàcil De fet, si us en parlo abans d’acabar-lo és per aquest motiu. Segurament
si espero al final del llibre, no en diré res fins d’aquí a un parell o tres de
mesos. Tot i així, i malgrat que, en paral·lel, he iniciat la lectura d’un
altre llibre, en aquest cas sé que no em passarà com amb l’Ulisses de Joyce que
va estar a punt de fer-me passar el vici lector per a tota la vida. En relació amb l’Ulisses
ja puc dir que, almenys fins que em jubili, no el tornaré a agafar. L’he
retirat de la tauleta de nit on ha estat dipositat durant ni més ni menys que
quatre (4) anys, al llarg dels quals he fet l’intent sinó periòdic, almenys
irregular de reprendre’l, cosa que finalment, ho confesso, m’ha estat
impossible.

De les més de 900 pàgines
que té la versió catalana  i de butxaca,
del llibre de Man, n’he llegit prop de cinc-centes. El
llibre explica la vida en un sanatori proper a Davos, d’un jove alemany, Hans
Castorp, que hi ha anat per veure un cosí malalt de tuberculosi i s’hi acaba
quedant una temporada força més llarga del previst. Si hi ha una cosa que puc
destacar hores d’ara del llibre és la sensacional descripció de personatges que
va fer Thomas Mann i la varietat de temes i opinions raonades i contraposades que
desfilen al llarg del llibre. El to, sovint irònic, amb què l’autor fa
determinades derivacions discursives el converteixen, malgrat la seva densitat
i, com he dit, que no es tracta d’un llibre fàcil en una de les obres que més
he gaudit (o que més estic gaudint per ser correctes) dels darrers anys.

I per això, fins i
tot abans d’acabar-lo, crec que val la pena recomanar-lo. I quan l’acabi
segurament podré parlar d’alguns detalls sorprenents que, tot just estic
descobrint ara.

Estramp Jaç: més enllà del folk i del jazz

Una de les coses que, ara que estic més tranquil i puc recordar-les, em quedaran en la memòria d’aquest estiu és el concert que el grup Estramp Jaç, dirigit pel blocaire Marcel Casellas, va fer el 10 d’agost a Vilallonga de Ter.

No estic en condicions de fer-ne una crítica, perquè no en sé. Només puc dir que no els coneixia i que em van semblar fantàstics. La fusió entre la música d’arrel tradicional i el jazz sempre m’ha resultat atractiva i en aquest cas podria dir que assoleix moments gairebé sublims, gràcies sobre tot al gran desenvolupament (en alguns moments quasi virtuosisme, dels músics). Genial, la suite final que integrava ritmes pirinencs i berbers.
L’únic inconvenient va ser que, per les característiques del públic, molt heterogeni i, en alguns casos, poc donat a manifestacions d’espontaneitat desbordada, no hi va acabar havent l’ambient de festa a què la música sense cap mena de dubte induia.
Va comentar el Marcel que és a punt de sortir el disc que en essència quedava recollit en el concert, i que com també explica al seu bloc, es va gravar a Cuixà. Jo penso buscar-lo. I l’aconsello, evidentment.

Poques coses per dir?

Pensava que quan tornaria de vacances l’eufòria postvacacional em duria a escriure i escriure i compartir amb la gent el que anava anotant al llarg dels dies.
Però la realitat que s’imposa és dura. El retorn al treball sempre acaba comportant un cert nivell de commoció i no he estat capaç d’escriure res des de fa dies.
I ara, que m’hi volia posar, veig que tampoc té gaire sentit parlar del que ha quedat dipositat a la memòria.
De totes maneres, he estat repassant les fotos d’aquests dies. Em quedo amb alguns racons de la costa entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla que amb uns quants graus menys i una mica menys d’humitat podrien formar part del Paradís. Us en deixo una foto, que de pas em servirà per tenir enveja de mi mateix fa unes setmanes.
(segueix)

En realitat això de poques coses per dir només serveix per un mateix. Quan un mira les coses que van passant pel món pensa que podria parlar de moltes coses i opinar, normalment sense prou coneixement de causa de moltes més. Per exemple: algú es creu que els cossos danone dels atletes, nedadors, surfistes, i basquetbolistes, entre d’altres, que s’exposen durant els JJOO s’han fet només amb exercici físic i una alimentació adequada? O un altre exemple: algú té clar si realment els russos són els únics dolents de la pel·lícula en l’anomenada crisi georgiana? O: no us fa una mica de fàstic veure l’actitud gairebé carronyaire d’alguns mitjans de comunicació en relació a una situació tan desgraciada com l’accident d’ahir a Barajas?
En fi, que coses per dir ja n’hi ha, ja. Però és que un encara està mentalment de vacances…

Final de vacances… o quasi

Les vacances s’han acabat, pràcticament. Em queden alguns dies que anirem gastant poc a poquet i en dosis mesurades per tal que el temps que falta d’aquí a Nadal no es faci massa dur.
Es pot dir que hem fet un wash-out notable, aquest any, de manera que tinc la ment en blanc pel que fa a qüestions per parlar al bloc. Bé, temes no és que en faltin, però em fa una mandra considerable parlar-ne: el tractament de la crisi georgiano-rusa (quin eufemisme, no?), la histèria espanyolista dels JJOO, la repressió dels drets humans a la Xina…
Però com més hi penso, només em venen al cap, com a cosa interessant, les vacances. Tot i així, no us en parlaré gaire, perquè encara estic instal·lat, malgrat que ja vaig a treballar, al meu lloc de vacances i hi vaig i en vinc cada dia, cosa que fa que cada vegada que surto de la feina, torni a ser de vacances. Procès adaptatiu, en dic.
Ja us vaig explicar que havia caigut de la bici. Ara la ferida ja està pràcticament guarida. Però com en aquestes coses em venç una mena de perversitat innata per explicar-ho i recordar-ho, us deixo la fotografia (feta per mi mateix, cosa que n’explica l’escassa qualitat) dels punts al colze.
N’ha quedat una cicatriu que ja anirà marxant. A data d’avui, doncs, els punts ja no hi són.
Un cop feta aquesta expansió, poster dedicaré els propers apunts a explicar-vos algunes coses de les meves vacances que pot aprofitar algú de cara a l’any que vé (o, si és possible, a aquest mateix, perquè no?).