Arxiu de la categoria: Egipte

impressions d’una estada inoblidable

Uns dies a Egipte (2): Abu Simbel

Travessar la carretera que va d’Asswan a Abu Simbel és el mateix que travessar el desert. Els prop de 300 km que separen una ciutat de l’altre els vam fer en prop de tres hores i mitja, sortint de la ciutat que dóna lloc a la presa pels volts de les dues del migdia.
Pel camí vam tenir l’oportunitat de veure miratges i sorra, molta sorra, així com de travessar uns quants controls policials o militars. M’havien explicat que la majoria de turistes arribaven a Abu Simbel en interminables convois militars, formats per més de cinquanta autocars i uns quants camions de l’exercit. L’alternativa eren els convois civils, amb menys autocars. El que no ens esperàvem era anar-hi sols, únicament amb un policia al vehicle apart de nosaltres i, és clar, l’Ahmed, el guia.
El resultat va ser una experiència difícilment comparable amb res. Vam arribar als temples prop de dos quarts de sis, una mica més de mitja hora abans que no tanquessin. I això va implicar que, durant una estona fóssim els únics  visitants al davant dels dos temples, i que poguessim fer algunes fotos que, estic segur, poca gent ha pogut fer sense altres turistes enmig.
L’únic inconvenient van ser els repetits intents dels policies turístics de fer-nos fotos a canvi d’una propina o de canviar les seves monedes d’euro per algun bitllet de cinc o deu euros. Tot i així, va valdre la pena cedir.

Uns dies a Egipte: l’arribada a El Caire

Arribar a El Caire a mitjans d’agost i en ple Ramadan, com vam fer-ho nosaltres, és tot un xoc. Una temperatura superior als 30 graus, i una humitat que no esperàvem van ser el nostre primer contacte amb Egipte.
El caos circulatori en el que ens vam summergir anava acompanyat de l’estridència dels motors i els clàxons que no ens va deixar en els dies que vam passar a El Caire. De fons, els càntics dels muesins atemperaven aquell neguit de fons que només es pot entendre si s’hi ha estat. L’autovia i les avingudes que porten de l’aeroport a la ciutat anaven atapeïdes de cotxes, camions, furgonetes, motos en les que s’hi encabien fins a quatre persones i carros portats per burrros que es barrejaven en aquell immens cafarnaum que pràcticament no disposa de semàfors, i en que els que hi ha no es respecten. Els vianants travessaven les deu o dotxe columnes de cotxes amb tota la tranquil·litat del món. Nosaltres obríem i tancàvem els ulls constantment esperant el contracte entre els cotxes o l’aixafament d’algú. Crec que pocs conductors tenen tan preses les mesures als cotxes com els cairotes…
La vista des de l’habitació de l’hotel era impressionant: a un cantó el Nil, i en tots els punts cardinals la ciutat s’estenia immensa i inabastable.
Quan es va fer de dia, la primera sorpresa: de nit no ens havíem adonat que la majoria de les cases del Down-town cairota estan preparades per acollir un pis al damunt. Això ens ho van haver d’explicar, perquè la primera impressió va ser que havíem anat a petar a un barri mig enderrocat.
Amb els dies hem anat aprenent moltes coses de la manera de viure dels egipcis, del seu sentit de l’humor i la seva resignació en determinades coses. Del seu orgull pel passat històric i cultural i del seu islamisme profundament arrelat en tantes i tantes manifestacions de la vida diària que no treu que se sentin també orgullosos de considerar-se el país islàmic més tolerant, laic i avançat del planeta. Amb tots els matisos que, des d’aquí, hi volguem manifestar.
De tant en tant us aniré explicant les impressions amb què hem tornat del nostre viatge. La foto només pretèn que entengueu l’ensurt del primer matí.