Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Uns dies a Egipte (3): primer contacte amb restes greco-romanes

A Phillae vam entrar en contacte amb l’Egipte de l’època hel·lenística, tota una sorpresa ja que quan un pensa en les darreres dinasties o en els Ptolomeus, espera una arquitectura menys, diguem-ne, faraònica. És cert que els grecs van introduir elements estranys -i que els guies sistemàticament denosten- com ara els capitells corintis a les construccions de temples egipcis, però globalment van respectar tant l’estil com les representacions i simbolismes. Tampoc no van imposar, si més no en els temples, la seva escriptura sobre la jeroglífica.
A Philae vam començar a evidenciar l’efecte del cristianisme sobre l’antiga religió. Figures martellejades, espais, relleus i pintures sotmesos a la barbàrie.
Teodor d’Alexandria tenia clar que la destrucció dels símbols és el pas previ a la devastació cultural necessària per imposar una ideologia i aniquilar el record i la identitat d’un poble. En poques generacions, va desaparèixer una cultura que havia sobreviscut gairebé tres mil anys i no poques invasions. 

Uns dies a Egipte (2): Abu Simbel

Travessar la carretera que va d’Asswan a Abu Simbel és el mateix que travessar el desert. Els prop de 300 km que separen una ciutat de l’altre els vam fer en prop de tres hores i mitja, sortint de la ciutat que dóna lloc a la presa pels volts de les dues del migdia.
Pel camí vam tenir l’oportunitat de veure miratges i sorra, molta sorra, així com de travessar uns quants controls policials o militars. M’havien explicat que la majoria de turistes arribaven a Abu Simbel en interminables convois militars, formats per més de cinquanta autocars i uns quants camions de l’exercit. L’alternativa eren els convois civils, amb menys autocars. El que no ens esperàvem era anar-hi sols, únicament amb un policia al vehicle apart de nosaltres i, és clar, l’Ahmed, el guia.
El resultat va ser una experiència difícilment comparable amb res. Vam arribar als temples prop de dos quarts de sis, una mica més de mitja hora abans que no tanquessin. I això va implicar que, durant una estona fóssim els únics  visitants al davant dels dos temples, i que poguessim fer algunes fotos que, estic segur, poca gent ha pogut fer sense altres turistes enmig.
L’únic inconvenient van ser els repetits intents dels policies turístics de fer-nos fotos a canvi d’una propina o de canviar les seves monedes d’euro per algun bitllet de cinc o deu euros. Tot i així, va valdre la pena cedir.

Uns dies a Egipte: l’arribada a El Caire

Arribar a El Caire a mitjans d’agost i en ple Ramadan, com vam fer-ho nosaltres, és tot un xoc. Una temperatura superior als 30 graus, i una humitat que no esperàvem van ser el nostre primer contacte amb Egipte.
El caos circulatori en el que ens vam summergir anava acompanyat de l’estridència dels motors i els clàxons que no ens va deixar en els dies que vam passar a El Caire. De fons, els càntics dels muesins atemperaven aquell neguit de fons que només es pot entendre si s’hi ha estat. L’autovia i les avingudes que porten de l’aeroport a la ciutat anaven atapeïdes de cotxes, camions, furgonetes, motos en les que s’hi encabien fins a quatre persones i carros portats per burrros que es barrejaven en aquell immens cafarnaum que pràcticament no disposa de semàfors, i en que els que hi ha no es respecten. Els vianants travessaven les deu o dotxe columnes de cotxes amb tota la tranquil·litat del món. Nosaltres obríem i tancàvem els ulls constantment esperant el contracte entre els cotxes o l’aixafament d’algú. Crec que pocs conductors tenen tan preses les mesures als cotxes com els cairotes…
La vista des de l’habitació de l’hotel era impressionant: a un cantó el Nil, i en tots els punts cardinals la ciutat s’estenia immensa i inabastable.
Quan es va fer de dia, la primera sorpresa: de nit no ens havíem adonat que la majoria de les cases del Down-town cairota estan preparades per acollir un pis al damunt. Això ens ho van haver d’explicar, perquè la primera impressió va ser que havíem anat a petar a un barri mig enderrocat.
Amb els dies hem anat aprenent moltes coses de la manera de viure dels egipcis, del seu sentit de l’humor i la seva resignació en determinades coses. Del seu orgull pel passat històric i cultural i del seu islamisme profundament arrelat en tantes i tantes manifestacions de la vida diària que no treu que se sentin també orgullosos de considerar-se el país islàmic més tolerant, laic i avançat del planeta. Amb tots els matisos que, des d’aquí, hi volguem manifestar.
De tant en tant us aniré explicant les impressions amb què hem tornat del nostre viatge. La foto només pretèn que entengueu l’ensurt del primer matí.

Artaica:Madredeus a la valenciana

Dissabte, en el marc del Festival de Música de la Vall de Campodon vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un concert a Molló en què hi actuava un  grup per a mi desconegut, que s’anuncia com  Tradició contemporània.
Realment, la proposta d’Artaica és interessantíssima. Una fusió entre la tradició mediterrània i especialment valenciana i uns elegants ritmes de swing, i jazz, que van fer que la sala de ball de Molló, plena malgrat la pluja i el futbol, es sentís protagonista d’una experiència gairebé insòlita.
Un comentari que ens vam fer a la sortida va ser el que dóna títol a l’entrada: en algun moment de l’actuació vam tenir la impressió d’estar escoltant una versió (sense que la paraula versió tingui cap connotació negativa) valenciana de Madredeus.
Artaica està a punt de treure el seu primer disc. Mentre tant, es pot assaborir a Myspace un tast de la seva grandíssima capacitat musical i interpretativa. Especialment, us aconsello la peça L’U d’Artaica.

http://www.goear.com/listen/ddf3084/lãš-dartaica-artaica

Castells en l’aire?

El conseller Castells és una d’aquelles persones que genera més aviat poques antipaties. Té un posat seriós, transmet la impressió quan parla de saber de què ho fa, i només ocasionalment cau en l’exabrupte. Un té la impressió que, vistes com van les coses, podria no desentonar en un govern tri o quadripartit (amb o sense socialistes) que substitueixi a l’actual.
El conseller Castells s’ha aprimat molt. Jo diria que excessivament. No en conec la causa. Hi ha qui diu que és conseqüència d’una dieta espartana que s’ha posat molt de moda, però segur que també hi influeixen els nervis que ha de passar l’encarregat dels comptes d’un país que té dificultats evidents de liquiditat.
Si no vaig errat, el conseller Castells es va abstenir en la votació sobre l’abolició de la tauromàquia a casa nostra. Potser aquest va ser un dels signes evidents que s’estava desmarcant de l’oficialitat. Hores d’ara costa entendre què vol dir que treballarà per canviar la dinàmica instal·lada al seu partit pel que fa a la relació amb Catalunya i amb el PSOE.
El fet que dos conseller socialistes més (Maragall i Tura) ens hagin demanat que llegim bé el que va dir Castells em retorna la música d’un PSC alliberat d’alguns ancoratges i servituds que tinc la impressió que estem pagant molt cars.

Ràbia

Una de les coses que em fa més ràbia és quan provo d’escriure (de fet, quan escric) una entrada i en mirar de publicar-la l’editor de textos de MesVilaweb em “diu” que no l’he escrita i que és necessària l’entradeta. M’ha passat vàries vegades, i es especialment sagnant quan has escrit un text relativament llarg que no tens guardat enlloc perquè ho has fet directament.
Coses d’aquestes són les que et porten de tant en tant a plantejar-te canviar de plataforma de blocs/blogs.
Ara estic molt enrabiat. És la tercera vegada que em passa en un mes, normalment després de mirar d’encastar-hi un vídeo. Mirarem de relaxar-nos abans de prendre decisions dràstiques. Demà serà un altre dia. Suposo.

Mini-vacances, Estatut, manis i futbol

Com aquest any hem arribat una mica saturats al mes de juny, hem decidit prendre’ns unes petites vacances un pèl abans del què normalment ho fèiem. Així, demà agafarem (amb permís de pilots, personal de terra i controladors) un avió que ens durà a l’extrem occidental del que políticament és Europa i geogràficament Àfrica per passar-hi el que queda de setmana. Després tornarem i ens bellugarem una mica per les muntanyes del país durant quatre o cinc dies més.
Aquests dies ens aniran bé per decidir què fem el dissabte dia 10. La veritat és que l’enrenou em sembla exagerat. Ha canviat res en relació a abans d’ahir? Voleu dir que ens hem de fer els ofesos? Quin és el problema? Que ens han dit que l’Estatut  no és constitucional? Que no ho sabíem? Que ho ha jutjat una gent deslegitimada per fer-ho? I qui en tenia de legitimitat?
Jo vaig votar en blanc, l’Estatut. No m’agradava, però no podia dir no quan semblava que era un instrument per augmentar competències. Potser el meu vot va ser llavors com una premonició del fantasma en què s’acabaria convertint.
Si la manifestació s’ha de convertir en una reivindicació d’aquest estatut, que no comptin amb mi. Si l’ha de manipular o monopolitzar algun dels partits polítics (de dins o de fora d’allò que se’n diu l’arc parlamentari), que no comptin amb mi.
Ara, si de la seva organització es pot treure la conclussió que és un moviment que es genera des de la societat civil, llavors m’ho pensaré.
I al final de la mani, pot passar que molts surtin corrents per veure com juga la selecció espanyola pel tercer i quart lloc del Mundial. Una imatge patètica, no? Potser em quedaré a la muntanya…

PS: ahir havia somniat que Espanya perdia per un gol marcat per Cristiano Ronaldo. Això hauria desconcertat la caverna. En canvi, quan veiem pràcticament només jugadors del Barça tocant la pilota i fent gols, els desconcertats som nosaltres…

Una proposta de coherència: ni niqab ni nazarenos

Com vinc de la cultura del “prohibit prohibir” em fa una certa recança de negar el dret a la gent a sortir al carrer vestida (o despullada) com vulgui. Tot i que entenc les reticències i el fons dels que consideren que es pot entendre aquesta manera de vestir com un signe de submissió, crec que s’han d’evitar els debats simplistes. De totes maneres, per a tots aquells que volen legislar contra la presència del niqab al carrer, una peça de roba que, insisteixo, a mi tampoc m’acaba de fer el pes, voldria llançar un element de reflexió, a partir del joc de les diferències.
Algú em sabria explicar entre les dues fotos quina diferència hi ha? Així, llanço una proposta. Aprofitant l’empenta de la campanya contra el vel integral, lluitem per prohibir les processons de setmana santa, si més no començant per evitar que ningú que no mostri la seva cara es pugui passejar impunement pel carrer.

Emocions

Com diu la cançó, “malos tiempos para la lírica”. No obstant, sempre trobarem un moment per llegir i que ens emocioni un poema, o per escoltar música i que ens faci un nus a la gola alguna peça. Això és el que m’ha passat en escoltar aquesta versió que us penjo aquí del Vocalise, de Rachmaninov, interpretada per la Kiri Te Kanawa.

Seguim parlant de rics

A can Vilaweb han fet una enquesta d’aquestes que normalment donen resultats que no tenen res a veure amb el que pensa el conjunt de la societat (si fos així fa temps que els Països Catalans serien un estat independent, o com  a mínim seria impossible o impensable que TV3 deixés de veure’s al País Valencià; o CiU tornaria a governar amb majoria absoluta i ningú, absolutament ningú no votaria el PSC…, o en Carretero seria el nou líder absolut de les masses catalanes…. etc.).. Resulta que a la pregunta de qui es pot considerar ric, el poble ha contestat majoritàriament que són rics els que guanyen més de 60.000 euros l’any. Abans de seguir voldria apuntar que aquest tipus d’enquestes no són exclussives de cap mitjà de comunicació, són un recurs habitual de la premsa actual per induir succedanis de participació i afavorir l’autocomplaença dels participants que solen així creure que estan en una societat que no és realment la que els acull…
Bé, docs, home, estic d’acord amb que 60.000 euros són un bon sou, però us ben asseguro que no donen per tenir un nivell d’ostentació que pugui assimilar a aquell que els guanya amb el que, si més no a mi m’ho sembla, podríem anomenar “ric”. De veritat algú es pensa que algú que treballa per un sou es pot fer ric? A mi un sou d’aquestes dimensions, que reconec que és un bon sou, em dóna tot just per pagar la hipoteca, pagar la universitat del nano, els seus llibres i els de la seva germana, pagar la fundació amb que s’emmascara la gratuïtat de l’escola concertada de la meva filla, dedicar uns 250 euros mensuals a pagar la benzina que em permet anar a la feina, i provar de fer, de tant en tant, alguns dies de vacances a llocs tan exòtics com les Canàries o Mallorca. Comptarem que amb el sou de la parella (o amb el meu, si així ho voleu) pagarem el llum, l’aigua, el telèfon, el gas, la comunitat de veïns, el mòbil i altres luxes similars als que cal afegir el crèdit amb el que vam pagar el cotxe, del que encara em queden 4 anys!
No tinc iot, i per tant no pago “amarre” al Masnou, no sóc soci de cap club de futbol, no tinc llotja al Liceu ni al palau de la Música…
Això sí, com a luxes, tic el mal costum de comprar-me llibres i anar de tant en tant al cine o al teatre, preferiblement aplicant un descompte gràcies a la sumptuositat que em permet haver pogut fer-me del TresC. Amb tot això, hem aconseguit ara estalviar mensualment (ah, m’he descuidat de dir que pago també un pla de jubilació de 75 euros trimestrals!!) uns 150 euros que, sigui dit de pas, deixaré d’estalviar quan a partir del 30 de juny m’apliquin una reducció del 5% al meu sou de ric miserable i fastigós, que al damunt no pot ni tan sols vantar-se de tenir la feina assegurada ja que no és funcionari.
Sóc conscient que molts voldrien plorar amb els meus ulls i que pot semblar una mica cínic el meu comentari en un país on molta gent no arriba als 800 euros mensuals. Però siguem seriosos. Ja ho he dit alguna altra vegada: els rics no tenen sous, tenen societats. Societats que desgraven, que els fan tenir declaracions negatives, que els permeten especular i provocar aquesta crisi que ara estem pagant, injustament entre tots. La major part de la gent que guanya 60.000 euros anuals ho fa a través d’un sou que implica treballar més enllà de les 40 hores setmanals. Però tranquils: a partir del mes vinent ja ningú no podrà acusar-nos de ser rics perquè gràcies  a les mesures aplicades sobre la despesa púiblica no arribarem a la xifra màgica que la majoria dels contestadors d’enquestes de Vilaweb consideren el límit de la riquesa.

El sou, els rics, i altres desastres

Avui ens han confirmat que, en principi i tret que una negociació col·lectiva porti les coses per més bon camí, ens reduiran el sou en un 5%. Ves per on, i com per efecte d’una crisi que jo no he contribuit a crear, perdré una bona part dels beneficis salarials que havia guanyat pel fet d’haver entrat l’any passat en un conveni que em resultava més avantatjós que el previ… Suposo que hauria d’estar més emprenyat que resignat, però quan ocupes llocs d’una certa responsabilitat en una organització no pots permetre que les línies de la cara emmarquin els sentiments reals.
De les notícies dels darrers dies n’hi ha dues que cal tenir presents. Una, l’augment del tram de l’IRPF a les rendes més altes. L’altra, que circula un correu pel món, i que no sé si és cert, en el que s’afirma que la Leire Pajín serà senadora i que entre pitos i flautes cobrarà més de 200.000 euros l’any, ella, que ja és rica per naturalesa familiar si no vaig equivocat! Prefereixo no comentar-ho, que em fereixo.
De totes maneres, i a cavall del tema de les rendes més altes, potser faríem bé d’evitar certes demagògies. Els “rics” no són els que guanyen més de 100 o 120000 euros l’any. Una nòmina d’aquesta magnitud només identifica un treballador ben pagat (o molt ben pagat, però assalariat al cap i a la fi). Els rics, segurament no en tenen, de nòmina. Tenen societats. I desgraven molts diners, sovint de manera fraudulenta, cosa difícil si cobres un sou per alt que sigui.
Evidentment, jo no els guanyo aquests 120.000 euros, i ja m’agradaria plorar amb els ulls d’aquestes 20000 persones que es veuran afectades per la puja dels impostos, però està clar que el que es recaptarà serà la xocolata del lloro. Aquestes no són les grans fortunes. Tornem a errar el tret, mirem cap on no toca i mentre ens entretenim amb la xavalla, per la porta del darrere, els Botín, Florentinos, Koplowicz,  i companyia segueixen expoliant i estafant sense cap vergonya l’encara anomenat Estat del Benestar.
A mi em tornen a venir idees que tenia guardades al calaix: perquè ningú no es planteja nacionalitzar el Banc de Santander (o el BBVA), o si més no els seus beneficis immorals?

Una experiència col·lectiva: poems and blogs

Fa uns mesos no sé si mig en broma, mig seriosament, o més aviat en resposta a un perquè no? es va engegar una iniciativa que va implicar a una colla de poetes que teníem com a factor comú bellugar-nos per la xarxa via bloc/blog. Aquella iniciativa es va concretar en un llibre col·lectiu en el que he tingut l’enorme satisfacció de participar. La persona que, en el fons i en la forma, és responsable d’aquesta gresca és la Violant de Bru. Darrera la iniciativa ens hem aplegat 33 persones que d’alguna manera hem fet de la poesia el nostre mitjà d’expressió. Alguns dels autors tenim llibres editats “en paper” per diferents editorials, d’altres han optat per no fer-ho i només publiquen la seva obra a la xarxa; d’altres, per fi, s’han trobat amb les enormes dificultats que existeixen per publicar en paper, sobre tot si es tracta de poesia. El resultat de tot això es presenta el proper dia 15 de maig a Vilafranca, a la Sala d’Actes de l’Escorxador.
No sé quina repercussió tindrà la presentació, m’imagino que no gaire tret de l’extensió del coneixement de la mateixa que a través dels blogs/blocs dels diferents autors li poguem donar.
El que està clar, de totes maneres, és que aquests espais compartits són completament gratificants i posen de manifest que, més enllà de la “cultura oficial” hi ha tot un món que es belluga i, com no podria ser d’altra manera, s’autogestiona.

Força de voluntat: dur-se’n la feina a casa? No gràcies!

Fa uns dies, i a conseqüència d’una emprenyada amb els informàtics de la feina (que em van desinstal·lar el firefox del portàtil perquè no era un producte “homologat”) vaig prendre la decisió de no tornar a agafar el portàtil (malgrat que me l’han reinstal·lat, el navegador) i no dur-me més feina a casa. La decisió comporta, si cal, perllongar un parell (o tres, si cal) de quarts la jornada laboral i sortir de la feina amb les mans buides. És a dir, que el portàtil es queda al despatx.
Això no seria possible si en paral·lel no m’hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina.
Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l’única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m’ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n’he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l’estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d’angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s’hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d’haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d’addicció a la feina, ni d’obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d’un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t’haurien d’ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.

Manifest de la Lliga per la Laïcitat: NO a les misses al Palau de la Generalitat

La Lliga per la Laïcitat demana a la Generalitat explicacions entorn la missa celebrada al Palau en la Diada de Sant Jordi       

Molt Hble. Sr. José Montilla i Aguilera
President de la Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
Plaça de Sant Jaume, 4 (Palau de la Generalitat)

08002 Barcelona

Barcelona, 28 d’abril de 2010

Des del màxim respecte institucional volem expressar amb contundència el nostre rebuig al fet de commemorar la diada de Sant Jordi amb una celebració litúrgica catòlica realitzada al propi Palau de la Generalitat, i que s’hi hagi assistit en la condició de representant del poble de Catalunya.

Qüestionem, des de la més estricta sensibilitat democràtica, que en una societat plural i laica es commemori institucionalment -en nom, per tant, del conjunt de la comunitat- una festivitat ciutadana, òbviament desproveïda, avui, de cap connotació religiosa, per mitjà de l’assistència a una cerimònia d’aquestes característiques. Ens sembla una mostra de confusió entre l’espai privat, que afecta la consciència de cadascú, i l’espai públic, que és de tots i que les institucions representen.

Ens sembla molt poc respectuós amb la sensibilitat actualment majoritària a Catalunya, i especialment inoportú si tenim en compte que l’estructura jeràrquica de l’Església Catòlica continua intentant imposar a tota la societat la seva posició contrària als avenços aconseguits durant la passada legislatura en les llibertats civils i els drets socials, el quals recolzem i que la gran majoria de la ciutadania d’aquest país ha fet seus.

Accepteu l’expressió de la nostra sorpresa, el nostre desencís i la nostra indignació cívica.

Fraternalment,