Sóc un “expatriat”
Deixa un comentari
Porto mitja vida a Praga. Ara m’he fet subscriptor de Vilaweb després de llegir-lo des del primer dia, i aprofitaré aquest bloc per concentrar-me en explicar la ciutat i aquesta part del món. Si puc ser útil a qui passi per aquí o s’hi interessi me n’alegraré. També sé que divagaré pels afers catalans i de tot el món mundial.
Sóc un precursor en això de sortir a l’estranger a buscar-se la vida que fan els llicenciats d’ara. No té un mèrit especial: em vaig cansar de treballar per menjar i pagar el lloguer i vaig emigrar. Avui constato que la societat catalana continua sent tan tancada com quan jo era jovenet per qui neix en el barri equivocat.
Ho dic perquè continua arribant gent obligada a buscar-se la vida. Així, avui som més a Praga perquè, com a tants altres llocs del món, no paren de venir catalans i valencians, gent jove, maca i brillant. Me n’alegro molt: em sento més ben acompanyat que quan vaig arribar.
La paraula que proposo per definir-nos és “expatriat”, calcada del terme anglès “expatriate”. L’entenc com “allunyat de la pàtria”. Altres termes com “exiliat” i “emigrat” tenen connotacions lleugerament dramàtiques i no és això: es pot esmorzar a Praga i dinar a Barcelona, dues hores de vol és menys que alguns recorreguts per Catalunya. Amb Internet es pot estar tan al dia com qualsevol altre resident de les quatre províncies.
La vida a Praga és diferent, però no tant. Els txecs són europeus. És pràctic que uns i altres estiguem a la Unió Europea. Les diferències no són essencials: aquí tenim pitjor clima i pitjor cuina però les multinacionals habituals ens fan la vida uniforme. Les noies de Praga també passegen bosses de Zara i Mango.
A Catalunya la paraula “expatriat” pot provocar reticències en l’idiota de guàrdia perquè conté “pàtria”. Em refereixo a una certa noció del teu país d’origen com un tot complex, més enllà de l’ombra del campanar del barri o el poble on has nascut. Això t’ho dóna passar molts anys a l’estranger. No tinc gens clar que molts catalans comparteixin aquesta noció: els dominen odis de classe, dogmatismes i ignorància.
Sobre la qüestió de la identitat, m’ha passat més d’un cop que dient-li a un txec d’on sóc m’ha contestat amb un “ah, així tu no ets espanyol”. Per a un unionista en el meu lloc no ha de ser fàcil.
Bo, ratificar el que has dit al 100%
Gràcies German.
Ves per on, finalment sé què sóc: una expatriada! I els meus fills un parell més, cadascun en un país diferent.
M’agradarà anar llegint les teves paraules de… de què? de comexpatriat?, o com ho he de dir? Tant és, de moment avui estic d’acord en tot i tinc ganes de continuar seguint-te. A veure si estic al cas.
Gràcies Anna, “expatriat” és una paraula que proposo, som els qui estem lluny i ho veiem tot, perquè el nacionalisme no es cura viatjant. Si la paraula prosperarà o no jo no ho puc saber ara mateix.