AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

El govern reacciona davant la premsa txeca

Deixa un comentari

La intoxicació informativa contra Catalunya, per part del sistema polític i mediàtic espanyol, continua des del minut 1 de la presidència de Puigdemont. La frase dels invasors, treta de context, ha arribat als mitjans internacionals i entre ells a l’agència txeca de notícies, tal com recollíem aquí. La delegació del govern a Viena, que s’ocupa també de Txèquia, va reaccionar el mateix dia i ha enviat al setmanari Reflex  aquesta carta (txec, pdf). La imatge de Catalunya als mitjans internacionals és clau en la internacionalització del conflicte. Per aquesta raó, des d’aquest bloc considerem una bona notícia que no hi hagi passivitat davant del que és una guerra bruta sistemàtica.

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 20 de gener de 2016 per antoni

Mitjans: el setmanari Echo

Deixa un comentari

L’estiu de 2013 el milionari Andrej Babiš va comprar l’empresa editora dels dos principals diaris txecs. Com que acabava de fundar un partit polític amb intenció de guanyar i manar la connexió va ser immediata: comprava els diaris per assegurar-se una certa tranquil·litat en la cobertura mediàtica del seu ascens al poder.

No cal dir que li va faltar temps per dir que no tocaria la línia editorial, i naturalment no se’l va creure absolutament ningú a qui no hagués pogut comprar. El millor del periodisme txec va fugir dels diaris i va fundar diversos mitjans. Un d’ells és el setmanari Echo, que va començar com un servidor de notícies el març de 2014 i més endavant va sortir i encara surt també en paper.

La línia editorial és liberal conservadora. Es presenta com un contrapès als mitjans dominats per l’oligarquia. Té articles analítics llargs i entrevistes en profunditat, i cada número publica una taula rodona sobre un tema determinat. S’adreça per tant a un lector amb una certa exigència intel·lectual.

Tracta afers locals i afers del món, amb èmfasi en l’espai d’Europa Central i Alemanya, la senyora Merkel surt força a les portades, i el debat públic alemany és seguit amb atenció, amb entrevistes originals a intel·lectuals, polítics i els autors dels llibres que arriben a un nivell determinat de repercussió.

La distribució d’Echo no està de moment auditada per l’organisme corresponent. Una publicació especialitzada en el mercat mediàtic recollia el novembre de 2014 sis mil exemplars de paper i 3500 subscripcions electròniques. Està lluny de setmanaris establerts com Respekt o Reflex, amb 32 mil i 57 mil exemplars respectivament el novembre de 2015.

Catalunya és un dels temes que segueix la revista (Katalánsko) amb detall, per exemple recull la ridiculització del rei Felip VI a l’ajuntament de Torredembarra amb l’episodi de la foto en miniatura. Últimament ha incorporat el bloc del periodista valencià Carles Ferrer, que intenta explicar al lector txec els fets coneguts amb neutralitat i objectivitat, sense sortir ni un mil·límetre del que a Catalunya és conegut per tothom que segueix la qüestió.

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 19 de gener de 2016 per antoni

A Txèquia dubtar de la doctrina oficial en immigració no et fa ser un criminal

Deixa un comentari

Els governs de la “nova Europa” refusen les quotes d’acollida d’immigrants imposades per la Unió Europea. La indignació o el paternalisme que això provoca en el columnista català de guàrdia demostren sobretot una ignorància i falta de respecte que fan vergonya aliena.

En aquestes societats hi ha gent a favor i en contra dels immigrants. Però els contraris són una part massa substancial de les poblacions. Els governs no es poden permetre ignorar-los, ni de fet tenen perquè.

Això contrasta amb l’aparent unanimitat catalana. En la típica tertúlia s’escenifica un diàleg i intercanvi d’opinions variades, però sempre dins d’una escala. En el fons, i és fàcil de comprovar veient-ne unes quantes, entre els tertulians hi ha una complicitat de vells coneguts i un estar d’acord en l’essencial.

El missatge/massatge que han de donar a canvi d’un sobresou ha de ser tranquil·litzador: les tietes del públic mirant-s’ho des de casa estan commocionades per fotografies de nens morts a la platja. Volen fervorosament sentir-se bones persones.

És un sentimentalisme impostat i hipòcrita de professionals del nedar i guardar la roba. Gent instal·lada, normalment d’una certa edat, que toca d’oïda, i que mai haurà de competir amb immigrants al mercat de treball.

Però sabeu què? Resulta que no és l’única manera d’enfocar la qüestió. A Budapest, Varsòvia, Bratislava o Praga la gent no s’ha tornat boja. El que passa és que el debat és més informat i contrastat, i menys sentimental.

Bàsicament no s’obvien els costos i es qüestionen llocs comuns. Per exemple, després d’haver sentit repetir fins a l’avorriment que els immigrants “ens pagaran les pensions”, a algú el pot sorprendre saber que en realitat això no està demostrat en absolut.

Al contrari: a Alemanya i Escandinàvia hi ha un gavadal d’estadístiques sobre el fracàs escolar, l’atur, la criminalitat i el cost de les poblacions immigrades.  A Catalunya això s’ignora als mitjans principals, en canvi a Txèquia això circula.

L’experiència històrica és una altra. Si a Catalunya parlem tant de la memòria històrica, és impresentable qüestionar la memòria més recent de la dictadura soviètica, a causa de la qual la nova independència del país només data del 1989. Per tant és lògic desconfiar d’un nou muntatge supraestatal burocràtic i allunyat com la Unió Europea. No té res de monstruós refusar imposicions, és normal defensar la pròpia sobirania.

A més els txecs tenen una relació ambivalent amb el poder europeu d’Alemanya. Admiren els alemanys i alhora els provoquen complex d’inferioritat. Històricament la “txequitud” neix com una petita nació definint-se contra “germanitat” immensa.

Per tot això sorprèn, des d’una perspectiva catalana, aquesta manera d’ignorar el recel justificat de la nació petita davant la dissolució o la pèrdua de la pròpia identitat. Sobretot quan tens una llarga història d’integrar població balcànica, ucraïnesa, russa i fins i tot vietnamita.

Per Praga es veuen molts ulls oblics i cabell llis, negre atzabeja, sobretot a les botigues d’aliments. Als anys setanta, la Txecoslovàquia comunista va tenir els seus “gastarbeiter” del Vietnam, i avui els seus fills són adolescents i joves que parlen txec amb fluïdesa perquè han passat pel sistema educatiu. Es poden plantejar deixar enrere la botiga d’aliments dels pares i arribar a tots els àmbits, com ciutadans de ple dret.

Aquesta entrada s'ha publicat en societat el 18 de gener de 2016 per antoni

Che Sudaka a Praga (el Casal regala entrades)

Deixa un comentari
Che Sudaka!
Che Sudaka!

El grup Che Sudaka, format per argentins i colombians que viuen a Catalunya, actua a Praga el 7 de febrer al Lucerna Music Bar, un dels locals històrics del centre de Praga. El Casal catalanotxec reparteix tres entrades, cortesia de la delegació del govern a Viena, però els heu d’escriure un text per a la seva web amb el tema “un estranger a Praga”.

Les entrades estan disponibles molt probablement perquè el tour té el suport de l’Institut Ramon Llull, “Catalan Language and Culture”. El català però està absolutament absent de la potent web del grup, feta amb temps i diners, la qual sí que està en espanyol, portuguès, alemany, francès i anglès.

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 17 de gener de 2016 per antoni

Cap de setmana blanc a Praga

Deixa un comentari
Náměstí Miru avui al migdia. L'església de Santa Ludmila i una màquina municipal per treure la neu.
Náměstí Miru avui al migdia. L’església de Santa Ludmila i una màquina municipal per treure la neu.

Gràcies a l’escalfament global passem menys fred a Praga. Fa molt menys fred i neva molt menys que vint anys enrere. No vol dir que s’estigui pensant en plantar palmeres, però el canvi és evident. 

Les ciutats tenen un microclima una mica més càlid gràcies a la densitat dels habitatges amb calefacció, però al país la tendència és la mateixa. La demència col·lectiva de l’esquí està en dificultats. Els canons de neu artificial, que malgasten quantitats obscenes d’aigua, no semblen ser suficients per pal·liar l’absència de neu. Les empreses dependents del turisme d’hivern ja ploren, algunes tanquen.

Enguany la neu no ha volgut decorar el kitsch del Nadal a la ciutat i no ha arribat fins al gener. És molt fina, com farina, i només a base d’hores arriba a emblanquinar els carrers i les places. Però amb temperatures sobre zero dura ben poc.

Els registres històrics parlen d’un fred molt més intens i durador. A les seves memòries, el poeta Jaroslav Seifert explica com un dels primers records és el seu enamorament infantil d’una nena amb trenes que patinava pel Vltava, el riu de Praga (per cert és un llibre de cinc-centes pàgines molt bonic, publicat en espanyol com Toda la belleza del mundo). Avui és impossible patinar pel riu perquè es gelen com a molt els marges. Als cignes però no sembla que els importi.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 17 de gener de 2016 per antoni

Catalunya s’endeuta per finançar Espanya, segons un economista txec

Deixa un comentari
Pavel Kohout, economista

La idea és la millor formulació del problema fiscal català amb Espanya. Que la devem a un economista txec és curiós, però no hauria d’impedir donar-li la màxima circulació.

En concret la va formular l’economista Pavel Kohout el 31 de maig de 2012 al diari Lidové Noviny. L’article és breu i el podeu llegir (en txec) aquí aquí.

Kohout és un escriptor brillant, en el sentit de clar i didàctic. En el seu article comparava la fallida de Grècia a la de Catalunya. Igualava les situacions de prefallida i deia que les dues economies són d’una dimensió similar.

Vol dir això que els catalans no saben gestionar? Que són un altre país que ha viscut per damunt de les seves possibilitat i ara demana solidaritat? Absolutament no. La veritat és exactament el contrari: Catalunya és la província espanyola més rica. També la que suporta més impostos. Precisament aquí està l’origen del problema.

Znamená to, že Katalánci nedovedou hospodařit? Že jsou další zemí, která si žila nad poměry a nyní žadoní o solidaritu? Ale vůbec ne. Přesný opak je pravdou: Katalánsko je nejbohatší španělská provincie. A také nejvíc daňově zatížená. Právě tady je pramen problémů.

A continuació citava Mas-Colell per dir que entre 1986 i el 2009 Catalunya va fer una aportació neta a Espanya del 8,5 per cent del seu PIB. O bé que de cada euro dels impostos recaptats a Catalunya 43 cèntims es van gastar fora.

Citava també que l’any 2009 els 14,5 miliards d’euros d’aportació neta de Catalunya a Espanya eren una mica més que el que necessitava endeutar-se Catalunya el 2012.

A continuació ve el pinyol de l’article:

La província més rica s’endeuta per poder subvencionar Madrid.

Nejbohatší provincie se tedy zadlužuje proto, aby mohla dotovat Madrid.

Pavel Kohout no és especialment amic de Catalunya ni s’ha dedicat a seguir el tema. A Txèquia és un respectat economista “mediàtic” de la corda neoliberal. En aquest article criticava, en el context de la crisi grega, el “federalisme pressupostari” al nivell de la Unió Europea, o la noció que les regions riques subvencionin indefinidament les pobres a costa de suportar impostos alts.

(Per cert, el títol de l’article, “Hold Katalánsku, verze 2012”, vol dir “Homenatge a Catalunya, versió 2012”, i és una al·lusió òbvia als diaris de guerra de George Orwell a Catalunya el 1937.)

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 15 de gener de 2016 per antoni

Història antiga: una terra massa bàrbara

Deixa un comentari
Mort de Santa Ludmila, ordenada per Dragomira, la seva jove: les disputes amb la sogra, nivell medieval.

Bohèmia, la regió central i més gran de Txèquia, era la terra de la tribu celta dels boii a les cròniques romanes. A l’època del naixement de Crist, els legionaris romans de Vindobona (Viena) van creuar el Danubi i es van topar amb la tribu germànica dels marcomans, que havien desplaçat els celtes. Més tard els marcomans van tornar la visita i van arrasar Vindobona.

Davant d’això els romans van fortificar la frontera al riu, per separar el seu món de ciutats, carreteres i funcionaris i un territori de boscos impenetrables ple de salvatges perillosos. Al segle II l’emperador Marc Aureli va mirar d’incorporar Bohèmia, però ho va haver de deixar córrer, era una terra massa bàrbara.

Després dels romans, com vam aprendre a l’escola, van venir les “invasions bàrbares”. La historiografia txeca ha vist connotacions pejoratives en un terme que nosaltres fem servir sense pensar, i s’entén: a qui li agrada ser descendent de “bàrbars”? El terme que fan servir és un neutral “migració de les nacions” (“stěhování národů”).

Una d’aquestes nacions migrants, els eslaus, va decidir instal·lar-se en un ampli espai que incloïa el territori txec actual. D’altres pobles més que fer el pagès preferien matar pagesos i robar-los-ho tot. Al segle VII la necessitat de defensar-se dels àvars va unificar el primer estat txec conegut, entorn del cabdill Samo. Quan va morir el seu regne es va dissoldre.

D’aquesta manera, durant la violenta i obscura alta edat mitjana es va anar formant la nació txeca. Hi ha tot de boniques llegendes relacionades. Així l’arribada dels eslaus s’explica no com una “invasió bàrbara”, acompanyada de genocidi i rapinya d’un territori poblat, sinó com una excursió idíl·lica dirigida pel pare de la pàtria, de nom Čech, que quan va veure la bellesa del paisatge va dir “ens quedarem aquí”.

La néta de Čech, Libuše, és recordada per les seves visions: “veig una gran fortalesa, d’una glòria que toca el cel” va ser la seva premonició de Praga. També va veure un home que es construïa el llindar de casa, i va decidir que com que els grans senyors també s’inclinen per creuar el llindar, la ciutat rebrà el nom de “Praha”, en txec “llindar” és “práh”, la “h” es pronuncia aspirada.

Però sobretot Libuše va tenir una visió eròtica decisiva: va veure un formós pagesot que llaurava la terra, i va ordenar els seus servidors que l’anessin a buscar perquè seria el seu home. Els descendents de Libuše i Premysl, que vol dir “llaurador”, serien els Premíslides, la dinastia que va fundar i governar el país.

Tot aquest entramat de llegendes ve sobretot de Kosmas, un monjo cronista que a finals del segle XI escrivia el que avui veuríem com mera propaganda per a glorificar els seus amos, el clan dels Premíslides. Aquesta família, des de la fortalesa del Castell de Praga, va acabar per imposar-se a les altres a través de la guerra i l’assassinat.

Abans de l’emergència del ducat de Bohèmia i dels Premíslides, cap a l’any 800, el lloc era un forat de mala mort. Prop del Castell de Praga s’han trobat restes d’un rude palau del senyor, una primitiva tanca de troncs, poblats de cases petites i miserables, simples barraques de pedra amb sostres de palla. Era part del regne eslau de Moràvia, situat entre els imperis germànic i bizantí.

Les dues potències de l’època buscaven influir tal com es feia aleshores, a través de la conversió dels prínceps al cristianisme. Quan uns missioners van arribar per l’oest propagant la litúrgia romana, Ratislau de Moràvia, recelós de l’Imperi germànic, va fer cridar Ciril i Metodi, dos eslaus súbdits de Bizanci, seguidors de la litúrgia oriental.

L’any 871 les coses es van precipitar. Un nebot del pobre Ratislau no va poder controlar la impaciència per heretar el tron i el va assassinar. Va ocupar el seu lloc i va optar pel cristianisme occidental i per fer-se vassall de l’emperador germànic. Metodi va tenir temps de convertir Bořivoj, el primer príncep txec documentat i instal·lat a Praga, fundador del casal Premíslida. A finals del segle IX els magiars van envair el regne de Moràvia, i Espitineu, fill de Bořivoj, va córrer a posar el ducat de Bohèmia sota la protecció de l’emperador germànic.

El segle X els Premíslides van continuar expandint i consolidant el seu domini. El més recordat va ser Venceslau, el sant patró del país, el de l’avinguda del mateix nom al centre de Praga, el personatge de l’estàtua eqüestre. La imatge idealitzada el presenta com un home bo, beat, fundador de temples. Però aquesta bondat potser s’aprecia comparant-lo amb la família.

Així a l’àvia Ludmila la va fer matar Dragomira, mare de Venceslau, que va portar la disputa amb la sogra a un altre nivell. El mateix Venceslau va ser assassinat pel seu germà Boleslau, àlies “el cruel”. Un altre sant baró que va acabar malament va ser Sant Adalbert, segon bisbe de Praga. Era de la família dels Slavník. Quan estava a Roma per qüestions de feina Boleslau II, del clan dels Premíslides, va aprofitar l’oportunitat i va exterminar tota la família. D’aquesta manera va acabar amb l’últim obstacle per al domini total. Adalbert va entendre que li valia més no deixar-se veure per Praga, i va acabar els seus dies al bàltic, assassinat pels pagans a qui intentava convertir.

L’any 1054, quan la cristiandat es va escindir entre Orient i Occident, Bohèmia s’havia decantat pel cristianisme occidental en comptes de l’ortodox, i de forma definitiva l’orientació geoestratègica de les terres txeques va quedar establerta cap a l’oest.

Això té almenys una conseqüència important encara avui dia: gràcies a aquells fets el txec s’escriu amb alfabet llatí i ens estalviem, a més d’aprendre l’idioma, haver d’escriure’l amb alfabet ciríl·lic, perquè només ens faltaria aquesta.

Aquesta entrada s'ha publicat en història el 15 de gener de 2016 per antoni

Hutník, s.r.o. (bricolatge)

Deixa un comentari

Si feu bricolatge, si necessiteu de tant en tant cargols, tacs, rosques, eles per a subjectar angles i tota mena de material de connexió, al centre de Praga (Petrské nám. 2) hi ha aquesta deliciosa botiga especialitzada on ho tenen absolutament tot, us atén un home que hi ha treballat tota la vida i ho sap tot sobre el tema, i atenció, us serveixen els cargols i els claus que compreu en paperines de paper. Naturalment, no accepten targetes de pagament i la web està només en txec i és vintage, la devien fer quan va començar internet a mitjans dels anys noranta i des d’aleshores no l’han tocat.

Aquesta entrada s'ha publicat en viure a Praga el 14 de gener de 2016 per antoni

Café Jedna

Deixa un comentari

jedna

El Café Jedna, vegeu aquí un galeria d’imatges, és als baixos del Veletržní Palác (Palau de Fires), un edifici de la Galeria Nacional dedicat a l’art dels segles 19, 20 i 21. És el lloc natural per aturar-se si visiteu aquest museu. L’edifici interessarà arquitectes, perquè en el seu moment va ser l’estructura funcionalista més gran del món i va despertar l’admiració del mateix Le Corbusier.

El cafè en si està en un espai que és això, funcionalista, o sigui enorme, sobredimensionat i sense més decoració que els angles rectes de la construcció, tot pintat de blanc amb pilars i sostres de formigó i immensos finestrals que són de fet parets de vidre. O sigui que si sou de llocs petits i acollidors aquí trobareu just el contrari. Ara bé, tenir espai de sobres té altres avantatges, com ara taules ovals per a deu persones, ideals per a grups.

Els cafès, tots també sense cafeïna, i el tes són bons, la gestió la tenen la gent de mamma coffee, d’eficàcia demostrada en aquest terreny. La cuina és molt limitada, els fanàtics de l’esmorzar amb ou esteu avisats. Hi ha una sopa del dia, una quiche, l’inevitable humus, sandvitxos de rosbif i pastissos, la babovka txeca (una espècie de magdalena gran) i pastís de banana, pastanaga, formatge, xocolata. La carta de begudes és llarga en cafès, infusions, cerveses i sidres, però curtíssima en vins i tots del país, o sigui mediocres i barats.

Aquesta entrada s'ha publicat en esmorzar el 14 de gener de 2016 per antoni

Salvador Lladó, científic català jove a l’estranger (entrevista)

Deixa un comentari

salva

El Salva, Salvador Lladó Fernàndez (1983), és doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia per la Universitat de Barcelona. És a Praga des del gener de 2013. Representa una figura que es va repetint dins de la nova diàspora: la del científic jove. Ell té projecte fins al 2016, i està molt content de viure i treballar a Praga.

Exactament, què fas?

Sóc microbiòleg, que és una especialització de la biologia. Estudio el microorganisme no com un ésser aïllat sinó en relació amb el seu ecosistema.

El vi, la cervesa, el pa, els formatges són feina dels micoorganismes coneguda des de temps ancestral.

Exacte.

Modernament són per exemple bacteris que “es mengen” el petroli quan es vessa al mar.

Sí, va per aquí. Les aplicacions són potencialment molt àmplies. Es poden fer antibiòtics biològics per a l’agricultura, detergents, es poden trobar aplicacions per a processos de la indústria alimentària, paperera, etc. La meva tesi va ser sobre la descontaminació de l’aigua i el sòl contaminats per petroli. Vaig fer servir una sèrie de bacteris i fongs, i això seria recerca aplicada.

I què esteu fent a Txèquia, més en concret?

Treballem recerca bàsica, per crear un coneixement, sense pensar en una aplicació immediata. Estudiem el paper dels microorganismes més abundants en el sòl del bosc, Txèquia és un dels països més boscosos del món en percentatge de territori. Nosaltres ens fixem en el cicle del carboni i del nitrogen. Quan cau una fulla o es mor una bestiola, allò que fa que es podreixi i retorni a la terra el carboni, l’element més abundant de tot el que està viu, són uns bacteris. El carboni té un cicle planetari, i això ja es connecta amb el canvi climàtic. Si el procés afecta l’ecosistema dels microorganismes del bosc potser hi ha unes repercussions d’abast global, etc. Tot això és possible perquè després de tot l’esforç que es va fer llegir el genoma humà fa uns deu anys es van desenvolupar una sèrie de tècniques que s’han pogut aplicar a tota una sèrie d’organismes, i ara podem saber molt més i tenim molta més informació genètica amb la qual treballar.

Per què vas a parar a Txèquia?

Era una de les opcions; Viena, Praga i una altra al Canadà. Vaig entregar la tesi el setembre de 2012 i la vaig defensar el desembre. Però des d’abans havia començat a enviar currículums, i de tot el que em van contestar Praga em va semblar el projecte més atractiu, i el gener de 2013, tres setmanes després de llegir la tesi, desembarco a l’aeroport.

Qui et dóna feina?

L’Institut de Microbiologia de l’Acadèmia de Ciència de la República Txeca. És una organització paraigua de tota la ciència, com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Espanya. A Catalunya hi ha un altre model, l’Institut d’Estudis Catalans, però no té aquestes funcions, hi ha els centres de recerca que van pel seu compte, les universitats, etc.

Per tant diner del govern txec.

Sí, el finançament és públic, després els equips d’investigadors troben finançaments europeus pel seu compte, segons els que els interessa.

Una carrera científica és un projecte a llarg termini, representa que el que fas aquí t’acumula uns mèrits que engranen amb tota la maquinària dels circuits europeus de la ciència.

Sí, el primer any vaig arribar amb una beca Marie Curie, que és una de les més prestigioses, però va ser per un any. Ara ja tinc el meu propi projecte, amb un pressupost, sóc el que es diu l’investigador principal. Tot això són coses que no hauria pogut fer a Catalunya, és una bona experiència, i uns mèrits que es van acumulant.

Com es gasten els diners?

Un projecte té uns objectius i uns temps. Es fan unes estimacions i s’estableixen els sous dels que hi treballaran, el cost del propi laboratori, el cost de les proves que es faran fer fora, i el cost del congrés on toqui anar a presentar-ho. Hem d’anar a congressos a presentar què fem, a veure què fan els altres, com pot interaccionar, etc.

Ets un paio jove, vens aquí i se’t donen una sèrie d’oportunitats, guanyes experiències.

Sí, estic content. Pensa que de la meva promoció, del 2012, ja no queda ningú a Catalunya. La meva generació hem hagut d’assimilar que s’ha de sortir i s’ha de viure en la incertesa. Després, sobre això que passa a Txèquia, hi ha tot un diner europeu que a casa nostra es va reduint i ve cap aquí. Però bé, el meu superior és una persona que primer de tot és una autoritat en el nostre camp, i això ja ho saps abans. Però un cop hem començat a treballar em trobo que és humil i amistós, és el tipus de cap que et dóna autonomia i valora que treballis pel teu compte, et dóna suport i et fa créixer professionalment. L’ambient al grup, on la majoria són txecs i eslovacs també és bo.

Com ha anat el cantó pràctic de la vida i la relació amb els natius?

Quan arribes l’Acadèmia té una residència i t’allotja un mes, després ja et busques la vida. Resulta que un bon amic italià estava aquí des de fa cinc anys, i va ser la fada madrina que en va orientar en els primers passos.

Aquesta vida itinerant ha de tenir repercussions en la vida personal.

Sí, és difícil. Si tens relacions amb una persona que també fa ciència, és molt difícil que una parella de gent altament qualificada trobin els dos feina a la mateixa ciutat. A més entorn de la trentena estem en la fase inicial de les nostres carreres, construint les bases, per tant és arriscat deixar el lloc de treball sense garanties de trobar alguna cosa on estigui ell/a.

La família resignada a la idea del fill emigrant.

Els meus pares s’hi han hagut d’acostumar. El meu pare va ser un obrer metal·lúrgic qualificat, amb trenta anys a la mateixa empresa, un conveni i un sou puta mare, i avui cobra més de pensió del que jo guanyo després de la carrera, el màster i la tesi. La idea que no tinc res clar després del 2016 costa d’entendre, és un altre món.

Com veus els txecs? Ara hauràs de generalitzar massa, però en fi.

El que més em sap greu és que el contacte és com fred. El cap i l’equip de treball fan un ambient maco, correcte, ja ho he dit. Però el tracte personal és com fred. Ara, també m’agrada que són molt tranquilots. En altres llocs la competitivitat pot ser brutal, espantosa. Aquí l’ambient de treball ja ho he dit, és bo, i es va treballant, però tranquil·lament.

Idiomes?

L’anglès a la feina, per descomptat. El castellà menys. El txec ja sabem que és un esforç que sembla massa gran quan no saps si a la llarga et quedaràs al país. El català només l’escoltava a la ràdio. No he escoltat mai ràdio però ara me la posava per sentir català. Després va venir el Casal, i una de les coses que més aprecio és poder fer part de la vida social en català i parlar amb gent catalana que va i ve, amb els txecs que s’interessen per aprendre català.

Dieta?

A la cantina de l’Institut. Dilluns porc amb patates, dimarts pollastre amb patates.

Dimecres porc amb porc.

Sí, és horrible. Al final m’he n’he cansat i m’he hagut de posar a cuinar.

Parlem de política científica. La teva opinió està implícita en el fet que has hagut de fotre el camp. Però a vegades es pot llegir que algunes coses en recerca a Catalunya s’han fet bé.

Sí, per exemple en biomedicina el nivell és molt bo. S’ha produït una confluència de factors: la tradició i l’interès empresarial i després que políticament és més “vendible”, dir que estàs donant suport a la recerca contra el càncer. Però hi ha més coses, per exemple l’altre dia llegia que a Castelldefels hi ha un institut de fotònica [física de la llum] que és punter.

Sentint-te em fa l’efecte que la ciència és una pura i dura qüestió de posar-hi diners, i que per tant la crisi és la conseqüència directa de les retallades.

Sí, és així. Jo abans d’anar-me’n ja notava que cada vegada hi havia menys doctorands pels passadissos i en venien de fora, per exemple de l’Ecuador, becats pel govern del president Correa.

Que els científics catalans marxin no vol dir que no arribin científics estrangers a Catalunya.

Exacte.

Si és estrictament una qüestió de posar diners, com es busca que gastin de forma efectiva?

Jo sóc un partidari del sector públic, però veig que ha fallat molt la consciència de la cosa pública i s’han llençat diners en coses absurdes, com ara edificis. Pensa que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va estar a punt de fer suspensió de pagaments només per 50 milions d’euros. Després llegeixes que canviar el nom de l’aeroport de Madrid val mig milió d’euros, això per no parlar de les sumes del bancs.

D’acord, però com es busquen les prioritats?

És difícil, suposo s’ha d’anar a un equilibri de finançaments públic i privat, però això costa poc de dir i molt de concretar. Si es deixa tot al finançament privat es donarà prioritat a la recerca aplicable i rendible. Això té la seva pròpia lògica, però mentrestant la despesa pública hauria de finançar recerca bàsica.

Les retallades maten la ciència. Si el nivell és bo ara és per l’herència rebuda, però el risc de perdre-ho és real.

Si és clar, pensa que la recerca és un camí. Una línia pot durar deu, quinze anys, i una retallada en el pressupost fa que tot això és perdi. És excepcional que a algun equip el cridin els americans o els alemanys i els diguin agafeu els trastos i veniu tots cap aquí. Els equips petits, de tres o quatre persones, les passen putes. Després tampoc hi ha professors nous, l’última plaça a la meva facultat es va convocar el 2007. Ara mateix s’ha jubilat una professora meva que va entrar a la facultat poc després de la seva creació. Mentrestant cada any van sortint biòlegs, o sigui que imagina’t.

No tens, per tant, cap garantia de tornar a Catalunya.

Doncs no. Ja m’agradaria, però no.

Aquesta entrada s'ha publicat en entrevistes el 13 de gener de 2016 per antoni

Puigdemont i els invasors: la intoxicació es filtra a la premsa txeca

Deixa un comentari
foto ČTK, Reflex

El setmanari Reflex es fa ressò a la seva web de la investidura de Carles Puigdemont i recull la intoxicació del feixisme espanyol sobre “l’expulsió dels invasors” atribuïda al President, manipulant la citació d’un article de Carles Rahola, que sí que va ser afusellat precisament pels feixistes. Diu “Podle listu El País [Puigdemont] prohlásil, že hodlá “vyhnat z Katalánska vetřelce”, que es pot traduir com que està disposat a expulsar els intrusos.

El setmanari Reflex es basa en un servei de l’agència de premsa ČTK, per la qual cosa es pot assumir amb seguretat que la intoxicació es filtrarà a tota la premsa txeca generalista, els principals diaris i revistes. Si el Casal catalanotxec o la delegació del Govern a Viena, que tenen gent i pressupost, no reaccionen contra això, qui ho ha de fer?

RECTIFICACIÓ: La delegació del Govern a Viena ha reaccionat ràpidament, cosa que agraeixo. En trucada telefònica declara que, tot i tenir uns mitjans limitats, fa un seguiment de la premsa dels països sota la seva responsabilitat i elabora comunicats per mirar de contrarestar situacions com la descrita en aquesta nota. La intoxicació dels invasors en concret ha arribat ni més ni menys que al Frankfurter Allgemeine Zeitung i The Economist, de manera que la lluita és desigual, però no hi ha passivitat, ni a Viena ni a la direcció de Barcelona. 

Tot l’article aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 12 de gener de 2016 per antoni

La revista “Plav” dedica un número a la literatura catalana

Deixa un comentari

Plav-10-2015-330

La revista de traducció literària Plav va dedicar el seu número d’octubre a la literatura catalana. Curiosament van treure l’estelada a la portada com es por veure a la imatge. Podeu llegir (en txec) l’índex i comprovar l’amplitud i l’exquisit de la tria. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, el primer entre els catalanòfils txecs (Viquipèdia, Llull), el qual acaba de publicar la traducció al txec de Jo confesso, de Jaume Cabré. També hi ha treballs de traductors joves com Vít Pokorný i Michal Brabec. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, on es passa revista a la seva carrera i obra. Al final, preguntat per la situació política a Catalunya, diu:

Jestliže nějaké manželství nefunguje, bývá dobrým zvykem se rozejít, a pokud jsou oba partneři rozumní, obejde se to bez zbytečných scén. V případě Španělska a Katalánska to nebude snadné a nebude to hned, ale jinou cestu nevidím

(Si un matrimoni no funciona és un bon costum separar-se, i si els dos cònjuges són raonables es pot fer sense escenes innecessàries. En el cas d’Espanya i Catalunya no serà ara fàcil ni ara mateix, però no veig un altre camí.)

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, literatura el 12 de gener de 2016 per antoni

Estudiar “gratis” a la universitat txeca

Deixa un comentari

El Centro Checo a Madrid és la sucursal a Espanya de la institució del govern txec per a la promoció de la cultura txeca al món. Actua obviant el català, però és força actiu.

Doncs bé: anuncia exàmens oficials de llengua txeca el 12-13 de març. L’incentiu per a treure’s un B2 de txec és estudiar “gratis” a la universitat pública txeca. Val a dir que és admirable la claredat del govern txec: aprèn el nostre idioma i podràs estudiar a casa nostra. Ara bé, val la pena estudiar a Txèquia?

La universitat txeca pública es destaca sobretot en tecnologia a les facultats de la politècnica (ČVUT). Desconec la situació en ciències. L’acadèmia de cine (FAMU) és llegendària i està connectada a una potent indústria del cinema local, però l’accés està sotmès a proves de talent i la demanda supera de molt les places.

La resta està lluny de l’excel·lència. En humanitats la situació és dramàtica per la falta de fons. Els professors universitaris subalterns tenen sous de gana i sovint necessiten segones feines. No hi ha diners al sistema ni hi ha una política pública d’ampliar l’oferta universitària en general. La demanda és molt superior a l’oferta. 

Per abocar diners al sistema fa temps que es parlar de cobrar matrícula. Una mínima matrícula augmentaria de forma important els fons en el sistema, però l’oposició és virulenta. No es vol ni una matrícula baixa, equivalent a la despesa en alcohol, tabac o telèfon d’un estudiant típic. Un estudiant pot tenir un telèfon que costi més del que guanya al mes un professor.

Amb tot, si un estudiant català o espanyol aprèn txec i entra al sistema universitari del país encara s’haurà d’allotjar i alimentar. No existeix estudiar gratis a Txèquia.

Si llegeix això algú amb experiència en la qüestió i vol aportar el seu testimoni el reproduiré aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura el 12 de gener de 2016 per antoni

Kavárna Kaaba (Esmorzar a Praga)

Deixa un comentari

kaaba

Ei tu, catalanet de Praga! Sí, tu! Segurament et toca estar a les vuit del matí al peu del canó a l’oficina, el laboratori o l’aula, després de sortir de casa amb el temps just i l’estómac bloquejat per un cafè i una galeta industrial.

No et preocupis! Jo amenitzaré els teus matins compartint els meus esmorzars als cafès de la ciutat. La vida de freelance precari no és res que puguis explicar a ta mare amb orgull, però té compensacions! Una d’elles és poder esmorzar amb calma i en abundància, com un milionari rendista.

El Kaaba està decorat en l’anomenat estil Brussel·les, per l’exposició universal del 1958 a la capital belga, en què el pavelló txecoslovac va triomfar. És un estil que recorda o anticipa d’alguna manera les formes orgàniques i els colors llampants del pop. És característic l’excel·lent treball amb el vidre, pintat de colors i aplicat a làmpares, gerres i vasos

El Kavárna Kaaba, o simplement el Kaaba (“Kavárna” vol dir cafè en txec, el local, no la beguda) és un establiment consolidat des dels anys noranta, la qual cosa és una garantia. És cèntric, obre a les vuit del matí i manté la música en el segon pla adequat que s’ha d’esperar dels llocs civilitzats. El plat fort són els ous remenats, sols, amb pernil serrà (prosciuto), formatge o ceba, a gust del consumidor. Hi ha varietat de torrades i uns notables panini al grill, servits calents, en versió completa o la meitat. Bé el te i el cafè, i croissants acabats de fer i ocasionalment coques i pastissos domèstics. El suc de taronja natural el rebaixen abusivament amb aigua, és un error que degrada tot el conjunt. Ah, i com a tot arreu et retiren el plat quan estàs mastegant l’últim mos, això a Praga passa per bon servei.

Resum: ous remenats amb prosciuto, pastís de nous. Bo, bonic i barat.

(Foto: web Kavárna Kaaba)

Aquesta entrada s'ha publicat en esmorzar el 11 de gener de 2016 per antoni

Es publica “Mendelssohn és a la teulada”, de Jiří Weil

Deixa un comentari

weil

Solament unes poques línies per cridar l’atenció sobre el fet que es publica un llibre important, Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil, traduïda del txec per Jaume Creus. Podeu llegir la pàgina de promoció editorial de la novel·la aquí, l’opinió del traductor aquí i un article  de J.B. Culla. La novel·la és autobiogràfica: la vida de Weil té paral·lelismes amb la trajectòria de molts comunistes de primera hora, joves i idealistes, convertits en anticomunistes de primera hora ja als anys trenta a causa sobretot de la conducta criminal de Stalin. A més Jiří Weil era jueu, després de fugir dels comunistes es va trobar amb els nazis, i es va passar mitja guerra amagat a Praga per evitar anar al camp de concentració de Terezín, que avui és una atracció turística

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, literatura, llibres el 10 de gener de 2016 per antoni