AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

Sant Venceslau i el cavall mort, by David Černý

Deixa un comentari

Al passatge Lucerna, al centre de la ciutat, hi ha una estàtua eqüestre de Sant Venceslau cavalcant un cavall mort. Com que l’animal no s’aguanta dret està penjat cap per avall. El resultat és estrany i curiós i crida l’atenció i sempre hi ha algú fent fotos.

(foto: neviditelnypes.lidovky.cz)

Allí mateix, a tres minuts, a l’Avinguda Venceslau, hi ha l’estàtua “de veritat”, la de tota la vida. Fins a tal punt és una part del paisatge urbà que els praguesos la fan servir per trobar-se i queden a “el cavall” o “a la cua del cavall”.

(foto:martinosb.eu)

Qui és l’artista a qui devem el Sant Venceslau en cavall mort? Quin és el sentit últim del seu missatge? Les respostes són, respectivament, “David Černý” i “absolutament cap”.

David Černý va saltar a la fama el 1991 pintant de rosa el tanc d’un monument d’homenatge a l’exèrcit de la Unió Soviètica com l’alliberador de Praga. L’enrabiada dels russos va ser indescriptible. 

El tanc rosa.

El tanc rosa va ser durant anys una imatge icònica de Praga, fins que va ser retirat. La imatge era poderosa. Degradava a través del ridícul tota l’èpica militarista soviètica, antiga, masculina, lligada a la Segona Guerra mundial. Černý era un xitxarel·lo de 24 anys que escandalitzava els vells. L’exèrcit va repintar el tanc de verd i uns diputats el van tornar a pintar de rosa, en un acte de “lluita per la llibertat”. Els mitjans en van anar plens. Avui el tanc rosa és un record de l’època que es va rovellant en algun museu.

L’acció del tanc rosa va marcar la pauta de tot el que faria David Černý. És un d’aquells artistes als quals ja no cal pintar o esculpir res. L’important és la idea, el concepte. La realització en si es pot deixar a mà d’obra llogada i adequadament supervisada. Allò que compta és que les “intervencions” en l’espai públic cridin molt l’atenció, causin polèmica, surtin als mitjans. La gent les ha de voler fotografiar.

Però buscar-hi un missatge és un error. No n’hi ha cap, si no és que considerem missatge la pura buidor postmoderna. La cosa es pot defensar amb aquella xerrameca insuportable de certs crítics, i que només impressiona polítics analfabets: “la intervenció de l’artista és un contrapunt irònic que dialoga amb les veritats rebudes i qüestiona les narratives caduques del passat…”. Improviso però suposo que ja s’entén la idea.

David Černý és la millor obra de David Černý: cultiva una estètica personal “d’artista”: alternativa, independent, antisistema. Una aura personal inspirada en l’artista de l’avantguarda històrica, que sí que arriscava la marginació i el morir-se de gana.

Però Černý no podia estar més lluny de tot això: en realitat és un mestre lucrant-se amb encàrrecs que exploten els seus contactes personals amb persones del nucli dur del poder. No per casualitat és l’artista contemporani amb més obra a l’aire lliure instal·lada a la ciutat, i també per altres ciutats del món.

L’última creació de David Černý és una sèrie de 42 llesques mòbils d’acer que pesen 39 tones i representa són un cap de Kafka. Això algú ho va considerar com una solució ideal, entre restaurants, per omplir una placeta darrere un centre comercial. Amb ella l’increïble i incansable artista recicla, optimitza i maximitza els beneficis del mateix concepte aplicat als Estats Units uns anys abans.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, turisme el 2 de febrer de 2016 per antoni

Praga barri a barri (esbós)

Deixa un comentari

El nucli històric justifica el viatge a Praga i és el que veu la majoria. Ara bé, què hi  ha més enllà? Aquest article mira de contestar la pregunta esbossant una visió ràpida del barris del centre i la primera perifèria. Millor si el llegiu amb un mapa.

El centre històric és la Staré Město (Ciutat Vella) i el Barri Jueu, Malá Strana i Hradčany. Després hi ha els suburbis antics, que són interessants de veure si es té més temps. 

Després, més cap a fora,  hi ha els suburbis moderns, que en general són lletjos i inhòspits, més per al viatger amb un interès antropològic. Construïts entre els seixanta i els vuitanta del segle passat, en principi eren habitatge modern, oposat a l’urbanisme antiquat del centre decadent, ple de cases semiruinoses que aleshores no es restauraven.

No obstant això els planificadors de l’Estat feien barris a consciència, construïen les ciutats ideals de la futura societat sense classes comunista, amb tots els serveis i ben comunicades pel transport públic. Exemples d’aquests esforços planificadors es poden veure a les estacions de metro de Chodov, Haje (vermell) o Jižní Město (groc).

Amb els anys es va girar la truita, i de quina manera: tot i que la planificació i l’urbanisme eren bons, els paneláky perifèrics, edificis de panell de formigó, tenien una construcció de mala qualitat, i amb la falta d’inversió i manteniment es van anar degradant. En canvi el centre històric, menyspreat al seu dia, després de 1989 es va començar a restaurar i regenerar i avui conté la propietat immobiliària més cotitzada.

Més enllà d’aquests suburbis moderns de cases prefabricades comencen veïnats on encara és possible veure restes del poble absorbit per la ciutat. El terme municipal de Praga fa 500 quilòmetres quadrats, cinc vegades Barcelona, i en els seus límits més externs es dilueix en un medi abans rural, ara envaït per promocions d’habitatges adossats, del gust de les noves classes mitjanes.

Malá Strana

El tros entre el Pont de Carles i el Castell. És un escenari de conte de fades, amb palaus i cases barroques en costeruts carrers de llambordes, en què es roden pel·lícules d’època, perquè el paisatge és virtualment el mateix de quan Mozart corria per aquí, amb la perruca i les partitures sota el braç. Està ple de palaus amb jardins secrets, és la seu del Parlament, el Senat i diverses ambaixades i bons restaurants. És on cal anar si es ve a Praga un dia o dos.

Hradčany

És el barri al voltant del Castell. Conté edificis monumentals com el Palau Arquebisbal, el Ministeri d’Afers Exteriors, el Loreto i el Monestir de Strahov. Està físicament sobre de Malá Strana, és de fet la seva continuació.

Staré Město (Ciutat Vella)

Administrativament també inclou Malá Strana i Hradčany, però històricament és la part antiga a la riba dreta. Fundada fa set o vuit segles, habitada molt abans, al voltant del que avui és la plaça del rellotge astrològic. Estava dins d’un angle tancat del riu, a l’altra banda es van fer muralles i es va cavar una fossa, pel que estava envoltada d’aigua. Tant, que s’inundava constantment, de manera que van omplir els carrers de terra fins als primers pisos, que avui són aquests soterranis romànics convertits en restaurant i discoteques.

Barri Jueu

També es diu “Josefov” en homenatge a Josep II, emperador il·lustrat d’Àustria que va alliberar els jueus de discriminacions medievals. El cementiri i un parell de sinagogues, que Hitler va decidir deixar com el museu d’una raça extinta, recorden les arrels del barri: era el call. En el tombat dels segles XIX i XX els jueus rics es van anar a barris més fins, les barraques centenàries van ser arrasades, i es van aixecar mansions luxosament decorades en bulevards rectilinis com el “carrer París”. Avui conté propietat immobiliària entre el més cotitzat de la ciutat. Totes les multinacionals habituals del luxe tenen botiga, i la xusma de sou mig ni treu el nas.

Nové Město (Ciutat Nova)

És “nova” des del segle XIV, va ser l’eixample gòtic de la Ciutat Vella, manat construir pel rei Carles IV (el del pont). De tot allò no queda gran cosa fora de les esglésies i el traçat urbanístic, perquè gairebé tot el que hi ha va ser construït en els cent anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. És un lloc per anar a treballar, ple d’empreses i oficines, sense l’encant artístic i arquitectònic d’altres barris, però d’un ritme més intens, amb un atractiu més comercial i de vida diària.

Vinohrady

Està darrere del Museu Nacional. El nom significa “vinyes”, i és el que hi havia a la zona fins que a finals del segle XIX, quan la promoció immobiliària el va convertir en un barri residencial de moda per a la burgesia emergent de llavors, amb mansions, viles enjardinades, i bulevards flanquejats per arbres. Els carrers són amples, els apartaments de sostres alts i parets gruixudes. Està a pocs minuts del centre, a les estacions “Náměstí miru” i “Jiřího z Poděbrad” de la línia verda. Al voltant del carrer Mánesova hi ha atractius bars i restaurants.

Žižkov

Limita amb Vinohrady i la Ciutat Nova. Abans de la guerra era un feu obrer i comunista. Va ser la pàtria petita del poeta Jaroslav Seifert, un premi Nobel. Avui queden tavernes populars, residències d’estudiants i, al costat proper a Vinohrady, i al voltant dels parcs, atractiva propietat immobiliària, antiga i de nova construcció, en un intent de gentrificació del lloc que està a mitges, perquè encara hi ha zones degradades i bastant apatxes, amb població marginal, majorment gitana. L’horitzó el domina un monticle convertit en parc, amb una gran estàtua eqüestre, representant a Jan Žižka, un guerrer medieval que per la zona on té el monument va derrotar invasions estrangeres, i d’aquí que del nom al barri.

Vršovice

Un antic municipi independent, organitzat entorn a un carrer major i una plaça. Un urbanisme molt consolidat.

Nusle

En temps de Kafka, en els anys vint del segle passat, era un raval, ple de cases de mala nota. Avui està completament absorbit per la ciutat. És el que està sota el Pont de Nusle, el lleig viaducte que sosté l’autopista de Brno i la línia C del metro. Nusle és una vall, i en els vessants hi ha cases unifamiliars.

Karlín

Encaixonat entre Žižkov, la Ciutat Nova i el riu. Absorbit pel centre fa molts anys, va ser el primer suburbi industrial, amb fàbriques, cases pobres i llocs de mala nota entorn a un teatre de musical i de varietats, que encara existeix. En el món postindustrial d’avui té un destí ja vist en altres metròpolis: les antigues fàbriques són galeries d’art, escenaris teatrals, oficines i lofts, o es tiren avall directament i són reemplaçades per blocs d’oficines d’arquitectura moderna, lluent, sensacional i d’una escala inhumana, compensada per la proliferació de cafès i restaurants, que acaben de fer acollidor el lloc. En 2002 va quedar tot completament inundat, policia i forces de seguretat anaven en llanxa per aquests carrers planes i rectes, de disseny artificial, que avui a més dels cotxes recorren tramvies i bicicletes de lloguer.

Holešovice i Letná

Són semblants a Karlín com a barris postindustrials emergents, i estan davant d’aquest, en la marge esquerra. Hi ha edificis monumentals com el Palau d’Exposicions, una de les més grans estructures funcionalistes del món. Conté el mercat de Holeševice. Conté també el fabulós parc de la Stromovka, fabulós per gran.

Dejvice

Diguem que la part alta de la ciutat, el lloc on anar per veure com viuen txecs rics i els diplomàtics. L’expresident i el president de la República viuen a la zona, amb molt de verd, molt jardí.

Vyšehrad

És el barri que hi ha al peu del turó on s’alcen les dues torres d’església que es veuen al sud des del Pont Carles, en la marge dreta.

Smíchov

Segurament el cas de més èxit del nou urbanisme, a la riba esquerra. A base de construir oficines i centres comercials es va regenerar la zona i es va crear un nou centre de la ciutat.

Pankrác

És el que hi ha darrere de la mola de l’hotel Coríntia i del Palau de Cultura, aquest Moby Dick de l’skyline de Praga. És una zona residencial i de serveis, amb un centre comercial especialment monstruós en la seva immensitat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en turisme el 2 de febrer de 2016 per antoni

La biblioteca del Klementinum

Deixa un comentari
La biblioteca barroca del Klementinum és segurament una de les més belles del món (foto incredibilia.es)

Si un dels propòsits d’aquest bloc ha de ser cridar l’atenció sobre el que és original i diferent  Praga, la biblioteca barroca del Klementinum és d’aquests llocs. Probablement és una de les més boniques del món, amb vint mil volums, algun dels quals els ha digitalitzat Google. Es va fer a partir de l’agregació de biblioteques d’altres monestirs, quan al segle XVIII els monarques il·lustrats anaven perseguint ordres religioses i tancant els seus establiments. Aquí hi ha una galeria de fotos prou bona,  però com tot el que hi ha Praga està massivament fotografiat i filmat  la web. Totes aquestes fotos “precioses” de Praga i d’aquesta biblioteca estan preses des d’uns angles on no es pot arribar fent el turista, de manera que són una hiperrealitat més impactant del que es veu a simple vista. Una altra gran biblioteca molt fotografiada és la del monestir de Strahov. Si la memòria no em falla les sales de la biblioteca els visitants les poden veure des del llindar de la porta. Fa anys en aquestes sales se celebraven recepcions diplomàtiques i altres actes, però es va deixar estar perquè la respiració humana afectava el cadàvers dels llibres embalsamats i exposats.

Aquesta entrada s'ha publicat en turisme el 1 de febrer de 2016 per antoni

El rei de l’animació txeca és un talp.

Deixa un comentari

krtek

Es diu “Krteček” [cr te txec], diminutiu de “krtek”, talp. Els Harry Potter i les princeses cursis de Disney van i vénen, però ell regna en la imaginació dels nens txecs, els més petits de tots, els que encara no parlen, des que el 1957, quan va obtenir un lleó d’or a al festival de cinema de Venècia amb el primer curt.

Convertir en estrella el talp, que és una mena de rata lletja i cega, va ser una idea brillant de l’il·lustrador txec Zdeněk Miller (1921-2011). Sembla que va ser l’única bestiola que Walt Disney no va tocar, i això el va fer original. Les formes corbades, els ullassos i el nassiró vermell el van fer irresistible. Però sobretot en Krteček és bo, simpàtic i eixerit. Sempre està content, o quasi. Viu al bosc i té un munt d’amics entre les altres bestioles. Les històries són senzilles, evidents, i transmeten valors positius i l’alegria de viure en pau amb els amics i en harmonia amb la natura.

Va tenir un èxit immens des del primer dia. En vint anys es van fer una seixantena de curts, que van generar llibres il·lustrats. Després del primer capítol, l’autor va decidir que en Krteček no parlés i només emetés interjeccions per expressar estats d’ànim i emocions. Eliminar la barrera lingüística va ser una jugada mestra per fer-lo arribar a tot el món. Avui es calcula que és a 80 països.

A Praga i a tot el país ha generat un considerable imperi comercial. El veureu per les botigues estampat en tota mena d’objectes. Ho gestiona tot amb mà de ferro, una ambició descordada i un completa falta d’escrúpols la néta de l’artista, la qual, segons la Viquipèdia txeca, ha arribat a acords amb una televisió xinesa per a fer més capítols, s’ha dit que ignorant la voluntat de l’avi.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura el 30 de gener de 2016 per antoni

El cafè Louvre

Deixa un comentari

És un dels comptats espais que enllacen amb la tradició llegendària dels grans cafès d’abans la guerra, a Praga i a Europa Central. No està al nivell del carrer sinó en un primer pis, s’han de pujar escales però no té pèrdua, està al centre, al Passeig Nacional. L’espai actual és grandiloqüent, ampli, de sostres alt, ben il·luminat, i s’omple cada dia.

El que no té però és Internet. És una decisió política de la casa. Deuen voler que la gent parli, i la gent parla, sense parar. El Louvre és una institució. És interessant ja solament com un treball de camp de sociologia de saló: els praguesos hi passen per a tota mena de reunions, socials i de negocis. Es poden tenir reunions successives i planificar-hi tot un dia de treball. La clientela és un tall perfecte de tota la societat, des de l’estudiant fins al senyor amb corbata solvent i seriós conscient del valor del seu temps. El qui això signa recorda haver-hi vist el mateix Václav Havel, i haver admirat la forma com el públic el deixava tranquil.

La carta es molt llarga, és de fet un restaurant i us hi podeu passar tot el dia. Sens dubte la cuina és immensa i la producció gran. El menjar, en general, té més bon aspecte que gust, però no cau mai per sota del que és correcte. La part de l’esmorzar és molt forta.

Una prova de la solvència del lloc és que hi ha cambrers que porten anys i treballen a la distància justa, no són ni maleducats ni servils. Supervisen els més joves i probablement els deuen anar formant, perquè treballen molt bé. Et retiren el plat immediatament, però, a vegades quan encara estàs mastegant. Recordeu que això en aquest país es considera bon servei. No es pot tenir tot!

Aquesta entrada s'ha publicat en esmorzar el 29 de gener de 2016 per antoni

Mitjans: el mensual Reportér (gener 2016)

Deixa un comentari

rep_ogimg

L’altre dia vèiem com la compra dels principals dos diaris txecs per part de l’oligarca Andrej Babiš va provocar la fugida en massa de periodistes, els quals van fundar mitjans com el setmanari Echo. Un altre d’aquests mitjans fundats per periodistes a la recerca de la dignitat perduda és la revista mensual Reportér.

El fundador i redactor en cap és Robert Čásenský, un exdirector del diari Dnes. La revista és un intent de fugir de la crisi dels mitjans oferint el que els diaris han perdut, com són reportatges analítics tan extensos com calgui, entrevistes en profunditat i fins i tot literatura, ficció. Cada número son 150 pàgines de lectura.

En el número de gener, per exemple, la peça principal és reportatge de deu pàgines (!) de Jaroslav Kmenta, un dels homes que més sap sobre les connexions entre els cercles més alts de la política, els negocis i el crim organitzat. Un obscur afer que té a veure amb la refineria estatal Čepro, la màfia de l’oli de la calefacció, centenars de milions estafats en impostos, el deute iraquià dels temps de Saddam: es llegeix com alguna cosa semblant a la novel·la més negra.

En altres articles d’opinió s’analitzen altres aspectes de la societat txeca. Josef Šlerka, un analista de de les xarxes socials per a Socialbakers, detecta com a Txèquia, igual que passa a altres llocs, no hi ha un debat real a Internet sinó que la gent llegeix allò que la reconforta en els seus prejudicis i la seva ignorància i no respecta els altres corrents de pensament. La balcanització de l’opinió pública avança:

L’enemic de la democràcia no és la pluralitat d’opinions, sinó l’aïllament de cada corrent d’opinió, el fet que no es respecten els uns als altres. De les dades de les xarxes socials en derivo que anem cap a aquesta fallida dels mecanismes democràtics. És positiu que almenys no estem totalment dins d’aquesta fallida. (Nepřítelem demokracie přitom není názorová pluralita, ale izolovanost jednotlivých názorových proudu: to, že se vzájemně nerespektují. Z dat na socialních sítích vyvozuji, že máme k tákové poruše demokratických mechanismů nakročeno. Příznivé alespoň je, že ještě nejsme uvnitř této poruchy.)

Un altre article que crida l’atenció és el de l’analista Jan Herzmann, que dóna dades sobre la relació dels txecs amb la qüestió dels refugiats: un 35 per cent no els vol i un 38 per cent no s’acaba de definir però té por. Tal com vam dir aquí, la societat txeca no vols els immigrants amb el bonisme d’encefalograma pla que el tertulià català típic s’entesta en promoure, amb un grotesc menyspreu dels qui refusen tanta unanimitat. Només un 16 per cent dels txecs acceptaria els immigrants, i un 11 per cent és indiferent.

El número conté també una entrevista a Magda Vašáryová, una senyora sempre interessant, actriu, sociòloga i política eslovaca, un mite eròtic del cinema txecoslovac als anys seixanta i setanta, amb papers inoblidables en pel·lícules fonamentals com Marketa Lazarová o la deliciosa comèdia Postřižiny (Retalls), una adaptació de Jiří Menzel sobre les memòries d’infantesa de Bohumil Hrabal. És encara popular i estimada a Txèquia, però la seva carrera política ha fracassat, els eslovacs no voten des de fa anys a favor del liberalisme conservador i cosmopolita.

Reportér ofereix una experiència de lectura potent, i és molt útil per a conèixer en profunditat el món txec. Els dotze números l’any són quasi per a guardar-los a la biblioteca. Mostra una possible sortida a la crisi dels mitjans sense renunciar al rigor i a l’exigència intel·lectual, sinó tot el contrari.

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 28 de gener de 2016 per antoni

Efectes de l’absència d’hegemonia cultural de l’esquerra a Txèquia: el cas d’Israel i Palestina

Deixa un comentari

Com que Txèquia ve d’una dictadura comunista, els intel·lectuals i els artistes no són esquerranosos. No hi ha una hegemonia cultural de l’esquerra en els mitjans, la cultura i les arts. Això es concreta en l’existència d’un tipus de persona d’inclinacions intel·lectuals i artístiques que no viu de forma convencional i manté una distància crítica amb la massa de la societat, però sense caure en tics i trets del que a Catalunya entenem com el progre. Davant del cas d’Israel i Palestina això crea una situació interessant d’observar, que s’explica per aquesta diferència (la memòria recent del comunisme) i tres més.

La segona diferència és l’herència jueva. L’última guerra mundial i el nazisme van acabar amb mil anys de presència dels jueus, però la literatura i les arts estan plenes de la seva herència. Les sinagogues i els cementiris, escampats per tot el país i ben presents a Praga, són testimonis impossibles d’obviar. Avui la comunitat és una ombra del que va ser, però el rabí del país i antic rabí de Praga, Karol Sidon, és un intel·lectual conegut i respectat.

L’herència cultural i artística, la memòria viva de la comunitat jueva, els episodis de l’holocaust, la presència del camp de concentració de Terezín, tot això fa que ser antisemita no sigui socialment acceptable entre gent seriosa. Al mateix temps fa que el bàndol proisraelià no sigui tan estrident ni tan postís com a Catalunya, on el “ciunisme” sembla una reacció compulsiva per distanciar-se de l’esquerra.

La tercera diferència és que les relacions entre els dos Estats són especials. Israel no oblida, la memòria històrica és de fet la seva raó de ser. El 1948, quan es va fundar l’Estat i l’entorn musulmà li va declarar la guerra, un dels pocs Estats que va subministrar armes als israelians per a defensar-se va ser precisament Txecoslovàquia. Això avui encara ressona.

La quarta diferència la crea l’hegemonia liberal conservadora als mitjans. Això fa que les entrevistes a intel·lectuals, polítics i diplomàtics israelians siguin freqüents. A partir d’aquí circula una informació que a Catalunya no sé si s’ignora, però almenys a qui això signa li costa detectar-la.

Per exemple, se sap que els palestins van ser expulsats de les seves cases i terres i reclamen compensacions i parlen de dret al retorn. El que no està clar que se sàpiga a Catalunya és que el 1948 i sobretot el 1967, després de la guerra dels Sis dies, centenars de milers de jueus que vivien des de sempre als països àrabs van ser expulsats i també se’ls van prendre les cases i les terres. Els jueus no han reclamat compensacions.

L’èxode dels expulsats dels països àrabs va crear la necessitat d’assimilar masses de gent en poc temps. Prop d’un milió de persones van viure temporalment en tendes de campanya. Israel va passar fa molts anys una autèntica crisi de refugiats. Però al cap de pocs anys tots estaven instal·lats i integrats, i els campaments havien desaparegut.

Tot l’anterior no vol dir que les atrocitats que comet Israel i els excessos criminals i racistes de certs sectors de la societat israeliana, o l’intolerable menyspreu sistemàtic a les resolucions de les Nacions Unides, siguin entesos, acceptats o tolerats per tothom en el debat públic txec. Com passa a Catalunya, existeix una línia de pensament més sensible al patiment dels palestins. Però quan es comparen les converses públiques dels dos països, en la txeca sembla que hi ha menys dogma i menys consigna per part dels dos bàndols, i més respecte pels fets i més pragmatisme.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 27 de gener de 2016 per antoni

Els diacrítics palatals del txec

Deixa un comentari

L’altre dia vam veure que el txec s’escriu de forma fonètica i que a l’hora de començar a estudiar-lo podria ser una ajuda saber que tot el que s’escriu es pronuncia i es pronuncia sempre igual.

Per tant davant del text una de les primeres coses que necessàriament cridarà l’atenció seran els accents en forma de “v” sobre algunes lletres (i d’apòstrof a la “t”, la “l” i la “d”). Marquen allò que tècnicament es denomina la palatalització, o la pronunciació amb la punta de la llengua al cel del paladar.

ě š č ř ž ť ľ ď

En català també passa. Si diem “pes” i tot seguit “peix”, si allarguem l’essa dient “pesss” podem notar com tenim la punta de la llengua darrere les dents de dalt quan diem la “s”, mentre que amb “peixxx” es desplaça cap al cel del paladar dient “ix”.

La “s” txeca, que és sorda i en català s’escriu amb “s”, “ss” o “c” amb el diacrític de palatalització es llegeix exactament igual que la xeix catalana (“peix”).

Hi altres sons iguals: la “n” palatal és com l’enya (“pinya”). La “c” txeca es llegeix “ts”, en canvi palatal és com “tx” a “cotxe” o “ig” a “maig”. La “z” txeca és com l’essa sonora catalana escrita amb “s” i “z”, palatalitzada en txec sona com la “j” a “joc” o la “g” a “Girona”.

La palatalització de les consonants existeix per una raó, la mateixa paraula amb o sense el diacrític pot voler dir una cosa totalment diferent. Per exemple “moc” [mots] vol dir “poder”, però “moč” [motx] vol dir “orina”; “most” vol dir “pont” i “mošt” [moixt] és precisament el most, el suc del raïm i d’altres fruites, sobretot poma.

Hi ha més sons de consonants palatalitzades que no existeixen en català. A la pràctica ens hi podem aproximar afegint una “i”. La “e” a “měsíc” (“lluna”) es pot llegir “ie”, per tant [miesits]. Passa igual amb la “t” i la “d” palatals. La coneguda xarxa de sabateries “Baťa” la podem llegir quasi com “batia” i els amics txecs ja ens ho perdonaran, perquè són molt tolerants: no és casual que l’empresa tragués el diacrític del logo a les botigues que té pel món.

Amb diacrític a Txèquia...
Amb diacrític a Txèquia…
...i sense a la resta del món.
…i sense a la resta del món.

El millor el deixem per al final, és la “r” palatal i no hi ha trucs per acostar-se a la pronunciació. És una erra forta i vibrant com a “res” o “carro”, però amb la punta de la llengua no darrere les dents de dalt sinó al cel del paladar. Produeix una vibració estranyíssima, i és l’ultima frontera de la pronunciació del txec: quan hi arribeu i ho aconseguiu, els vostres txecs us aplaudiran.

Aquesta entrada s'ha publicat en idioma txec el 26 de gener de 2016 per antoni

El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant

Deixa un comentari

Quan vaig arribar a Txèquia era jove i em movia entre la ingenuïtat i l’arrogància. Jo pretenia “ensenyar” els txecs a menjar “com déu mana” i anava fent pa amb tomàquet amb embotit portat de casa.

Primer de tot era una pura qüestió de supervivència. La meva parella del moment no comptava l’interès per cuinar entre les seves moltes virtuts. La cuina local era una orgia interminable de carn i greix. Les tavernes eren llocs mal ventilats i plens de pudors, servits per homes panxuts amb el cabell brut i maneres medievals, entestats en parlar només el seu idioma impenetrable.

Com no m’havia de posar a cuinar? Fins aleshores la qüestió l’havia enfocat com l’estudiant que havia deixat de ser feia poc: cuina de supervivència. Literàriament coneixia, per exemple, Pla escrivint sobre el menjar o les digressions gastronòmiques a les novel·les de Pepe Carvallo. Els referents en el món real eren la mare, les seves germanes i l’àvia materna.

Adquirir un bagatge teòric (comprar llibres de cuina) i alhora el coneixement pràctic de la cuina (planificar, comprar, elaborar) va ser un camí ple d’alegries però també de disgustos formatius. Un dels que més efecte em va fer durant la primera època va ser el txec que davant el meu pa amb tomàquet em va dir que no li agradava el pa mullat, que preferia pa sec o amb mantega. Em vaig quedar catacroker, en estat, de xoc, sense paraules: com gosava aquell primitiu criticar el sagrat pa amb tomàquet i el diví oli d’oliva?

Però després vaig entendre que tenia raó: el pa amb tomàquet és pa mullat, això és un fet. A partir d’aquí vaig admetre que l’obsessió gastronòmica dels catalans i dels llatins en general poden semblar ridículs a algú que s’ho miri des de fora. Qualsevol persona humana a tot el món té afecte pel que li posaven a taula durant la infantesa.

Ara bé, l’agressió externa del txec que menyspreava el pa amb tomàquet em va fer descobrir un “nosaltres” i un “ells”. De cap manera em vaig fer enrere, al contrari, em vaig reafirmar en la necessitat d’aprofundir i ampliar l’obsessió gastronòmica. Si “ells” en tenien prou tapant el forat de la gana amb qualsevol tros de carn amb salsa marró i patatotes bullides sense gràcia, jo en canvi em revoltaria buscant coses originals, inventant, provant. Descobrint el saber tradicional (familiar) i alhora aprenent dels llibres de receptes.

El nacionalisme, almenys el gastronòmic, no es cura viatjant. No hi ha res com viure allunyat del lloc on vas néixer per adonar-te que la humanitat es divideix en nacions, i que tu formes part d’una d’aquestes nacions, la qual es caracteritza, entre altres coses, per donar una gran importància al que menja cada dia. Hi trobem un camí, un plaer que dóna sentit a l’existència. Ells s’ho perden, oi? Bon profit.

Aquesta entrada s'ha publicat en general el 25 de gener de 2016 per antoni

Original Coffe

Deixa un comentari

Un altra botiga cafè de la gent de mamma coffe, on a més de consumir podreu comprar cafès exòtics cars, revistes, llibres i fòtils de disseny relacionats. Tot i la modernor i la botiga web impecable, al local no s’hi pot pagar amb targeta.

La localització cèntrica, prop de la plaça de Betlem, el fa accessible al turista. És petit, amb una sala principal de només set taules de dos, i una altra sala amb dues taules més. Ideal per anar-hi sol, en parella, amb un amic o amiga.

Tot pintat de blanc, amb la fusteria de finestres i portes pintada de pintura blanca vella, escrostonada, donen un aire que recorda pisos antics però espaiosos i còmodes de l’Eixample.

El nivell de coneixement i refinament cafeter a Praga arriba a unes altures impensables fa pocs anys. En llocs com aquest podeu trobar cafè d’Etiòpia, Kenya, Ruanda o Indonèsia, per si us hi voleu entretenir i convertir-vos en esnobs cafeters com déu mana. Es prepara de diverses maneres, que vol dir amb una quantitat aigua variable perquè surti més o menys fort.

També hi ha tes, “kakao” (que vol dir xocolata amb més llet, més líquida, com el Cacaolat) i xocolata desfeta. El menjar són galetes casolanes, els habituals talls de pastís i de quiche, i coses com paté de faisà: no és un lloc per als amants de l’esmorzar abundant i calent, amb ou, de forquilla, sinó més aviat un lloc de tarda.

(foto: originalcoffee.cz)

Aquesta entrada s'ha publicat en esmorzar el 23 de gener de 2016 per antoni

Documental sobre Picasso al lectorat de català

Deixa un comentari

El lectorat de català anuncia per al 22 de febrer a les set de la tarda la projecció d’un documental de TV3 sobre Picasso i Barcelona, dins del seu meritori programa cultural. Com molts ja sabeu l’aula està a les instal·lacions de la Universitat Carolina al carrer Celetná, en ple centre històric. Si sou més o menys nous a la ciutat, les activitats del lectorat són una manera de conèixer txecs que estudien llengües romàniques que parlen català.

Aquesta entrada s'ha publicat en cultura, viure a Praga el 22 de gener de 2016 per antoni

Un (autèntic) emprenedor a Praga

Deixa un comentari

gp

Continuem amb la galeria de catalans il·lustres que corren per Praga. Us presentem un emprenedor, German Palomino (Girona, 1962). Propietari de Toroblanco (web en català aquí), importa i distribueix vins i aliments a primera vista espanyols, però majoritàriament catalans. A Praga des de 2003, bon coneixedor de la ciutat, el país i la gent, està en una posició única per a parlar de l’emprenedoria sense mites i passant olímpicament de l’administració, sense cap tracte, subvenció ni ajuda de cap tipus. Amb ell parlem, entre altres coses, del que representa obrir i defensar un negoci alimentari a la ciutat i del xoc de cultures gastronòmiques.

Què et porta a importar i distribuir vi i aliments i obrir una botiga?

Jo treballava en l’administració d’inversions immobiliàries de capital català. Quan la crisi allà va provocar aquí la desinversió i repatriació dels capitals em vaig quedar sense feina i em vaig haver de plantejar què faig.

Hi devia haver la nostàlgia gastronòmica.

Els catalans hem crescut menjant bé a casa. Els residents a llarg termini davant la cuina d’aquí ens veiem obligats a cuinar per poder menjar normalment.

L’abundància de productes catalans a la teva botiga és buscada o és perquè ets d’allà?

És per ser d’allà. Quan vas i véns de Catalunya et trobes amb una immensa oferta de productes, perquè la indústria agroalimentària catalana és potent. Començar a portar vi i menjar de seguida va ser una opció.

A vegades sembla que tot hagi el que no sigui tecnologia punta i científics subvencionats no té dret a la vida.

El sector alimentari és del tot estratègic. No ens adonem de la gran quantitat de gent que viu de processar i dur el menjar a la taula del consumidor

Com va anar amb la burocràcia local?

Venim d’un país burocràtic i hem anat a parar a un país encara més burocràtic. Primer has de fer la societat, has d’anar a més d’un lloc i fer més d’un tràmit. Després has de fer un curs d’hostaleria, en el que fas de cambrer i aprens a manipular aliments. Si no l’hagués fet podria estar pagant a un senyor amb el curs, que cobraria per posar el nom i no fer res.

El curs costa uns diners, un temps, però per fi obres i comencen les inspeccions.

Sí. La regulació higiènica és fortíssima. Jo ho tinc tot empaquetat o embotellat, el sac obert de llegum sec, del colmado de tota la vida, no el puc tenir.

Tot això vol dir tractar amb la burocràcia d’aquí, parlar l’idioma.

El tracte diari amb l’administració, o el curs mateix, que va ser en txec, només amb intèrprets seria inassumible. Aquest tipus de negoci és típic de parelles mixtes, o de gent que portem temps i parlem l’idioma.

Defineix la teva oferta.

Tenim més de dues-centes referències, però per començar per algun lloc, hi ha manxec, xorisso i pernil serrano de diverses les qualitats. Tenim sobrassada de Mallorca amb denominació d’origen. Formatge de Burgos, mató, codonyat.

Conserves de peix i verdura?

Anxova de l’Escala amb D O, que vol dir pescada al Mediterrani, i sense DO. Bacallà. Espàrrecs de Navarra amb D O, pebrot, llegums cuits.

Dolç?

La xocolata Torras de tassa. Les galetes Trias de Santa Coloma de Farners o Birba de Camprodon. Les Catànies de Vilafranca del Penedès.

També tens La Fageda, que és una cosa especial.

Sí, comença com una cooperativa d’Olot, dedicada la llet i els iogurts, i els empleats eren disminuïts psíquics. Ara fan uns pacs de melmelades fabuloses.

Les dones txeques del país d’una certa edat encara fan “melmelada de la iaia” de veritat.

Sí algú té una sogra txeca que li fa melmelada el felicito. Ara bé, la indústria catalana fa unes melmelades excepcionals, diferents, per exemple de ceba o de taronja.

Begudes?

Orxata “Chufa de Valencia”; Cacaolat, La Casera, Vichy Catalan.

Vins?

Empordà, Cava, Penedès, Catalunya, Priorat. M’arriba Montsant, vi de Mallorca.

I del magnífic vi dels veïns?

Rioja, Ribera, Toro.

La teva botiga em recorda una cosa entre el colmado de barri i la botiga gormanda, veig marques de tota la vida com el Cacaolat però també anxoves de l’Escala.

És que va per aquí la cosa. A veure, no podem ser més barat que el local, importem producte de qualitat, que vol un client disposat a pagar una mica més i a fer l’esforç d’aprendre a consumir-lo. Però també tenim pots de llegum cuit a euro i mig, preu de súper, per a l’alimentació diària. El concepte es basa en mantenir aquest equilibri.

Parles d’alimentació diària però els txecs, com tothom, tenen la relació afectiva amb el que de petits els posava a taula la mare. Tu has de competir amb això.

Aquí hi ha hagut i hi ha un interès per les gastronomies del món que forma part de l’interès general pel món des del canvi de règim. Han passat més de vint anys, ha pujat una altra generació, i la gent que va per la trentena i tenen fills petits viatgen, fan turisme, van a restaurants estrangers. Aquí és on hi ha la finestra d’oportunitat.

Mentrestant hi ha un auge recent del producte local, que en principi sembla contradir l’interès per l’aliment importat.

L’interès pel producte local és molt lògic. Al principi als txecs els fascinava l’abundància dels supermercats perquè venien de l’escassedat. Després es comencen a cansar de la poma insípida que ve d’Itàlia i com que sembla que estigui encerada aguanta un munt de dies brillant al cistell. El pagès txec vol vendre directament al consumidor la poma local, que és petita i poc vistosa, però gustosíssima, a un preu per quilo sempre més interessant que el preu per tona que li pagava el fabricant de sidra.

La gastronomia és vista aquí per molts com una cosa cara i elitista.

A algú en el nostre lloc li va bé tot el que contribueix a crear en la societat un ambient en el qual és natural preocupar-se pel que et poses al plat. Ara, també s’ha exagerat molt i hi ha hagut molt de fantasma i molt d’oportunisme de preus abusius. Però això s’acaba. El nostre model té productes a preus baixos per combatre aquesta idea.

Amb tot, el poder adquisitiu de la majoria de la població és mitjà o baix, i ni el producte espanyol ni el català tenen la qualitat icònica del francès o l’italià.

Aquí hi ha dues coses relacionades. El consumidor local ja té clar que el producte d’importació costa més. Ara bé, en els preus de la gastronomia importada hi ha hagut abusos que han jugat amb la ignorància de la gent. Això s’ha acabat perquè aquí també hi ha una certa crisi encara que no sigui tan brutal, i perquè la mateixa abundància d’oferta modera els preus. Però en fi, important directament i treballant en més canals de venda (minorista, horeca) es pot ser competitiu amb els preus.

“Horeca” per cert vol dir hotels, restaurants, cafès. Però trobo encara difícil que la gent compri ingredients com ara el caldo en pastilles sense tenir el costum de fer-lo servir.

Sí que tenen el costum de fer-lo servir, des de sempre han posat condiments i complements que reforcen la sopa, el que passa és que no ho fan exactament com nosaltres. Em faig un tip de donar receptes, consells, trucs, si hi hagués informació i cursos hi hauria públic. Un esforç de formació i d’il·lustració dels consumidors s’hauria de fer país per país, idioma per idioma, però és molt difícil que algú ho vulgui pagar: ni l’administració, ni els fabricants, ni els que ho comercialitzem.

Finançament, ajuts de l’administració, bancs?

Aquí hi ha un capital privat i un esforç estrictament privat.

Has tingut algun ajut, de qualsevol tipus?

Alguna possibilitat hi havia a Catalunya, però havia de crear i mantenir una empresa a Catalunya que exportés, era tan i tan complicat que al final dius saps què, deixem-ho córrer. Les oficines comercials d’Andalusia, Extremadura, Castella, que existeixen i gasten diners a dojo, et paguen viatges i estades, i t’obliguen assistir a presentacions de productes. És el mateix sistema de segrestar iaies i marejar-les fins que comprin olles. La seva intenció és que acabis comprant, però com que no et poden obligar l’efectivitat sembla bastant dubtosa.

Hi són, però tu com si res.

Al final els has d’ignorar. Ni em vaig plantejar que de l’administració pogués arribar alguna cosa útil i a temps. No crec que sigui feina de l’administració, no crec en les subvencions, no hi compto, no espero res.

L’emprenedoria la defensen sobretot polítics que gràcies a les xarxes clientelars tenen llocs de treball vitalicis. En canvi tu en pots parlar sabent de què parles. Què és el fonamental?

Per damunt de tot el compromís total amb el teu projecte, no tens excuses si alguna cosa no es fa, o no es fa del tot bé. No s’hi val a dir “ja he plegat” o “estic de vacances”. No vol dir que no pensis en el descans o la vida privada, perquè tampoc et vols tornar majara, però aquesta responsabilitat absoluta qui no l’ha viscut no sap què és i dubto que ho pugui aprendre a cap escola.

Què et compensa més de tot?

Clarament no són els diners ni els horaris. Si alguna cosa fa que tot això valgui la pena és la sensació de llibertat personal, això no té preu.

Aquesta entrada s'ha publicat en entrevistes el 22 de gener de 2016 per antoni

Més sobre la intoxicació de Puigdemont i els invasors

Deixa un comentari

El servidor de la ràdio pública txeca també va recull la intoxicació de Puigdemont i els invasors, citant El País com si fos una font d’autoritat seriosa. Previsiblement arribarà a tots els mitjans txecs perquè així ho va difondre l’agència de notícies txeca ČTK.

Aquesta vegada ja és ell mateix, Puigdemont en persona, qui està disposat a fer fora els invasors: “Podle listu El País Puigdemont prohlásil že hodlá „vyhnat z Katalánska vetřelce” (podeu llegir la notícia aquí). 

(Aquest enllaç es publica gràcies a l’aportació d’un lector, moltes gràcies!)

Aquesta entrada s'ha publicat en mitjans de comunicació el 21 de gener de 2016 per antoni

Un tortosí va passar per Praga fa mil anys… el mercat sota el castell (s. XI-XIII)

Deixa un comentari
El comerciant i diplomàtic tortosí Ibrahim Ibn Jakub (archiwum.rp.pl)

El primer text conservat on apareix el nom “Praga” el va escriure un tortosí fa més de mil anys. Ibrahim ibn Yaqub al-Tartushi, un comerciant i diplomàtic enviat pel Califa de Còrdova, va descriure l’any 965 un comerç d’esclaus, metalls, teles i ambre, freqüentat per mercaders d’origen eslau, alemany, llatí, jueu i musulmà.

Després de l’any 1100 hi ha un mercat al que avui és la Plaça de la Ciutat Vella i la placeta adjacent (Malé Náměstí). Les places apareixen quan els comerciants tanquen un perímetre construint-se cases, i la ciutat té molts edificis per l’època. Des del 1170 hi ha un pont de pedra sobre el riu. Els soterranis on avui els turistes s’emborratxen i s’atipen de porc són els primers pisos de la ciutat romànica, perquè per fer front a les inundacions s’arriba l’enginyosa solució de terraplenar-ho tot per elevar el nivell del sòl.

L’Ungelt, darrere l’església de la Mare de Déu de Týn, avui ple de cafès, botigues i restaurants, sorgeix com un recinte tancat, una zona segura per als comerciants, on poden descansar, guardar la mercaderia i sobretot pagar impostos al rei. “Týn” volia dir zona tancada i protegida, fortificació, i ve de la mateixa paraula celta que en anglès ha donat “town”. És un testimoni prou eloqüent de l’origen comercial de la ciutat, com un mercat al peu del Castell, protegit pels reis.

L’interès del reis en protegir la prosperitat dels mercaders serà clau, perquè els permetrà cobrar-los impostos i contrapesar el poder rural dels nobles. Per aquest motiu van atreure estrangers: alemanys i jueus van formar les primeres comunitats, a més d’altres eslaus i llatins. El cronista Kosmas ja parla de jueus a finals del segle XI. La comunitat es dedica a l’orfebreria i les finances. 

Missioners, colons i mercaders germànics arriben contínuament. El 1257 funden Malá Strana a la riba esquerra, avui un barri del centre històric. Per fer lloc als alemanys cal expulsar abans els jueus, que són traslladats a la riba dreta, on creixeria el Call i avui encara hi ha les sinagogues i el cementiri.

Otakar I al desaparegut bitllet de 20 corones.

Després d’anys de bonança el regne de Bohèmia al segle XIII és pròsper i fort. El nom d’Otakar us sonarà als tintinòfils, el porten una sèrie de reis clau del període. Otakar I obté de l’emperador l’autorització de fer-se tractar de “rei” i dur una corona més grossa. Otakar II a través de matrimonis i batalles eixampla el regne des del Bàltic fins a l’Adriàtic i s’expandeix per Àustria. El seu regnat marca el moment de màxima expansió i esplendor.

Desgraciadament per a ell, en volia més: una cavalleresca ànsia de glòria l’empeny a voler fer-se proclamar emperador. Buscant aliats arriba a enviar missatgers al rei castellà Alfons X, però no li surt res. Els prínceps electors, per a frenar-lo, fan emperador un suís desconegut, un tal Rodolf d’Habsburg. Otakar II es nega a acceptar-ho i mor al camp de batalla. Anys després aquest caràcter obsessiu el convertiria en una figura tràgica de la literatura, citada per Dant i Shakespeare.

Aquesta entrada s'ha publicat en història el 21 de gener de 2016 per antoni