AHOJ

Ja vam veure que el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant i que el pa amb tomàquet és perfectament descrit i absolutament incomprès per alguns txecs com “pa mullat”.

És cert que el pa txec més tradicional i comú, dit Šumava, fosc, amb comí, no va gens bé per a fer pa amb tomàquet. Però bé: l’explosió de varietats de pa que inunda Praga estava cridada a donar-nos alguna safisfacció.

Un lector ha descobert al restaurant i forn de pa que el sempre segur grup Ambiente té a Karlín un pa adequat per a fer amb tomàquet. Segurament (és el més probable) es paga l’impost hipster, és un pa més car que al supermercat. Però en fi.

Dos polítics prominents es destaquen avui per declaracions en contra del que pensa la majoria de la població. Dir a la gent el que no vol sentir té un mèrit innegable en els temps que corren.

“Semblem gent que rep molt de gust però a qui no li agrada donar”, diu Karel Schwarzenberg en una entrevista al setmanari Týden. Es mostra demoledor dient “no som una nació culta i civilitzada” .

El primer ministre Sobotka coincideix en el fons de la qüestió quan diu: “si hi ha gent fugint de la guerra tenim l’obligació d’ajudar-los”.

Aquestes declaracions s’han d’entendre com contràries al rebuig dels immigrants majoritari entre la població txeca. Schwarzenberg i Sobotka intenten alliçonar la població.

El rebuig dels txecs als immigrants és tan massiu com desproporcionat, vist el nombre insignificant d’immigrants en qüestió. Està sorprenent els analistes per la seva violència.

Per exemple, en els comentaris a l’entrevista a Schwarzenberg citada hi ha mostres d’un odi salvatge i pertorbat contra la seva persona, amb autèntics malalts fent acudits racistes. L’acusen de ser alemany o austríac perquè s’ha passat la vida fora del país i parla txec amb accent.

La crisi dels immigrants a Txèquia no és sobre els immigrants sinó sobre la frustració d’amplis sectors de la població. D’acord amb els mitjans sembla que les coses no hagin anat mai tan bé i que per tant toca estar contents.

Però això passa perquè en el discurs dels mitjans domina una línia liberal-conservadora. En realitat els beneficis del creixement econòmic, superior a la mitjana europea, per a una gran majoria només són una estadística. Especialment fora de Praga la vida és dura, amb sous molt baixos i preus massa alts, i sense perspectives de millorar.

El racisme de molts txecs repugna, però és una revolta contra l’altura moral que s’autoconcedeixen les elits polítiques i mediàtiques, mentre obvien el patiment d’una majoria silenciosa i enrabiada.

Visualització de la nova plaça de Malá Strana difosa per l’Institut plánování a rozvoje hlavního města Prahy (Institut de Planificació i Desenvolupament de la ciutat capital de Praga), publicat a ihned.cz

L’altre dia ens fèiem ressò dels intents de l’ajuntament de Praga d’acabar amb l’aparcament a la plaça de Malá Strana i de les resistències dels parlamentaris que hi tenen el seu aparcament.

Doncs bé, segons recull avui Hospodářské Noviny, a partir de l’1 de juliol s’ha acabat l’aparcament, la ciutat recupera la plaça i els parlamentaris que s’hi posin fulles. 

Recordem que un d’ells es va guanyar una nota a peu de pàgina en la història universal de la infàmia declarant que la plaça plena de cotxes era més bonica perquè estava més viva.

Per tant de moment sembla que guanyen els  bons. Continuarem informant!

Al centre de la plaça de la Ciutat Vella hi ha un monument amb la figura d’un home que s’alça dramàticament sobre una pila de cossos, el conjunt voltat per un parterre amb vegetació i bancs per al repòs dels turistes, que s’hi asseuen d’esquena.

És Jan Hus. Se’l recorda sobretot perquè va traduir la Bíblia al txec. Va ser un fet decisiu en la història de l’idioma, i a través d’aquest en una primera articulació d’una consciència nacional. (En una nota al marge relacionada, val a dir que precisament a Hus es deu el sistema de diacrítics palatals que vèiem l’altre dia.)

El context històric és el de transició de la baixa edat mitjana a l’alta modernitat, en el tombant dels segles XIV i XV. Per tot Europa, i a Catalunya no va ser diferent, hi va haver una confluència de moltes crisis: la pesta va delmar la població i va deixar la noblesa terratinent sense braços al camp. Mentrestant a les ciutats, la burgesia comercial incipient defensava els seus interessos, contraris tant a la pressió fiscal dels reis com a l’asfíxia de les regulacions feudals.

A Praga hi va haver un element local de diferència etnolingüística: la Ciutat Vella estava poblada per mercaders de parla alemanya, mentre que a la Ciutat Nova s’hi havia anat establint una menestralia més petita però més abundant, i predominantment de parla txeca. Mentrestant l’església catòlica era fantàsticament corrupta. A Europa hi va arribar a haver fins a tres Papes, i el comportament dels capellans arribava a extrems infames de corrupció i venalitat.

Sobre aquest caldo de cultiu (crisi econòmica, divisió etnolingüística, corrupció de l’església) la prèdica reformista de Jan Hus va es va escampar com un incendi en un camp de blat madur. Primer a la universitat de Praga. Després per les ciutats i els pobles del regne. No va ser ni el primer ni l’últim: va recollir l’obra d’altres crítics de l’església i es va avançar cent anys a Luter.

Traduir la Bíblia al txec era necessari per dur la paraula de Déu directament al poble, sense intermediaris. Però hi havia més idees trencadores: quan proposava, per exemple, l’eliminació dels béns terrenals de l’església, que era propietària d’una gran quantitat de terres, la petita noblesa txeca es va sumar al projecte amb entusiasme perquè va veure la possibilitat de quedar-se amb aquelles terres.

La prèdica reformista radical va dur Jan Hus a la foguera. Això va provocar una revolta a Bohèmia i l’inici d’uns anys de guerres. Però va saltar la sorpresa: el poble, entrenat per la petita noblesa, amb armes agrícoles modificades, va derrotar successives croades enviades per l’emperador. Els cavallers aristòcrates amb pesades armadures van ser exterminats per hordes de pagesos furiosos.

El barri praguès de “Žižkov” deu el nom a Jan Žižka, un cabdill militar que va derrotar els invasors allí mateix, al turó on hi ha un parc, un museu militar i una enorme estàtua eqüestre visible des de tota la ciutat, i que ha generat un acudit: “¿què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” (La resposta, al final)

Quan van derrotar els exèrcits beneïts pel Papa els “bohemis” de l’època es van guanyar una mala fama terrible. Qui sap si un dels significats de la paraula (“…que mena una vida precària i desordenada, deslligat de les convencions socials”) no ve d’aleshores. Els hussites només van perdre quan es van barallar entre ells. Els pragmàtics moderats van acabar derrotant els fonamentalistes, i les guerres es van acabar de pura extenuació.

El moviment husita ha estat vist diferentment al llarg de la història. Durant la Primera República es va intentar enllaçar-hi fent una religió “nacional” txecoslovaca a la manera anglesa, un protestantisme autòcton, que permetia per exemple el sacerdoci femení i recuperava símbols com el calze. Queden les esglésies, els edificis, però actualment és irrellevant, els txecs són una de les nacions més atees del món.

De forma prou previsible el règim comunista es va apropiar de l’hussitisme com la primera revolta popular. Va promoure superproduccions de cinema històric que vistes avui tenen l’encant decadent i retro del cinema en technicolor dels anys cinquanta.

La historiografia moderna ha recuperat una visió més equilibrada, amb els aspectes menys afalagadors, com els nivells a què es va arribar de destrucció, mort i fanatisme religiós. L’hussitisme és vist modernament com una revolta popular contra les elits, una de les primeres manifestacions d’una ancestral vena plebea en el poble txec, que es va repetint al llarg de la història.

(Resposta a l’endevinalla “Què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” El monument a Žižka. Les potes les posa el cavall, els ulls són els del cavall i el que li va quedar a l’home després de perdre’n un en la batalla. Les cues són la del cavall més la del guerrer, i no costa endevinar què vol dir “cua” en txec col·loquial.)

During those years I have spent living in Prague, I have often wondered what the most appropriate tourism slogan would be for the Czech Republic. I ended up coming up with the following: “Czech Republic: Where no one gives a fuck”.

D’una web de viatges. Hi toca bastant.

La plaça de Malá Strana és l’aparcament del Parlament txec, que és allí mateix. Un dels espais més emblemàtics de la ciutat es degrada al servei de ses senyories. Malgrat tot, hi  ha senyals de vida intel·ligent en l’administració txeca i per part de l’Ajuntament apareix aquesta proposta de remodelar la plaça:

Actualment la plaça té aquest aspecte:

De fet la nova proposta és un retorn al passat, al món abans dels cotxes, com es pot veure en aquesta postal.

Quin problema hi ha? Que els parlamentaris no es volen desfer del seu aparcament. Hospodářské Noviny cita un diputat socialdemòcrata dient que la plaça buida és lletja i no té sentit, i que amb cotxes està més viva.

Per entendre’ns és com si la plaça del Rei a Barcelona fos un aparcament per als regidors de l’ajuntament. El nivell és aquest.

Val a dir que el parlamentari txec aquí no és diferent al txec mitjà en l’afecció primitiva i exhibicionista al cotxe car. Actuen amb una visió i una generositat comparables a la del porc de granja quan li omplen la menjadora: millorar la qualitat de vida de la gent que viu i treballa al barri? dignificar un lloc fonamental per al turisme, tan estratègic en l’economia de la ciutat? Se’ls en fot: ells volen aparcar còmodament. Ah, i si algú pensa per què no fan aparcaments subterranis: ja estan fets. Però ses senyories en volen més.

Si el cotxe és el principal problema de qualsevol ciutat, a Praga encara és més sagnant, perquè és una ciutat del segle XIX i simplement no hi ha espai per als cotxes.

Guanyarà el bé o guanyarà el mal? Ja ho veurem.

Continua creixent el nombre de txecs que no volen refugiats ni de països en guerra i se senten amenaçats pel problema. La premsa d’avui recull les últimes enquestes del Centre per a la Recerca de l’Opinió Pública (en txec CVVM), segons la qual el 65 per cent de la població no vol refugiats i el 81 per cent els considera un risc de seguretat.

Són les xifres més altes de la regió d’Europa central i de l’est, en un país que no té xifres d’immigrants significatives, i que en el passat ha absorbit i aculturat minories immigrades amb èxit.

Politòlegs i analistes de tots els colors debaten d’on surt aquest nivell de pànic i aversió. A quines conclusions arriben? És el resultat de la frustració buscant un enemic imaginari. A la província txeca els sous son ínfims i en determinades zones com el nord hi ha més atur i menys perspectives en general.

El cosmopolitisme i l’europeisme es veuen com una cosa de certes elits de Praga. “Pražská kavárna” (“el cafè praguès”) ja és un terme genèric per parlar amb mensypreu de certs cercles intel·lectuals  de la capital, de certs ambients que són, més o menys, els hereus de Václav Havel.

Una de les claus pot ser geopolítica. El president Zeman i el primer ministre Sobotka no se suporten. El president està voltat de gent de qui se sospita que afavoreix els interessos de Putin, que consisteixen en desestabilitzar la Unió Europea. En canvi el primer ministre escolta més el que diu la senyora Merkel.

Dels quatre Estats del Grup de Visegrad, que agrupa Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria, els txecs serien, de moment, els únics sense govern de tirada populista, autoritària o nacionalista, i per aquesta raó l’interlocutor preferit del govern alemany a la regió.

Per tant, segons aquestes anàlisis, darrere la reacció desmesurada dels txecs a la qüestió dels immigrants hi ha una base de por, inflada i manipulada per al propaganda i els agents del Kremlin, amb l’objectiu de desestabilitzar el govern i apartar-lo de la política europea.

Ara com ara, el Kremlin guanya de llarg entre la població, sense que de moment tingui una traducció política. Tant els socialdemòcrates com els conservadors i els liberals dels partits tradicionals són europeistes. L’altre partit és ANO d’Andrej Babiš, un oligarca que ha comprat diaris i dotzenes de periodistes, i que a través de les seves empreses és el primer receptor d’ajuts europeus: no és previsible que faci res contra la doctrina oficial que vingui de la Unió Europea.

El pont “de Carles”, un monument icònic de la ciutat, es diu així des del segle XIX, com un homenatge del nacionalisme txec al rei del segle XIV que el va construir. Enguany se celebra el setè centenari del naixement. Se’l considera un pare de la pàtria: la seva obra encara perdura en la ciutat d’avui.

A ell es deu, entre moltes altres coses, la fundació de la Universitat Carolina que du el seu nom. Va ser la primera a Europa Central, com diu a totes les guies txeques, i la que en feia trenta-i-tantes a Europa, com no diu a cap guia txeca. Carles va ampliar el Castell i va començar la construcció de la Catedral, perquè va elevar la ciutat a la condició d’arquebisbat.

Però sobretot Carles va ser el més gran promotor immobiliari de la història de Praga. Va fer noves muralles i va urbanitzar la riba dreta en el que avui és el barri de Ciutat Nova. L’aspecte actual del barri va anar quedant fixat en els cent anys anteriors a la segona guerra mundial. Però les vies principals i les esglésies són d’origen medieval, igual que les places principals, que són els antics mercats. La més cèntrica, l’avinguda Venceslau, va ser el mercat de cavalls.

El caràcter visionari, l’ambició i l’empenta del rei Carles van ser extraordinaris. Però tot el que va fer obeïa a la voluntat de fer-se proclamar emperador del Sacre Imperio Romanogermànic i convertir Praga en la capital, cosa que va aconseguir el 1355. L’imperi era una confederació d’Estats o regnes, on cadascun era plenament autònom, però un dels sobirans era elevat a emperador i els altres se li subordinaven.

Carles va deixar Praga com una gran metròpolis al centre d’Europa, plenament integrada en els circuits europeus del comerç i la circulació d’idees, com el “cap i casal” d’un regne estable i pròsper. Poc després de la seva mort, el 1378, va arribar la pesta que ja havia arrasat Europa, i les coses van començar a anar malament. Per exemple la Catedral, començada amb tanta pompa, va estar inacabada fins al segle XX.

Avui el bon rei Carles té una estàtua a la placeta de la riba dreta, a l’entrada del pont que porta el seu nom. És un retrat idealitzat, tal com ha sortit en incomptables llibres i pel·lícules, no solament per a nens. En la imaginació popular és el rei alt, fort i virtuós dels contes de fades.

El prestigiós digital de cultura catalana Núvol ha publicat l’entrevista a Jan Schejbal que vam publicar aquí l’altre dia.

Es pot viure sense menjar peix de mar? Sí, però malament. Podem trobar a Praga peix de mar i marisc, fresc i congelat? Sí, però és més car i l’oferta és menys rica perquè el producte s’importa i la població local s’hi acostuma lentament.  Però la cosa ha millorat molt d’uns anys ençà, i tenim unes quantes opcions. 

Per començar per algun lloc, podem anar al Makro. Té marisc i té peix de mar. Ara bé, es necessita una llicència fiscal per comprar-hi, està pensat perquè qui té un restaurant vagi a proveir-se. A més es tracta de monstruosos hipermercats a la quinta forca de la immensa perifèria urbana, amb no menys monstruosos aparcaments annexos. 

Una altra opció semblant és el Globus. El problema d’aquests grans hipermercats perifèrics és que dedicar tot un matí a gastar cotxe i comprar quatre sardines no sembla una perspectiva estimulant.

Quant a l’oferta congelada, ha millorat dràsticament gràcies a Iceland, una cadena anglesa de congelats que ha obert botigues a Praga, Kladno i Říčany. No és exactament com La Sirena, no té només congelat, però té molt de producte congelat.

Ara bé, la gran distribució té més punts de venda i més cèntrics. Per exemple a Tesco també tenen peix i marisc, fresc i congelat, com ara al del centre de Praga. Podeu comprar online i us ho porten. El que passa és que és arriscat, moltes vegades sembla que el producte l’ha portat algú a peu des de Croàcia en una galleda: té un aspecte molt cansat. Altres opcions són Billa o Lidl, amb una oferta que té altibaixos.

El millor peix fresc està en botigues especialitzades. A Blue Fjord al carrer Masná us venen el peix fresc i també és un petit restaurant. Al carrer Dlouhá hi ha SeeFish. Finalment al carrer Vinohradská hi ha dues botigues, Fish Point a la part baixa, prop de l’edifici de la Ràdio, i Fishway més amunt, prop de Flora. Aquesta zona de Vinohrady s’està convertint en imprescindible, sembla que hi ha en preparació una tercera peixateria a la plaça Jiřího z Poděbrad.

Que vagi de gust.

***Agraïments: post ampliat gràcies a l’aportació al FB del lector G.P. Gràcies!***

foto: llull.cat

Jan Schejbal acaba de publicar la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.

(Al final de l’entrevista trobeu una relació de les traduccions i els treballs de Jan Schejbal.)

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

Com ha anat el procés de traduir?

Hi he dedicat un any de treball, compara-ho amb els vuit anys que diu l’autor que li va costar escriure-la. Amb el Jaume Cabré ens coneixem des del 1992, jo vaig llegir tots els seus llibres, i traduir Jo confesso va ser una feina molt agradable, fins al punt que li vaig escriure que la seva novel·la es traduïa per ella mateixa, perquè ell és enormement generós i atent i estava sempre a la meva disposició per a qualsevol consulta –però és així amb tots els seus traductors.

També se sap que treballes en un diccionari de txec-català. Com està el projecte?

És el resultat d’una vida de traduccions. Cada traductor es fa el seu diccionari, en principi com una eina d’estudi i treball. Jo vaig començar des del primer dia omplint fitxes amb bolígraf i arxivant-les en capses de sabates. Un ajut del govern d’Andorra va donar un impuls decisiu per convertir els materials en un diccionari, més aviat, en dos diccionaris, txec-català i català-txec. Ja hi trigo molt i conec les expectatives de totes les parts interessades, sobretot dels seus futurs usuaris, tant els estudiants com els traductors. Així que ara concentro totes les forces per ultimar els dos volums. Em mantinc optimista i espero que a la primavera d’aquest any ja podré ser més concret.

Parlem del teu principi. D’on surts?

Vaig néixer a Jičín, a Bohèmia Oriental. El meu pare era sastre, oriünd d’un llogarret petit a uns 80 km al sud-est d’allí que després de l’aprenentatge treballà a Viena i a Praga. Va ser una persona culta, parlava unes quantes llengües i tenia una biblioteca envejable. Tots els seus avantpassats van ser pagesos, potser néts dels néts dels colons alemanys que al segle XII poblaren aquells racons selvàtics. Segons el cens dels súbdits del 1651 ja eren bons txecs i catòlics. El meu cognom vol dir “s’inclinava”, tanmateix pot tenir l’origen alemany. El substrat alemany en el poble txec és ancestral, com també un esperit pragmàtic que jo veig com una herència jueva. M’he dedicat a la genealogia de la meva família. He arribat fins al segle XVII, però no hi puc seguir més enllà perquè els registres parroquials de naixements, matrimonis i òbits no comencen sinó després de la Guerra dels Trenta Anys.

D’on ve la vocació lingüística?

Potser els gens del meu pare i també l’admiració que hi sentia. Recordo un moment clau. El pare ja no vivia i l’home de la meva germana va aparèixer amb un manual d’espanyol, i em va interessar. Vaig començar a estudiar de forma autodidacta, i vaig començar a mantenir correspondència amb espanyols. Estem parlant de mitjans del anys cinquanta.

En plena dictadura d’esquerra vostra i de dreta nostra es podia fer?

Sí, i també amb Amèrica Llatina. Vaig estudiar formació professional relacionada amb el paper, i quan vaig acabar l’any 60 em van enviar a una fàbrica de paper a Praga perquè anava així, l’Estat t’assignava un lloc de treball, i tu l’acceptaves. Vaig viure a Vinohrady, amb un oncle, prop d’un hotel on s’allotjaven membres de la Unió Mundial d’Estudiants. Em vaig fer amic de cubans i colombians que feien estades d’estudis, els ensenyava la ciutat i tot això. Encara no estava orientat a les humanitats, perquè volia entrar a la facultat d’econòmiques i fer comerç exterior.

Això era molt difícil, perquè era un lloc que permetia relacionar-se amb l’estranger, fer diners i tocar divises, i se’l reservava l’elit del règim.

Efectivament. El que vaig decidir estudiar, al final, va ser una combinació d’espanyol i arts plàstiques a la facultat de filosofia. Recordo que érem sis, i recordo la professora Diana Moix, filla de Josep Moix, comunista català exiliat a Praga, exministre de la República i exalcalde de Sabadell.

Era aquella petita comunitat d’exiliats comunistes catalans i espanyols de què parla Teresa Pàmies a Testament a Praga.

Sí. La Diana Moix ens ensenyava fonètica de l’espanyol, i com que era catalana la vam convèncer perquè ens donés les primeres nocions de català.

La cultura catalana a Txèquia sol ser un “descobriment” de la gent que fa estudis hispànics. A tu, exactament, què t’hi va portar?

Mentre estudiava em va cridar l’atenció la pintura catalana, des del Mestre de Sant Climent fins a Antoni Tàpies. Per saber més d’aquella cultura em vaig preguntar com seria la literatura. Com que no havia traduccions no hi va haver més remei que aprendre l’idioma, i aquí va ser on va intervenir la professora Moix al principi, i després vaig ser autodidacta. Durant el servei militar em vaig dedicar al català. Davant la perspectiva d’un avorriment interminable, d’estar un any esperant Godot en uniforme, em vaig dedicar a parlar amb el magnetòfon, conjugar verbs i aprendre vocabulari.

Què vas fer en acabar el estudis?

Entre 1966 i 1974 vaig treballar al departament de relacions exteriors del Ministeri de Cultura, vaig estar en contacte amb escriptors estrangers i traductors i ja vaig veure que tot aquell món era molt més interessant que la política i el funcionariat.

Dins d’aquells anys hi ha la invasió de 1968 i la supressió violenta de la Primavera de Praga. La repressió que va seguir va afectar molt la gent de la cultura. Com ho vas viure?

Sí, no m’agrada parlar de tot allò, però efectivament, l’atmosfera va anar empitjorant, i per a molts l’editorial Odeon va ser un cert refugi, una illa de llibertat, basada en la cultura literària. Hi vaig trobar un col·lectiu formidable, tots especialistes de primera categoria, cadascú volia oferir les millors mostres literàries del seu domini lingüístic. I a més, gent represaliada, que no podia publicar, hi va trobar una forma de treballar i guanyar-se la vida fent treballs editorials i signant amb pseudònims. Hi vaig treballar des del 74 fins a principis del any 90 perquè després de la “revolució de vellut” em volien novament al Ministeri de Cultura, aquesta vegada com a secretari del viceministre.

L’editorial Odeon era una empresa pública dedicada a editar sistemàticament literatura de tot el món. Això s’ha d’explicar una mica, perquè és inimaginable per al lector català d’avui.

Odeon era l’instrument del Ministeri de Cultura per fer arribar a la població literatura no solament de tot el món sinó de tots els temps. Rebíem revistes literàries i estàvem organitzats per idiomes i perfectament informats.

S’editava sense considerar l’economia i el Ministeri de Cultura assumia les pèrdues?

Es venien molts de llibres, es movien diners. D’un èxit es podien arribar a vendre desenes de milers exemplars, en el cas de la novel·la negra fins a cent cinquanta mil. Publicar-ne més el Ministeri no permetia, a més a més, la quantitat de paper de què podia disposar Odeon era limitada, o sigui “planificada”. El 1988 va sortir un volum de narrativa catalana amb Espriu, Calders, Rodoreda, Pedrolo i Miquel Àngel Riera i se’n van vendre trenta-tres mil exemplars.

A això no arriben, ni de lluny, la immensa majoria dels escriptors catalans d’ara.

Els redactors no ens preocupàvem de l’economia, però teníem gent fent un treball de promoció seriós, amb un club de lectors que va arribar a 250 mil membres. Com he dit es publicava novel·la negra, pensada per vendre’s molt. Era un altre món: la major part de la gent no podia viatjar a l’estranger, no hi havia tanta televisió ni tant de cine, no existia Internet. El llibre ocupava una posició dominant en la cultura, era una finestra oberta al món.

Amb tot, Odeon no va sobreviure el capitalisme i a principis dels noranta va fer fallida.

Solíem deixar les tirades a un gran distribuïdor, que va començar a endarrerir-se en els pagaments i a no pagar, fins que va fer fallida. Però en general el capitalisme i el canvi d’època van desplaçar el llibre a un lloc secundari. La gent va començar a viatjar, a fer negocis, va tenir moltes més oportunitats vitals i estímuls. Vist amb perspectiva és lògic que el llibre perdés posicions.

Com veus la indústria editorial txeca avui?

D’entrada es publica massa cosa de qualitat problemàtica, 18.379 títols l’any últimament. Els llibres solen ser cars, jo entenc que si cobres 12 mil corones (uns 445 euros) de pensió t’ho hagis de pensar molt abans de pagar 500 corones per un llibre. Però amb el preu del llibre i l’IVA dels llibres a penes hi ha diners per repartir entre el llibreter, el distribuïdor, l’editor, l’autor i les parts implicades. És molt difícil de resoldre.

Tant el cas txec com el català són dues cultures que fan mercats petits. A Catalunya hi ha conseller de cultura nou i els intel·lectuals ja li han enviat pels mitjans missatges on bàsicament li demanen diners, amb una fe desmesurada en el poder de l’Estat i de les polítiques públiques.

Sí que hi ha paral·lelismes per això que dius. Com ja t’he dit el canvi d’època ha desplaçat el llibre i el mercat és el que és. El poder pot ajudar o pot perjudicar, per exemple és lamentable que a Txèquia s’hagi retallat en les xarxes de les biblioteques municipals. Però el que es pot esperar del poder públic és limitat.

Tornem al teu treball amb la literatura catalana als anys setanta. Deies que la teníeu perfectament detectada.

Sí, gràcies a les revistes Les Lettres Françaises i Europe, que ressenyaven traduccions del català al francès i parlaven dels autors i gràcies també als meus contactes personals. Es tractava de decidir què publicar, perquè no s’havia traduït res dels dels temps de Verdaguer i Guimerà. Pensa que el 1906 Terra Baixa va tenir èxit representada normalment al Teatre Nacional, i fins a després de la guerra alguns teatres aficionats la tenien al repertori. Però bé, entre la gent que col·laborava amb Odeon hi havia un traductor que va arribar a traduir tres contes de la Rodoreda, publicats el 1969 en la revista Světová literatura (Literatura mundial). Però el projecte es va aturar perquè aquest senyor va marxar a l’exili després de la invasió russa l’any abans.

El projecte el vas heretar tu.

Sí, per aquella època, després del servei militar vaig entrar en contacte amb el món literari català i va ser una reacció en cadena: escriptors, crítics i editors es van passar la meva adreça, em van venir a veure a Praga, vaig començar a rebre llibres. No vaig saber mai qui em va subscriure a Serra d’Or i l’Avenç. En canvi fins avui estic molt agraït al senyor Lluís Carulla, que em va fer enviar cent volums de Els nostres clàssics de l’editorial Barcino, i al senyor Francesc Vallverdú, gràcies al qual vaig començar a rebre llibres d’Edicions 62. Quan vaig arribar a ser el segon editor de literatures hispàniques a Odeon no es pot dir que no estigués preparat, però encara havia de preparar-me molt més.

Com vas enfocar el treball de presentar al lector txec la literatura catalana?

Amb el temps volia crear una biblioteca catalana bàsica d’uns trenta títols, alternant el contemporani i l’antic. Després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, seguia una antologia de poesia dels segles XIV i XV i després una antologia del poeta del moment, que era Salvador Espriu. Hi havia La ben plantada d’Eugeni d’Ors i Solitud de Víctor Català, i també contemporanis com Manuel de Pedrolo i Miquel Àngel Riera. El volum de narrativa que he mencionat, amb els trenta-tres mil exemplars venuts, era part d’aquest pla.

Com es decidia què publicar? Perquè suposo que alguna instància central o devia autoritzar o com a mínim coordinar i programar.

Havies de competir amb altres col·legues, els redactors de cada idioma s’esforçaven en fer entrar obres al pla general.

Com defensaves la literatura catalana davant les grans, amb més volum de producció i una maquinària més potent, per dir-ho així?

Tot això era irrellevant, el criteri era la qualitat. Nosaltres, l’empresa, volíem fer una oferta rica i variada, això era l’objectiu, i les literatures dites “petites” o menys conegudes n’eren una part necessària.

L’època et va dur a concentrar-te en l’anomenada generació dels setanta. Quins autors et van cridar l’atenció i no dubtaries en publicar avui?

No faltarien a més de Jaume Cabré autors com Jesús Moncada o Joan Rendé, Carme Riera, Quim Monzó, entre els poetes Pere Gimferrer, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas. També inclouria un vell deute que tinc amb Pere Calders, i una sèrie d’autors més joves.

La cultura catalana celebra l’any Llull. Com veies aquest autor, els anys setanta i vuitanta?

No m’hi vaig atrevir! Tampoc tenia clar què triar. No m’agradava gens veure gent relativament ben informada lligant-lo amb l’alquímia, els seus escrits sobre la matèria són apòcrifs posteriors. El Llibre d’amic i amat és en canvi una obra autèntica. El 2004 es va reeditar una traducció de fa cent anys, com un recordatori i un homenatge al seu traductor, un intel·lectual catòlic txec.

Com veus la situació política catalana?

En la tensió d’avui veig les raons polítiques i econòmiques i les raons històriques que el lector català ja coneix, però també raons humanes. Les eleccions del 27 de setembre van ser clares, quan un matrimoni no funciona el bon costum és separar-se, i si les parts són raonables no cal fer escenes innecessàries. No serà fàcil ni ràpid, però no hi veig una altra sortida.

Reconèixer el dret a l’autoderminació i fer el referèndum són la solució civilitzada, en això estarem d’acord. Ara bé, no perjudica la causa catalana la idea del nacionalisme i les connotacions negatives que el terme té a Europa Central, per la història de la regió?

En la intel·lectualitat txeca hi ha reticències davant de la idea de “nacionalisme” perquè aquí no s’entén una cosa, que el nacionalisme català té a veure amb un patriotisme i un orgull de la pròpia nació, és el mateix significat que solia tenir en txec. El catalans no diuen “patriotisme” perquè la paraula la senten contaminada pel franquisme, però és el mateix. Aquest patriotisme català és una reacció als atacs, els insults, etcètera. No entenem els boscos de banderes quatribarrades amb el triangle blau i l’estrella blanca, com si haguéssim oblidat les aspiracions dels nostres avantpassats quan eren ciutadans austrohongaresos, o els dies plens d’emocions de l’agost de 1968 i el novembre de 1989.

Traduccions de la literatura catalana al txec

per Jan Schejbal

 A. Llibres publicats

 CABRÉ, Jaume. Přiznávám, že…[Jo confesso]. Praga: dybbuk, 2015.

CALDERS, Pere. Zde odpočívá Nevares[Aquí descansa Nevares], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

CATALÀ, Víctor (Albert i Paradís, Caterina). Samota[Solitud]. Praga: Odeon, 1987.

DALMAU, Antoni. Země zapomnění. Po stezkách katarů[Terra d’oblit. El vell camí dels càtars]. Praga: Mladá fronta, 2001.

ESPRIU, Salvador. Zachráněná slova(Paraules salvades, antologia poètica). Praga: Odeon, 1980. (Conté Cementiri de Sinera i poemes dels reculls Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Llibre de Sinera i Fragments…)

ESPRIU, Salvador. Laia[Laia], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes], Praga: Odeon, 1988.

MONZÓ, Quim. Průšvih na druhou[La magnitud de la tragèdia]. Praga: Faun, 2006.

MORELL, Antoni. Boris I., král andorrský [Borís I, rei d’Andorra]. Praga: Argo, 2000.

MORELL, Antoni. Protivný sníh [La neu adversa]. Praga: Argo, 2005.

ORS, Eugeni d’. Ztepilá [La Ben Plantada]. Praga: Odeon, 1982.

PEDROLO, Manuel de. Okna se otvírají do noci [Les finestres s’obren de nit[, dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RIERA, Miquel Àngel. Až nastane ticho [L’endemà de mai]. Praga: Odeon, 1983.

RIERA, Miquel Àngel. Andreu Milà [Andreu Milà], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RODOREDA, Mercè. Diamantové náměstí [La plaça del Diamant]. Praga: Odeon, 1973.

RODOREDA, Mercè. Aloma [Aloma], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

VERŠE LÁSKY A LOUČENÍ. (Versos d’amor i de comiat. Antologia de la poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. Praga: Odeon, 1976. Conté poemes d’anònims, de Joan Basset, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Perot Joan, Constança de Mallorca, Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume March, Guerau de Maçanet, Gilabert de Pròixita, Pere de Queralt, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi i Pere Torroella.)

 B. Traduccions publicades a les revistes literàries Plav i Světová literatura

 ALONSO, Vicent. Měsíční běl / Blanc de lluna (bilingüe). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 43-45.

ANÒNIM. Curial a Guelfa [Curial e Güelfa, fragment]. Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 11- 15.

BARTRA, Agustí. La tercera elegia [Ecce homo, fragment]. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 63-65.

BARTRA, Agustí. Kristus s 200 000 pažemi [Crist de 200.000 braços, fragment]. Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 35-38.

BROSSA, Joan. Nocturnàlia; La pàtria equivocada. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 68-70.

CALDERS, Pere. El desert; La ratlla i el desig; Un reportatge de l’esbós de la mort. Světová literatura 1970, any XV, núm. 2, pp. 60-76.

ESPRIU, Salvador. A la vora del mar; Díptic dels vivents; Assaig de càntic en el temple. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 66-67.

ESPRIU, Salvador. Letizia. Světová literatura 1973, any, XVIII, núm. 3, pp. 25-33.

FERRATER, Gabriel. In memòriam (fragment); Cambra de la tardor. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 70-72.

FOIX, J. V. És quan dorm que hi veig clar; Vaig arribar en aquell poble… Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 59-60.

MARCH, Ausiàs. Poemes I, III, XI, XXIII, XXVIII, XXIX, XLVI, LXXXII, CI. Plav 2015, any XI, núm. 2, pp. 25-29.

MARTORELL, Joanot i GALBA, Martí Joan de.Tirant Bílý (Tirant lo Blanc, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 16-20.

MOIX, Terenci. Pastitx d’estiu [de Torre dels vicis capitals]. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 40-43.

MONCADA, Jesús. Potahová stezka (Camí de sirga, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 21-25.

PERUCHO, Joan. El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz. Plav 2014, any X, núm. 9, pp. 30-32.

PORCEL, Baltasar. Una gran senyora; Alexandre, realment el Magne.Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 36-40.

RENDÉ, Joan. Molt distingida senyora Cecília (de Consultori sentimental de Cecília Babiloni). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 26-27.

QUART, Pere. Noe; Vacances pagades. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 61- 62.

RODOREDA, Mercè. Rozbité zrcadlo (Mirall trencat, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 39-43.

ROIG, Montserrat. En Jordi Soteres reclama l’ajut de Macisme(de Molta roba i poc sabó…). Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 44-48.

SALES, Joan. Nejistá sláva(Incerta glòria, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 28-32.

SARSANEDAS, Jordi. La proesa de Riter Hans von Altenberg. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 34-36.

VALLVERDÚ, Francesc. Jurament; Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos(de Cada paraula, un vidre). Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 73-74.

VILLALONGA, Llorenç. Charlus a Bearn. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 14-24.

 C. Col·laboracions sobre la literatura catalana a les enciclopèdies

Encyklopédia literárnych diel (Enciclopèdia de les obres literàries). Bratislava: Obzor, 1989.

SLOVNÍK SVĚTOVÝCH LITERÁRNÍCH DĚL1-2 (Diccionari de les obres de la literatura universal). Praga: Odeon, 1987.

SLOVNÍK SPISOVATELŮ ŠPANĚLSKA A PORTUGALSKA(Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal: 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana). Praga: Libri, 1999.

A part això, estudis sobre les obres traduïdes, publicats com a pròlegs o epílegs dins els llibres esmentats a l’apartat A, estudis i comentaris a les revistes literàries, conferències i xerrades a les universitats txeques i catalanes, biblioteques públiques, etc.

Un musulmà apunyalat, un atac incendiari a un centre d’acollida la nit del 6 al 7 de febrer i violència verbal i intimidació a periodistes de la ràdio pública que cobrien la manifestació al Castell de Praga el 6 de febrer, davant la passivitat de la policia.

Es diria que la violència sembla guanyar terreny entre els contraris a la immigració a Txèquia. Ara bé, l’estridència dels incidents i l’escàndol mediàtic no ha de fer perdre de vista que set de cada deu txecs són contraris o tenen objeccions a la immigració. En concret un 35 per cent no vol immigrants i un 38 per cent està preocupat i vol controls.  

Sembla que hi ha minories militants a favor i en contra dels immigrants davant una passivitat preocupada de la majoria social. A Txèquia estaríem per tant davant d’una situació de guerra cultural que potser es deu poder aplicar, amb variants, a tot Europa.

D’una banda establishment d’intel·lectuals i opinadors professionals, defensant els immigrants amb la miserable hipocresia de qui sap que no haurà de competir amb ells pel treball. D’altra banda, la frustració creixent de les classes populars autòctones amb individus aïllats implicats en episodis violents. Al mig, les masses passives però preocupades.

El que és curiós en el cas txec és que tot això passa sense una presència d’immigrants estadísticament significativa a la societat. La immigració africana i musulmana és mínima, a Praga no es detecta a simple vista pel carrer com passa en altre llocs. Per tant el perquè de l’oposició i les objeccions a la immigració s’explicaria per altress raons de fons, que afecten la societat txeca i en general les de l’antiga Europa comunista.

Mentrestant a Txèquia l’humor negre de la població, sempre en guàrdia, ja ha fet córrer que als immigrants no els val la pena quedar-se a Praga, miren per la finestra del tren i no baixen, continuen fins a Alemanya i més al nord.

Per exemple, el “Rakosnik”  de l’esposa del president Mas és aquest simpàtic ocellet, en català “boscarla de canyar” segons la Wikipedia. Els seus avantpassats figura que eren austríacs, però els avantpassats dels avantpassats devien ser txecs, com milers d’emigrants pobres que venien de Bohèmia, Moràvia i tots els racons de l’Imperi Àustrohongarès a buscar fortuna a la capital. 

Un munt d’ocells i animals estan als cognoms txecs: Vrabec (Pardal), Skřivan (Alosa), Holub (Colom). També Zajíc (Llebre) o Žába (Granota).  Uns altres són atributs físics de persones, com Tlustý (Gras) o Krásný (Guapo). La majoria però vénen d’oficis ancestrals: Truhlář (Fuster), Krejčí (Sastre), Kovář (Ferrer), Řezník (Carnisser), Kolář (Fabricant de rodes).

Els cognoms van començar oficialment el 1786, quan l’emperador Josep I va obligar els súbdits a adoptar-ne un i passar-lo a la descendència. Poc abans el mateix emperador havia abolit la servitud. Els pagesos pobres van deixar d’estar lligats a la terra i van poder anar a la ciutat a convertir-se en els primers proletaris. Eren els inicis del modern Estat burocràtic i calia que cada persona fos única i identificable.

Amb el creixement de les ciutats els cognoms basats en oficis van ser massa freqüents, de manera que en van començar sortir els basats en eines o productes dels oficis: el Kladivo (Martell) de fusters i mecànics, la Jehla (Agulla) dels sastre, el Rohlík (Panet) o Vomáčka (Salsa) dels cuiners, etc, i molt més: van sortir cognoms basats en quasi qualsevol objecte de la vida quotidiana, com ara peces de vestir, com Kabát (Abric) o Kalhoty (Pantalons).

Però els cognoms txecs més únics i fantàstics són els que es basen en verbs. Entre aquests és bastant comú “Vyskočil”, que vol dir “va saltar”. D’on va saltar, el primer “Vyskočil”. De la finestra de la seva amant, quan va aparèixer el marit? De la finestra de la taverna, en una baralla?

Igualment podem fer volar la imaginació amb “Nesnídal” (“No va esmorzar”), “Netušil” (“No va sospitar res”), “Nejezchleba” (“No mengis pa”) o el millor de tots, “Skočdopole” (“Salta al camp”). L’humor, la inventiva i la imaginació d’aquests cognoms són una cosa bastant única. Els cognoms són una distracció assegurada i un bon lloc on aprendre vocabulari i idiosincràsia txeca.

Kafka va néixer i viure a Praga i avui és una mascota turística de la ciutat del tot inversemblant en aquest món que ens ha tocat viure, tan alegrement analfabet i illetrat. Hi ha un museu, però és una trampa per a turistes, amb la típica botiga plena de quincalla i merxandatge car i innecessari. En canvi hi ha una fundació dedicada a la memòria de l’escriptor i a l’herència cultural jueva, amb una llibreria molt completa. El lloc on està enterrat queda fora del centre, i el millor monument, davant d’una de les sinagogues, posa a prova de l’espectador què ha llegit, com es pot veure en la fotografia (en quin relat està inspirat?):

El coneixement de la ciutat i de la història dóna un context que no és imprescindible però sí que enriqueix el coneixement de l’escriptor, sobretot si es combina amb els seus diaris. En ells hi apareix una personalitat que segons com és poc “kafkiana”. Hi surten les seves preocupacions i obsessions, però també l’home apassionat, amic dels amics, amb dones, molt atent a la vida social i cultural del moment. 

Es va llicenciar en dret i va trobar una feina a les assegurances de salut laboral. Treballava en empreses que havien convèncer els industrials de la necessitat de comprar coses que avui donem per descomptat, com són davantals, guants i màscares. Els havia de convèncer que incrementar la seguretat era el camí per pagar menys, en comptes de falsejar estadístiques.

El lector de Kafka s’imaginarà perfectament l’estat d’ànim del jove acabat de llicenciar bregant amb industrials, homes de mitjana edat fets a si mateixos, amb la brutalitat menestrala del capitalista de primera generació.

La feina li permetia viure tranquil i escriure. Aviat la va detestar, perquè li treia temps per a escriure, però alhora quan s’havia de redactar una conferència, una memòria o un discurs se n’ocupava ell, s’esforçava escrivint i estava satisfet i orgullós del resultat. Per tant l’escriptor i el buròcrata s’alimentaven l’un a l’altre.

Juntament amb la feina, la segona gran qüestió de la vida és l’amor. A Kafka li agrada la companyia de les dones i en troba. Però com que és escriptor té un tercer pilar de l’existència, escriure: al final refusa casar-se perquè no supera la por que el compromís constant propi de la vida conjugal li impedeixi escriure.

En conclusió, la pregunta rellevant és ¿què dóna d’autèntic al turista lletraferit passar per la ciutat pensant en Kafka? La resposta curta és “molt poc”. Tret d’algunes façanes no queda ni rastre d’aquell món, però en fi, sempre es pot aprofitar per peregrinar a la tomba, recordar la seva grandesa i comprar els llibres que faltin.

Ja hi ha programa, del 16 de febrer al 3 de març. Projeccions a Praga, Hradec Králové, Brno i Ostrava.