AHOJ

Praga, Txèquia, Europa Central, Món

La separació de Txecoslovàquia: aspectes que el catalanisme no té en compte

Deixa un comentari

ceskoslovensko3

L’1 de gener de 1993 Txecoslovàquia es va separar de forma pacífica en dos Estats, Txèquia i Eslovàquia. Això fascina el catalanisme com un exemple d’alta cultura política. És lògic, pel que va tenir de pragmàtic i no violent. Però no té res a veure amb la plurinacionalitat ibèrica perquè és el resultat d’unes circumstàncies molt diferents.

Els txecs estaven situats històricament en una relació de superioritat. La nació eslovaca és un invent d’intel·lectuals nacionalistes txecs al segle XIX. Necessitaven definir la població de llengua eslava autòctona al nord de la gran Hongria, parlada per una gent que mai havia tingut no experiència d’Estat, sinó consciència nacional. Incorporant-la guanyaven territori i població davant del món germànic, amb molta més població i una cultura més potent. Pavel Kosatík, un historiador txec actual, ha parlat de “somni eslovac” dels txecs: els eslovacs eren un poble més rural i endarrerit, però més pur en tant que més eslau i menys germanitzat.

La independència va arribar el 1918. Txecoslovàquia, el nou Estat, es va es va bolcar en l’Eslovàquia rural i endarrerida: va construir carreteres i escoles, va enviar mestres i funcionaris. Per la llei de les conseqüències no desitjades es va crear “Praga” com una capital llunyana i paternalista, llavor de ressentiments futurs.

Durant la Primera República, fins a 1938, hi va haver intents intel·lectuals de fondre les nacions en una, però la diferència va perdurar. Durant la segona guerra mundial els eslovacs van tenir l’única experiència semblant a un Estat propi, en forma d’un protectorat de l’Alemanya nazi. L’únic reconeixement va arribar als anys seixanta, amb una reforma federal de l’Estat que va perdurar després de la invasió soviètica de 1968.

Quan la separació va arribar uns i altres tenien plena consciència que existia l’altre. La gent triava la nacionalitat que volia tenir als documents però la ciutadania era comuna. L’idioma eslovac es feia servir amb normalitat a Eslovàquia i era present en la vida txeca. Val a dir que els dos idiomes són tan semblants que decidir si són idiomes o variants del mateix és un debat bizantí entre lingüistes. La diferència la crea i la cultiva la política.

Després de 1989 el final dels Estats comunistes a Europa va provocar noves independències. Van ser pacífiques al Bàltic, però l’horror bèl·lic a Iugoslàvia va incentivar el pragmatisme. A Eslovàquia, com en altres parts de l’Europa postcomunista, Vladimír Mečiar va recórrer al nacionalisme per aferrar-se al poder. A la banda txeca el neoliberal Václav Klaus va estar encantat de treure’s del damunt un territori pobre. L’estiu del 1992, en qüestió de dies i negociant en mànigues de camisa, aquests dos senyors van dividir l’Estat (galeria de fotos).

En resum, el moment va afavorir una independència ràpida i sense cap referèndum. Això va provocar protestes a una i altra banda, Václav Havel va dimitir però després va acceptar ser president de Txèquia. Aquell procés avui és vist amb ressentiment només per un grapat d’intel·lectuals praguesos, als quals la paraula “nacionalisme” provoca un reflex pavlovià a la contra.

El fet és que no se’ls escolta ningú. Les relacions entre txecs i eslovacs són tot un món. Praga té una vibrant comunitat eslovaca. Andrej Babiš, el ministre de finances txec, que a més és un dels homes més rics del país, és eslovac: la societat txeca és oberta per als eslovacs. Ha continuat la relació fluïda en tots els àmbits, des dels matrimonis mixtes fins a les inversions recíproques. Si la frontera no va arribar a existir mai, més enllà de la placa a l’autopista, l’accés dels dos països a la Unió Europea la va acabar de fer invisible. Per als txecs els eslovacs són uns estrangers que en realitat no són estrangers.

Aquesta entrada s'ha publicat en història el 8 de gener de 2016 per antoni

  1. Ben explicat Toni, el que m´agradaria és si poguessis ampliar la visió eslovaca d´aquesta història. Pel que he sentit, els eslovacs no tenien gaire simpatia pels txecs, fins al punt de rotundament prohibir a qualsevol emissió de premsa oficial o TV parlar en txec, cosa que no passa al revés. És dir els eslovacs s´expressen a Txèquia com volen, difícil verificar aquest punt. El que sí recordo és petites tensions fronteres amb helicòpters pel mig i certes petites incidències xenòfobes com “aquí no venem o servim els txecs”.

    1. Bé no puc oferir una visió eslovaca ara mateix, lamento el meu pragocentrisme però no es pot arribar a tot. Gràcies de tota manera per ampliar la informació. Molt probablement hi ha més interès dels eslovacs per venir a Praga i a Txèquia, hi ha més fuga de cervells en una direcció que en l’altra, Praga ofereix més. Avui el que sé és que els llibres txecs es venen a Eslovàquia, però els eslovacs no es venen a Txèquia. Els nens i els joves txecs ja no entenen l’eslovac, no l’accepten, han perdut el costum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.