Arxiu de la categoria: viure a Praga

Des del terrat del Palau Lucerna, a Praga

 

D’acord: els selfis són lamentables, però donen una idea de les vistes des del terrat del Lucerna.

Els hiverns durs d’aquesta part d’Europa han afavorit, des de fa molts anys, una mena de ciutat interior, amb passatges o carrers coberts, on s’organitzen espais comercials i residencials d’ús divers. Entre els més antics i essencials en la vida de Praga hi ha el Palau Lucerna.

El va construir l’avi de Václav Havel entre 1907 i 1911. Va causar sensació perquè era més gran i luxós i oferia més: botigues, cafès, restaurants, oficines, tallers d’artistes, algun habitatge, sales de concert i fins i tot un cinema. Tot organitzat en diversos pisos i nivells de profunditat, en un conjunt harmònic i plenament integrat al centre de la ciutat, i fins avui.

Un concepte com el del Lucerna fa molts anys que ha quedat superat per les construccions a escales monstruoses del turbocapitalisme posterior, que només caben a les perifèries de la ciutat. Per contra, el Lucerna té una escala encara humana i un ambient antic i envellit amb elegància, com una vella dama que conservés les joies, els vestits i sobretot l’actitud d’un passat d’esplendor. Arquitectònicament, el lloc està en la transició entre el modernisme i els estils posteriors.

Ara bé, el futur del Lucerna és una qüestió oberta. La complexitat i el cost horrorós de restaurar i rehabilitar de forma integral tot el complex fa que encara estigui pendent, quasi trenta anys després del retorn del capitalisme i la democràcia. La peripècia de les relacions de propietat, amb judicis que s’han allargat anys, tampoc ha ajudat.

L’actual propietària és Dagmar Havlová, esposa d’Ivan Havel, germà petit de l’expresident. Pel que sembla, ha arribat a un acord amb Ondřej Kobza, propietari i gestor de diversos bars i cafès d’èxit a Praga. Kobza té un sisè sentit per copiar un aire de cool berlinès en els interiors. És un mestre en l’ús del capital social i la propaganda gratuïta. Per exemple, és seva l’ocurrència de posar pianos al carrer que es poden veure per diverses places de la ciutat. Li diuen “activista cultural”.

L’acord entre Havlová i Kobza consisteix en recuperar el terrat del Lucerna fent-hi un cafè i a partir d’aquí un nou espai per a la vida social, cultural i artística. El repte econòmic, tècnic i regulatori és tan gran que posarà els talents d’en Kobza a prova. Però si tot va bé, els estius al terrat del Lucerna seran un dels escenaris més concorreguts de la ciutat entre intel·lectuals, mediàtics, estetes i esnobs de tots els colors. L’espai no pot ser més emblemàtic, amb vistes al Castell incloses, com demostra els selfis lamentablement mal fets que il·lustren aquesta nota.

Estem en plena temporada de balls a Txèquia

Ball de l’Ajuntament de Praga, d’època recent. Polítics, alts funcionaris, lobistes… Mirant, fent-se mirar, parlant, ballant… (g.denik.cz)

Mudar-se i anar a ballar un cop l’any amb els companys de feina, en algun espai prou gran i adequat, amb una orquestra. Tota empresa o institució prou gran que es respecti mínimament té el seu ball.

Es fa sobretot el mes de febrer, quan queda enrere la pausa nadalenca i la primavera i el bon temps encara han de trigar. Fa fred, neva, ve de gust estar en sales grans, amb bona calefacció, amb amics i gent pròxima, menjant i bevent bé, i ballant, sobretot balls de saló, però no solament.

La tradició està viva de forma del tot natural, per la pròpia dinàmica de la societat txeca. Un acte amb unes arrels tan òbvies en el passat burgès es va adaptar molt bé al clima social del règim comunista, en les diverses etapes més o menys repressives. Quan la democràcia i el capitalisme van tornar els balls es van adaptar a la nova situació amb tota normalitat.

En aquesta època de l’any es pot veure al Lucerna, una sala de festes del centre de Praga, noietes amb el seu primer vestit llarg i els primers tacons sota l’abric, i noiets amb el primer esmòquing sota l’abric, a la cua que es forma en el moment d’entrar al ball.

Els balls tenen un lloc clau en l’educació sentimental de la gent del país. Per al joves són un lloc de culminar primers amors i primers drames i borratxeres serioses. Als més grans els poden posar fàcilment en un estat de melangia, provocat pels inevitables records. És lògic per tant que els balls tinguin una presència abundantíssima en el cinema, la literatura, la cultura.

Com tota institució complexa, els balls reflecteixen les distàncies en el nivell de riquesa i glamur dels diferents cercles i ambients socials: no és igual el ball de, per exemple, l’Ajuntament de Praga o un gran banc, que el d’una escola de formació professional de barriada.

Ara bé, ser part d’una organització que fa el seu ball és vist com un signe de distinció: tots els balls tenen en comú és que són un esdeveniment pensat per a ser memorable i per a reforçar el sentiment de pertinença al col·lectiu.

Ball de la facultat d’econòmiques.

Se’n comença a parlar setmanes abans, es van venent entrades. Quan arriba el dia es barregen els directius i els empleats, els professors i els alumnes, tot el personal de l’organització, més parelles, família, amics, en un ambient festiu i relaxat.

Això sí, tots lluint les millors gales. En alguns poden ser molt estrictes, pot passar perfectament que no es deixi entrar l’home sense corbata. En d’altres el criteri és més relaxat. L’endemà, i durant uns dies, el ball perdura en les converses.

Els règims polítics han anat canviant, els anys de crisi i de prosperitat s’han anat succeint, però els txecs han trobat la manera de continuar ballant. Doncs que els duri, oi?

Foto d’un ball a Karvina, prop de Polònia (g.denik.cz)

Català a Brno: si vius a l’estranger busca o crea cercles de conversa

Els cercles de conversa et poden permetre parlar català si vius a l’estranger. A Txèquia n’hi ha un a Praga (web), ara comença un altre a Brno. Si vius a la capital de Moràvia i la seva àrea d’influència potser et pot interessar (facebook).

“Cercles de conversa” és el “fer un cafè” o el “quedar per parlar” de tota la vida. Però es plantegen una sèrie de qüestions derivades de la vida que fem les persones expatriades i que són pròpies de la nostra situació.

És normal preguntar-se per què anar a trobar catalans només perquè són catalans. La resposta curta és “per què no”. En realitat, viure a l’estranger i tractar només amb catalans podria ser tan perillós, avorrit o inimaginable com viure en un submarí.

Alhora, negar que tens alguna cosa en comú amb aquesta gent perquè ve d’on ve és limitar-se. Ser fora del país és el millor que hi ha per tenir una idea de país.

Les vides dels expatriats són diverses, però coincidir una hora o dos a la setmana et pot aportar alguna mesura de qualitat de vida. Tant per alguna raó pràctica (consells relacionats amb les Grans Qüestions de la feina i el pis), simplement per conèixer més gent, del país d’on vens, del país d’acollida i de tot el món mundial.

És evident que la comunicació és més fàcil, tant en català com en castellà. Pot ser un descans deixar de parlar per un moment anglès o l’idioma del país.

L’altra qüestió és qui va a aquestes trobades, o quin és el perfil de l’expatriat. Variarà molt de país a país. És diferent anar per la vintena, la trentena, la quarantena. Tenir fills o no.

Un altre cas són els estudiants de llengües romàniques que parlen català. Ignorar-los és injust amb ells i elles. Solen ser gent culta, que sol arribar al català a través de les llengües romàniques. A vegades coneixen millor l’idioma i hi creuen més que molts nascuts a Catalunya.

Anant-los a trobar hi pot haver un intercanvi mútuament enriquidor. L’autòcton veurà que no ha après català en el buit. L’expatriat, l’al·lòcton, pot trobar una via per conèixer el país on viu.

Ramon Muntaner va ser un gran escriptor i propagandista de les gestes dels reis d’Aragó, en la baixa edat mitjana, quan la casa de Barcelona dominava el Mediterrani occidental. En un moment donat va dir d’algú “Pus parla en català, déu li don glòria!”. Nosaltres avui diríem “parla en català, a veure què diu”. Entre poc i massa: portat a un extrem, és tan absurd l’individualisme com el gregarisme.

En conclusió: si viviu a l’estranger organitzeu cercles de conversa. Aneu-hi amb una predisposició una mica més oberta, amb una màniga una mica més ampla del faríeu a Catalunya, i a veure què passa. No hi teniu res a perdre, però sí molt a guanyar.

 

Arriba el Designblok 2016

Del 27 al 31 d’octubre se celebra el Designblok, un gran festival de disseny que s’ha consolidat com una de les grans ocasions de la vida cultural i social de Praga a la tardor. Podeu seguir el programa en anglès i explorar els actes concrets.

Aquest any coincideix amb la festa nacional del 28 d’octubre, i previsiblement tots els actes estaran petats de gent.

Designblok és una cita ineludible per a qualsevol amant del disseny, esteta o esnob que es mogui per Praga. Des de la moda fins als cotxes, passant pels mobles i el material d’oficina, hi està representat tot el disseny que es fa al país.

Geni i figura: quan a Praga eleven el mal servei a categoria d’art

Aquí no fem cuetes!

Aquí no fem cuetes!

Al barri de Vršovice, al l’extrem del carrer Krymská que toca al carrer Košická, hi ha un barber, una perruqueria d’homes, que eleva la proverbial mala llet txeca i el servei infecte a la categoria d’art. El lloc té aspecte de garatge abandonat, però el responsable es comunica amb la clientela potencial sobretot a base de cartells.

Per exemple, amb aquest de la il·lustració fa saber que no fa aquestes cuetes de samurai que es fan els noiets avui, i que poden arribar a quedar tan grotesques quan no es té pèl ni cara de japonès. Però també avisa que no renta el cap i que espera que els clients vinguin amb el cap rentat, sense pomades ni productes al cabell. També avisa que amb deu clients al dia ja en té prou, que si els fa plega. Qualsevol dia pots arribar i trobar-te un altre cartell dient que se n’ha hagut d’anar a una altra ciutat.

Es pot dir que és una actitud suïcida. Però si ho pensem bé aquesta actitud de “no m’atabalis” té alguna cosa de sana i admirable, comparada amb el servilisme comercial de tota la vida.

Vršovice al New York Times

No és la primera vegada, però el barri de Vršovice a Praga torna a cridar l’atenció del New York Times. L’estat txec gasta una quantitat indecent de diners en promocionar-se pel món, té tota un burocràcia dedicada. Poden dir que el pressupost està justificat si només els primers sis mesos de l’any el turisme ha deixat 2,7 miliards d’euros al país. Ara bé, ¿No podria ser que el turisme arriba “malgrat” o “lluitant contra” l’administració, més que no pas “gràcies” a aquesta? En el cas de Vršovice segur, el que deuen els cafès i les botigues a l’administració és exactament zero, tot al contrari, els llocs prosperen contra un ofec burocràtic i regulatori asfixiant.

El Bad Bar, quasi una cervesa per a cada dia de l’any (Foto: Pavel Horejsi, The New York Times)

La tria de cinc llocs del New York Times és totalment arbitrària i no té cap sentit, però ei, s’ha de simplificar i és el New York Times i aparentment no ha costat ni cinc, per contra de la milionada que s’hauria hagut de gastar l’Estat si ho hagués de pagar com publicitat. No: el lloc ha atret l’atenció del periodista pel seu propi dinamisme, per l’atmosfera especial que van creant els cafès, els restaurants i les botigues.

Dels llocs triats el cafè Jen, per exemple, és petit com la típica sala d’estar, i està portat per dues noies de Moràvia que en relativament poc temps han sortit a tots els diaris i totes les guies com unes grans especialistes fent pastissos al forn i quiches. Sorprèn perquè es diria que no n’hi ha per a tant, però les misterioses lleis de l’èxit són així, l’èxit crida èxit i els redactors treballen ràpid i es van copiant? Una dia caldrà fer una llista de detallada i comentada de tota la zona, com un exemple de gentrificació que va avançant lentament, però encara no ha aconseguit deshumanitzar el barri.

Un restaurant amb la carta en català a Praga

Prova d’agudesa visual: què té de particular aquest restaurant?

staromacek

La carta està perfectament escrita. La tria d’idiomes és previsible, hi ha països grans i/o veïns. El que és curiós és la bandera danesa, però si hi és deu ser per alguna bona raó. No tinc res a veure amb el restaurant i la cuina txeca la tinc més que descoberta, i tampoc no tinc ni idea de per què hi ha la carta en català. Però si sou turistes ja ho sabeu.

Ps. Un amic que també viu a Praga i ja coneix la cuina del país diu que ho va descobrir per casualitat, veient els gestos que feien dos homes. Va parar l’orella i va sentir “pero-pero-pero-esto-qué-es”, o “no puede serrr” o “joooder” i tot així, per l’estil.

Ps2. La carta NO està tan perfectament escrita com m’havia semblat, està traduïda amb molt de mèrit però hi ha txequismes, com observa amb raó una lectora.

Setembre a Praga

El 17 de setembre torna el festival al carrer “Zažít město  jinak” (Viure la ciutat d’una altra manera). Pel maig vam parlar del festival de carrer “Korzo Krymská” i això és semblant, el mateix esperit de festa major d’un dia, però organitzat per altra gent i estès a molts més punts de la ciutat. Aquí teniu el programa en txec per districtes de Praga, el programa en anglès per desgràcia és el de 2014.

El setembre a Praga hi el “babí léto” que vol dir literalment “l’estiu iaio”  i que en català rep el nom tradicional de “estiuet de Sant Martí”. El dia 1 els nens comencen l’escola i molta gent torna a la feina, encara amb la morenor de les vacances, mentre la calor afluixa i els dies es van escurçant. A poc a poc torna el que s’entén per vida normal.

Però als vespres i els caps de setmana, com que encara fa bon temps les terrasses continuen plenes de gent, locals i turistes, que beuen cervesa i mengen hamburgueses, pizzes i patates fregides. Els molls del riu continuen sent una gran terrassa contínua. El públic es distreu veient com l’ànec ràpid i barrut roba el tros de pa al cigne lent i pompós.

Més entrat el mes es començaran a descobrir punts de venda de “burčák”. És most de raïm que ha fet una primera fermentació però encara és molt dolç, de fet té el color i la textura d’un suc de fruita, però cal anar en compte perquè puja i pot ser traïdor. Es fan més festivals als carrers i als parcs, més aglomeracions acompanyades de cervesa, salsitxotes rostides i escenaris amb músiques.