Arxiu de la categoria: turisme

Euros a meitat de preu: trampes per a turistes a Praga

Això és un post  de servei públic. Benvolguts turistes de Praga!
No canvieu diners aquí, a tocar del rellotge astronòmic,

…perquè us donaran 15 corones txeques per un euro, quan us n’haurien de donar unes 27.

Que l’emprenedoria i la criminalitat poden ser la mateixa cosa es veu molt bé en els serveis del turisme a Praga. Que vint-i-cinc anys d’impunitat es podrien explicar bé amb una corrupció entre les autoritats que ha fet metàstasi és una sospita raonable.

No és que no es faci res, però són coses simpàtiques i ben intencionades com els vídeos del Honest Guide de Praga al You Tube, on sembla que participa l’Ajuntament. És un noi txec que explica totes aquestes qüestions de protecció del turista amb molt bon anglès.

Un restaurant amb la carta en català a Praga

Prova d’agudesa visual: què té de particular aquest restaurant?

staromacek

La carta està perfectament escrita. La tria d’idiomes és previsible, hi ha països grans i/o veïns. El que és curiós és la bandera danesa, però si hi és deu ser per alguna bona raó. No tinc res a veure amb el restaurant i la cuina txeca la tinc més que descoberta, i tampoc no tinc ni idea de per què hi ha la carta en català. Però si sou turistes ja ho sabeu.

Ps. Un amic que també viu a Praga i ja coneix la cuina del país diu que ho va descobrir per casualitat, veient els gestos que feien dos homes. Va parar l’orella i va sentir “pero-pero-pero-esto-qué-es”, o “no puede serrr” o “joooder” i tot així, per l’estil.

Ps2. La carta NO està tan perfectament escrita com m’havia semblat, està traduïda amb molt de mèrit però hi ha txequismes, com observa amb raó una lectora.

Frau i deliri: Airbnb a Praga i Berlín

Experimentar la vida autèntica a les ciutats, convivint amb gent del país disposada a llogar habitacions sobreres. La visió inicial s’ha corromput absolutament: es compren pisos per poder-los llogar i els propietaris es limiten a ingressar lloguers, perquè han sorgit empreses que s’ocupen de la relació amb el visitant. Això fa pujar els preus, expulsa els locals i mata les comunitats i la vida local que el sistema pretenia ajudar a descobrir.

Frau, deliri i avarícia, o economia neoliberal i digital en funcionament. El procés ha començat a Berlín i sembla que Praga anirà en la mateixa direcció, segons explica Tomáš Brolík al primer número d’agost de Respekt. Entrevista un personatge que vol quedar en l’anonimat perquè no declara els ingressos extra que obté d’un pis heretat, prop del centre de Praga. Com que treballa a un banc, un dels sectors que paga sous més alts al país, estudia comprar un altre pis.

Frau es diu en neollengua “elusió” o “optimització” fiscal, i és normal i socialment acceptable. L’avarícia també és normal. El deliri el posa el turista que es considera “viatger” i contribueix a matar allò que vol descobrir. A Praga fa anys que el centre de la ciutat no té res a oferir als locals. Els turistes s’acumulen al centre com un ramat de cretins, fins al punt que és físicament impossible passar perquè no hi ha lloc, i paguen la cervesa a més del doble del que la paguem els locals. Airbnb podria contribuir a accelerar el procés i acabar d’expulsar els locals del centre.

Les ciutats es comencen a defensar, inútilment. A Berlín l’ajuntament ha posat multes d’uns 90 mil euros a qui llogui pisos i no els declari, i ha obert vies perquè la ciutadania delati sospitosos, però el negoci no deixa de prosperar. Els praguesos s’han llançat a beneficiar-se del sistema Airbnb. L’oferta de moment iguala la de menys visitada Lisboa i per això s’espera que creixi.

Franz Kafka, mascota turística?

Kafka va néixer i viure a Praga i avui és una mascota turística de la ciutat del tot inversemblant en aquest món que ens ha tocat viure, tan alegrement analfabet i illetrat. Hi ha un museu, però és una trampa per a turistes, amb la típica botiga plena de quincalla i merxandatge car i innecessari. En canvi hi ha una fundació dedicada a la memòria de l’escriptor i a l’herència cultural jueva, amb una llibreria molt completa. El lloc on està enterrat queda fora del centre, i el millor monument, davant d’una de les sinagogues, posa a prova de l’espectador què ha llegit, com es pot veure en la fotografia (en quin relat està inspirat?):

El coneixement de la ciutat i de la història dóna un context que no és imprescindible però sí que enriqueix el coneixement de l’escriptor, sobretot si es combina amb els seus diaris. En ells hi apareix una personalitat que segons com és poc “kafkiana”. Hi surten les seves preocupacions i obsessions, però també l’home apassionat, amic dels amics, amb dones, molt atent a la vida social i cultural del moment. 

Es va llicenciar en dret i va trobar una feina a les assegurances de salut laboral. Treballava en empreses que havien convèncer els industrials de la necessitat de comprar coses que avui donem per descomptat, com són davantals, guants i màscares. Els havia de convèncer que incrementar la seguretat era el camí per pagar menys, en comptes de falsejar estadístiques.

El lector de Kafka s’imaginarà perfectament l’estat d’ànim del jove acabat de llicenciar bregant amb industrials, homes de mitjana edat fets a si mateixos, amb la brutalitat menestrala del capitalista de primera generació.

La feina li permetia viure tranquil i escriure. Aviat la va detestar, perquè li treia temps per a escriure, però alhora quan s’havia de redactar una conferència, una memòria o un discurs se n’ocupava ell, s’esforçava escrivint i estava satisfet i orgullós del resultat. Per tant l’escriptor i el buròcrata s’alimentaven l’un a l’altre.

Juntament amb la feina, la segona gran qüestió de la vida és l’amor. A Kafka li agrada la companyia de les dones i en troba. Però com que és escriptor té un tercer pilar de l’existència, escriure: al final refusa casar-se perquè no supera la por que el compromís constant propi de la vida conjugal li impedeixi escriure.

En conclusió, la pregunta rellevant és ¿què dóna d’autèntic al turista lletraferit passar per la ciutat pensant en Kafka? La resposta curta és “molt poc”. Tret d’algunes façanes no queda ni rastre d’aquell món, però en fi, sempre es pot aprofitar per peregrinar a la tomba, recordar la seva grandesa i comprar els llibres que faltin.

Sant Venceslau i el cavall mort, by David Černý

Al passatge Lucerna, al centre de la ciutat, hi ha una estàtua eqüestre de Sant Venceslau cavalcant un cavall mort. Com que l’animal no s’aguanta dret està penjat cap per avall. El resultat és estrany i curiós i crida l’atenció i sempre hi ha algú fent fotos.

(foto: neviditelnypes.lidovky.cz)

Allí mateix, a tres minuts, a l’Avinguda Venceslau, hi ha l’estàtua “de veritat”, la de tota la vida. Fins a tal punt és una part del paisatge urbà que els praguesos la fan servir per trobar-se i queden a “el cavall” o “a la cua del cavall”.

(foto:martinosb.eu)

Qui és l’artista a qui devem el Sant Venceslau en cavall mort? Quin és el sentit últim del seu missatge? Les respostes són, respectivament, “David Černý” i “absolutament cap”.

David Černý va saltar a la fama el 1991 pintant de rosa el tanc d’un monument d’homenatge a l’exèrcit de la Unió Soviètica com l’alliberador de Praga. L’enrabiada dels russos va ser indescriptible. 

El tanc rosa.

El tanc rosa va ser durant anys una imatge icònica de Praga, fins que va ser retirat. La imatge era poderosa. Degradava a través del ridícul tota l’èpica militarista soviètica, antiga, masculina, lligada a la Segona Guerra mundial. Černý era un xitxarel·lo de 24 anys que escandalitzava els vells. L’exèrcit va repintar el tanc de verd i uns diputats el van tornar a pintar de rosa, en un acte de “lluita per la llibertat”. Els mitjans en van anar plens. Avui el tanc rosa és un record de l’època que es va rovellant en algun museu.

L’acció del tanc rosa va marcar la pauta de tot el que faria David Černý. És un d’aquells artistes als quals ja no cal pintar o esculpir res. L’important és la idea, el concepte. La realització en si es pot deixar a mà d’obra llogada i adequadament supervisada. Allò que compta és que les “intervencions” en l’espai públic cridin molt l’atenció, causin polèmica, surtin als mitjans. La gent les ha de voler fotografiar.

Però buscar-hi un missatge és un error. No n’hi ha cap, si no és que considerem missatge la pura buidor postmoderna. La cosa es pot defensar amb aquella xerrameca insuportable de certs crítics, i que només impressiona polítics analfabets: “la intervenció de l’artista és un contrapunt irònic que dialoga amb les veritats rebudes i qüestiona les narratives caduques del passat…”. Improviso però suposo que ja s’entén la idea.

David Černý és la millor obra de David Černý: cultiva una estètica personal “d’artista”: alternativa, independent, antisistema. Una aura personal inspirada en l’artista de l’avantguarda històrica, que sí que arriscava la marginació i el morir-se de gana.

Però Černý no podia estar més lluny de tot això: en realitat és un mestre lucrant-se amb encàrrecs que exploten els seus contactes personals amb persones del nucli dur del poder. No per casualitat és l’artista contemporani amb més obra a l’aire lliure instal·lada a la ciutat, i també per altres ciutats del món.

L’última creació de David Černý és una sèrie de 42 llesques mòbils d’acer que pesen 39 tones i representa són un cap de Kafka. Això algú ho va considerar com una solució ideal, entre restaurants, per omplir una placeta darrere un centre comercial. Amb ella l’increïble i incansable artista recicla, optimitza i maximitza els beneficis del mateix concepte aplicat als Estats Units uns anys abans.

Praga barri a barri (esbós)

El nucli històric justifica el viatge a Praga i és el que veu la majoria. Ara bé, què hi  ha més enllà? Aquest article mira de contestar la pregunta esbossant una visió ràpida del barris del centre i la primera perifèria. Millor si el llegiu amb un mapa.

El centre històric és la Staré Město (Ciutat Vella) i el Barri Jueu, Malá Strana i Hradčany. Després hi ha els suburbis antics, que són interessants de veure si es té més temps. 

Després, més cap a fora,  hi ha els suburbis moderns, que en general són lletjos i inhòspits, més per al viatger amb un interès antropològic. Construïts entre els seixanta i els vuitanta del segle passat, en principi eren habitatge modern, oposat a l’urbanisme antiquat del centre decadent, ple de cases semiruinoses que aleshores no es restauraven.

No obstant això els planificadors de l’Estat feien barris a consciència, construïen les ciutats ideals de la futura societat sense classes comunista, amb tots els serveis i ben comunicades pel transport públic. Exemples d’aquests esforços planificadors es poden veure a les estacions de metro de Chodov, Haje (vermell) o Jižní Město (groc).

Amb els anys es va girar la truita, i de quina manera: tot i que la planificació i l’urbanisme eren bons, els paneláky perifèrics, edificis de panell de formigó, tenien una construcció de mala qualitat, i amb la falta d’inversió i manteniment es van anar degradant. En canvi el centre històric, menyspreat al seu dia, després de 1989 es va començar a restaurar i regenerar i avui conté la propietat immobiliària més cotitzada.

Més enllà d’aquests suburbis moderns de cases prefabricades comencen veïnats on encara és possible veure restes del poble absorbit per la ciutat. El terme municipal de Praga fa 500 quilòmetres quadrats, cinc vegades Barcelona, i en els seus límits més externs es dilueix en un medi abans rural, ara envaït per promocions d’habitatges adossats, del gust de les noves classes mitjanes.

Malá Strana

El tros entre el Pont de Carles i el Castell. És un escenari de conte de fades, amb palaus i cases barroques en costeruts carrers de llambordes, en què es roden pel·lícules d’època, perquè el paisatge és virtualment el mateix de quan Mozart corria per aquí, amb la perruca i les partitures sota el braç. Està ple de palaus amb jardins secrets, és la seu del Parlament, el Senat i diverses ambaixades i bons restaurants. És on cal anar si es ve a Praga un dia o dos.

Hradčany

És el barri al voltant del Castell. Conté edificis monumentals com el Palau Arquebisbal, el Ministeri d’Afers Exteriors, el Loreto i el Monestir de Strahov. Està físicament sobre de Malá Strana, és de fet la seva continuació.

Staré Město (Ciutat Vella)

Administrativament també inclou Malá Strana i Hradčany, però històricament és la part antiga a la riba dreta. Fundada fa set o vuit segles, habitada molt abans, al voltant del que avui és la plaça del rellotge astrològic. Estava dins d’un angle tancat del riu, a l’altra banda es van fer muralles i es va cavar una fossa, pel que estava envoltada d’aigua. Tant, que s’inundava constantment, de manera que van omplir els carrers de terra fins als primers pisos, que avui són aquests soterranis romànics convertits en restaurant i discoteques.

Barri Jueu

També es diu “Josefov” en homenatge a Josep II, emperador il·lustrat d’Àustria que va alliberar els jueus de discriminacions medievals. El cementiri i un parell de sinagogues, que Hitler va decidir deixar com el museu d’una raça extinta, recorden les arrels del barri: era el call. En el tombat dels segles XIX i XX els jueus rics es van anar a barris més fins, les barraques centenàries van ser arrasades, i es van aixecar mansions luxosament decorades en bulevards rectilinis com el “carrer París”. Avui conté propietat immobiliària entre el més cotitzat de la ciutat. Totes les multinacionals habituals del luxe tenen botiga, i la xusma de sou mig ni treu el nas.

Nové Město (Ciutat Nova)

És “nova” des del segle XIV, va ser l’eixample gòtic de la Ciutat Vella, manat construir pel rei Carles IV (el del pont). De tot allò no queda gran cosa fora de les esglésies i el traçat urbanístic, perquè gairebé tot el que hi ha va ser construït en els cent anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. És un lloc per anar a treballar, ple d’empreses i oficines, sense l’encant artístic i arquitectònic d’altres barris, però d’un ritme més intens, amb un atractiu més comercial i de vida diària.

Vinohrady

Està darrere del Museu Nacional. El nom significa “vinyes”, i és el que hi havia a la zona fins que a finals del segle XIX, quan la promoció immobiliària el va convertir en un barri residencial de moda per a la burgesia emergent de llavors, amb mansions, viles enjardinades, i bulevards flanquejats per arbres. Els carrers són amples, els apartaments de sostres alts i parets gruixudes. Està a pocs minuts del centre, a les estacions “Náměstí miru” i “Jiřího z Poděbrad” de la línia verda. Al voltant del carrer Mánesova hi ha atractius bars i restaurants.

Žižkov

Limita amb Vinohrady i la Ciutat Nova. Abans de la guerra era un feu obrer i comunista. Va ser la pàtria petita del poeta Jaroslav Seifert, un premi Nobel. Avui queden tavernes populars, residències d’estudiants i, al costat proper a Vinohrady, i al voltant dels parcs, atractiva propietat immobiliària, antiga i de nova construcció, en un intent de gentrificació del lloc que està a mitges, perquè encara hi ha zones degradades i bastant apatxes, amb població marginal, majorment gitana. L’horitzó el domina un monticle convertit en parc, amb una gran estàtua eqüestre, representant a Jan Žižka, un guerrer medieval que per la zona on té el monument va derrotar invasions estrangeres, i d’aquí que del nom al barri.

Vršovice

Un antic municipi independent, organitzat entorn a un carrer major i una plaça. Un urbanisme molt consolidat.

Nusle

En temps de Kafka, en els anys vint del segle passat, era un raval, ple de cases de mala nota. Avui està completament absorbit per la ciutat. És el que està sota el Pont de Nusle, el lleig viaducte que sosté l’autopista de Brno i la línia C del metro. Nusle és una vall, i en els vessants hi ha cases unifamiliars.

Karlín

Encaixonat entre Žižkov, la Ciutat Nova i el riu. Absorbit pel centre fa molts anys, va ser el primer suburbi industrial, amb fàbriques, cases pobres i llocs de mala nota entorn a un teatre de musical i de varietats, que encara existeix. En el món postindustrial d’avui té un destí ja vist en altres metròpolis: les antigues fàbriques són galeries d’art, escenaris teatrals, oficines i lofts, o es tiren avall directament i són reemplaçades per blocs d’oficines d’arquitectura moderna, lluent, sensacional i d’una escala inhumana, compensada per la proliferació de cafès i restaurants, que acaben de fer acollidor el lloc. En 2002 va quedar tot completament inundat, policia i forces de seguretat anaven en llanxa per aquests carrers planes i rectes, de disseny artificial, que avui a més dels cotxes recorren tramvies i bicicletes de lloguer.

Holešovice i Letná

Són semblants a Karlín com a barris postindustrials emergents, i estan davant d’aquest, en la marge esquerra. Hi ha edificis monumentals com el Palau d’Exposicions, una de les més grans estructures funcionalistes del món. Conté el mercat de Holeševice. Conté també el fabulós parc de la Stromovka, fabulós per gran.

Dejvice

Diguem que la part alta de la ciutat, el lloc on anar per veure com viuen txecs rics i els diplomàtics. L’expresident i el president de la República viuen a la zona, amb molt de verd, molt jardí.

Vyšehrad

És el barri que hi ha al peu del turó on s’alcen les dues torres d’església que es veuen al sud des del Pont Carles, en la marge dreta.

Smíchov

Segurament el cas de més èxit del nou urbanisme, a la riba esquerra. A base de construir oficines i centres comercials es va regenerar la zona i es va crear un nou centre de la ciutat.

Pankrác

És el que hi ha darrere de la mola de l’hotel Coríntia i del Palau de Cultura, aquest Moby Dick de l’skyline de Praga. És una zona residencial i de serveis, amb un centre comercial especialment monstruós en la seva immensitat.

 

La biblioteca del Klementinum

La biblioteca barroca del Klementinum és segurament una de les més belles del món (foto incredibilia.es)

Si un dels propòsits d’aquest bloc ha de ser cridar l’atenció sobre el que és original i diferent  Praga, la biblioteca barroca del Klementinum és d’aquests llocs. Probablement és una de les més boniques del món, amb vint mil volums, algun dels quals els ha digitalitzat Google. Es va fer a partir de l’agregació de biblioteques d’altres monestirs, quan al segle XVIII els monarques il·lustrats anaven perseguint ordres religioses i tancant els seus establiments. Aquí hi ha una galeria de fotos prou bona,  però com tot el que hi ha Praga està massivament fotografiat i filmat  la web. Totes aquestes fotos “precioses” de Praga i d’aquesta biblioteca estan preses des d’uns angles on no es pot arribar fent el turista, de manera que són una hiperrealitat més impactant del que es veu a simple vista. Una altra gran biblioteca molt fotografiada és la del monestir de Strahov. Si la memòria no em falla les sales de la biblioteca els visitants les poden veure des del llindar de la porta. Fa anys en aquestes sales se celebraven recepcions diplomàtiques i altres actes, però es va deixar estar perquè la respiració humana afectava el cadàvers dels llibres embalsamats i exposats.

El centre de Praga: entre Disneylàndia i l’infern

glass1

El turista ocasional farà bé de venir a Praga almenys un cop en la vida. La ciutat antiga té una alta qualitat escenogràfica, de museu de l’arquitectura a l’aire lliure. El patrimoni va del romànic al funcionalisme i fins avui. Des de la riba esquerra, com que el terreny està més alt, hi ha vistes impecables si voleu decorar sopars romàntics.

La ciutat és una de les més fotogèniques i fotografiades del món. Hi ha muntanyes de llibres a bons preus, plens de fotografies infinitament millors que allò que la majoria podem fer amb la sofisticada quincalla electrònica d’avui.

L’harmonia del conjunt urbà històric és el resultat d’un creixement de segles, quasi orgànic: a la casa gòtica s’obria un finestral renaixentista o se li feia una façana barroca. El conjunt s’ha conservat per xiripa: va passar la Segona Guerra Mundial intacte, i la ineficiència del règim comunista ho va congelar tot en el temps. Una rica tradició d’arqueologia i restauració i la protecció de la Unesco acabarien d’explicar-ho.

Hi ha qui diu que aquesta mateixa qualitat escenogràfica provoca la sensació d’irrealitat d’un decorat, d’una “Disneylàndia”. És una opinió ridícula. El veritable problema és la degeneració del turisme i la barreja d’incompetència, corrupció i pura barbàrie triomfant per part de l’autoritat municipal associada amb la iniciativa privada.

El tros que va de la plaça de la Ciutat Vella fins al Pont de Carles probablement és el pitjor. En un urbanisme de carrerons medievals laberíntics s’ha acumulat una quantitat desmesurada de negocis horribles i terrasses de restaurants. Es pot parlar perfectament de “lloretització”.

Però bé: el municipi ingressa taxes, perquè el doll de diners no s’ha d’aturar. Els aparadors són una apoteosi kitsch de cristall de colors i ceràmica esmaltada. Per acabar de saturar els carrers han sortit parades als racons lliures on rosteixen una pasta cilíndrica de farina amb sucre i canyella. Ho venen com unes postres “tradicionals” txeques, però és més fals que un euro amb la cara de Popeye.

A Praga és certa la idea que qualsevol temps passat va ser millor. La ciutat la van fer gegants i l’han heretat nans avariciosos, lleigs i vulgars, i sovint delinqüents. Veniu a veure-ho, però veniu preparats.