Arxiu de la categoria: mitjans de comunicació

Vršovice al New York Times

No és la primera vegada, però el barri de Vršovice a Praga torna a cridar l’atenció del New York Times. L’estat txec gasta una quantitat indecent de diners en promocionar-se pel món, té tota un burocràcia dedicada. Poden dir que el pressupost està justificat si només els primers sis mesos de l’any el turisme ha deixat 2,7 miliards d’euros al país. Ara bé, ¿No podria ser que el turisme arriba “malgrat” o “lluitant contra” l’administració, més que no pas “gràcies” a aquesta? En el cas de Vršovice segur, el que deuen els cafès i les botigues a l’administració és exactament zero, tot al contrari, els llocs prosperen contra un ofec burocràtic i regulatori asfixiant.

El Bad Bar, quasi una cervesa per a cada dia de l’any (Foto: Pavel Horejsi, The New York Times)

La tria de cinc llocs del New York Times és totalment arbitrària i no té cap sentit, però ei, s’ha de simplificar i és el New York Times i aparentment no ha costat ni cinc, per contra de la milionada que s’hauria hagut de gastar l’Estat si ho hagués de pagar com publicitat. No: el lloc ha atret l’atenció del periodista pel seu propi dinamisme, per l’atmosfera especial que van creant els cafès, els restaurants i les botigues.

Dels llocs triats el cafè Jen, per exemple, és petit com la típica sala d’estar, i està portat per dues noies de Moràvia que en relativament poc temps han sortit a tots els diaris i totes les guies com unes grans especialistes fent pastissos al forn i quiches. Sorprèn perquè es diria que no n’hi ha per a tant, però les misterioses lleis de l’èxit són així, l’èxit crida èxit i els redactors treballen ràpid i es van copiant? Una dia caldrà fer una llista de detallada i comentada de tota la zona, com un exemple de gentrificació que va avançant lentament, però encara no ha aconseguit deshumanitzar el barri.

Literatura espanyola a Respekt

El setmanari Respekt és un dels més importants i respectats del país. Forma part d’un grup de comunicació propietat de Zdeněk Bakala, un oligarca txec (wikipedia en francès, alemany). Els milionaris no compren mitjans per diners sinó per prestigi, influència i també vanitat, per què no.

Bakala, d’acord amb el patró neoliberal, ha fet els diners en el sector energètic, és a dir a partir de masses de clients captius i gràcies a una regulació estatal favorable.

Els periodistes i intel·lectuals entorn del setmanari Respekt són del millor que dóna de sí la cultura txeca, la revista està molt ben feta i reflecteix bé la vida del país. Obviant l’angunieta que fa la manera com no parlen mai dels negocis de l’amo, és una revista digna.

Tradicionalment, Respekt fa un número doble a finals de juny i finals de desembre, per Nadal, i la setmana següent no surt. El número és doble perquè té un suplement de literatura, amb ficció i poesia i il·lustracions originals.

En el número d’aquest estiu hi ha un suplement literari dedicat a la literatura espanyola estrictament contemporània, amb textos de Rikardo Arregi, Pilar Adón, Carlos Be, Pablo García Casado, Miren Agur Meabe, Lorenzo Silva, Rosa Ribas, Alfonso Zapico i Ernesto Pérez Zúñiga, amb il·lustracions de Jorge González. Hi ha una entrevista a Jesús Ruiz Mantilla, feta per l’escriptora i hispanista txeca Markéta Pilátová.

El suplement literari de Respekt és totalment admirable i que jo sàpiga és inimaginable en un setmanari d’informació general a Espanya o Catalunya.

Els científics catalans i valencians de Praga a l’Ara

foto: Alexander Dobrodovský Newsweek CZ ara.cat

El diari Ara publica el reportatge sobre els científics catalans i valencians que va aparèixer en txec a la revista Newsweek i reprodueix les mateixes fotos, per a les quals els van vestir de young bright things amb els colors catalans. El que diuen, amb matisos i variacions individuals, jo ho explicava un d’ells, el Salvador Lladó, en una entrevista en aquest bloc pel gener.

La qüestió del nom de Txèquia, a Vilaweb

La qüestió està prou ben explicada a la primera pàgina de Vilaweb, tret que curiosament no es menciona que el nom “Czechia” és oficial… en anglès. Els esportistes olímpics duran el nom del país en anglès. També s’aplicarà a la indústria exportadora, al cervesa txeca i els Skoda Octavia que tenen tants taxistes de Barcelona passaran a ser “Made in Czechia”.

En txec serà “Česko”, amb un signe damunt la ce que és propi del txec i altres llengües eslaves, i que fa que la lletra ce es pugui pronunciar exactament igual que en català “tx” a “cotxe” i “ig” a “maig”. Per tant el nom del país el llegirem “txesco”.

En anglès ho escriuen amb “cz”, per això no queda clar d’on han tret a Vilaweb el nom de “Čechia”, que barreja ortografia txeca i anglesa. El nom “Česko” podrà ser oficial txec, però trigarà en ser acceptat per la població, sobretot entre les generacions de més edat, perquè se’ls fa estrany, el troben lleig, i el txec té una distància important entre la llengua de l’administració i la cultura i la llengua col·loquial.

Espanya a la premsa txeca (a humor i fets curiosos)

El Ministeri d’Exteriors espanyol està sobredimensionat, molt lluny de tota proporció amb la importància internacional de l’Estat, que tendeix a zero, i sense cap sentit de la decència bàsica en una època de crisi que afecta tanta gent.

Es pot comprovar amb unes ambaixades espanyoles que no sembla que es retallin, vista la profusió d’immobles i càrrecs pintorescos que es mantenen. Per exemple, la jornada laboral d’un agregat militar d’ambaixada espanyola potser és un dels secrets més esotèrics que hi pot haver. Per no parlar de personal de promoció comercial que es manté i no es veu afectat tant si el comerç que han de promoure puja o baixa.

Davant de tot això, és lícit preguntar-se si l’aparat exterior espanyol és alguna cosa més que un botí de feines i bons sous per repartir entre els clients de qualsevol del dos partits dinàstics que governi l’Estat. Naturalment és una pregunta retòrica.

Mentrestant la diplomàcia espanyola va provocant un goteig regular d’escàndols sòrdids, que solen tenir en comú els excessos i abusos d’homes d’una certa edat amb anys de carrera a l’esquena. L’últim és el de l’ambaixador a Brussel·les.

Qualsevol expatriat que conegui mínimament el pa que es dóna a l’administració exterior de l’Estat ha d’al·lucinar, si es posa pensar en el nivell d’infàmia d’un personatge a qui el propi Ministerio ha hagut de parar els peus.

Per alguna raó, la notícia ha arribat a la revista Reflex. Segons el titular, “es deia” de l’ambaixador que no feia res i només anava a l’església. En un dels països més ateus del món la notícia ha de ser rebuda amb perplexitat i sarcasme.

La mateixa web relaciona una altra notícia espanyola amb aquest titular: “Absurditat a Espanya: multen el primer periodista que fa públiques fotos de periodistes”. Aquest humil blocaire no sap si aquestes associacions es fan automàticament o se n’ocupa algun periodista. Però de tota manera això és el que hi ha de moment sobre la imatge d’Espanya.

 

El nacionalisme és racional (avenços de la internacionalització catalana)

Petr Robejšek (foto: robejsek.com)

Escocesos, flamencs, catalans i molts altres europeus entenen la importància positiva de la cohesió dins de l’Estat i de les diferències entre els Estats. Envien a les alienades elits europees un missatge clar: els Estats sorgeixen i s’acaben per la voluntat de les nacions.

Ho deia Petr Robejšek quan defensava la racionalitat del nacionalisme. Oferim l’article sencer (text original diari E15, set.2014). L’argument general era la defensa d’una racionalitat en el nacionalisme, que és valenta perquè va en contra dels reflexos rutinaris de tants analistes contra la paraula, quan renuncien a pensar i s’erigeixen en idiotes útils del nacionalisme de l’Estat gran, encara que sigui tan fonamentalment corrupte i  fallit en tants aspectes com ara Espanya.

Robejšek citava de passada els catalans com una de les nacions sense estat, demostrant fins a quin punt ha avançat la internacionalització quan els analistes ja citen el cas català com un exemple genèric més de nació sense Estat a Europa.

Petr Robejšek (Praga, 1948) és un analista independent dels processos politicoeconòmics, assessor d’empreses i de governs. D’origen txec, treballa des d’Hamburg. S’especialitza en previsions a mig i llarg termini en l’esfera de la política i l’economia, amb un enfocament multidisciplinari (economia, politologia, sociologia, psicologia social), buscant procediments innovadors per reduir la complexitat i augmentar l’efectivitat de la presa de decisions (més a robejsek.com en txec, alemany).

La racionalitat oculta del nacionalisme

L’elit intel·lectual i política europea fa molt temps que critica l’Estat-nació com obsolet i irracional. L’última vegada va repetir els arguments davant del referèndum escocès. Entenc que a molts polítics i comentaristes els posa nerviosos el patchwork cada cop més divers de jugadors autònoms o lluitant per la seva autonomia al continent. Segur que el procés d’unificació europea se l’imaginaven d’una altra manera, i no solament a Brussel·les. Però què passa si l’actualitat de la idea de l’estat nacional es recolza en alguna cosa més que patetisme, eslògans, història i emocions.

Provem a pensar en un nucli racional del desig d’una identitat nacional i una sobirania i fem-nos una pregunta simple: ¿de quina panera pot un comunitat humana contribuir millor a la seva seguretat i al seu benestar? ¿Potser perquè té cohesió interna?

Una societat que funcioni bé necessita comprensió i cooperació. Totes dues estan basades en la confiança, i d’aquesta en tenim probablement a qui és semblant a nosaltres. En agraden més aquells que són similars a nosaltres, hi cooperem més de bon grat entre altres coses perquè ens hi entenem “a cegues”.

La cohesió d’una societat permet no solament organitzar de manera òptima la cooperació dels seus membres. La importància de la proximitat en l’espai i en l’opinió creix sobretot en temps difícils. És notable, però en realitat no ens hauria de sorprendre, que fins i tot gent tant d’avui com els supermoderns “natius digitals” sovint es comportin com membres d’una tribu que no volgués compartir el botí amb estranys.

La identitat nacional és una varietat de similituds que se superposen. Per descomptat en formen part un mateix espai, la llengua nacional, les tradicions, l’experiència compartida i el coneixement social comú. Però això no és tot el que demostra la utilitat de la identitat i la cohesió nacionals. L’esperança d’un desenvolupament d’èxit creix en aquelles societats que decideixin per elles mateixes les seves lleis i normes. Decideixin a nivell nacional, el més a prop possible dels qui s’han de regir per aquestes normes.

Això ho sap sobretot la gent senzilla, perquè es mou fora dels cafès literaris, les centrals dels partits i les càtedres universitàries. Aquesta gent segurament no sap articular la seva saviesa de manera succinta, però n’entén el significat profund perquè el comprova cada dia.

Escocesos, flamencs, catalans i molts altres europeus entenen la importància positiva de la cohesió dins de l’Estat i de les diferències entre els Estats. Envien a les alienades elits europees un missatge clar: els Estats sorgeixen i s’acaben per la voluntat de les nacions. En els estats federals això és doblement cert. Per això els esforços per suprimir la importància de l’Estat-nació no poden tenir l’èxit.

 Text original al diari E15

Mitjans: el mensual Reportér (gener 2016)

rep_ogimg

L’altre dia vèiem com la compra dels principals dos diaris txecs per part de l’oligarca Andrej Babiš va provocar la fugida en massa de periodistes, els quals van fundar mitjans com el setmanari Echo. Un altre d’aquests mitjans fundats per periodistes a la recerca de la dignitat perduda és la revista mensual Reportér.

El fundador i redactor en cap és Robert Čásenský, un exdirector del diari Dnes. La revista és un intent de fugir de la crisi dels mitjans oferint el que els diaris han perdut, com són reportatges analítics tan extensos com calgui, entrevistes en profunditat i fins i tot literatura, ficció. Cada número son 150 pàgines de lectura.

En el número de gener, per exemple, la peça principal és reportatge de deu pàgines (!) de Jaroslav Kmenta, un dels homes que més sap sobre les connexions entre els cercles més alts de la política, els negocis i el crim organitzat. Un obscur afer que té a veure amb la refineria estatal Čepro, la màfia de l’oli de la calefacció, centenars de milions estafats en impostos, el deute iraquià dels temps de Saddam: es llegeix com alguna cosa semblant a la novel·la més negra.

En altres articles d’opinió s’analitzen altres aspectes de la societat txeca. Josef Šlerka, un analista de de les xarxes socials per a Socialbakers, detecta com a Txèquia, igual que passa a altres llocs, no hi ha un debat real a Internet sinó que la gent llegeix allò que la reconforta en els seus prejudicis i la seva ignorància i no respecta els altres corrents de pensament. La balcanització de l’opinió pública avança:

L’enemic de la democràcia no és la pluralitat d’opinions, sinó l’aïllament de cada corrent d’opinió, el fet que no es respecten els uns als altres. De les dades de les xarxes socials en derivo que anem cap a aquesta fallida dels mecanismes democràtics. És positiu que almenys no estem totalment dins d’aquesta fallida. (Nepřítelem demokracie přitom není názorová pluralita, ale izolovanost jednotlivých názorových proudu: to, že se vzájemně nerespektují. Z dat na socialních sítích vyvozuji, že máme k tákové poruše demokratických mechanismů nakročeno. Příznivé alespoň je, že ještě nejsme uvnitř této poruchy.)

Un altre article que crida l’atenció és el de l’analista Jan Herzmann, que dóna dades sobre la relació dels txecs amb la qüestió dels refugiats: un 35 per cent no els vol i un 38 per cent no s’acaba de definir però té por. Tal com vam dir aquí, la societat txeca no vols els immigrants amb el bonisme d’encefalograma pla que el tertulià català típic s’entesta en promoure, amb un grotesc menyspreu dels qui refusen tanta unanimitat. Només un 16 per cent dels txecs acceptaria els immigrants, i un 11 per cent és indiferent.

El número conté també una entrevista a Magda Vašáryová, una senyora sempre interessant, actriu, sociòloga i política eslovaca, un mite eròtic del cinema txecoslovac als anys seixanta i setanta, amb papers inoblidables en pel·lícules fonamentals com Marketa Lazarová o la deliciosa comèdia Postřižiny (Retalls), una adaptació de Jiří Menzel sobre les memòries d’infantesa de Bohumil Hrabal. És encara popular i estimada a Txèquia, però la seva carrera política ha fracassat, els eslovacs no voten des de fa anys a favor del liberalisme conservador i cosmopolita.

Reportér ofereix una experiència de lectura potent, i és molt útil per a conèixer en profunditat el món txec. Els dotze números l’any són quasi per a guardar-los a la biblioteca. Mostra una possible sortida a la crisi dels mitjans sense renunciar al rigor i a l’exigència intel·lectual, sinó tot el contrari.

Més sobre la intoxicació de Puigdemont i els invasors

El servidor de la ràdio pública txeca també va recull la intoxicació de Puigdemont i els invasors, citant El País com si fos una font d’autoritat seriosa. Previsiblement arribarà a tots els mitjans txecs perquè així ho va difondre l’agència de notícies txeca ČTK.

Aquesta vegada ja és ell mateix, Puigdemont en persona, qui està disposat a fer fora els invasors: “Podle listu El País Puigdemont prohlásil že hodlá „vyhnat z Katalánska vetřelce” (podeu llegir la notícia aquí). 

(Aquest enllaç es publica gràcies a l’aportació d’un lector, moltes gràcies!)

El govern reacciona davant la premsa txeca

La intoxicació informativa contra Catalunya, per part del sistema polític i mediàtic espanyol, continua des del minut 1 de la presidència de Puigdemont. La frase dels invasors, treta de context, ha arribat als mitjans internacionals i entre ells a l’agència txeca de notícies, tal com recollíem aquí. La delegació del govern a Viena, que s’ocupa també de Txèquia, va reaccionar el mateix dia i ha enviat al setmanari Reflex  aquesta carta (txec, pdf). La imatge de Catalunya als mitjans internacionals és clau en la internacionalització del conflicte. Per aquesta raó, des d’aquest bloc considerem una bona notícia que no hi hagi passivitat davant del que és una guerra bruta sistemàtica.