Arxiu de la categoria: entrevistes

Xavier Martí o el futur present

Nous paradigmes en ciència, empresa i societat

El Xavier Martí és un científic amb fàbrica pròpia i més de trenta mil seguidors a Internet. Abans de fer-ne quaranta ha trencat tants esquemes que la majoria només ho podem entendre fent un esforç de concentració. Ell mateix només n’és conscient en part, no té gaire temps, entre viatges constants i una vida entre l’acadèmia i l’empresa tan moguda com un circ de tres pistes.

És un home entusiasmat, amb una missió. La docència, el treball d’equip i la negociació amb gent d’altres disciplines i d’altres cultures li han donat una capacitat de comunicar fent servir imatges amb eficàcia. Per exemple, a un clixé tan cansat com “facilitar la transferència tecnològica” li dona una nova vida quan l’expressa com “passar de la pissarra a la factura”.

Això és el que fan amb el seu equip en una fàbrica pròpia a Tarragona. El camp del Xavier és el magnetisme. És físic i enginyer electrònic i alhora ha desenvolupat sensors de presència d’automòbils que permeten gestionar places d’aparcament. Ha venut l’invent a un lloc tan simbòlic com l’edifici central de l’Acadèmia Txeca de Ciències, davant del Teatre Nacional. Viu a Praga per amor, que és el que sol passar: la mare dels seus dos fills és del país.

Els últims deu anys ha passat de viure austerament entre el laboratori i excursions pel Pirineu a deixar un lloc de científic a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, per obrir fàbrica. Escoltar què està fent, seguir el seu pensament, la cadena d’associacions que provoquen els seus arguments, supera les possibilitats d’una entrevista escrita. Això per no dir que, per moments, és tan estimulant com prendre alguna substància psicotròpica. Però és l’avenç d’un futur que ja està present.

Tot comença amb un imant i una brúixola.

Al principi de tot què et porta a la ciència?

Sempre m’havia agradat i m’havia anat bé a l’institut. L’ambient familiar devia tenir alguna influència, a casa hi havia llibres i revistes de ciència. El meu pare era químic a Tarragona, tota la vida laboral en una sola empresa. Era la primera generació de la família que estudiava, el seu pare va ser un pagès de la Conca de Barberà.

Comences estudiant a Barcelona.

Física el 98 a la Central. Quatre anys. Com que m’agradava la bona vida de l’estudiant faig una altra carrera, enginyeria electrònica, quatre anys més. Quan acabo encara no vull deixar aquesta vida i faig un doctorat de ciència dels materials a l’Autònoma. No solament podia estudiar sinó que a més a més em pagaven! Acabo el desembre de 2009.

Són onze anys d’universitari.

Era un home feliç! Estudiava, cobrava un petit sou i vivia austerament, i feia excursions a les muntanyes als Pirineus. Vaig treballar becat al CSIC i era més o menys el mateix. Buscant pis per compartir vaig arribar a un amb tres noies txeques, que treballaven a Barcelona en qüestions d’administració d’empresa. Em van acceptar, i una d’elles acabaria sent la meva dona.

D’aquí que siguis a Praga. Això et devia obligar a posar-te en contacte amb l’acadèmia txeca.

Sí, però a Praga em vaig adonar que la vida va “en sèrio”. Abans en la vida tot m’havia vingut rodat, i vaig viure el primer moment clau de canvi personal. Parlem del gener de 2010. Al més següent d’acabar a Barcelona. Estava cobrant encara menys, uns 800 euros bruts. Nevava, feia fred. Em van dir que era un país barat, em deien, però ningú et regala res.

Això de país barat inclou la mà d’obra.

Efectivament. Imagina’t el xoc cultural. Els txecs que cobraven tan poc i semblava que no els importava. Jo ja m’imaginava la resta de la meva vida així. Per primer cop no veig un horitzó clar cap on anar.

Ja veig que s’acumula la tensió, ara ve un gir en la teva història.

Agafo l’Internet i busco els txecs més importants en el meu camp prop de Praga. La banda ampla em va portar a Stanislav Kamba, l’expert elèctric, i Tomáš Jungwirth, el magnètic. La meva tesi era sobre una manganita multiferroica i l’havia estudiat des del punt de vista elèctric i magnètic, perquè deixa passar la corrent. Els vaig escriure oferint-me a treballar amb ells, jo no deixaria el que estava fent a l’Acadèmia de les Ciències txeca però els vaig dir que faria el que em diguessin.

Com va anar?

Els dos em van voler ajudar. Van ser un parell d’anys intensos. Vaig aprendre a portar l’agenda, a gestionar dos o tres projectes alhora, vaig aprendre a delegar. Però sobretot gràcies als experts vaig començar a publicar, perquè si no publiques estàs mort. En això que el març de 2012 em van enviar a Boston a fer una conferència. Després de parlar, allí mateix, surt un senyor que em diu que em vol a Berkeley, a la Universitat de Califòrnia, i em posa sobre la taula un salari que triplicava el que jo estava guanyant a Txèquia. Li dic que la meva dona està embarassada i em diu que això no és problema.

La universitat americana, a cop de talonari!

Sí, però imagina’t com m’havia de sentir, pensa que jo no havia destacat mai molt com a estudiant, ni després al doctorat. Tothom va ser sempre molt correcte, però a poc a poc t’adonaves que els viatges, els premis i els caramelets acadèmics els anaven donant als altres. A tu, quan se t’acabava el contracte, com a molt et donaven la mà i et desitjaven molta sort. Jo no havia donat motius als que eren els meus caps per recomanar-me “als millors”.

Mentre els altres becaris feien política de passadissos tu feies excursions.

Sí, i jo vaig estar molt temps pensant en tornar, per demostrar-los que m’havia espavilat, que “havia publicat”. Els americans no em van deixar ni tornar: de Praga a Califòrnia. Em vaig trobar concentrat en la recerca, al campus, amb la dona i el fill acabat de néixer. Un cop instal·lat i amb tota aquella calerada arriba la decepció acadèmica.

El jove científic català a Berkeley, en acció.

Què vols dir?

Et comences a preguntar què fem, quin sentit té, la nostra feina, si tot és publicar “papers” que ens llegim entre nosaltres, demanar beques que ens concedim entre nosaltres, convidar-nos els uns als altres als congressos que organitzem entre nosaltres.

Molts acadèmics són feliços en la bombolla. La recerca sembla inatacable.

El sistema no funciona, però si no passa res és perquè els que acaben treballant als macdonalds no diuen res: sembla un mon felic, pero en realitat molts, masses, abandonen. Pensa que l’endemà de doctorar-te no et donen plaça sinó un contracte de “postdoc”, per allargar la interinitat i pagar sous més baixos comparat amb el sector privat.

D’acord, però què passa amb qui continua fent una carrera convencional?

La qüestió clau és que els acadèmics, si no treballes en temes dignes de documentals, tenim una audiència molt minsa, som com un motor desembragat, falla la connexió amb la societat. Però ho trobem normal. Aquí sí que em va influir el que veia a Califòrnia. És cert que allà el clima va a favor de transmetre la recerca a l’empresa.

Et defensaran la recerca pura, et diran que no tota la recerca ha d’anar a l’empresa.

I hi estic d’acord! Però la recerca és molt cara. Jo veig que es retalla, no solament cada vegada hi ha menys diners, sinó que hi ha més gent demanant. Veig que la lluita contínua i cíclica per la pròxima beca i el pròxim projecte és un camí que no és sostenible, de manera que buscaré l’aplicació comercial per fer possible la recerca en lloc d’enviar sol licituds. De dilluns a dimecres faré comerç i de dijous a diumenge miraré de fer coses noves i interessants. La independència més important es l’econòmica!

Ens havíem quedat en científic jove amb dona i nen acabat de néixer aïllat a Califòrnia

El fill neix el setembre del 12 als Estats Units. Mentrestant jo anava guanyant aquell sou i no sabia ni què fer amb els diners. Tenia aquesta crisi de sentit i buscava una oportunitat dins del meu propi treball. Pensar com explicaré el que estic fent alhora que ho estic fent per a mi és el normal, ho he fet sempre. Jo no puc dir en el resum preliminar d’un article que detectar metalls és important si no ho demostro, i d’aquí ha de venir l’aplicació.

Com es produeix el salt a l’empresa?

Mentre jo estava fent tot aquest procés la meva germana havia començat a treballar amb un empresari emprenedor, al qual va acabar vinculada sentimentalment. La relació personal i familiar m’acabaria portant a l’empresa. Ells feien manteniment industrial tant de software com de hardware. Per exemple: coses rutinàries als pàrquings. Gent que sortia cada matí a canviar peces segons plans de manteniment. Van arribar a tenir 70 treballadors. Però va venir la crisi. Es van quedar amb 15 treballadors i pensant què fer. La solució va venir per la innovació.

La relació personal i familiar és un atzar, però encara no explica exactament el “com”.

Gràcies a l’instint del veritable emprenedor. Un home que a penes tenia algun estudi més enllà de la secundària em va venir a dir a mi que havia “llegit alguna cosa a Internet” sobre la possibilitat de detectar cotxes amb imants. Al principi vaig ser molt escèptic. Imagina’t l’atreviment: parlar-me a mi, amb les meves carreres i màsters, que has llegit no sé què ha Internet, amb la de tarats que hi ha Internet publicant de tot. Però al final ell tenia raó. El moment clau és quan em diu “dibuixa’m-ho i jo t’ho faig”. Així, tal qual. Aquí vaig caure del cavall. Jo era de pissarra i laboratori. Ell parlava de fer. Vam començar a treballar en tecnologia dels sensors, per a la detecció de metalls i a partir d’aquí la detecció de cotxes i la gestió d’aparcaments, també en la protecció perimetral de plantes químiques o de qualsevol cosa, incloent treballar amb geòlegs a les muntanyes.

Va ser el xoc de dos universos paral·lels dins de la família.

Que el Javier Garcés fos l’home de la meva germana va fer que fóssim família. Però no podíem ser més diferents. Ell és un home que s’ha fet a si mateix, un lluitador. Jo un acadèmic amb onze anys d’estudis superiors, arrogant, ingenu. Ell donant importància a les tasques de representació en el món de l’empresa què obliguen a manegar signes externs de riquesa. I a l’altre costat un excursionista antisistema però amb deliris de grandesa intel·lectual, com jo. Però ell va tenir l’instint correcte, ell va tenir raó. Ell va estar empenyent i empenyent, posant recursos.

Sensors magnètics per detectar la presència de cotxes, enviar les dades a Internet i fer mapes en temps de real. Tecnologia pròpia i capacitat industrial amb la confluència de quatre enginyeries.

La gestió d’aparcaments va ser la primera aplicació comercial de sensors de metall.

Efectivament. A l’aparcament del Col·legi Major Penyafort, de la Universitat de Barcelona, vam fer les primeres proves. Allí vam obrir un laboratori, el Penyalab, organitzat com un de tants cercles d’interès dels estudiants, que fan teatre, dansa, esport i mil coses. El col·legi major, on jo vaig estar, és un lloc molt especial, amb estudiants de totes les disciplines. L’ambient afavoreix l’intercanvi interdisciplinari. Vam poder fer coses concretes: primer provar els sensors de cotxes, però avui hi ha les impressores 3D que permeten als estudiants treballar ara amb l’última tecnologia.

La interdisciplinarietat és una de les teves inquietuds fonamentals

Absolutament. Pensa que per a construir un sensor de cotxes vam combinar quatre enginyeries: mecànica, electrònica, informàtica i de telecomunicacions. Perquè el principi és senzill, és una brúixola. Tu posa una llauna de tonyina davant d’una brúixola i l’agulla es mou si mous la tonyina. Un cotxe és una gran llauna de tonyina. Però la dificultat és fer l’aparell concret que s’ha d’instal·lar al pàrquing. No és més gran que un paquet de tabac. És alumini i xapa: plou, t’ho trepitgen els cotxes. Ha de rebre alimentació elèctrica. Vam trigar en entendre que la bateria era impossible. Ho vam solucionar fent un petit solc per allotjar un fil que connectava tots els sensors i agafava el corrent d’un fanal. Però abans d’això encara s’ha de saber pensar d’una altra manera. Quan era estudiant el paradigma del magnetisme era fer un disc dur cada cop més potent. Però jo no ho necessitava, jo volia aparells senzills, simples, barats de fer.

Els teus sensors de cotxes detectarien la presència de cotxes i farien una mapa en temps real de l’espai disponible a l’aparcament.

Sí, i per fer això a més de detectar la presència del cotxe han d’enviar dades a Internet. Hi ha moltes aplicacions que es poden fer situant aparells d’electrònica senzilla sobre el territori i connectant-los a Internet. Això és així perquè a tot arreu hi ha cobertura. Per exemple una xarxa de sensors et fa un mapa de CO2 que serveix per vigilar la qualitat de l’aire i també pot mesurar la contaminació o detectar incendis de forma precoç. Un sensor es basa en un material que exposat al CO2 canvia la resistivitat elèctrica, cosa que es pot mesurar Però per exemple, per tornar al col·legi Penyafort, també vam fer un mapa de soroll amb una cosa simple com els micròfons, i així si algun estudiant no deixa dormir els companys el poden enxampar i avisar-lo. Tot projectes desenvolupats per estudiants, evidentment.

Fer créixer empresarialment els sensors és cosa de tècnics i comercials. En canvi el científic continua pensant, i he vist fotos teves a la muntanya, ficant-te en coves, instal·lant imants.

Hi ha un institut oficial txec de geologia i jo aquesta vegada vaig ser jo qui els acaba dient allò que em diu el cunyat, “dibuixa’m-ho i t’ho faig”. M’acaben comprant instruments i serveis. Però com? Doncs gràcies a un amic geòleg anglès que treballava per a ells. A més de l’amistat ens unia l’interès per la muntanya. Per als geòlegs la muntanya és la seva feina i la seva vida, i jo era excursionista. “Inquietud interdisciplinària” vol dir que m’agrada sentir-li explicar què fa i com resol problemes. Al final l’acompanyo. La geologia és clau en enginyeria civil. Les carreteres i els ponts es fan sobre muntanyes. Les muntanyes són masses de roca i terra que es mouen contínuament. Els geòlegs ho han de mesurar. Feien servir regles i barres metàl·liques. Però vaig veure que si posava un sensor dels nostres, dels pàrquings, i un tros de metall, la mateixa tecnologia permetria detectar com es mou una massa de terra i roca en relació amb una altra. D’aquí va venir l’aplicació en enginyeria civil de la tecnologia dels sensors magnètics de presència de cotxes als aparcaments.

Si tens la tecnologia desenvolupada trobar-li més aplicacions és ampliar el negoci.

La capacitat empresarial ens dóna un avantatge. Una cosa és fer una gran presentació multimèdia de la smart city i de la tecnologia que ve, del futur imminent, tot així eufòric i optimista. Però una altra cosa molt diferent és la capacitat industrial de fabricar deu mil sensors iguals, reals, deu mil aparells en caixes, pel mes que ve. Nosaltres això ho podem fer.

Com protegeixes la tecnologia, ho patentes?

La patent és una cosa antiga. Patentar és car i és paperassa. Almenys a mi no m’han convençut. Això va contra de la saviesa convencional de les escoles de negocis, però si en comptes de patentar ho publico a Facebook i Google plus impedeixo que altres ho puguin patentar, i provoco que si algú té interès ens hagi de buscar a nosaltres per fer sorgir una aplicació molt personalitzada. Ens ho podem permetre per la capacitat industrial. Sense aquesta, què és la propietat de la tecnologia?

Dones molta importància a l’audiència a Internet, als followers

És l’audiència, i és una moneda legítima. Tinc més de trenta mil persones seguint-me, poden rebre el contingut directament. Pensa que el sistema de transmissió del coneixement deixa l’acadèmia en molt mala posició. Jo vull estar a l’acadèmia, m’interessa, tinc set o vuit coses publicades a Nature. Però saps com va la publicació d’articles? L’altre dia veia un article a Nature. Un pdf de quatre pàgines a 32 euros. Quatre pàgines i vint autors! Pensa que per 12 euros al mes tens tot l’audiovisual del món a Netflix! Aquesta gent no solament l’ha rebut gratis, sinó que cobra per publicar-te, cobra de la publicitat, i els que ho han revisat han treballat gratis. Però el CEO de l’empresa editora Elsevier va cobrar més de quatre milions de lliures esterlines el 2013 segons la Viquipèdia.

Però tothom vol publicar, tu coneixes un científic i abans dels deu primers minuts ja t’ha dit que si no publica està mort, tu mateix m’ho has dit

Home sí, perquè qui tingui Natures tindrà beques. No hi ha tantes empreses editores grans, i jo no ho sé, però no costa d’imaginar el lobby, fent els amics adequats a Brussel·les per assegurar aquesta posició de poder, per assegurar que qui tingui Natures continuarà tenint beques. Però seran diners del projecte de recerca, per tant diners del contribuent. Amb l’audiència directa a Internet i evitant el sistema de les patents hi ha un paradigma que es trenca. El triangle de l’audiència, l’acadèmia i l’empresa és un paradigma nou, perquè el difícil és tenir les tres coses alhora: no ser només un que no està tancat a l’acadèmia, no ser només una empresa fabricant de coses i no ser només una mena de científic youtuber. No: és ser tot això alhora.

Col·loques el científic al centre.

El científic és com una artista que crea coneixement. Jo entenc que si algú fa recerca bàsica no pensarà en muntar una fàbrica, però també pot aspirar a tenir audiència, a explicar el que fa. La gent que paga pel treball del científic indirectament, o sigui el contribuent, ho valorarà més positivament si ho entenen. L’èxit del futur demanarà esforç, com sempre, però també interdisciplinarietat, que vol dir humilitat, i també estructures lleugeres. El treball en equip crea ansietat, perquè evocaràs el passat quan estaves tan còmode en la teva parcel·la, i tindràs por del futur perquè no sabem què ens portarà el futur. Però jo veig això com un pas evolutiu, una cosa similar a passar de bacteris aïllats a organisme multicel·lulars.

“Jo confesso” en txec i el diccionari txec-català: entrevista a Jan Schejbal

 

foto: llull.cat

Jan Schejbal acaba de publicar la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.

(Al final de l’entrevista trobeu una relació de les traduccions i els treballs de Jan Schejbal.)

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

Com ha anat el procés de traduir?

Hi he dedicat un any de treball, compara-ho amb els vuit anys que diu l’autor que li va costar escriure-la. Amb el Jaume Cabré ens coneixem des del 1992, jo vaig llegir tots els seus llibres, i traduir Jo confesso va ser una feina molt agradable, fins al punt que li vaig escriure que la seva novel·la es traduïa per ella mateixa, perquè ell és enormement generós i atent i estava sempre a la meva disposició per a qualsevol consulta –però és així amb tots els seus traductors.

També se sap que treballes en un diccionari de txec-català. Com està el projecte?

És el resultat d’una vida de traduccions. Cada traductor es fa el seu diccionari, en principi com una eina d’estudi i treball. Jo vaig començar des del primer dia omplint fitxes amb bolígraf i arxivant-les en capses de sabates. Un ajut del govern d’Andorra va donar un impuls decisiu per convertir els materials en un diccionari, més aviat, en dos diccionaris, txec-català i català-txec. Ja hi trigo molt i conec les expectatives de totes les parts interessades, sobretot dels seus futurs usuaris, tant els estudiants com els traductors. Així que ara concentro totes les forces per ultimar els dos volums. Em mantinc optimista i espero que a la primavera d’aquest any ja podré ser més concret.

Parlem del teu principi. D’on surts?

Vaig néixer a Jičín, a Bohèmia Oriental. El meu pare era sastre, oriünd d’un llogarret petit a uns 80 km al sud-est d’allí que després de l’aprenentatge treballà a Viena i a Praga. Va ser una persona culta, parlava unes quantes llengües i tenia una biblioteca envejable. Tots els seus avantpassats van ser pagesos, potser néts dels néts dels colons alemanys que al segle XII poblaren aquells racons selvàtics. Segons el cens dels súbdits del 1651 ja eren bons txecs i catòlics. El meu cognom vol dir “s’inclinava”, tanmateix pot tenir l’origen alemany. El substrat alemany en el poble txec és ancestral, com també un esperit pragmàtic que jo veig com una herència jueva. M’he dedicat a la genealogia de la meva família. He arribat fins al segle XVII, però no hi puc seguir més enllà perquè els registres parroquials de naixements, matrimonis i òbits no comencen sinó després de la Guerra dels Trenta Anys.

D’on ve la vocació lingüística?

Potser els gens del meu pare i també l’admiració que hi sentia. Recordo un moment clau. El pare ja no vivia i l’home de la meva germana va aparèixer amb un manual d’espanyol, i em va interessar. Vaig començar a estudiar de forma autodidacta, i vaig començar a mantenir correspondència amb espanyols. Estem parlant de mitjans del anys cinquanta.

En plena dictadura d’esquerra vostra i de dreta nostra es podia fer?

Sí, i també amb Amèrica Llatina. Vaig estudiar formació professional relacionada amb el paper, i quan vaig acabar l’any 60 em van enviar a una fàbrica de paper a Praga perquè anava així, l’Estat t’assignava un lloc de treball, i tu l’acceptaves. Vaig viure a Vinohrady, amb un oncle, prop d’un hotel on s’allotjaven membres de la Unió Mundial d’Estudiants. Em vaig fer amic de cubans i colombians que feien estades d’estudis, els ensenyava la ciutat i tot això. Encara no estava orientat a les humanitats, perquè volia entrar a la facultat d’econòmiques i fer comerç exterior.

Això era molt difícil, perquè era un lloc que permetia relacionar-se amb l’estranger, fer diners i tocar divises, i se’l reservava l’elit del règim.

Efectivament. El que vaig decidir estudiar, al final, va ser una combinació d’espanyol i arts plàstiques a la facultat de filosofia. Recordo que érem sis, i recordo la professora Diana Moix, filla de Josep Moix, comunista català exiliat a Praga, exministre de la República i exalcalde de Sabadell.

Era aquella petita comunitat d’exiliats comunistes catalans i espanyols de què parla Teresa Pàmies a Testament a Praga.

Sí. La Diana Moix ens ensenyava fonètica de l’espanyol, i com que era catalana la vam convèncer perquè ens donés les primeres nocions de català.

La cultura catalana a Txèquia sol ser un “descobriment” de la gent que fa estudis hispànics. A tu, exactament, què t’hi va portar?

Mentre estudiava em va cridar l’atenció la pintura catalana, des del Mestre de Sant Climent fins a Antoni Tàpies. Per saber més d’aquella cultura em vaig preguntar com seria la literatura. Com que no havia traduccions no hi va haver més remei que aprendre l’idioma, i aquí va ser on va intervenir la professora Moix al principi, i després vaig ser autodidacta. Durant el servei militar em vaig dedicar al català. Davant la perspectiva d’un avorriment interminable, d’estar un any esperant Godot en uniforme, em vaig dedicar a parlar amb el magnetòfon, conjugar verbs i aprendre vocabulari.

Què vas fer en acabar el estudis?

Entre 1966 i 1974 vaig treballar al departament de relacions exteriors del Ministeri de Cultura, vaig estar en contacte amb escriptors estrangers i traductors i ja vaig veure que tot aquell món era molt més interessant que la política i el funcionariat.

Dins d’aquells anys hi ha la invasió de 1968 i la supressió violenta de la Primavera de Praga. La repressió que va seguir va afectar molt la gent de la cultura. Com ho vas viure?

Sí, no m’agrada parlar de tot allò, però efectivament, l’atmosfera va anar empitjorant, i per a molts l’editorial Odeon va ser un cert refugi, una illa de llibertat, basada en la cultura literària. Hi vaig trobar un col·lectiu formidable, tots especialistes de primera categoria, cadascú volia oferir les millors mostres literàries del seu domini lingüístic. I a més, gent represaliada, que no podia publicar, hi va trobar una forma de treballar i guanyar-se la vida fent treballs editorials i signant amb pseudònims. Hi vaig treballar des del 74 fins a principis del any 90 perquè després de la “revolució de vellut” em volien novament al Ministeri de Cultura, aquesta vegada com a secretari del viceministre.

L’editorial Odeon era una empresa pública dedicada a editar sistemàticament literatura de tot el món. Això s’ha d’explicar una mica, perquè és inimaginable per al lector català d’avui.

Odeon era l’instrument del Ministeri de Cultura per fer arribar a la població literatura no solament de tot el món sinó de tots els temps. Rebíem revistes literàries i estàvem organitzats per idiomes i perfectament informats.

S’editava sense considerar l’economia i el Ministeri de Cultura assumia les pèrdues?

Es venien molts de llibres, es movien diners. D’un èxit es podien arribar a vendre desenes de milers exemplars, en el cas de la novel·la negra fins a cent cinquanta mil. Publicar-ne més el Ministeri no permetia, a més a més, la quantitat de paper de què podia disposar Odeon era limitada, o sigui “planificada”. El 1988 va sortir un volum de narrativa catalana amb Espriu, Calders, Rodoreda, Pedrolo i Miquel Àngel Riera i se’n van vendre trenta-tres mil exemplars.

A això no arriben, ni de lluny, la immensa majoria dels escriptors catalans d’ara.

Els redactors no ens preocupàvem de l’economia, però teníem gent fent un treball de promoció seriós, amb un club de lectors que va arribar a 250 mil membres. Com he dit es publicava novel·la negra, pensada per vendre’s molt. Era un altre món: la major part de la gent no podia viatjar a l’estranger, no hi havia tanta televisió ni tant de cine, no existia Internet. El llibre ocupava una posició dominant en la cultura, era una finestra oberta al món.

Amb tot, Odeon no va sobreviure el capitalisme i a principis dels noranta va fer fallida.

Solíem deixar les tirades a un gran distribuïdor, que va començar a endarrerir-se en els pagaments i a no pagar, fins que va fer fallida. Però en general el capitalisme i el canvi d’època van desplaçar el llibre a un lloc secundari. La gent va començar a viatjar, a fer negocis, va tenir moltes més oportunitats vitals i estímuls. Vist amb perspectiva és lògic que el llibre perdés posicions.

Com veus la indústria editorial txeca avui?

D’entrada es publica massa cosa de qualitat problemàtica, 18.379 títols l’any últimament. Els llibres solen ser cars, jo entenc que si cobres 12 mil corones (uns 445 euros) de pensió t’ho hagis de pensar molt abans de pagar 500 corones per un llibre. Però amb el preu del llibre i l’IVA dels llibres a penes hi ha diners per repartir entre el llibreter, el distribuïdor, l’editor, l’autor i les parts implicades. És molt difícil de resoldre.

Tant el cas txec com el català són dues cultures que fan mercats petits. A Catalunya hi ha conseller de cultura nou i els intel·lectuals ja li han enviat pels mitjans missatges on bàsicament li demanen diners, amb una fe desmesurada en el poder de l’Estat i de les polítiques públiques.

Sí que hi ha paral·lelismes per això que dius. Com ja t’he dit el canvi d’època ha desplaçat el llibre i el mercat és el que és. El poder pot ajudar o pot perjudicar, per exemple és lamentable que a Txèquia s’hagi retallat en les xarxes de les biblioteques municipals. Però el que es pot esperar del poder públic és limitat.

Tornem al teu treball amb la literatura catalana als anys setanta. Deies que la teníeu perfectament detectada.

Sí, gràcies a les revistes Les Lettres Françaises i Europe, que ressenyaven traduccions del català al francès i parlaven dels autors i gràcies també als meus contactes personals. Es tractava de decidir què publicar, perquè no s’havia traduït res dels dels temps de Verdaguer i Guimerà. Pensa que el 1906 Terra Baixa va tenir èxit representada normalment al Teatre Nacional, i fins a després de la guerra alguns teatres aficionats la tenien al repertori. Però bé, entre la gent que col·laborava amb Odeon hi havia un traductor que va arribar a traduir tres contes de la Rodoreda, publicats el 1969 en la revista Světová literatura (Literatura mundial). Però el projecte es va aturar perquè aquest senyor va marxar a l’exili després de la invasió russa l’any abans.

El projecte el vas heretar tu.

Sí, per aquella època, després del servei militar vaig entrar en contacte amb el món literari català i va ser una reacció en cadena: escriptors, crítics i editors es van passar la meva adreça, em van venir a veure a Praga, vaig començar a rebre llibres. No vaig saber mai qui em va subscriure a Serra d’Or i l’Avenç. En canvi fins avui estic molt agraït al senyor Lluís Carulla, que em va fer enviar cent volums de Els nostres clàssics de l’editorial Barcino, i al senyor Francesc Vallverdú, gràcies al qual vaig començar a rebre llibres d’Edicions 62. Quan vaig arribar a ser el segon editor de literatures hispàniques a Odeon no es pot dir que no estigués preparat, però encara havia de preparar-me molt més.

Com vas enfocar el treball de presentar al lector txec la literatura catalana?

Amb el temps volia crear una biblioteca catalana bàsica d’uns trenta títols, alternant el contemporani i l’antic. Després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, seguia una antologia de poesia dels segles XIV i XV i després una antologia del poeta del moment, que era Salvador Espriu. Hi havia La ben plantada d’Eugeni d’Ors i Solitud de Víctor Català, i també contemporanis com Manuel de Pedrolo i Miquel Àngel Riera. El volum de narrativa que he mencionat, amb els trenta-tres mil exemplars venuts, era part d’aquest pla.

Com es decidia què publicar? Perquè suposo que alguna instància central o devia autoritzar o com a mínim coordinar i programar.

Havies de competir amb altres col·legues, els redactors de cada idioma s’esforçaven en fer entrar obres al pla general.

Com defensaves la literatura catalana davant les grans, amb més volum de producció i una maquinària més potent, per dir-ho així?

Tot això era irrellevant, el criteri era la qualitat. Nosaltres, l’empresa, volíem fer una oferta rica i variada, això era l’objectiu, i les literatures dites “petites” o menys conegudes n’eren una part necessària.

L’època et va dur a concentrar-te en l’anomenada generació dels setanta. Quins autors et van cridar l’atenció i no dubtaries en publicar avui?

No faltarien a més de Jaume Cabré autors com Jesús Moncada o Joan Rendé, Carme Riera, Quim Monzó, entre els poetes Pere Gimferrer, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas. També inclouria un vell deute que tinc amb Pere Calders, i una sèrie d’autors més joves.

La cultura catalana celebra l’any Llull. Com veies aquest autor, els anys setanta i vuitanta?

No m’hi vaig atrevir! Tampoc tenia clar què triar. No m’agradava gens veure gent relativament ben informada lligant-lo amb l’alquímia, els seus escrits sobre la matèria són apòcrifs posteriors. El Llibre d’amic i amat és en canvi una obra autèntica. El 2004 es va reeditar una traducció de fa cent anys, com un recordatori i un homenatge al seu traductor, un intel·lectual catòlic txec.

Com veus la situació política catalana?

En la tensió d’avui veig les raons polítiques i econòmiques i les raons històriques que el lector català ja coneix, però també raons humanes. Les eleccions del 27 de setembre van ser clares, quan un matrimoni no funciona el bon costum és separar-se, i si les parts són raonables no cal fer escenes innecessàries. No serà fàcil ni ràpid, però no hi veig una altra sortida.

Reconèixer el dret a l’autoderminació i fer el referèndum són la solució civilitzada, en això estarem d’acord. Ara bé, no perjudica la causa catalana la idea del nacionalisme i les connotacions negatives que el terme té a Europa Central, per la història de la regió?

En la intel·lectualitat txeca hi ha reticències davant de la idea de “nacionalisme” perquè aquí no s’entén una cosa, que el nacionalisme català té a veure amb un patriotisme i un orgull de la pròpia nació, és el mateix significat que solia tenir en txec. El catalans no diuen “patriotisme” perquè la paraula la senten contaminada pel franquisme, però és el mateix. Aquest patriotisme català és una reacció als atacs, els insults, etcètera. No entenem els boscos de banderes quatribarrades amb el triangle blau i l’estrella blanca, com si haguéssim oblidat les aspiracions dels nostres avantpassats quan eren ciutadans austrohongaresos, o els dies plens d’emocions de l’agost de 1968 i el novembre de 1989.

Traduccions de la literatura catalana al txec

per Jan Schejbal

 A. Llibres publicats

 CABRÉ, Jaume. Přiznávám, že…[Jo confesso]. Praga: dybbuk, 2015.

CALDERS, PereZde odpočívá Nevares[Aquí descansa Nevares], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

CATALÀ, Víctor (Albert i Paradís, Caterina). Samota[Solitud]. Praga: Odeon, 1987.

DALMAU, AntoniZemě zapomnění. Po stezkách katarů[Terra d’oblit. El vell camí dels càtars]. Praga: Mladá fronta, 2001.

ESPRIU, SalvadorZachráněná slova(Paraules salvades, antologia poètica). Praga: Odeon, 1980. (Conté Cementiri de Sinera i poemes dels reculls Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Llibre de Sinera i Fragments…)

ESPRIU, SalvadorLaia[Laia], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes], Praga: Odeon, 1988.

MONZÓ, QuimPrůšvih na druhou[La magnitud de la tragèdia]. Praga: Faun, 2006.

MORELL, AntoniBoris I., král andorrský [Borís I, rei d’Andorra]. Praga: Argo, 2000.

MORELL, AntoniProtivný sníh [La neu adversa]. Praga: Argo, 2005.

ORS, Eugeni d’Ztepilá [La Ben Plantada]. Praga: Odeon, 1982.

PEDROLO, Manuel deOkna se otvírají do noci [Les finestres s’obren de nit[, dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RIERA, Miquel ÀngelAž nastane ticho [L’endemà de mai]. Praga: Odeon, 1983.

RIERA, Miquel ÀngelAndreu Milà [Andreu Milà], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RODOREDA, MercèDiamantové náměstí [La plaça del Diamant]. Praga: Odeon, 1973.

RODOREDA, MercèAloma [Aloma], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

VERŠE LÁSKY A LOUČENÍ. (Versos d’amor i de comiat. Antologia de la poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. Praga: Odeon, 1976. Conté poemes d’anònims, de Joan Basset, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Perot Joan, Constança de Mallorca, Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume March, Guerau de Maçanet, Gilabert de Pròixita, Pere de Queralt, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi i Pere Torroella.)

 B. Traduccions publicades a les revistes literàries Plav i Světová literatura

 ALONSO, Vicent. Měsíční běl / Blanc de lluna (bilingüe). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 43-45.

ANÒNIM. Curial a Guelfa [Curial e Güelfa, fragment]. Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 11- 15.

BARTRA, Agustí. La tercera elegia [Ecce homo, fragment]. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 63-65.

BARTRA, Agustí. Kristus s 200 000 pažemi [Crist de 200.000 braços, fragment]. Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 35-38.

BROSSA, Joan. Nocturnàlia; La pàtria equivocada. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 68-70.

CALDERS, Pere. El desert; La ratlla i el desig; Un reportatge de l’esbós de la mort. Světová literatura 1970, any XV, núm. 2, pp. 60-76.

ESPRIU, Salvador. A la vora del mar; Díptic dels vivents; Assaig de càntic en el temple. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 66-67.

ESPRIU, Salvador. Letizia. Světová literatura 1973, any, XVIII, núm. 3, pp. 25-33.

FERRATER, Gabriel. In memòriam (fragment); Cambra de la tardorSvětová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 70-72.

FOIX, J. V. És quan dorm que hi veig clar; Vaig arribar en aquell poble… Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 59-60.

MARCH, Ausiàs. Poemes I, III, XI, XXIII, XXVIII, XXIX, XLVI, LXXXII, CI. Plav 2015, any XI, núm. 2, pp. 25-29.

MARTORELL, Joanot i GALBA, Martí Joan de.Tirant Bílý (Tirant lo Blanc, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 16-20.

MOIX, TerenciPastitx d’estiu [de Torre dels vicis capitals]. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 40-43.

MONCADA, Jesús. Potahová stezka (Camí de sirga, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 21-25.

PERUCHO, Joan. El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz. Plav 2014, any X, núm. 9, pp. 30-32.

PORCEL, Baltasar. Una gran senyora; Alexandre, realment el Magne.Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 36-40.

RENDÉ, Joan. Molt distingida senyora Cecília (de Consultori sentimental de Cecília Babiloni). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 26-27.

QUART, Pere. Noe; Vacances pagades. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 61- 62.

RODOREDA, Mercè. Rozbité zrcadlo (Mirall trencat, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 39-43.

ROIG, Montserrat. En Jordi Soteres reclama l’ajut de Macisme(de Molta roba i poc sabó…). Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 44-48.

SALES, Joan. Nejistá sláva(Incerta glòria, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 28-32.

SARSANEDAS, Jordi. La proesa de Riter Hans von Altenberg. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 34-36.

VALLVERDÚ, Francesc. Jurament; Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos(de Cada paraula, un vidre). Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 73-74.

VILLALONGA, Llorenç. Charlus a Bearn. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 14-24.

 C. Col·laboracions sobre la literatura catalana a les enciclopèdies

Encyklopédia literárnych diel (Enciclopèdia de les obres literàries). Bratislava: Obzor, 1989.

SLOVNÍK SVĚTOVÝCH LITERÁRNÍCH DĚL1-2 (Diccionari de les obres de la literatura universal). Praga: Odeon, 1987.

SLOVNÍK SPISOVATELŮ ŠPANĚLSKA A PORTUGALSKA(Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal: 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana). Praga: Libri, 1999.

A part això, estudis sobre les obres traduïdes, publicats com a pròlegs o epílegs dins els llibres esmentats a l’apartat A, estudis i comentaris a les revistes literàries, conferències i xerrades a les universitats txeques i catalanes, biblioteques públiques, etc.

Un (autèntic) emprenedor a Praga

gp

Continuem amb la galeria de catalans il·lustres que corren per Praga. Us presentem un emprenedor, German Palomino (Girona, 1962). Propietari de Toroblanco (web en català aquí), importa i distribueix vins i aliments a primera vista espanyols, però majoritàriament catalans. A Praga des de 2003, bon coneixedor de la ciutat, el país i la gent, està en una posició única per a parlar de l’emprenedoria sense mites i passant olímpicament de l’administració, sense cap tracte, subvenció ni ajuda de cap tipus. Amb ell parlem, entre altres coses, del que representa obrir i defensar un negoci alimentari a la ciutat i del xoc de cultures gastronòmiques.

Què et porta a importar i distribuir vi i aliments i obrir una botiga?

Jo treballava en l’administració d’inversions immobiliàries de capital català. Quan la crisi allà va provocar aquí la desinversió i repatriació dels capitals em vaig quedar sense feina i em vaig haver de plantejar què faig.

Hi devia haver la nostàlgia gastronòmica.

Els catalans hem crescut menjant bé a casa. Els residents a llarg termini davant la cuina d’aquí ens veiem obligats a cuinar per poder menjar normalment.

L’abundància de productes catalans a la teva botiga és buscada o és perquè ets d’allà?

És per ser d’allà. Quan vas i véns de Catalunya et trobes amb una immensa oferta de productes, perquè la indústria agroalimentària catalana és potent. Començar a portar vi i menjar de seguida va ser una opció.

A vegades sembla que tot hagi el que no sigui tecnologia punta i científics subvencionats no té dret a la vida.

El sector alimentari és del tot estratègic. No ens adonem de la gran quantitat de gent que viu de processar i dur el menjar a la taula del consumidor

Com va anar amb la burocràcia local?

Venim d’un país burocràtic i hem anat a parar a un país encara més burocràtic. Primer has de fer la societat, has d’anar a més d’un lloc i fer més d’un tràmit. Després has de fer un curs d’hostaleria, en el que fas de cambrer i aprens a manipular aliments. Si no l’hagués fet podria estar pagant a un senyor amb el curs, que cobraria per posar el nom i no fer res.

El curs costa uns diners, un temps, però per fi obres i comencen les inspeccions.

Sí. La regulació higiènica és fortíssima. Jo ho tinc tot empaquetat o embotellat, el sac obert de llegum sec, del colmado de tota la vida, no el puc tenir.

Tot això vol dir tractar amb la burocràcia d’aquí, parlar l’idioma.

El tracte diari amb l’administració, o el curs mateix, que va ser en txec, només amb intèrprets seria inassumible. Aquest tipus de negoci és típic de parelles mixtes, o de gent que portem temps i parlem l’idioma.

Defineix la teva oferta.

Tenim més de dues-centes referències, però per començar per algun lloc, hi ha manxec, xorisso i pernil serrano de diverses les qualitats. Tenim sobrassada de Mallorca amb denominació d’origen. Formatge de Burgos, mató, codonyat.

Conserves de peix i verdura?

Anxova de l’Escala amb D O, que vol dir pescada al Mediterrani, i sense DO. Bacallà. Espàrrecs de Navarra amb D O, pebrot, llegums cuits.

Dolç?

La xocolata Torras de tassa. Les galetes Trias de Santa Coloma de Farners o Birba de Camprodon. Les Catànies de Vilafranca del Penedès.

També tens La Fageda, que és una cosa especial.

Sí, comença com una cooperativa d’Olot, dedicada la llet i els iogurts, i els empleats eren disminuïts psíquics. Ara fan uns pacs de melmelades fabuloses.

Les dones txeques del país d’una certa edat encara fan “melmelada de la iaia” de veritat.

Sí algú té una sogra txeca que li fa melmelada el felicito. Ara bé, la indústria catalana fa unes melmelades excepcionals, diferents, per exemple de ceba o de taronja.

Begudes?

Orxata “Chufa de Valencia”; Cacaolat, La Casera, Vichy Catalan.

Vins?

Empordà, Cava, Penedès, Catalunya, Priorat. M’arriba Montsant, vi de Mallorca.

I del magnífic vi dels veïns?

Rioja, Ribera, Toro.

La teva botiga em recorda una cosa entre el colmado de barri i la botiga gormanda, veig marques de tota la vida com el Cacaolat però també anxoves de l’Escala.

És que va per aquí la cosa. A veure, no podem ser més barat que el local, importem producte de qualitat, que vol un client disposat a pagar una mica més i a fer l’esforç d’aprendre a consumir-lo. Però també tenim pots de llegum cuit a euro i mig, preu de súper, per a l’alimentació diària. El concepte es basa en mantenir aquest equilibri.

Parles d’alimentació diària però els txecs, com tothom, tenen la relació afectiva amb el que de petits els posava a taula la mare. Tu has de competir amb això.

Aquí hi ha hagut i hi ha un interès per les gastronomies del món que forma part de l’interès general pel món des del canvi de règim. Han passat més de vint anys, ha pujat una altra generació, i la gent que va per la trentena i tenen fills petits viatgen, fan turisme, van a restaurants estrangers. Aquí és on hi ha la finestra d’oportunitat.

Mentrestant hi ha un auge recent del producte local, que en principi sembla contradir l’interès per l’aliment importat.

L’interès pel producte local és molt lògic. Al principi als txecs els fascinava l’abundància dels supermercats perquè venien de l’escassedat. Després es comencen a cansar de la poma insípida que ve d’Itàlia i com que sembla que estigui encerada aguanta un munt de dies brillant al cistell. El pagès txec vol vendre directament al consumidor la poma local, que és petita i poc vistosa, però gustosíssima, a un preu per quilo sempre més interessant que el preu per tona que li pagava el fabricant de sidra.

La gastronomia és vista aquí per molts com una cosa cara i elitista.

A algú en el nostre lloc li va bé tot el que contribueix a crear en la societat un ambient en el qual és natural preocupar-se pel que et poses al plat. Ara, també s’ha exagerat molt i hi ha hagut molt de fantasma i molt d’oportunisme de preus abusius. Però això s’acaba. El nostre model té productes a preus baixos per combatre aquesta idea.

Amb tot, el poder adquisitiu de la majoria de la població és mitjà o baix, i ni el producte espanyol ni el català tenen la qualitat icònica del francès o l’italià.

Aquí hi ha dues coses relacionades. El consumidor local ja té clar que el producte d’importació costa més. Ara bé, en els preus de la gastronomia importada hi ha hagut abusos que han jugat amb la ignorància de la gent. Això s’ha acabat perquè aquí també hi ha una certa crisi encara que no sigui tan brutal, i perquè la mateixa abundància d’oferta modera els preus. Però en fi, important directament i treballant en més canals de venda (minorista, horeca) es pot ser competitiu amb els preus.

“Horeca” per cert vol dir hotels, restaurants, cafès. Però trobo encara difícil que la gent compri ingredients com ara el caldo en pastilles sense tenir el costum de fer-lo servir.

Sí que tenen el costum de fer-lo servir, des de sempre han posat condiments i complements que reforcen la sopa, el que passa és que no ho fan exactament com nosaltres. Em faig un tip de donar receptes, consells, trucs, si hi hagués informació i cursos hi hauria públic. Un esforç de formació i d’il·lustració dels consumidors s’hauria de fer país per país, idioma per idioma, però és molt difícil que algú ho vulgui pagar: ni l’administració, ni els fabricants, ni els que ho comercialitzem.

Finançament, ajuts de l’administració, bancs?

Aquí hi ha un capital privat i un esforç estrictament privat.

Has tingut algun ajut, de qualsevol tipus?

Alguna possibilitat hi havia a Catalunya, però havia de crear i mantenir una empresa a Catalunya que exportés, era tan i tan complicat que al final dius saps què, deixem-ho córrer. Les oficines comercials d’Andalusia, Extremadura, Castella, que existeixen i gasten diners a dojo, et paguen viatges i estades, i t’obliguen assistir a presentacions de productes. És el mateix sistema de segrestar iaies i marejar-les fins que comprin olles. La seva intenció és que acabis comprant, però com que no et poden obligar l’efectivitat sembla bastant dubtosa.

Hi són, però tu com si res.

Al final els has d’ignorar. Ni em vaig plantejar que de l’administració pogués arribar alguna cosa útil i a temps. No crec que sigui feina de l’administració, no crec en les subvencions, no hi compto, no espero res.

L’emprenedoria la defensen sobretot polítics que gràcies a les xarxes clientelars tenen llocs de treball vitalicis. En canvi tu en pots parlar sabent de què parles. Què és el fonamental?

Per damunt de tot el compromís total amb el teu projecte, no tens excuses si alguna cosa no es fa, o no es fa del tot bé. No s’hi val a dir “ja he plegat” o “estic de vacances”. No vol dir que no pensis en el descans o la vida privada, perquè tampoc et vols tornar majara, però aquesta responsabilitat absoluta qui no l’ha viscut no sap què és i dubto que ho pugui aprendre a cap escola.

Què et compensa més de tot?

Clarament no són els diners ni els horaris. Si alguna cosa fa que tot això valgui la pena és la sensació de llibertat personal, això no té preu.

Salvador Lladó, científic català jove a l’estranger (entrevista)

salva

El Salva, Salvador Lladó Fernàndez (1983), és doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia per la Universitat de Barcelona. És a Praga des del gener de 2013. Representa una figura que es va repetint dins de la nova diàspora: la del científic jove. Ell té projecte fins al 2016, i està molt content de viure i treballar a Praga.

Exactament, què fas?

Sóc microbiòleg, que és una especialització de la biologia. Estudio el microorganisme no com un ésser aïllat sinó en relació amb el seu ecosistema.

El vi, la cervesa, el pa, els formatges són feina dels micoorganismes coneguda des de temps ancestral.

Exacte.

Modernament són per exemple bacteris que “es mengen” el petroli quan es vessa al mar.

Sí, va per aquí. Les aplicacions són potencialment molt àmplies. Es poden fer antibiòtics biològics per a l’agricultura, detergents, es poden trobar aplicacions per a processos de la indústria alimentària, paperera, etc. La meva tesi va ser sobre la descontaminació de l’aigua i el sòl contaminats per petroli. Vaig fer servir una sèrie de bacteris i fongs, i això seria recerca aplicada.

I què esteu fent a Txèquia, més en concret?

Treballem recerca bàsica, per crear un coneixement, sense pensar en una aplicació immediata. Estudiem el paper dels microorganismes més abundants en el sòl del bosc, Txèquia és un dels països més boscosos del món en percentatge de territori. Nosaltres ens fixem en el cicle del carboni i del nitrogen. Quan cau una fulla o es mor una bestiola, allò que fa que es podreixi i retorni a la terra el carboni, l’element més abundant de tot el que està viu, són uns bacteris. El carboni té un cicle planetari, i això ja es connecta amb el canvi climàtic. Si el procés afecta l’ecosistema dels microorganismes del bosc potser hi ha unes repercussions d’abast global, etc. Tot això és possible perquè després de tot l’esforç que es va fer llegir el genoma humà fa uns deu anys es van desenvolupar una sèrie de tècniques que s’han pogut aplicar a tota una sèrie d’organismes, i ara podem saber molt més i tenim molta més informació genètica amb la qual treballar.

Per què vas a parar a Txèquia?

Era una de les opcions; Viena, Praga i una altra al Canadà. Vaig entregar la tesi el setembre de 2012 i la vaig defensar el desembre. Però des d’abans havia començat a enviar currículums, i de tot el que em van contestar Praga em va semblar el projecte més atractiu, i el gener de 2013, tres setmanes després de llegir la tesi, desembarco a l’aeroport.

Qui et dóna feina?

L’Institut de Microbiologia de l’Acadèmia de Ciència de la República Txeca. És una organització paraigua de tota la ciència, com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Espanya. A Catalunya hi ha un altre model, l’Institut d’Estudis Catalans, però no té aquestes funcions, hi ha els centres de recerca que van pel seu compte, les universitats, etc.

Per tant diner del govern txec.

Sí, el finançament és públic, després els equips d’investigadors troben finançaments europeus pel seu compte, segons els que els interessa.

Una carrera científica és un projecte a llarg termini, representa que el que fas aquí t’acumula uns mèrits que engranen amb tota la maquinària dels circuits europeus de la ciència.

Sí, el primer any vaig arribar amb una beca Marie Curie, que és una de les més prestigioses, però va ser per un any. Ara ja tinc el meu propi projecte, amb un pressupost, sóc el que es diu l’investigador principal. Tot això són coses que no hauria pogut fer a Catalunya, és una bona experiència, i uns mèrits que es van acumulant.

Com es gasten els diners?

Un projecte té uns objectius i uns temps. Es fan unes estimacions i s’estableixen els sous dels que hi treballaran, el cost del propi laboratori, el cost de les proves que es faran fer fora, i el cost del congrés on toqui anar a presentar-ho. Hem d’anar a congressos a presentar què fem, a veure què fan els altres, com pot interaccionar, etc.

Ets un paio jove, vens aquí i se’t donen una sèrie d’oportunitats, guanyes experiències.

Sí, estic content. Pensa que de la meva promoció, del 2012, ja no queda ningú a Catalunya. La meva generació hem hagut d’assimilar que s’ha de sortir i s’ha de viure en la incertesa. Després, sobre això que passa a Txèquia, hi ha tot un diner europeu que a casa nostra es va reduint i ve cap aquí. Però bé, el meu superior és una persona que primer de tot és una autoritat en el nostre camp, i això ja ho saps abans. Però un cop hem començat a treballar em trobo que és humil i amistós, és el tipus de cap que et dóna autonomia i valora que treballis pel teu compte, et dóna suport i et fa créixer professionalment. L’ambient al grup, on la majoria són txecs i eslovacs també és bo.

Com ha anat el cantó pràctic de la vida i la relació amb els natius?

Quan arribes l’Acadèmia té una residència i t’allotja un mes, després ja et busques la vida. Resulta que un bon amic italià estava aquí des de fa cinc anys, i va ser la fada madrina que en va orientar en els primers passos.

Aquesta vida itinerant ha de tenir repercussions en la vida personal.

Sí, és difícil. Si tens relacions amb una persona que també fa ciència, és molt difícil que una parella de gent altament qualificada trobin els dos feina a la mateixa ciutat. A més entorn de la trentena estem en la fase inicial de les nostres carreres, construint les bases, per tant és arriscat deixar el lloc de treball sense garanties de trobar alguna cosa on estigui ell/a.

La família resignada a la idea del fill emigrant.

Els meus pares s’hi han hagut d’acostumar. El meu pare va ser un obrer metal·lúrgic qualificat, amb trenta anys a la mateixa empresa, un conveni i un sou puta mare, i avui cobra més de pensió del que jo guanyo després de la carrera, el màster i la tesi. La idea que no tinc res clar després del 2016 costa d’entendre, és un altre món.

Com veus els txecs? Ara hauràs de generalitzar massa, però en fi.

El que més em sap greu és que el contacte és com fred. El cap i l’equip de treball fan un ambient maco, correcte, ja ho he dit. Però el tracte personal és com fred. Ara, també m’agrada que són molt tranquilots. En altres llocs la competitivitat pot ser brutal, espantosa. Aquí l’ambient de treball ja ho he dit, és bo, i es va treballant, però tranquil·lament.

Idiomes?

L’anglès a la feina, per descomptat. El castellà menys. El txec ja sabem que és un esforç que sembla massa gran quan no saps si a la llarga et quedaràs al país. El català només l’escoltava a la ràdio. No he escoltat mai ràdio però ara me la posava per sentir català. Després va venir el Casal, i una de les coses que més aprecio és poder fer part de la vida social en català i parlar amb gent catalana que va i ve, amb els txecs que s’interessen per aprendre català.

Dieta?

A la cantina de l’Institut. Dilluns porc amb patates, dimarts pollastre amb patates.

Dimecres porc amb porc.

Sí, és horrible. Al final m’he n’he cansat i m’he hagut de posar a cuinar.

Parlem de política científica. La teva opinió està implícita en el fet que has hagut de fotre el camp. Però a vegades es pot llegir que algunes coses en recerca a Catalunya s’han fet bé.

Sí, per exemple en biomedicina el nivell és molt bo. S’ha produït una confluència de factors: la tradició i l’interès empresarial i després que políticament és més “vendible”, dir que estàs donant suport a la recerca contra el càncer. Però hi ha més coses, per exemple l’altre dia llegia que a Castelldefels hi ha un institut de fotònica [física de la llum] que és punter.

Sentint-te em fa l’efecte que la ciència és una pura i dura qüestió de posar-hi diners, i que per tant la crisi és la conseqüència directa de les retallades.

Sí, és així. Jo abans d’anar-me’n ja notava que cada vegada hi havia menys doctorands pels passadissos i en venien de fora, per exemple de l’Ecuador, becats pel govern del president Correa.

Que els científics catalans marxin no vol dir que no arribin científics estrangers a Catalunya.

Exacte.

Si és estrictament una qüestió de posar diners, com es busca que gastin de forma efectiva?

Jo sóc un partidari del sector públic, però veig que ha fallat molt la consciència de la cosa pública i s’han llençat diners en coses absurdes, com ara edificis. Pensa que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va estar a punt de fer suspensió de pagaments només per 50 milions d’euros. Després llegeixes que canviar el nom de l’aeroport de Madrid val mig milió d’euros, això per no parlar de les sumes del bancs.

D’acord, però com es busquen les prioritats?

És difícil, suposo s’ha d’anar a un equilibri de finançaments públic i privat, però això costa poc de dir i molt de concretar. Si es deixa tot al finançament privat es donarà prioritat a la recerca aplicable i rendible. Això té la seva pròpia lògica, però mentrestant la despesa pública hauria de finançar recerca bàsica.

Les retallades maten la ciència. Si el nivell és bo ara és per l’herència rebuda, però el risc de perdre-ho és real.

Si és clar, pensa que la recerca és un camí. Una línia pot durar deu, quinze anys, i una retallada en el pressupost fa que tot això és perdi. És excepcional que a algun equip el cridin els americans o els alemanys i els diguin agafeu els trastos i veniu tots cap aquí. Els equips petits, de tres o quatre persones, les passen putes. Després tampoc hi ha professors nous, l’última plaça a la meva facultat es va convocar el 2007. Ara mateix s’ha jubilat una professora meva que va entrar a la facultat poc després de la seva creació. Mentrestant cada any van sortint biòlegs, o sigui que imagina’t.

No tens, per tant, cap garantia de tornar a Catalunya.

Doncs no. Ja m’agradaria, però no.