Arxiu de la categoria: cultura

Franz Kafka, mascota turística?

Kafka va néixer i viure a Praga i avui és una mascota turística de la ciutat del tot inversemblant en aquest món que ens ha tocat viure, tan alegrement analfabet i illetrat. Hi ha un museu, però és una trampa per a turistes, amb la típica botiga plena de quincalla i merxandatge car i innecessari. En canvi hi ha una fundació dedicada a la memòria de l’escriptor i a l’herència cultural jueva, amb una llibreria molt completa. El lloc on està enterrat queda fora del centre, i el millor monument, davant d’una de les sinagogues, posa a prova de l’espectador què ha llegit, com es pot veure en la fotografia (en quin relat està inspirat?):

El coneixement de la ciutat i de la història dóna un context que no és imprescindible però sí que enriqueix el coneixement de l’escriptor, sobretot si es combina amb els seus diaris. En ells hi apareix una personalitat que segons com és poc “kafkiana”. Hi surten les seves preocupacions i obsessions, però també l’home apassionat, amic dels amics, amb dones, molt atent a la vida social i cultural del moment. 

Es va llicenciar en dret i va trobar una feina a les assegurances de salut laboral. Treballava en empreses que havien convèncer els industrials de la necessitat de comprar coses que avui donem per descomptat, com són davantals, guants i màscares. Els havia de convèncer que incrementar la seguretat era el camí per pagar menys, en comptes de falsejar estadístiques.

El lector de Kafka s’imaginarà perfectament l’estat d’ànim del jove acabat de llicenciar bregant amb industrials, homes de mitjana edat fets a si mateixos, amb la brutalitat menestrala del capitalista de primera generació.

La feina li permetia viure tranquil i escriure. Aviat la va detestar, perquè li treia temps per a escriure, però alhora quan s’havia de redactar una conferència, una memòria o un discurs se n’ocupava ell, s’esforçava escrivint i estava satisfet i orgullós del resultat. Per tant l’escriptor i el buròcrata s’alimentaven l’un a l’altre.

Juntament amb la feina, la segona gran qüestió de la vida és l’amor. A Kafka li agrada la companyia de les dones i en troba. Però com que és escriptor té un tercer pilar de l’existència, escriure: al final refusa casar-se perquè no supera la por que el compromís constant propi de la vida conjugal li impedeixi escriure.

En conclusió, la pregunta rellevant és ¿què dóna d’autèntic al turista lletraferit passar per la ciutat pensant en Kafka? La resposta curta és “molt poc”. Tret d’algunes façanes no queda ni rastre d’aquell món, però en fi, sempre es pot aprofitar per peregrinar a la tomba, recordar la seva grandesa i comprar els llibres que faltin.

Sant Venceslau i el cavall mort, by David Černý

Al passatge Lucerna, al centre de la ciutat, hi ha una estàtua eqüestre de Sant Venceslau cavalcant un cavall mort. Com que l’animal no s’aguanta dret està penjat cap per avall. El resultat és estrany i curiós i crida l’atenció i sempre hi ha algú fent fotos.

(foto: neviditelnypes.lidovky.cz)

Allí mateix, a tres minuts, a l’Avinguda Venceslau, hi ha l’estàtua “de veritat”, la de tota la vida. Fins a tal punt és una part del paisatge urbà que els praguesos la fan servir per trobar-se i queden a “el cavall” o “a la cua del cavall”.

(foto:martinosb.eu)

Qui és l’artista a qui devem el Sant Venceslau en cavall mort? Quin és el sentit últim del seu missatge? Les respostes són, respectivament, “David Černý” i “absolutament cap”.

David Černý va saltar a la fama el 1991 pintant de rosa el tanc d’un monument d’homenatge a l’exèrcit de la Unió Soviètica com l’alliberador de Praga. L’enrabiada dels russos va ser indescriptible. 

El tanc rosa.

El tanc rosa va ser durant anys una imatge icònica de Praga, fins que va ser retirat. La imatge era poderosa. Degradava a través del ridícul tota l’èpica militarista soviètica, antiga, masculina, lligada a la Segona Guerra mundial. Černý era un xitxarel·lo de 24 anys que escandalitzava els vells. L’exèrcit va repintar el tanc de verd i uns diputats el van tornar a pintar de rosa, en un acte de “lluita per la llibertat”. Els mitjans en van anar plens. Avui el tanc rosa és un record de l’època que es va rovellant en algun museu.

L’acció del tanc rosa va marcar la pauta de tot el que faria David Černý. És un d’aquells artistes als quals ja no cal pintar o esculpir res. L’important és la idea, el concepte. La realització en si es pot deixar a mà d’obra llogada i adequadament supervisada. Allò que compta és que les “intervencions” en l’espai públic cridin molt l’atenció, causin polèmica, surtin als mitjans. La gent les ha de voler fotografiar.

Però buscar-hi un missatge és un error. No n’hi ha cap, si no és que considerem missatge la pura buidor postmoderna. La cosa es pot defensar amb aquella xerrameca insuportable de certs crítics, i que només impressiona polítics analfabets: “la intervenció de l’artista és un contrapunt irònic que dialoga amb les veritats rebudes i qüestiona les narratives caduques del passat…”. Improviso però suposo que ja s’entén la idea.

David Černý és la millor obra de David Černý: cultiva una estètica personal “d’artista”: alternativa, independent, antisistema. Una aura personal inspirada en l’artista de l’avantguarda històrica, que sí que arriscava la marginació i el morir-se de gana.

Però Černý no podia estar més lluny de tot això: en realitat és un mestre lucrant-se amb encàrrecs que exploten els seus contactes personals amb persones del nucli dur del poder. No per casualitat és l’artista contemporani amb més obra a l’aire lliure instal·lada a la ciutat, i també per altres ciutats del món.

L’última creació de David Černý és una sèrie de 42 llesques mòbils d’acer que pesen 39 tones i representa són un cap de Kafka. Això algú ho va considerar com una solució ideal, entre restaurants, per omplir una placeta darrere un centre comercial. Amb ella l’increïble i incansable artista recicla, optimitza i maximitza els beneficis del mateix concepte aplicat als Estats Units uns anys abans.

El rei de l’animació txeca és un talp.

krtek

Es diu “Krteček” [cr te txec], diminutiu de “krtek”, talp. Els Harry Potter i les princeses cursis de Disney van i vénen, però ell regna en la imaginació dels nens txecs, els més petits de tots, els que encara no parlen, des que el 1957, quan va obtenir un lleó d’or a al festival de cinema de Venècia amb el primer curt.

Convertir en estrella el talp, que és una mena de rata lletja i cega, va ser una idea brillant de l’il·lustrador txec Zdeněk Miller (1921-2011). Sembla que va ser l’única bestiola que Walt Disney no va tocar, i això el va fer original. Les formes corbades, els ullassos i el nassiró vermell el van fer irresistible. Però sobretot en Krteček és bo, simpàtic i eixerit. Sempre està content, o quasi. Viu al bosc i té un munt d’amics entre les altres bestioles. Les històries són senzilles, evidents, i transmeten valors positius i l’alegria de viure en pau amb els amics i en harmonia amb la natura.

Va tenir un èxit immens des del primer dia. En vint anys es van fer una seixantena de curts, que van generar llibres il·lustrats. Després del primer capítol, l’autor va decidir que en Krteček no parlés i només emetés interjeccions per expressar estats d’ànim i emocions. Eliminar la barrera lingüística va ser una jugada mestra per fer-lo arribar a tot el món. Avui es calcula que és a 80 països.

A Praga i a tot el país ha generat un considerable imperi comercial. El veureu per les botigues estampat en tota mena d’objectes. Ho gestiona tot amb mà de ferro, una ambició descordada i un completa falta d’escrúpols la néta de l’artista, la qual, segons la Viquipèdia txeca, ha arribat a acords amb una televisió xinesa per a fer més capítols, s’ha dit que ignorant la voluntat de l’avi.

Els diacrítics palatals del txec

L’altre dia vam veure que el txec s’escriu de forma fonètica i que a l’hora de començar a estudiar-lo podria ser una ajuda saber que tot el que s’escriu es pronuncia i es pronuncia sempre igual.

Per tant davant del text una de les primeres coses que necessàriament cridarà l’atenció seran els accents en forma de “v” sobre algunes lletres (i d’apòstrof a la “t”, la “l” i la “d”). Marquen allò que tècnicament es denomina la palatalització, o la pronunciació amb la punta de la llengua al cel del paladar.

ě š č ř ž ť ľ ď

En català també passa. Si diem “pes” i tot seguit “peix”, si allarguem l’essa dient “pesss” podem notar com tenim la punta de la llengua darrere les dents de dalt quan diem la “s”, mentre que amb “peixxx” es desplaça cap al cel del paladar dient “ix”.

La “s” txeca, que és sorda i en català s’escriu amb “s”, “ss” o “c” amb el diacrític de palatalització es llegeix exactament igual que la xeix catalana (“peix”).

Hi altres sons iguals: la “n” palatal és com l’enya (“pinya”). La “c” txeca es llegeix “ts”, en canvi palatal és com “tx” a “cotxe” o “ig” a “maig”. La “z” txeca és com l’essa sonora catalana escrita amb “s” i “z”, palatalitzada en txec sona com la “j” a “joc” o la “g” a “Girona”.

La palatalització de les consonants existeix per una raó, la mateixa paraula amb o sense el diacrític pot voler dir una cosa totalment diferent. Per exemple “moc” [mots] vol dir “poder”, però “moč” [motx] vol dir “orina”; “most” vol dir “pont” i “mošt” [moixt] és precisament el most, el suc del raïm i d’altres fruites, sobretot poma.

Hi ha més sons de consonants palatalitzades que no existeixen en català. A la pràctica ens hi podem aproximar afegint una “i”. La “e” a “měsíc” (“lluna”) es pot llegir “ie”, per tant [miesits]. Passa igual amb la “t” i la “d” palatals. La coneguda xarxa de sabateries “Baťa” la podem llegir quasi com “batia” i els amics txecs ja ens ho perdonaran, perquè són molt tolerants: no és casual que l’empresa tragués el diacrític del logo a les botigues que té pel món.

Amb diacrític a Txèquia...

Amb diacrític a Txèquia…

...i sense a la resta del món.

…i sense a la resta del món.

El millor el deixem per al final, és la “r” palatal i no hi ha trucs per acostar-se a la pronunciació. És una erra forta i vibrant com a “res” o “carro”, però amb la punta de la llengua no darrere les dents de dalt sinó al cel del paladar. Produeix una vibració estranyíssima, i és l’ultima frontera de la pronunciació del txec: quan hi arribeu i ho aconseguiu, els vostres txecs us aplaudiran.

Documental sobre Picasso al lectorat de català

El lectorat de català anuncia per al 22 de febrer a les set de la tarda la projecció d’un documental de TV3 sobre Picasso i Barcelona, dins del seu meritori programa cultural. Com molts ja sabeu l’aula està a les instal·lacions de la Universitat Carolina al carrer Celetná, en ple centre històric. Si sou més o menys nous a la ciutat, les activitats del lectorat són una manera de conèixer txecs que estudien llengües romàniques que parlen català.

Un tortosí va passar per Praga fa mil anys… el mercat sota el castell (s. XI-XIII)

El comerciant i diplomàtic tortosí Ibrahim Ibn Jakub (archiwum.rp.pl)

El primer text conservat on apareix el nom “Praga” el va escriure un tortosí fa més de mil anys. Ibrahim ibn Yaqub al-Tartushi, un comerciant i diplomàtic enviat pel Califa de Còrdova, va descriure l’any 965 un comerç d’esclaus, metalls, teles i ambre, freqüentat per mercaders d’origen eslau, alemany, llatí, jueu i musulmà.

Després de l’any 1100 hi ha un mercat al que avui és la Plaça de la Ciutat Vella i la placeta adjacent (Malé Náměstí). Les places apareixen quan els comerciants tanquen un perímetre construint-se cases, i la ciutat té molts edificis per l’època. Des del 1170 hi ha un pont de pedra sobre el riu. Els soterranis on avui els turistes s’emborratxen i s’atipen de porc són els primers pisos de la ciutat romànica, perquè per fer front a les inundacions s’arriba l’enginyosa solució de terraplenar-ho tot per elevar el nivell del sòl.

L’Ungelt, darrere l’església de la Mare de Déu de Týn, avui ple de cafès, botigues i restaurants, sorgeix com un recinte tancat, una zona segura per als comerciants, on poden descansar, guardar la mercaderia i sobretot pagar impostos al rei. “Týn” volia dir zona tancada i protegida, fortificació, i ve de la mateixa paraula celta que en anglès ha donat “town”. És un testimoni prou eloqüent de l’origen comercial de la ciutat, com un mercat al peu del Castell, protegit pels reis.

L’interès del reis en protegir la prosperitat dels mercaders serà clau, perquè els permetrà cobrar-los impostos i contrapesar el poder rural dels nobles. Per aquest motiu van atreure estrangers: alemanys i jueus van formar les primeres comunitats, a més d’altres eslaus i llatins. El cronista Kosmas ja parla de jueus a finals del segle XI. La comunitat es dedica a l’orfebreria i les finances. 

Missioners, colons i mercaders germànics arriben contínuament. El 1257 funden Malá Strana a la riba esquerra, avui un barri del centre històric. Per fer lloc als alemanys cal expulsar abans els jueus, que són traslladats a la riba dreta, on creixeria el Call i avui encara hi ha les sinagogues i el cementiri.

Otakar I al desaparegut bitllet de 20 corones.

Després d’anys de bonança el regne de Bohèmia al segle XIII és pròsper i fort. El nom d’Otakar us sonarà als tintinòfils, el porten una sèrie de reis clau del període. Otakar I obté de l’emperador l’autorització de fer-se tractar de “rei” i dur una corona més grossa. Otakar II a través de matrimonis i batalles eixampla el regne des del Bàltic fins a l’Adriàtic i s’expandeix per Àustria. El seu regnat marca el moment de màxima expansió i esplendor.

Desgraciadament per a ell, en volia més: una cavalleresca ànsia de glòria l’empeny a voler fer-se proclamar emperador. Buscant aliats arriba a enviar missatgers al rei castellà Alfons X, però no li surt res. Els prínceps electors, per a frenar-lo, fan emperador un suís desconegut, un tal Rodolf d’Habsburg. Otakar II es nega a acceptar-ho i mor al camp de batalla. Anys després aquest caràcter obsessiu el convertiria en una figura tràgica de la literatura, citada per Dant i Shakespeare.

Història antiga: una terra massa bàrbara

Mort de Santa Ludmila, ordenada per Dragomira, la seva jove: les disputes amb la sogra, nivell medieval.

Bohèmia, la regió central i més gran de Txèquia, era la terra de la tribu celta dels boii a les cròniques romanes. A l’època del naixement de Crist, els legionaris romans de Vindobona (Viena) van creuar el Danubi i es van topar amb la tribu germànica dels marcomans, que havien desplaçat els celtes. Més tard els marcomans van tornar la visita i van arrasar Vindobona.

Davant d’això els romans van fortificar la frontera al riu, per separar el seu món de ciutats, carreteres i funcionaris i un territori de boscos impenetrables ple de salvatges perillosos. Al segle II l’emperador Marc Aureli va mirar d’incorporar Bohèmia, però ho va haver de deixar córrer, era una terra massa bàrbara.

Després dels romans, com vam aprendre a l’escola, van venir les “invasions bàrbares”. La historiografia txeca ha vist connotacions pejoratives en un terme que nosaltres fem servir sense pensar, i s’entén: a qui li agrada ser descendent de “bàrbars”? El terme que fan servir és un neutral “migració de les nacions” (“stěhování národů”).

Una d’aquestes nacions migrants, els eslaus, va decidir instal·lar-se en un ampli espai que incloïa el territori txec actual. D’altres pobles més que fer el pagès preferien matar pagesos i robar-los-ho tot. Al segle VII la necessitat de defensar-se dels àvars va unificar el primer estat txec conegut, entorn del cabdill Samo. Quan va morir el seu regne es va dissoldre.

D’aquesta manera, durant la violenta i obscura alta edat mitjana es va anar formant la nació txeca. Hi ha tot de boniques llegendes relacionades. Així l’arribada dels eslaus s’explica no com una “invasió bàrbara”, acompanyada de genocidi i rapinya d’un territori poblat, sinó com una excursió idíl·lica dirigida pel pare de la pàtria, de nom Čech, que quan va veure la bellesa del paisatge va dir “ens quedarem aquí”.

La néta de Čech, Libuše, és recordada per les seves visions: “veig una gran fortalesa, d’una glòria que toca el cel” va ser la seva premonició de Praga. També va veure un home que es construïa el llindar de casa, i va decidir que com que els grans senyors també s’inclinen per creuar el llindar, la ciutat rebrà el nom de “Praha”, en txec “llindar” és “práh”, la “h” es pronuncia aspirada.

Però sobretot Libuše va tenir una visió eròtica decisiva: va veure un formós pagesot que llaurava la terra, i va ordenar els seus servidors que l’anessin a buscar perquè seria el seu home. Els descendents de Libuše i Premysl, que vol dir “llaurador”, serien els Premíslides, la dinastia que va fundar i governar el país.

Tot aquest entramat de llegendes ve sobretot de Kosmas, un monjo cronista que a finals del segle XI escrivia el que avui veuríem com mera propaganda per a glorificar els seus amos, el clan dels Premíslides. Aquesta família, des de la fortalesa del Castell de Praga, va acabar per imposar-se a les altres a través de la guerra i l’assassinat.

Abans de l’emergència del ducat de Bohèmia i dels Premíslides, cap a l’any 800, el lloc era un forat de mala mort. Prop del Castell de Praga s’han trobat restes d’un rude palau del senyor, una primitiva tanca de troncs, poblats de cases petites i miserables, simples barraques de pedra amb sostres de palla. Era part del regne eslau de Moràvia, situat entre els imperis germànic i bizantí.

Les dues potències de l’època buscaven influir tal com es feia aleshores, a través de la conversió dels prínceps al cristianisme. Quan uns missioners van arribar per l’oest propagant la litúrgia romana, Ratislau de Moràvia, recelós de l’Imperi germànic, va fer cridar Ciril i Metodi, dos eslaus súbdits de Bizanci, seguidors de la litúrgia oriental.

L’any 871 les coses es van precipitar. Un nebot del pobre Ratislau no va poder controlar la impaciència per heretar el tron i el va assassinar. Va ocupar el seu lloc i va optar pel cristianisme occidental i per fer-se vassall de l’emperador germànic. Metodi va tenir temps de convertir Bořivoj, el primer príncep txec documentat i instal·lat a Praga, fundador del casal Premíslida. A finals del segle IX els magiars van envair el regne de Moràvia, i Espitineu, fill de Bořivoj, va córrer a posar el ducat de Bohèmia sota la protecció de l’emperador germànic.

El segle X els Premíslides van continuar expandint i consolidant el seu domini. El més recordat va ser Venceslau, el sant patró del país, el de l’avinguda del mateix nom al centre de Praga, el personatge de l’estàtua eqüestre. La imatge idealitzada el presenta com un home bo, beat, fundador de temples. Però aquesta bondat potser s’aprecia comparant-lo amb la família.

Així a l’àvia Ludmila la va fer matar Dragomira, mare de Venceslau, que va portar la disputa amb la sogra a un altre nivell. El mateix Venceslau va ser assassinat pel seu germà Boleslau, àlies “el cruel”. Un altre sant baró que va acabar malament va ser Sant Adalbert, segon bisbe de Praga. Era de la família dels Slavník. Quan estava a Roma per qüestions de feina Boleslau II, del clan dels Premíslides, va aprofitar l’oportunitat i va exterminar tota la família. D’aquesta manera va acabar amb l’últim obstacle per al domini total. Adalbert va entendre que li valia més no deixar-se veure per Praga, i va acabar els seus dies al bàltic, assassinat pels pagans a qui intentava convertir.

L’any 1054, quan la cristiandat es va escindir entre Orient i Occident, Bohèmia s’havia decantat pel cristianisme occidental en comptes de l’ortodox, i de forma definitiva l’orientació geoestratègica de les terres txeques va quedar establerta cap a l’oest.

Això té almenys una conseqüència important encara avui dia: gràcies a aquells fets el txec s’escriu amb alfabet llatí i ens estalviem, a més d’aprendre l’idioma, haver d’escriure’l amb alfabet ciríl·lic, perquè només ens faltaria aquesta.

La revista “Plav” dedica un número a la literatura catalana

Plav-10-2015-330

La revista de traducció literària Plav va dedicar el seu número d’octubre a la literatura catalana. Curiosament van treure l’estelada a la portada com es por veure a la imatge. Podeu llegir (en txec) l’índex i comprovar l’amplitud i l’exquisit de la tria. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, el primer entre els catalanòfils txecs (Viquipèdia, Llull), el qual acaba de publicar la traducció al txec de Jo confesso, de Jaume Cabré. També hi ha treballs de traductors joves com Vít Pokorný i Michal Brabec. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, on es passa revista a la seva carrera i obra. Al final, preguntat per la situació política a Catalunya, diu:

Jestliže nějaké manželství nefunguje, bývá dobrým zvykem se rozejít, a pokud jsou oba partneři rozumní, obejde se to bez zbytečných scén. V případě Španělska a Katalánska to nebude snadné a nebude to hned, ale jinou cestu nevidím

(Si un matrimoni no funciona és un bon costum separar-se, i si els dos cònjuges són raonables es pot fer sense escenes innecessàries. En el cas d’Espanya i Catalunya no serà ara fàcil ni ara mateix, però no veig un altre camí.)