Arxiu de la categoria: cultura

La qüestió del nom de Txèquia, a Vilaweb

La qüestió està prou ben explicada a la primera pàgina de Vilaweb, tret que curiosament no es menciona que el nom “Czechia” és oficial… en anglès. Els esportistes olímpics duran el nom del país en anglès. També s’aplicarà a la indústria exportadora, al cervesa txeca i els Skoda Octavia que tenen tants taxistes de Barcelona passaran a ser “Made in Czechia”.

En txec serà “Česko”, amb un signe damunt la ce que és propi del txec i altres llengües eslaves, i que fa que la lletra ce es pugui pronunciar exactament igual que en català “tx” a “cotxe” i “ig” a “maig”. Per tant el nom del país el llegirem “txesco”.

En anglès ho escriuen amb “cz”, per això no queda clar d’on han tret a Vilaweb el nom de “Čechia”, que barreja ortografia txeca i anglesa. El nom “Česko” podrà ser oficial txec, però trigarà en ser acceptat per la població, sobretot entre les generacions de més edat, perquè se’ls fa estrany, el troben lleig, i el txec té una distància important entre la llengua de l’administració i la cultura i la llengua col·loquial.

Praga magica, de Ripellino

Angelo Maria Ripellino (wikimedia.org)

Praga Magica és el llibre seminal de mitologia praguesa contemporània. Publicat el 1973 per l’eslavista italià Angelo Maria Ripellino, en ell es comença a parlar del Golem i el rabí Löw, Rodolf II, Švejk, Kafka i tota la colla. Està àmpliament traduït i disponible.

Ofereix una barreja d’història de la cultura, ficció i ensonyació poètica. És un producte derivat del treball de l’eslavista: un vehicle per donar sortida a tot el coneixement acumulat sobre els contextos dels textos, més enllà de la filologia. És un gènere assagístic per col·locar a la mateixa estanteria que un llibre posterior, Danubio, de Carlo Magris.

Ripellino arriba a Praga molt jove, just després de la la segona guerra mundial. Aprèn txec, s’enamora, es casa amb una dona del país. Gràcies a la proximitat al partit comunista italià segurament no devia tenir massa problema anant i venint entre Itàlia i la Txecoslovàquia comunista. Va ser l’eslavista d’Einaudi, el gran editor italià. Va simpatitzar amb els elements reformistes del règim comunista txecoslovac, derrotats el 1968.

Praga Magica devia ser pensat, escrit almenys en part i acabat entre la fi de la Primavera de Praga a la ciutat dels anys setanta, que solament recordaran txecs amb prou edat i els no txecs que portin (portem) aquí des dels anys noranta, quan en quedaven restes. Cal imaginar-se un nucli històric sense llums ni turistes, ple de cases brutes, mig abandonades, amb bastides a les façanes durant anys, que més que servir per a la reparació servien perquè els trossos d’estuc no caiguessin sobre els vianants.

La decrepitud pura i dura, la sordidesa dels centres històrics, a Praga i a totes les ciutats del país, avui costa d’imaginar. La gent no valorava la vida al centre històric, de manera que hi acabaven vivint existències marginals. Com que no hi havia propietat privada, invertir en la rehabilitació de les cases velles no és que no tingués cap sentit, és que era il·legal i impossible.

Per aquells carrers, que avui ens semblarien buits i morts, però que devien estar poblats de fantasmes del passat, es devia passejar Ripellino quan va començar a pensar en el passat màgic de la ciutat.

Praga Magica ha estat plagiat fins a la sacietat, i fins i tot prostituït per la indústria turística, però és un llibre que val la pena descobrir o redescobrir perquè crea un món i té la força i la grandesa dels originals.

Jordi de Poděbrad i els reis de la dinastia Jagelló (1458-1526)

wikimedia.org

La bonica plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady) a Praga, entre els barris de Vinohrady i Žižkov, està plena de cafès i restaurants, té un mercat d’aliments de proximitat i una bellíssima església construïda el 1929-32 pel genial arquitecte eslovè Jože Plečník.

farmarsketrziste.cz

Jordi de Poděbrad va ser un rei txec de mitjans del segle XV. No busqueu cap monument a la plaça, només hi ha un mediocre medalló al mural de l’estació de metro: la iconografia el presenta lluny de l’aire atlètic i ferotge d’altres cabdills, més aviat rabassut i amb panxeta de bon vivant.

Jordi de Poděbrad (litvinov.sator.eu)

Si tenim present que no va voler ser rei, sinó que li van oferir la corona els hussites moderats, i que el físic acompanyava el caràcter, perquè va ser pragmàtic i pacifista, s’entén que sigui un dels reis més populars del panteó.

Una de les coses més curioses que va fer va ser enviar missatgers a les corts d’Europa, per mirar de convèncer els altres regnes a través del diàleg (al segle XV!). Val a dir que una de les missions va passar per Barcelona i per Catalunya, tal com recull la crònica d’un dels viatgers, un dels testimonis més antics de relacions catalanotxeques.

Tot aquest esforç diplomàtic havia de corregir els efectes del mig segle anterior, ple de guerres i inestabilitat política. El punt culminant d’esplendor medieval del país és el regnat de Carles IV (“el del pont”), del qual ja vam parlar. Després d’ell, mort el 1378, la falta de braços al camp a causa de la pesta va acabar provocant una recessió econòmica, com també vam veure.

Per completar la tempesta perfecta, a la fractura socioeconòmica se’n sobreposava una d’ètnica i lingüística: l’alta noblesa terratinent i els rics mercaders que concentraven la riquesa parlaven alemany, vivien a la Ciutat Vella i tenien interessos oposats als petits mercaders, artesans i un proletariat urbà que es concentrava a la Ciutat Nova i parlava txec.

La tensió acumulada va esclatar el 1415, quan Jan Hus, el reformador religiós, va ser cremat a la foguera. La religió va ser un detonant, en el primer nivell d’un dens embolic d’odis més profunds, de classe i ètnics. La plebs praguesa va calar foc a uns quants edificis i va llençar regidors per la finestra, en la inauguració del que es convertiria en una famosa tradició del país.

El regne va repel·lir invasions militars estrangeres, croades enviades per l’Emperador i el Papa. Quan es va acabar amb aquest perill, els hussites es van començar a massacrar entre ells. El 1434 hi va haver la batalla definitiva i van guanyar els moderats. El 1437 la casa dels Luxemburg, la dinastia de Carles IV, va acabar perdent el tron. Van seguir períodes de regnats breus de la casa dels Habsburg i períodes sense rei.

El 1458 va pujar al tron Jordi de Poděbrad, que havia estat un noble cortesà al servei dels Habsburg. Va comptar amb els suport dels hussites moderats, que van voler consolidar els guanys de la revolució: va ser un dels primers embats de la burgesia naixent contra el poder feudal, i les viles van adquirir uns drets davant de la noblesa que calia conservar.

El sentiment religiós hussita es va generalitzar entre el poble, de manera que Jordi de Poděbrad va tenir el bon sentit d’actuar amb tacte i tolerància. Culturalment l’herència de l’hussitisme va ser profunda i irreversible: quan Jan Hus va traduir la Bíblia al txec va codificar l’idioma i va provocar una primera articulació d’una consciència nacional.

Jordi de Poděbrad no va poder consolidar el seu poder fundant una dinastia. Un rei hongarès li va disputar part del territori per les armes, de manera que va haver d’aparcar el pacifisme. Al final va optar per deixar el regne a una dinastia d’origen lituà, els jagellons, que van regnar entre 1471 i 1526.

La sala Vladislau, al Castell de Praga

D’aquest temps i dels esforços constructors dels nous reis daten monuments com la Sala Vladislau del castell de Praga, dita així pel rei que la va fer construir. El sostre és d’un estil gòtic tardà, i a les parets es van obrir les primeres finestres renaixentistes. El seu fill Lluís, segon i últim, té el nom associat a una ala del Castell.

L’absència de dinastia nacional va implicar que el cap d’Estat estava absent la major part del temps, El regne passava a ser una peça més en la política regional, que a l’època era com dir guerra més o menys contínua i llunyana. El 1526 el rei Lluís de Jagelló va morir lluitant contra el turc. La noblesa va haver de tornar a triar rei, i van arribar de nou els Habsburg.

Aquesta vegada va tenir conseqüències a llarg termini: en l’Europa fracturada per les guerres de religió, el protestantisme del poble i l’aristocràcia local va ser vençut, la contrareforma es va imposar, i el regne acabaria integrat en l’Europa catòlica i en l’imperi d’Àustria durant quatre segles.

Kino Pilot, nou cinema a Praga

Les obres de rehabilitació del Kino Pilot a Vršovice continuen a bon ritme. L’obertura és imminent. La web no està actualitzada però la pàgina del facebook està activa.

Els cinèfils estem per tant d’enhorabona. Als cines Světozor, Aero i Bio Oko s’hi afegeix un quart. Tots estan estratègicament repartits per la ciutat, com si no volguessin competir pels clients que viuen a prop, i a Vršovice no hi ha res semblant. Per tant encaixa perfectament.

Amb el Kino Pilot el carrer Krymská, el Hipsterstrasse de Praga, guanya un establiment important que completa l’oferta dels bars i restaurants ja present.

Aquest cinema ja va acollir el mes de novembre passat la pel·lícula 13 dies d’octubre, en una projecció organitzada pel Casal Catalanotxec.

Kundera i el cinema a la Filmoteca, a Barcelona

Pel març es podran veure a la Filmoteca, a Barcelona, les úniques quatre pel·lícules sobre obra de Milan Kundera, abans que l’escriptor prohibís més adaptacions. Tres són txeques dels anys seixanta, una és nordamericana dels anys vuitanta, La insostenible lleugeresa del ser, amb Daniel Day-Lewis i Juliette Binoche. El cicle és una col·laboració amb el Centro Checo de Madrid.

El temps de Jan Hus i els hussites

Al centre de la plaça de la Ciutat Vella hi ha un monument amb la figura d’un home que s’alça dramàticament sobre una pila de cossos, el conjunt voltat per un parterre amb vegetació i bancs per al repòs dels turistes, que s’hi asseuen d’esquena.

Monument a Jan Hus (wiimedia.org)

Monument a Jan Hus (wikimedia.org)

És Jan Hus. Se’l recorda sobretot perquè va traduir la Bíblia al txec. Va ser un fet decisiu en la història de l’idioma, i a través d’aquest en una primera articulació d’una consciència nacional. (En una nota al marge relacionada, val a dir que precisament a Hus es deu el sistema de diacrítics palatals que vèiem l’altre dia.)

El context històric és el de transició de la baixa edat mitjana a l’alta modernitat, en el tombant dels segles XIV i XV. Per tot Europa, i a Catalunya no va ser diferent, hi va haver una confluència de moltes crisis: la pesta va delmar la població i va deixar la noblesa terratinent sense braços al camp. Mentrestant a les ciutats, la burgesia comercial incipient defensava els seus interessos, contraris tant a la pressió fiscal dels reis com a l’asfíxia de les regulacions feudals.

A Praga hi va haver un element local de diferència etnolingüística: la Ciutat Vella estava poblada per mercaders de parla alemanya, mentre que a la Ciutat Nova s’hi havia anat establint una menestralia més petita però més abundant, i predominantment de parla txeca. Mentrestant l’església catòlica era fantàsticament corrupta. A Europa hi va arribar a haver fins a tres Papes, i el comportament dels capellans arribava a extrems infames de corrupció i venalitat.

Sobre aquest caldo de cultiu (crisi econòmica, divisió etnolingüística, corrupció de l’església) la prèdica reformista de Jan Hus va es va escampar com un incendi en un camp de blat madur. Primer a la universitat de Praga. Després per les ciutats i els pobles del regne. No va ser ni el primer ni l’últim: va recollir l’obra d’altres crítics de l’església i es va avançar cent anys a Luter.

Traduir la Bíblia al txec era necessari per dur la paraula de Déu directament al poble, sense intermediaris. Però hi havia més idees trencadores: quan proposava, per exemple, l’eliminació dels béns terrenals de l’església, que era propietària d’una gran quantitat de terres, la petita noblesa txeca es va sumar al projecte amb entusiasme perquè va veure la possibilitat de quedar-se amb aquelles terres.

Jan Hus a la foguera, en la crònica de Spiezer (1485)

Jan Hus a la foguera, en la crònica de Spiezer (1485)

La prèdica reformista radical va dur Jan Hus a la foguera. Això va provocar una revolta a Bohèmia i l’inici d’uns anys de guerres. Però va saltar la sorpresa: el poble, entrenat per la petita noblesa, amb armes agrícoles modificades, va derrotar successives croades enviades per l’emperador. Els cavallers aristòcrates amb pesades armadures van ser exterminats per hordes de pagesos furiosos.

El barri praguès de “Žižkov” deu el nom a Jan Žižka, un cabdill militar que va derrotar els invasors allí mateix, al turó on hi ha un parc, un museu militar i una enorme estàtua eqüestre visible des de tota la ciutat, i que ha generat un acudit: “¿què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” (La resposta, al final)

Quan van derrotar els exèrcits beneïts pel Papa els “bohemis” de l’època es van guanyar una mala fama terrible. Qui sap si un dels significats de la paraula (“…que mena una vida precària i desordenada, deslligat de les convencions socials”) no ve d’aleshores. Els hussites només van perdre quan es van barallar entre ells. Els pragmàtics moderats van acabar derrotant els fonamentalistes, i les guerres es van acabar de pura extenuació.

Hussites en acció (foto: weaponsandwarfare.files.wordpress.com)

Hussites en acció (foto: weaponsandwarfare.files.wordpress.com)

El moviment husita ha estat vist diferentment al llarg de la història. Durant la Primera República es va intentar enllaçar-hi fent una religió “nacional” txecoslovaca a la manera anglesa, un protestantisme autòcton, que permetia per exemple el sacerdoci femení i recuperava símbols com el calze. Queden les esglésies, els edificis, però actualment és irrellevant, els txecs són una de les nacions més atees del món.

De forma prou previsible el règim comunista es va apropiar de l’hussitisme com la primera revolta popular. Va promoure superproduccions de cinema històric que vistes avui tenen l’encant decadent i retro del cinema en technicolor dels anys cinquanta.

La historiografia moderna ha recuperat una visió més equilibrada, amb els aspectes menys afalagadors, com els nivells a què es va arribar de destrucció, mort i fanatisme religiós. L’hussitisme és vist modernament com una revolta popular contra les elits, una de les primeres manifestacions d’una ancestral vena plebea en el poble txec, que es va repetint al llarg de la història.

Jan Žižka (foto: prague.eu)
Jan Žižka (foto: prague.eu)

(Resposta a l’endevinalla “Què té quatre potes, tres ulls i dues cues?” El monument a Žižka. Les potes les posa el cavall, els ulls són els del cavall i el que li va quedar a l’home després de perdre’n un en la batalla. Les cues són la del cavall més la del guerrer, i no costa endevinar què vol dir “cua” en txec col·loquial.)

El segle del rei Carles

Carles IV

Carles IV

El pont “de Carles”, un monument icònic de la ciutat, es diu així des del segle XIX, com un homenatge del nacionalisme txec al rei del segle XIV que el va construir. Enguany se celebra el setè centenari del naixement. Se’l considera un pare de la pàtria: la seva obra encara perdura en la ciutat d’avui.

A ell es deu, entre moltes altres coses, la fundació de la Universitat Carolina que du el seu nom. Va ser la primera a Europa Central, com diu a totes les guies txeques, i la que en feia trenta-i-tantes a Europa, com no diu a cap guia txeca. Carles va ampliar el Castell i va començar la construcció de la Catedral, perquè va elevar la ciutat a la condició d’arquebisbat.

Però sobretot Carles va ser el més gran promotor immobiliari de la història de Praga. Va fer noves muralles i va urbanitzar la riba dreta en el que avui és el barri de Ciutat Nova. L’aspecte actual del barri va anar quedant fixat en els cent anys anteriors a la segona guerra mundial. Però les vies principals i les esglésies són d’origen medieval, igual que les places principals, que són els antics mercats. La més cèntrica, l’avinguda Venceslau, va ser el mercat de cavalls.

El caràcter visionari, l’ambició i l’empenta del rei Carles van ser extraordinaris. Però tot el que va fer obeïa a la voluntat de fer-se proclamar emperador del Sacre Imperio Romanogermànic i convertir Praga en la capital, cosa que va aconseguir el 1355. L’imperi era una confederació d’Estats o regnes, on cadascun era plenament autònom, però un dels sobirans era elevat a emperador i els altres se li subordinaven.

Carles va deixar Praga com una gran metròpolis al centre d’Europa, plenament integrada en els circuits europeus del comerç i la circulació d’idees, com el “cap i casal” d’un regne estable i pròsper. Poc després de la seva mort, el 1378, va arribar la pesta que ja havia arrasat Europa, i les coses van començar a anar malament. Per exemple la Catedral, començada amb tanta pompa, va estar inacabada fins al segle XX.

Avui el bon rei Carles té una estàtua a la placeta de la riba dreta, a l’entrada del pont que porta el seu nom. És un retrat idealitzat, tal com ha sortit en incomptables llibres i pel·lícules, no solament per a nens. En la imaginació popular és el rei alt, fort i virtuós dels contes de fades.

“Jo confesso” en txec i el diccionari txec-català: entrevista a Jan Schejbal

 

foto: llull.cat

Jan Schejbal acaba de publicar la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.

(Al final de l’entrevista trobeu una relació de les traduccions i els treballs de Jan Schejbal.)

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

Com ha anat el procés de traduir?

Hi he dedicat un any de treball, compara-ho amb els vuit anys que diu l’autor que li va costar escriure-la. Amb el Jaume Cabré ens coneixem des del 1992, jo vaig llegir tots els seus llibres, i traduir Jo confesso va ser una feina molt agradable, fins al punt que li vaig escriure que la seva novel·la es traduïa per ella mateixa, perquè ell és enormement generós i atent i estava sempre a la meva disposició per a qualsevol consulta –però és així amb tots els seus traductors.

També se sap que treballes en un diccionari de txec-català. Com està el projecte?

És el resultat d’una vida de traduccions. Cada traductor es fa el seu diccionari, en principi com una eina d’estudi i treball. Jo vaig començar des del primer dia omplint fitxes amb bolígraf i arxivant-les en capses de sabates. Un ajut del govern d’Andorra va donar un impuls decisiu per convertir els materials en un diccionari, més aviat, en dos diccionaris, txec-català i català-txec. Ja hi trigo molt i conec les expectatives de totes les parts interessades, sobretot dels seus futurs usuaris, tant els estudiants com els traductors. Així que ara concentro totes les forces per ultimar els dos volums. Em mantinc optimista i espero que a la primavera d’aquest any ja podré ser més concret.

Parlem del teu principi. D’on surts?

Vaig néixer a Jičín, a Bohèmia Oriental. El meu pare era sastre, oriünd d’un llogarret petit a uns 80 km al sud-est d’allí que després de l’aprenentatge treballà a Viena i a Praga. Va ser una persona culta, parlava unes quantes llengües i tenia una biblioteca envejable. Tots els seus avantpassats van ser pagesos, potser néts dels néts dels colons alemanys que al segle XII poblaren aquells racons selvàtics. Segons el cens dels súbdits del 1651 ja eren bons txecs i catòlics. El meu cognom vol dir “s’inclinava”, tanmateix pot tenir l’origen alemany. El substrat alemany en el poble txec és ancestral, com també un esperit pragmàtic que jo veig com una herència jueva. M’he dedicat a la genealogia de la meva família. He arribat fins al segle XVII, però no hi puc seguir més enllà perquè els registres parroquials de naixements, matrimonis i òbits no comencen sinó després de la Guerra dels Trenta Anys.

D’on ve la vocació lingüística?

Potser els gens del meu pare i també l’admiració que hi sentia. Recordo un moment clau. El pare ja no vivia i l’home de la meva germana va aparèixer amb un manual d’espanyol, i em va interessar. Vaig començar a estudiar de forma autodidacta, i vaig començar a mantenir correspondència amb espanyols. Estem parlant de mitjans del anys cinquanta.

En plena dictadura d’esquerra vostra i de dreta nostra es podia fer?

Sí, i també amb Amèrica Llatina. Vaig estudiar formació professional relacionada amb el paper, i quan vaig acabar l’any 60 em van enviar a una fàbrica de paper a Praga perquè anava així, l’Estat t’assignava un lloc de treball, i tu l’acceptaves. Vaig viure a Vinohrady, amb un oncle, prop d’un hotel on s’allotjaven membres de la Unió Mundial d’Estudiants. Em vaig fer amic de cubans i colombians que feien estades d’estudis, els ensenyava la ciutat i tot això. Encara no estava orientat a les humanitats, perquè volia entrar a la facultat d’econòmiques i fer comerç exterior.

Això era molt difícil, perquè era un lloc que permetia relacionar-se amb l’estranger, fer diners i tocar divises, i se’l reservava l’elit del règim.

Efectivament. El que vaig decidir estudiar, al final, va ser una combinació d’espanyol i arts plàstiques a la facultat de filosofia. Recordo que érem sis, i recordo la professora Diana Moix, filla de Josep Moix, comunista català exiliat a Praga, exministre de la República i exalcalde de Sabadell.

Era aquella petita comunitat d’exiliats comunistes catalans i espanyols de què parla Teresa Pàmies a Testament a Praga.

Sí. La Diana Moix ens ensenyava fonètica de l’espanyol, i com que era catalana la vam convèncer perquè ens donés les primeres nocions de català.

La cultura catalana a Txèquia sol ser un “descobriment” de la gent que fa estudis hispànics. A tu, exactament, què t’hi va portar?

Mentre estudiava em va cridar l’atenció la pintura catalana, des del Mestre de Sant Climent fins a Antoni Tàpies. Per saber més d’aquella cultura em vaig preguntar com seria la literatura. Com que no havia traduccions no hi va haver més remei que aprendre l’idioma, i aquí va ser on va intervenir la professora Moix al principi, i després vaig ser autodidacta. Durant el servei militar em vaig dedicar al català. Davant la perspectiva d’un avorriment interminable, d’estar un any esperant Godot en uniforme, em vaig dedicar a parlar amb el magnetòfon, conjugar verbs i aprendre vocabulari.

Què vas fer en acabar el estudis?

Entre 1966 i 1974 vaig treballar al departament de relacions exteriors del Ministeri de Cultura, vaig estar en contacte amb escriptors estrangers i traductors i ja vaig veure que tot aquell món era molt més interessant que la política i el funcionariat.

Dins d’aquells anys hi ha la invasió de 1968 i la supressió violenta de la Primavera de Praga. La repressió que va seguir va afectar molt la gent de la cultura. Com ho vas viure?

Sí, no m’agrada parlar de tot allò, però efectivament, l’atmosfera va anar empitjorant, i per a molts l’editorial Odeon va ser un cert refugi, una illa de llibertat, basada en la cultura literària. Hi vaig trobar un col·lectiu formidable, tots especialistes de primera categoria, cadascú volia oferir les millors mostres literàries del seu domini lingüístic. I a més, gent represaliada, que no podia publicar, hi va trobar una forma de treballar i guanyar-se la vida fent treballs editorials i signant amb pseudònims. Hi vaig treballar des del 74 fins a principis del any 90 perquè després de la “revolució de vellut” em volien novament al Ministeri de Cultura, aquesta vegada com a secretari del viceministre.

L’editorial Odeon era una empresa pública dedicada a editar sistemàticament literatura de tot el món. Això s’ha d’explicar una mica, perquè és inimaginable per al lector català d’avui.

Odeon era l’instrument del Ministeri de Cultura per fer arribar a la població literatura no solament de tot el món sinó de tots els temps. Rebíem revistes literàries i estàvem organitzats per idiomes i perfectament informats.

S’editava sense considerar l’economia i el Ministeri de Cultura assumia les pèrdues?

Es venien molts de llibres, es movien diners. D’un èxit es podien arribar a vendre desenes de milers exemplars, en el cas de la novel·la negra fins a cent cinquanta mil. Publicar-ne més el Ministeri no permetia, a més a més, la quantitat de paper de què podia disposar Odeon era limitada, o sigui “planificada”. El 1988 va sortir un volum de narrativa catalana amb Espriu, Calders, Rodoreda, Pedrolo i Miquel Àngel Riera i se’n van vendre trenta-tres mil exemplars.

A això no arriben, ni de lluny, la immensa majoria dels escriptors catalans d’ara.

Els redactors no ens preocupàvem de l’economia, però teníem gent fent un treball de promoció seriós, amb un club de lectors que va arribar a 250 mil membres. Com he dit es publicava novel·la negra, pensada per vendre’s molt. Era un altre món: la major part de la gent no podia viatjar a l’estranger, no hi havia tanta televisió ni tant de cine, no existia Internet. El llibre ocupava una posició dominant en la cultura, era una finestra oberta al món.

Amb tot, Odeon no va sobreviure el capitalisme i a principis dels noranta va fer fallida.

Solíem deixar les tirades a un gran distribuïdor, que va començar a endarrerir-se en els pagaments i a no pagar, fins que va fer fallida. Però en general el capitalisme i el canvi d’època van desplaçar el llibre a un lloc secundari. La gent va començar a viatjar, a fer negocis, va tenir moltes més oportunitats vitals i estímuls. Vist amb perspectiva és lògic que el llibre perdés posicions.

Com veus la indústria editorial txeca avui?

D’entrada es publica massa cosa de qualitat problemàtica, 18.379 títols l’any últimament. Els llibres solen ser cars, jo entenc que si cobres 12 mil corones (uns 445 euros) de pensió t’ho hagis de pensar molt abans de pagar 500 corones per un llibre. Però amb el preu del llibre i l’IVA dels llibres a penes hi ha diners per repartir entre el llibreter, el distribuïdor, l’editor, l’autor i les parts implicades. És molt difícil de resoldre.

Tant el cas txec com el català són dues cultures que fan mercats petits. A Catalunya hi ha conseller de cultura nou i els intel·lectuals ja li han enviat pels mitjans missatges on bàsicament li demanen diners, amb una fe desmesurada en el poder de l’Estat i de les polítiques públiques.

Sí que hi ha paral·lelismes per això que dius. Com ja t’he dit el canvi d’època ha desplaçat el llibre i el mercat és el que és. El poder pot ajudar o pot perjudicar, per exemple és lamentable que a Txèquia s’hagi retallat en les xarxes de les biblioteques municipals. Però el que es pot esperar del poder públic és limitat.

Tornem al teu treball amb la literatura catalana als anys setanta. Deies que la teníeu perfectament detectada.

Sí, gràcies a les revistes Les Lettres Françaises i Europe, que ressenyaven traduccions del català al francès i parlaven dels autors i gràcies també als meus contactes personals. Es tractava de decidir què publicar, perquè no s’havia traduït res dels dels temps de Verdaguer i Guimerà. Pensa que el 1906 Terra Baixa va tenir èxit representada normalment al Teatre Nacional, i fins a després de la guerra alguns teatres aficionats la tenien al repertori. Però bé, entre la gent que col·laborava amb Odeon hi havia un traductor que va arribar a traduir tres contes de la Rodoreda, publicats el 1969 en la revista Světová literatura (Literatura mundial). Però el projecte es va aturar perquè aquest senyor va marxar a l’exili després de la invasió russa l’any abans.

El projecte el vas heretar tu.

Sí, per aquella època, després del servei militar vaig entrar en contacte amb el món literari català i va ser una reacció en cadena: escriptors, crítics i editors es van passar la meva adreça, em van venir a veure a Praga, vaig començar a rebre llibres. No vaig saber mai qui em va subscriure a Serra d’Or i l’Avenç. En canvi fins avui estic molt agraït al senyor Lluís Carulla, que em va fer enviar cent volums de Els nostres clàssics de l’editorial Barcino, i al senyor Francesc Vallverdú, gràcies al qual vaig començar a rebre llibres d’Edicions 62. Quan vaig arribar a ser el segon editor de literatures hispàniques a Odeon no es pot dir que no estigués preparat, però encara havia de preparar-me molt més.

Com vas enfocar el treball de presentar al lector txec la literatura catalana?

Amb el temps volia crear una biblioteca catalana bàsica d’uns trenta títols, alternant el contemporani i l’antic. Després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, seguia una antologia de poesia dels segles XIV i XV i després una antologia del poeta del moment, que era Salvador Espriu. Hi havia La ben plantada d’Eugeni d’Ors i Solitud de Víctor Català, i també contemporanis com Manuel de Pedrolo i Miquel Àngel Riera. El volum de narrativa que he mencionat, amb els trenta-tres mil exemplars venuts, era part d’aquest pla.

Com es decidia què publicar? Perquè suposo que alguna instància central o devia autoritzar o com a mínim coordinar i programar.

Havies de competir amb altres col·legues, els redactors de cada idioma s’esforçaven en fer entrar obres al pla general.

Com defensaves la literatura catalana davant les grans, amb més volum de producció i una maquinària més potent, per dir-ho així?

Tot això era irrellevant, el criteri era la qualitat. Nosaltres, l’empresa, volíem fer una oferta rica i variada, això era l’objectiu, i les literatures dites “petites” o menys conegudes n’eren una part necessària.

L’època et va dur a concentrar-te en l’anomenada generació dels setanta. Quins autors et van cridar l’atenció i no dubtaries en publicar avui?

No faltarien a més de Jaume Cabré autors com Jesús Moncada o Joan Rendé, Carme Riera, Quim Monzó, entre els poetes Pere Gimferrer, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas. També inclouria un vell deute que tinc amb Pere Calders, i una sèrie d’autors més joves.

La cultura catalana celebra l’any Llull. Com veies aquest autor, els anys setanta i vuitanta?

No m’hi vaig atrevir! Tampoc tenia clar què triar. No m’agradava gens veure gent relativament ben informada lligant-lo amb l’alquímia, els seus escrits sobre la matèria són apòcrifs posteriors. El Llibre d’amic i amat és en canvi una obra autèntica. El 2004 es va reeditar una traducció de fa cent anys, com un recordatori i un homenatge al seu traductor, un intel·lectual catòlic txec.

Com veus la situació política catalana?

En la tensió d’avui veig les raons polítiques i econòmiques i les raons històriques que el lector català ja coneix, però també raons humanes. Les eleccions del 27 de setembre van ser clares, quan un matrimoni no funciona el bon costum és separar-se, i si les parts són raonables no cal fer escenes innecessàries. No serà fàcil ni ràpid, però no hi veig una altra sortida.

Reconèixer el dret a l’autoderminació i fer el referèndum són la solució civilitzada, en això estarem d’acord. Ara bé, no perjudica la causa catalana la idea del nacionalisme i les connotacions negatives que el terme té a Europa Central, per la història de la regió?

En la intel·lectualitat txeca hi ha reticències davant de la idea de “nacionalisme” perquè aquí no s’entén una cosa, que el nacionalisme català té a veure amb un patriotisme i un orgull de la pròpia nació, és el mateix significat que solia tenir en txec. El catalans no diuen “patriotisme” perquè la paraula la senten contaminada pel franquisme, però és el mateix. Aquest patriotisme català és una reacció als atacs, els insults, etcètera. No entenem els boscos de banderes quatribarrades amb el triangle blau i l’estrella blanca, com si haguéssim oblidat les aspiracions dels nostres avantpassats quan eren ciutadans austrohongaresos, o els dies plens d’emocions de l’agost de 1968 i el novembre de 1989.

Traduccions de la literatura catalana al txec

per Jan Schejbal

 A. Llibres publicats

 CABRÉ, Jaume. Přiznávám, že…[Jo confesso]. Praga: dybbuk, 2015.

CALDERS, PereZde odpočívá Nevares[Aquí descansa Nevares], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

CATALÀ, Víctor (Albert i Paradís, Caterina). Samota[Solitud]. Praga: Odeon, 1987.

DALMAU, AntoniZemě zapomnění. Po stezkách katarů[Terra d’oblit. El vell camí dels càtars]. Praga: Mladá fronta, 2001.

ESPRIU, SalvadorZachráněná slova(Paraules salvades, antologia poètica). Praga: Odeon, 1980. (Conté Cementiri de Sinera i poemes dels reculls Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Llibre de Sinera i Fragments…)

ESPRIU, SalvadorLaia[Laia], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes], Praga: Odeon, 1988.

MONZÓ, QuimPrůšvih na druhou[La magnitud de la tragèdia]. Praga: Faun, 2006.

MORELL, AntoniBoris I., král andorrský [Borís I, rei d’Andorra]. Praga: Argo, 2000.

MORELL, AntoniProtivný sníh [La neu adversa]. Praga: Argo, 2005.

ORS, Eugeni d’Ztepilá [La Ben Plantada]. Praga: Odeon, 1982.

PEDROLO, Manuel deOkna se otvírají do noci [Les finestres s’obren de nit[, dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RIERA, Miquel ÀngelAž nastane ticho [L’endemà de mai]. Praga: Odeon, 1983.

RIERA, Miquel ÀngelAndreu Milà [Andreu Milà], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RODOREDA, MercèDiamantové náměstí [La plaça del Diamant]. Praga: Odeon, 1973.

RODOREDA, MercèAloma [Aloma], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

VERŠE LÁSKY A LOUČENÍ. (Versos d’amor i de comiat. Antologia de la poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. Praga: Odeon, 1976. Conté poemes d’anònims, de Joan Basset, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Perot Joan, Constança de Mallorca, Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume March, Guerau de Maçanet, Gilabert de Pròixita, Pere de Queralt, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi i Pere Torroella.)

 B. Traduccions publicades a les revistes literàries Plav i Světová literatura

 ALONSO, Vicent. Měsíční běl / Blanc de lluna (bilingüe). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 43-45.

ANÒNIM. Curial a Guelfa [Curial e Güelfa, fragment]. Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 11- 15.

BARTRA, Agustí. La tercera elegia [Ecce homo, fragment]. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 63-65.

BARTRA, Agustí. Kristus s 200 000 pažemi [Crist de 200.000 braços, fragment]. Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 35-38.

BROSSA, Joan. Nocturnàlia; La pàtria equivocada. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 68-70.

CALDERS, Pere. El desert; La ratlla i el desig; Un reportatge de l’esbós de la mort. Světová literatura 1970, any XV, núm. 2, pp. 60-76.

ESPRIU, Salvador. A la vora del mar; Díptic dels vivents; Assaig de càntic en el temple. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 66-67.

ESPRIU, Salvador. Letizia. Světová literatura 1973, any, XVIII, núm. 3, pp. 25-33.

FERRATER, Gabriel. In memòriam (fragment); Cambra de la tardorSvětová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 70-72.

FOIX, J. V. És quan dorm que hi veig clar; Vaig arribar en aquell poble… Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 59-60.

MARCH, Ausiàs. Poemes I, III, XI, XXIII, XXVIII, XXIX, XLVI, LXXXII, CI. Plav 2015, any XI, núm. 2, pp. 25-29.

MARTORELL, Joanot i GALBA, Martí Joan de.Tirant Bílý (Tirant lo Blanc, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 16-20.

MOIX, TerenciPastitx d’estiu [de Torre dels vicis capitals]. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 40-43.

MONCADA, Jesús. Potahová stezka (Camí de sirga, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 21-25.

PERUCHO, Joan. El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz. Plav 2014, any X, núm. 9, pp. 30-32.

PORCEL, Baltasar. Una gran senyora; Alexandre, realment el Magne.Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 36-40.

RENDÉ, Joan. Molt distingida senyora Cecília (de Consultori sentimental de Cecília Babiloni). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 26-27.

QUART, Pere. Noe; Vacances pagades. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 61- 62.

RODOREDA, Mercè. Rozbité zrcadlo (Mirall trencat, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 39-43.

ROIG, Montserrat. En Jordi Soteres reclama l’ajut de Macisme(de Molta roba i poc sabó…). Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 44-48.

SALES, Joan. Nejistá sláva(Incerta glòria, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 28-32.

SARSANEDAS, Jordi. La proesa de Riter Hans von Altenberg. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 34-36.

VALLVERDÚ, Francesc. Jurament; Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos(de Cada paraula, un vidre). Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 73-74.

VILLALONGA, Llorenç. Charlus a Bearn. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 14-24.

 C. Col·laboracions sobre la literatura catalana a les enciclopèdies

Encyklopédia literárnych diel (Enciclopèdia de les obres literàries). Bratislava: Obzor, 1989.

SLOVNÍK SVĚTOVÝCH LITERÁRNÍCH DĚL1-2 (Diccionari de les obres de la literatura universal). Praga: Odeon, 1987.

SLOVNÍK SPISOVATELŮ ŠPANĚLSKA A PORTUGALSKA(Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal: 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana). Praga: Libri, 1999.

A part això, estudis sobre les obres traduïdes, publicats com a pròlegs o epílegs dins els llibres esmentats a l’apartat A, estudis i comentaris a les revistes literàries, conferències i xerrades a les universitats txeques i catalanes, biblioteques públiques, etc.

Els cognoms txecs són molt interessants

Per exemple, el “Rakosnik”  de l’esposa del president Mas és aquest simpàtic ocellet, en català “boscarla de canyar” segons la Wikipedia. Els seus avantpassats figura que eren austríacs, però els avantpassats dels avantpassats devien ser txecs, com milers d’emigrants pobres que venien de Bohèmia, Moràvia i tots els racons de l’Imperi Àustrohongarès a buscar fortuna a la capital. 

Un munt d’ocells i animals estan als cognoms txecs: Vrabec (Pardal), Skřivan (Alosa), Holub (Colom). També Zajíc (Llebre) o Žába (Granota).  Uns altres són atributs físics de persones, com Tlustý (Gras) o Krásný (Guapo). La majoria però vénen d’oficis ancestrals: Truhlář (Fuster), Krejčí (Sastre), Kovář (Ferrer), Řezník (Carnisser), Kolář (Fabricant de rodes).

Els cognoms van començar oficialment el 1786, quan l’emperador Josep I va obligar els súbdits a adoptar-ne un i passar-lo a la descendència. Poc abans el mateix emperador havia abolit la servitud. Els pagesos pobres van deixar d’estar lligats a la terra i van poder anar a la ciutat a convertir-se en els primers proletaris. Eren els inicis del modern Estat burocràtic i calia que cada persona fos única i identificable.

Amb el creixement de les ciutats els cognoms basats en oficis van ser massa freqüents, de manera que en van començar sortir els basats en eines o productes dels oficis: el Kladivo (Martell) de fusters i mecànics, la Jehla (Agulla) dels sastre, el Rohlík (Panet) o Vomáčka (Salsa) dels cuiners, etc, i molt més: van sortir cognoms basats en quasi qualsevol objecte de la vida quotidiana, com ara peces de vestir, com Kabát (Abric) o Kalhoty (Pantalons).

Però els cognoms txecs més únics i fantàstics són els que es basen en verbs. Entre aquests és bastant comú “Vyskočil”, que vol dir “va saltar”. D’on va saltar, el primer “Vyskočil”. De la finestra de la seva amant, quan va aparèixer el marit? De la finestra de la taverna, en una baralla?

Igualment podem fer volar la imaginació amb “Nesnídal” (“No va esmorzar”), “Netušil” (“No va sospitar res”), “Nejezchleba” (“No mengis pa”) o el millor de tots, “Skočdopole” (“Salta al camp”). L’humor, la inventiva i la imaginació d’aquests cognoms són una cosa bastant única. Els cognoms són una distracció assegurada i un bon lloc on aprendre vocabulari i idiosincràsia txeca.