Arxiu de la categoria: literatura

Literatura espanyola a Respekt

El setmanari Respekt és un dels més importants i respectats del país. Forma part d’un grup de comunicació propietat de Zdeněk Bakala, un oligarca txec (wikipedia en francès, alemany). Els milionaris no compren mitjans per diners sinó per prestigi, influència i també vanitat, per què no.

Bakala, d’acord amb el patró neoliberal, ha fet els diners en el sector energètic, és a dir a partir de masses de clients captius i gràcies a una regulació estatal favorable.

Els periodistes i intel·lectuals entorn del setmanari Respekt són del millor que dóna de sí la cultura txeca, la revista està molt ben feta i reflecteix bé la vida del país. Obviant l’angunieta que fa la manera com no parlen mai dels negocis de l’amo, és una revista digna.

Tradicionalment, Respekt fa un número doble a finals de juny i finals de desembre, per Nadal, i la setmana següent no surt. El número és doble perquè té un suplement de literatura, amb ficció i poesia i il·lustracions originals.

En el número d’aquest estiu hi ha un suplement literari dedicat a la literatura espanyola estrictament contemporània, amb textos de Rikardo Arregi, Pilar Adón, Carlos Be, Pablo García Casado, Miren Agur Meabe, Lorenzo Silva, Rosa Ribas, Alfonso Zapico i Ernesto Pérez Zúñiga, amb il·lustracions de Jorge González. Hi ha una entrevista a Jesús Ruiz Mantilla, feta per l’escriptora i hispanista txeca Markéta Pilátová.

El suplement literari de Respekt és totalment admirable i que jo sàpiga és inimaginable en un setmanari d’informació general a Espanya o Catalunya.

“Jo confesso” en txec i el diccionari txec-català: entrevista a Jan Schejbal

 

foto: llull.cat

Jan Schejbal acaba de publicar la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.

(Al final de l’entrevista trobeu una relació de les traduccions i els treballs de Jan Schejbal.)

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

Com ha anat el procés de traduir?

Hi he dedicat un any de treball, compara-ho amb els vuit anys que diu l’autor que li va costar escriure-la. Amb el Jaume Cabré ens coneixem des del 1992, jo vaig llegir tots els seus llibres, i traduir Jo confesso va ser una feina molt agradable, fins al punt que li vaig escriure que la seva novel·la es traduïa per ella mateixa, perquè ell és enormement generós i atent i estava sempre a la meva disposició per a qualsevol consulta –però és així amb tots els seus traductors.

També se sap que treballes en un diccionari de txec-català. Com està el projecte?

És el resultat d’una vida de traduccions. Cada traductor es fa el seu diccionari, en principi com una eina d’estudi i treball. Jo vaig començar des del primer dia omplint fitxes amb bolígraf i arxivant-les en capses de sabates. Un ajut del govern d’Andorra va donar un impuls decisiu per convertir els materials en un diccionari, més aviat, en dos diccionaris, txec-català i català-txec. Ja hi trigo molt i conec les expectatives de totes les parts interessades, sobretot dels seus futurs usuaris, tant els estudiants com els traductors. Així que ara concentro totes les forces per ultimar els dos volums. Em mantinc optimista i espero que a la primavera d’aquest any ja podré ser més concret.

Parlem del teu principi. D’on surts?

Vaig néixer a Jičín, a Bohèmia Oriental. El meu pare era sastre, oriünd d’un llogarret petit a uns 80 km al sud-est d’allí que després de l’aprenentatge treballà a Viena i a Praga. Va ser una persona culta, parlava unes quantes llengües i tenia una biblioteca envejable. Tots els seus avantpassats van ser pagesos, potser néts dels néts dels colons alemanys que al segle XII poblaren aquells racons selvàtics. Segons el cens dels súbdits del 1651 ja eren bons txecs i catòlics. El meu cognom vol dir “s’inclinava”, tanmateix pot tenir l’origen alemany. El substrat alemany en el poble txec és ancestral, com també un esperit pragmàtic que jo veig com una herència jueva. M’he dedicat a la genealogia de la meva família. He arribat fins al segle XVII, però no hi puc seguir més enllà perquè els registres parroquials de naixements, matrimonis i òbits no comencen sinó després de la Guerra dels Trenta Anys.

D’on ve la vocació lingüística?

Potser els gens del meu pare i també l’admiració que hi sentia. Recordo un moment clau. El pare ja no vivia i l’home de la meva germana va aparèixer amb un manual d’espanyol, i em va interessar. Vaig començar a estudiar de forma autodidacta, i vaig començar a mantenir correspondència amb espanyols. Estem parlant de mitjans del anys cinquanta.

En plena dictadura d’esquerra vostra i de dreta nostra es podia fer?

Sí, i també amb Amèrica Llatina. Vaig estudiar formació professional relacionada amb el paper, i quan vaig acabar l’any 60 em van enviar a una fàbrica de paper a Praga perquè anava així, l’Estat t’assignava un lloc de treball, i tu l’acceptaves. Vaig viure a Vinohrady, amb un oncle, prop d’un hotel on s’allotjaven membres de la Unió Mundial d’Estudiants. Em vaig fer amic de cubans i colombians que feien estades d’estudis, els ensenyava la ciutat i tot això. Encara no estava orientat a les humanitats, perquè volia entrar a la facultat d’econòmiques i fer comerç exterior.

Això era molt difícil, perquè era un lloc que permetia relacionar-se amb l’estranger, fer diners i tocar divises, i se’l reservava l’elit del règim.

Efectivament. El que vaig decidir estudiar, al final, va ser una combinació d’espanyol i arts plàstiques a la facultat de filosofia. Recordo que érem sis, i recordo la professora Diana Moix, filla de Josep Moix, comunista català exiliat a Praga, exministre de la República i exalcalde de Sabadell.

Era aquella petita comunitat d’exiliats comunistes catalans i espanyols de què parla Teresa Pàmies a Testament a Praga.

Sí. La Diana Moix ens ensenyava fonètica de l’espanyol, i com que era catalana la vam convèncer perquè ens donés les primeres nocions de català.

La cultura catalana a Txèquia sol ser un “descobriment” de la gent que fa estudis hispànics. A tu, exactament, què t’hi va portar?

Mentre estudiava em va cridar l’atenció la pintura catalana, des del Mestre de Sant Climent fins a Antoni Tàpies. Per saber més d’aquella cultura em vaig preguntar com seria la literatura. Com que no havia traduccions no hi va haver més remei que aprendre l’idioma, i aquí va ser on va intervenir la professora Moix al principi, i després vaig ser autodidacta. Durant el servei militar em vaig dedicar al català. Davant la perspectiva d’un avorriment interminable, d’estar un any esperant Godot en uniforme, em vaig dedicar a parlar amb el magnetòfon, conjugar verbs i aprendre vocabulari.

Què vas fer en acabar el estudis?

Entre 1966 i 1974 vaig treballar al departament de relacions exteriors del Ministeri de Cultura, vaig estar en contacte amb escriptors estrangers i traductors i ja vaig veure que tot aquell món era molt més interessant que la política i el funcionariat.

Dins d’aquells anys hi ha la invasió de 1968 i la supressió violenta de la Primavera de Praga. La repressió que va seguir va afectar molt la gent de la cultura. Com ho vas viure?

Sí, no m’agrada parlar de tot allò, però efectivament, l’atmosfera va anar empitjorant, i per a molts l’editorial Odeon va ser un cert refugi, una illa de llibertat, basada en la cultura literària. Hi vaig trobar un col·lectiu formidable, tots especialistes de primera categoria, cadascú volia oferir les millors mostres literàries del seu domini lingüístic. I a més, gent represaliada, que no podia publicar, hi va trobar una forma de treballar i guanyar-se la vida fent treballs editorials i signant amb pseudònims. Hi vaig treballar des del 74 fins a principis del any 90 perquè després de la “revolució de vellut” em volien novament al Ministeri de Cultura, aquesta vegada com a secretari del viceministre.

L’editorial Odeon era una empresa pública dedicada a editar sistemàticament literatura de tot el món. Això s’ha d’explicar una mica, perquè és inimaginable per al lector català d’avui.

Odeon era l’instrument del Ministeri de Cultura per fer arribar a la població literatura no solament de tot el món sinó de tots els temps. Rebíem revistes literàries i estàvem organitzats per idiomes i perfectament informats.

S’editava sense considerar l’economia i el Ministeri de Cultura assumia les pèrdues?

Es venien molts de llibres, es movien diners. D’un èxit es podien arribar a vendre desenes de milers exemplars, en el cas de la novel·la negra fins a cent cinquanta mil. Publicar-ne més el Ministeri no permetia, a més a més, la quantitat de paper de què podia disposar Odeon era limitada, o sigui “planificada”. El 1988 va sortir un volum de narrativa catalana amb Espriu, Calders, Rodoreda, Pedrolo i Miquel Àngel Riera i se’n van vendre trenta-tres mil exemplars.

A això no arriben, ni de lluny, la immensa majoria dels escriptors catalans d’ara.

Els redactors no ens preocupàvem de l’economia, però teníem gent fent un treball de promoció seriós, amb un club de lectors que va arribar a 250 mil membres. Com he dit es publicava novel·la negra, pensada per vendre’s molt. Era un altre món: la major part de la gent no podia viatjar a l’estranger, no hi havia tanta televisió ni tant de cine, no existia Internet. El llibre ocupava una posició dominant en la cultura, era una finestra oberta al món.

Amb tot, Odeon no va sobreviure el capitalisme i a principis dels noranta va fer fallida.

Solíem deixar les tirades a un gran distribuïdor, que va començar a endarrerir-se en els pagaments i a no pagar, fins que va fer fallida. Però en general el capitalisme i el canvi d’època van desplaçar el llibre a un lloc secundari. La gent va començar a viatjar, a fer negocis, va tenir moltes més oportunitats vitals i estímuls. Vist amb perspectiva és lògic que el llibre perdés posicions.

Com veus la indústria editorial txeca avui?

D’entrada es publica massa cosa de qualitat problemàtica, 18.379 títols l’any últimament. Els llibres solen ser cars, jo entenc que si cobres 12 mil corones (uns 445 euros) de pensió t’ho hagis de pensar molt abans de pagar 500 corones per un llibre. Però amb el preu del llibre i l’IVA dels llibres a penes hi ha diners per repartir entre el llibreter, el distribuïdor, l’editor, l’autor i les parts implicades. És molt difícil de resoldre.

Tant el cas txec com el català són dues cultures que fan mercats petits. A Catalunya hi ha conseller de cultura nou i els intel·lectuals ja li han enviat pels mitjans missatges on bàsicament li demanen diners, amb una fe desmesurada en el poder de l’Estat i de les polítiques públiques.

Sí que hi ha paral·lelismes per això que dius. Com ja t’he dit el canvi d’època ha desplaçat el llibre i el mercat és el que és. El poder pot ajudar o pot perjudicar, per exemple és lamentable que a Txèquia s’hagi retallat en les xarxes de les biblioteques municipals. Però el que es pot esperar del poder públic és limitat.

Tornem al teu treball amb la literatura catalana als anys setanta. Deies que la teníeu perfectament detectada.

Sí, gràcies a les revistes Les Lettres Françaises i Europe, que ressenyaven traduccions del català al francès i parlaven dels autors i gràcies també als meus contactes personals. Es tractava de decidir què publicar, perquè no s’havia traduït res dels dels temps de Verdaguer i Guimerà. Pensa que el 1906 Terra Baixa va tenir èxit representada normalment al Teatre Nacional, i fins a després de la guerra alguns teatres aficionats la tenien al repertori. Però bé, entre la gent que col·laborava amb Odeon hi havia un traductor que va arribar a traduir tres contes de la Rodoreda, publicats el 1969 en la revista Světová literatura (Literatura mundial). Però el projecte es va aturar perquè aquest senyor va marxar a l’exili després de la invasió russa l’any abans.

El projecte el vas heretar tu.

Sí, per aquella època, després del servei militar vaig entrar en contacte amb el món literari català i va ser una reacció en cadena: escriptors, crítics i editors es van passar la meva adreça, em van venir a veure a Praga, vaig començar a rebre llibres. No vaig saber mai qui em va subscriure a Serra d’Or i l’Avenç. En canvi fins avui estic molt agraït al senyor Lluís Carulla, que em va fer enviar cent volums de Els nostres clàssics de l’editorial Barcino, i al senyor Francesc Vallverdú, gràcies al qual vaig començar a rebre llibres d’Edicions 62. Quan vaig arribar a ser el segon editor de literatures hispàniques a Odeon no es pot dir que no estigués preparat, però encara havia de preparar-me molt més.

Com vas enfocar el treball de presentar al lector txec la literatura catalana?

Amb el temps volia crear una biblioteca catalana bàsica d’uns trenta títols, alternant el contemporani i l’antic. Després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, seguia una antologia de poesia dels segles XIV i XV i després una antologia del poeta del moment, que era Salvador Espriu. Hi havia La ben plantada d’Eugeni d’Ors i Solitud de Víctor Català, i també contemporanis com Manuel de Pedrolo i Miquel Àngel Riera. El volum de narrativa que he mencionat, amb els trenta-tres mil exemplars venuts, era part d’aquest pla.

Com es decidia què publicar? Perquè suposo que alguna instància central o devia autoritzar o com a mínim coordinar i programar.

Havies de competir amb altres col·legues, els redactors de cada idioma s’esforçaven en fer entrar obres al pla general.

Com defensaves la literatura catalana davant les grans, amb més volum de producció i una maquinària més potent, per dir-ho així?

Tot això era irrellevant, el criteri era la qualitat. Nosaltres, l’empresa, volíem fer una oferta rica i variada, això era l’objectiu, i les literatures dites “petites” o menys conegudes n’eren una part necessària.

L’època et va dur a concentrar-te en l’anomenada generació dels setanta. Quins autors et van cridar l’atenció i no dubtaries en publicar avui?

No faltarien a més de Jaume Cabré autors com Jesús Moncada o Joan Rendé, Carme Riera, Quim Monzó, entre els poetes Pere Gimferrer, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas. També inclouria un vell deute que tinc amb Pere Calders, i una sèrie d’autors més joves.

La cultura catalana celebra l’any Llull. Com veies aquest autor, els anys setanta i vuitanta?

No m’hi vaig atrevir! Tampoc tenia clar què triar. No m’agradava gens veure gent relativament ben informada lligant-lo amb l’alquímia, els seus escrits sobre la matèria són apòcrifs posteriors. El Llibre d’amic i amat és en canvi una obra autèntica. El 2004 es va reeditar una traducció de fa cent anys, com un recordatori i un homenatge al seu traductor, un intel·lectual catòlic txec.

Com veus la situació política catalana?

En la tensió d’avui veig les raons polítiques i econòmiques i les raons històriques que el lector català ja coneix, però també raons humanes. Les eleccions del 27 de setembre van ser clares, quan un matrimoni no funciona el bon costum és separar-se, i si les parts són raonables no cal fer escenes innecessàries. No serà fàcil ni ràpid, però no hi veig una altra sortida.

Reconèixer el dret a l’autoderminació i fer el referèndum són la solució civilitzada, en això estarem d’acord. Ara bé, no perjudica la causa catalana la idea del nacionalisme i les connotacions negatives que el terme té a Europa Central, per la història de la regió?

En la intel·lectualitat txeca hi ha reticències davant de la idea de “nacionalisme” perquè aquí no s’entén una cosa, que el nacionalisme català té a veure amb un patriotisme i un orgull de la pròpia nació, és el mateix significat que solia tenir en txec. El catalans no diuen “patriotisme” perquè la paraula la senten contaminada pel franquisme, però és el mateix. Aquest patriotisme català és una reacció als atacs, els insults, etcètera. No entenem els boscos de banderes quatribarrades amb el triangle blau i l’estrella blanca, com si haguéssim oblidat les aspiracions dels nostres avantpassats quan eren ciutadans austrohongaresos, o els dies plens d’emocions de l’agost de 1968 i el novembre de 1989.

Traduccions de la literatura catalana al txec

per Jan Schejbal

 A. Llibres publicats

 CABRÉ, Jaume. Přiznávám, že…[Jo confesso]. Praga: dybbuk, 2015.

CALDERS, PereZde odpočívá Nevares[Aquí descansa Nevares], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

CATALÀ, Víctor (Albert i Paradís, Caterina). Samota[Solitud]. Praga: Odeon, 1987.

DALMAU, AntoniZemě zapomnění. Po stezkách katarů[Terra d’oblit. El vell camí dels càtars]. Praga: Mladá fronta, 2001.

ESPRIU, SalvadorZachráněná slova(Paraules salvades, antologia poètica). Praga: Odeon, 1980. (Conté Cementiri de Sinera i poemes dels reculls Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Llibre de Sinera i Fragments…)

ESPRIU, SalvadorLaia[Laia], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes], Praga: Odeon, 1988.

MONZÓ, QuimPrůšvih na druhou[La magnitud de la tragèdia]. Praga: Faun, 2006.

MORELL, AntoniBoris I., král andorrský [Borís I, rei d’Andorra]. Praga: Argo, 2000.

MORELL, AntoniProtivný sníh [La neu adversa]. Praga: Argo, 2005.

ORS, Eugeni d’Ztepilá [La Ben Plantada]. Praga: Odeon, 1982.

PEDROLO, Manuel deOkna se otvírají do noci [Les finestres s’obren de nit[, dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RIERA, Miquel ÀngelAž nastane ticho [L’endemà de mai]. Praga: Odeon, 1983.

RIERA, Miquel ÀngelAndreu Milà [Andreu Milà], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

RODOREDA, MercèDiamantové náměstí [La plaça del Diamant]. Praga: Odeon, 1973.

RODOREDA, MercèAloma [Aloma], dins: Pět katalánských novel [Cinc novel·les catalanes]. Praga: Odeon, 1988.

VERŠE LÁSKY A LOUČENÍ. (Versos d’amor i de comiat. Antologia de la poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. Praga: Odeon, 1976. Conté poemes d’anònims, de Joan Basset, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Perot Joan, Constança de Mallorca, Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume March, Guerau de Maçanet, Gilabert de Pròixita, Pere de Queralt, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi i Pere Torroella.)

 B. Traduccions publicades a les revistes literàries Plav i Světová literatura

 ALONSO, Vicent. Měsíční běl / Blanc de lluna (bilingüe). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 43-45.

ANÒNIM. Curial a Guelfa [Curial e Güelfa, fragment]. Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 11- 15.

BARTRA, Agustí. La tercera elegia [Ecce homo, fragment]. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 63-65.

BARTRA, Agustí. Kristus s 200 000 pažemi [Crist de 200.000 braços, fragment]. Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 35-38.

BROSSA, Joan. Nocturnàlia; La pàtria equivocada. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 68-70.

CALDERS, Pere. El desert; La ratlla i el desig; Un reportatge de l’esbós de la mort. Světová literatura 1970, any XV, núm. 2, pp. 60-76.

ESPRIU, Salvador. A la vora del mar; Díptic dels vivents; Assaig de càntic en el temple. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 66-67.

ESPRIU, Salvador. Letizia. Světová literatura 1973, any, XVIII, núm. 3, pp. 25-33.

FERRATER, Gabriel. In memòriam (fragment); Cambra de la tardorSvětová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 70-72.

FOIX, J. V. És quan dorm que hi veig clar; Vaig arribar en aquell poble… Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 59-60.

MARCH, Ausiàs. Poemes I, III, XI, XXIII, XXVIII, XXIX, XLVI, LXXXII, CI. Plav 2015, any XI, núm. 2, pp. 25-29.

MARTORELL, Joanot i GALBA, Martí Joan de.Tirant Bílý (Tirant lo Blanc, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 16-20.

MOIX, TerenciPastitx d’estiu [de Torre dels vicis capitals]. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 40-43.

MONCADA, Jesús. Potahová stezka (Camí de sirga, fragment). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 21-25.

PERUCHO, Joan. El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz. Plav 2014, any X, núm. 9, pp. 30-32.

PORCEL, Baltasar. Una gran senyora; Alexandre, realment el Magne.Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 36-40.

RENDÉ, Joan. Molt distingida senyora Cecília (de Consultori sentimental de Cecília Babiloni). Plav 2015, any XI, núm. 10, pp. 26-27.

QUART, Pere. Noe; Vacances pagades. Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 61- 62.

RODOREDA, Mercè. Rozbité zrcadlo (Mirall trencat, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 39-43.

ROIG, Montserrat. En Jordi Soteres reclama l’ajut de Macisme(de Molta roba i poc sabó…). Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 44-48.

SALES, Joan. Nejistá sláva(Incerta glòria, fragment). Plav 2014, any X, núm. 8, pp. 28-32.

SARSANEDAS, Jordi. La proesa de Riter Hans von Altenberg. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 34-36.

VALLVERDÚ, Francesc. Jurament; Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos(de Cada paraula, un vidre). Světová literatura 1971, any XVI, núm. 4, pp. 73-74.

VILLALONGA, Llorenç. Charlus a Bearn. Světová literatura 1973, any XVIII, núm. 3, pp. 14-24.

 C. Col·laboracions sobre la literatura catalana a les enciclopèdies

Encyklopédia literárnych diel (Enciclopèdia de les obres literàries). Bratislava: Obzor, 1989.

SLOVNÍK SVĚTOVÝCH LITERÁRNÍCH DĚL1-2 (Diccionari de les obres de la literatura universal). Praga: Odeon, 1987.

SLOVNÍK SPISOVATELŮ ŠPANĚLSKA A PORTUGALSKA(Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal: 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana). Praga: Libri, 1999.

A part això, estudis sobre les obres traduïdes, publicats com a pròlegs o epílegs dins els llibres esmentats a l’apartat A, estudis i comentaris a les revistes literàries, conferències i xerrades a les universitats txeques i catalanes, biblioteques públiques, etc.

Franz Kafka, mascota turística?

Kafka va néixer i viure a Praga i avui és una mascota turística de la ciutat del tot inversemblant en aquest món que ens ha tocat viure, tan alegrement analfabet i illetrat. Hi ha un museu, però és una trampa per a turistes, amb la típica botiga plena de quincalla i merxandatge car i innecessari. En canvi hi ha una fundació dedicada a la memòria de l’escriptor i a l’herència cultural jueva, amb una llibreria molt completa. El lloc on està enterrat queda fora del centre, i el millor monument, davant d’una de les sinagogues, posa a prova de l’espectador què ha llegit, com es pot veure en la fotografia (en quin relat està inspirat?):

El coneixement de la ciutat i de la història dóna un context que no és imprescindible però sí que enriqueix el coneixement de l’escriptor, sobretot si es combina amb els seus diaris. En ells hi apareix una personalitat que segons com és poc “kafkiana”. Hi surten les seves preocupacions i obsessions, però també l’home apassionat, amic dels amics, amb dones, molt atent a la vida social i cultural del moment. 

Es va llicenciar en dret i va trobar una feina a les assegurances de salut laboral. Treballava en empreses que havien convèncer els industrials de la necessitat de comprar coses que avui donem per descomptat, com són davantals, guants i màscares. Els havia de convèncer que incrementar la seguretat era el camí per pagar menys, en comptes de falsejar estadístiques.

El lector de Kafka s’imaginarà perfectament l’estat d’ànim del jove acabat de llicenciar bregant amb industrials, homes de mitjana edat fets a si mateixos, amb la brutalitat menestrala del capitalista de primera generació.

La feina li permetia viure tranquil i escriure. Aviat la va detestar, perquè li treia temps per a escriure, però alhora quan s’havia de redactar una conferència, una memòria o un discurs se n’ocupava ell, s’esforçava escrivint i estava satisfet i orgullós del resultat. Per tant l’escriptor i el buròcrata s’alimentaven l’un a l’altre.

Juntament amb la feina, la segona gran qüestió de la vida és l’amor. A Kafka li agrada la companyia de les dones i en troba. Però com que és escriptor té un tercer pilar de l’existència, escriure: al final refusa casar-se perquè no supera la por que el compromís constant propi de la vida conjugal li impedeixi escriure.

En conclusió, la pregunta rellevant és ¿què dóna d’autèntic al turista lletraferit passar per la ciutat pensant en Kafka? La resposta curta és “molt poc”. Tret d’algunes façanes no queda ni rastre d’aquell món, però en fi, sempre es pot aprofitar per peregrinar a la tomba, recordar la seva grandesa i comprar els llibres que faltin.

La revista “Plav” dedica un número a la literatura catalana

Plav-10-2015-330

La revista de traducció literària Plav va dedicar el seu número d’octubre a la literatura catalana. Curiosament van treure l’estelada a la portada com es por veure a la imatge. Podeu llegir (en txec) l’índex i comprovar l’amplitud i l’exquisit de la tria. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, el primer entre els catalanòfils txecs (Viquipèdia, Llull), el qual acaba de publicar la traducció al txec de Jo confesso, de Jaume Cabré. També hi ha treballs de traductors joves com Vít Pokorný i Michal Brabec. Hi ha una extensa entrevista a Jan Schejbal, on es passa revista a la seva carrera i obra. Al final, preguntat per la situació política a Catalunya, diu:

Jestliže nějaké manželství nefunguje, bývá dobrým zvykem se rozejít, a pokud jsou oba partneři rozumní, obejde se to bez zbytečných scén. V případě Španělska a Katalánska to nebude snadné a nebude to hned, ale jinou cestu nevidím

(Si un matrimoni no funciona és un bon costum separar-se, i si els dos cònjuges són raonables es pot fer sense escenes innecessàries. En el cas d’Espanya i Catalunya no serà ara fàcil ni ara mateix, però no veig un altre camí.)

Es publica “Mendelssohn és a la teulada”, de Jiří Weil

weil

Solament unes poques línies per cridar l’atenció sobre el fet que es publica un llibre important, Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil, traduïda del txec per Jaume Creus. Podeu llegir la pàgina de promoció editorial de la novel·la aquí, l’opinió del traductor aquí i un article  de J.B. Culla. La novel·la és autobiogràfica: la vida de Weil té paral·lelismes amb la trajectòria de molts comunistes de primera hora, joves i idealistes, convertits en anticomunistes de primera hora ja als anys trenta a causa sobretot de la conducta criminal de Stalin. A més Jiří Weil era jueu, després de fugir dels comunistes es va trobar amb els nazis, i es va passar mitja guerra amagat a Praga per evitar anar al camp de concentració de Terezín, que avui és una atracció turística