Arxiu de la categoria: cultura

Karlovy Vary: els balnearis, el cinema i l’intangible.

La ciutat de Karlovy Vary és coneguda entre els txecs per la tradició balneària i pel Festival Internacional de Cinema.

La cultura balneària prové de les idees del segle XIX però ha perdurat, a diferència de la taxidèrmia o la frenologia. Gràcies al turisme dit “de qualitat” el balneari es manté. A Txèquia en concret, en segons quines circumstàncies la seguretat social el paga.

De manera que, amb tanta gent guanyant-hi diners, no té sentit plantejar-se cap debat sobre els beneficis del tractament balneari. Al cap i a la fi, descansar no fa cap mal, ni fer uns dies de vida regular, fent exercici moderat o passejant per jardins anglesos.

Karlovy Vary: façanes de pastitx històric en blancs i colors pastel, com immensos pastissos de casament.

En el moment de màxim esplendor al segle XIX la ciutat va ser un centre on l’aristocràcia i l’alta burgesia de mig Europa venia a prendre les aigües. En aquesta època es consolida l’aspecte del lloc, les façanes de pastitx historicista i colors pastel, com enormes pastissos de casament.

L’emperador d’Àustria va ser un de tants clients il·lustres. Va tastar la Becherovka i pronunciar unes paraules elogioses i immortals sobre el llegendari licor d’herbes amb toc final de canyella. Aquesta joia de la txequitud que és la Becherovka ve precisament de Karlovy Vary.

La Becherovka prové de Karlovy Vary. La ciutat, orgullosa, ofereix un museu temàtic al visitant.

Tot aquell antic esplendor avui és una entelèquia. Què en queda? El decorat de la ciutat, entès com un sistema de façanes, i el “Grand Hotel” Pupp. La pregunta és per què continua atraient tant aquell antic esplendor. Una pista: avui els hotels cars els rètols també estan en rus i en àrab

Hi ha una església ortodoxa i vols des de Moscou. Els russos, com totes les nacions eslaves, tenen tradició balneària. Ara bé, els àrabs rics? La proliferació de joieries i les multinacionals habituals de la moda de luxe podria ser una altra pista. El lloc també continua atraient el ric europeu: les matrícules dels porsches vermells descapotables i els ferraris són txeques, alemanyes, austríaques.

El nou ric txec, i en principi a Txèquia tot ric és nou, està molt a gust a Karlovy Vary. Per la part alta de la ciutat hi ha hotelets acollidors i restaurants sobrats tant de pretensions com de ganes de fer-ho bé, com ara el “Malé Versailles“. “Malé” vol dir “petit” en txec, però segur que passa desapercebuda als propietaris la petitesa principal, l’estretor mental tan provinciana de posar-se un referent francès al nom. En els jardins de llocs així pot fer presentacions, per exemple, la dissenyadora de moda txeca Beata Rajska.

Una altra clientela de Karlovy Vary menys adinerada són turistes dels països emergents. Vas pel carrer i veus un grup de dones turques escoltant cansadíssimes les explicacions del guia, o una família que podria ser d’algun territori asiàtic en principi no musulmà, per la fruïció amb què endrapen genoll de porc rostit, al carrer, sota el sol de juliol, en silenci, absorts en la masticació, el fill adolescent assegut amb gorra, la visera girada. Van vestits amb roba de marca, i tenen a taula estris de porcellana comprats especialment, per omplir-los d’aigua de les fonts, de suposats efectes medicinals, amb molts minerals i gust de claus rovellats.

Per on passejaven aristòcrates passeja la classe mitjana buscant vés a saber quina entelèquia.

Posem que són segments de població que als seus països fa deu minuts que han deixat de passar gana, han prosperat i ara volen consumir i conèixer “Europa”. La qüestió fascinant és què vénen a buscar, i sobretot, què entenen. Són preguntes sense resposta fàcil, dubtes que es perdran com llàgrimes en la pluja.

El festival de cinema

La primera setmana de juliol se celebra el Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. La indústria el qualifica de nivell A, com els de Cannes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià, Moscou, Montreal, Xangai i Tòquio. Fa més de cinquanta anys que va i ha passat per diverses èpoques. El mèrit de la supervivència actual correspon a l’equip dirigit per  Jiří Bartoška, un exactor txec ja veterà, molt popular i estimat entre com a mínim dues generacions de dones txeques.

L’exactor Jiří Bartoška, líder carismàtic i factòtum del Festival, geni i figura, mascle alfa, adorat com a mínim per dues generacions de dones txeques: ha passat per un càncer i continua enfotent-se de la histèria higienista que avui és de bon to (foto blesk.cz)

Els anys noranta hi va haver una època marcada per l’entusiasme d’una joventut motxillera que, amb bulímia cinèfila, s’empassava en pocs dies tantes pel·lícules com podia, s’allotjava com fos i s’alimentava de quarts de pizza. Aquest públic encara hi és. Hi ha centenars, milers de persones per la ciutat, molts dels quals passegen amb orgull la tarja de plàstic de premsa penjada al coll, que els identifica i els permet veure pel·lícules gratis.

La quantitat de pel·lícules que hi ha és impossible de veure per una persona sola, de manera que l’esgotament fa estralls, cap al migdia es comença a veure els festivalers estirats en qualsevol pam d’herba, fent la migdiada. També hi deu contribuir el fet que la vida nocturna del festival és intensa i molts deuen dormir poc.

La privatizació del carrer. La vulgaritat invasiva del màrketing. La complicitat de gent d’empresa i organitzadors i polítics municipals, o qui paga mana. En primer pla un matrimoni discret fent-se una foto de record, la viva imatge de la felicitat.

Un desenvolupament més tardà en la història del festival és la manera com les empreses l’han colonitzat. Qui paga mana, i així privatitzen el carrer, el col·lapsen, fan incomptables actuacions sinistres de màrqueting, d’una vulgaritat invasiva de l’espai públic. Sembla que la qüestió clau sigui posar una tanca vigilada per goril·les, dedicats a filtrar la gent perquè els de dins se sentin importants mentre els de fora el miren com beuen còctels pagats per patrocinadors.

Ve Uma Thurman! O com tenir l’intangible a la punta dels dits i poder-ho contar.

Tant el festival que exalta el món del cinema com el negoci balneari es basen en simulacres. D’aquí que mantingui una relació simbiòtica i es reforcin mútuament. És sinèrgia pura per qui vulgui entendre-ho: el que abans era l’emperador, avui ho pot ser una estrella de Hollywood com (per exemple) Uma Thurman, que és qui ve enguany com el “plat fort” de l’últim dia.

Ve a recollir un premi qualsevol, es farà la foto a la catifa vermella, la majoria de la gent la veurà de lluny, passant durant uns segons. Entre el públic es barrejaran motxillers cinèfils, joves i de cor pur, famílies àrabs riques de vacances al balneari i falsos periodistes enxufats per les empreses patrocinadores.

Però veure de prop de l’estrella i tenir-la a la punta dels dits, com per poder-la tocar, estarà reservat als rics i poderosos. Els caps de l’organització, els polítics, els directors de les empreses patrocinadores. Podran explicar que es van apropar a l’estrella i alguns podran dir i tot que van intercanviar dues o tres frases banals en anglès simplificat.

I was there.

Quaranta anys de la Carta 77 a Txecoslovàquia

El gener de 1977 un grup de txecoslovacs de l’oposició al règim comunista del moment va demanar al govern, a través d’un document públic, que complís amb acords als quals s’havia compromès en matèria de drets humans a la Constitució txecoslovaca de 1960, en acords de la Conferència de Helsinki de 1975 i en acords de les Nacions Unides de 1976.

El document es va anomenar Carta 77, i es va oferir a la gent l’opció d’afegir-s’hi firmant-lo. Václav Havel, el més conegut a Catalunya, o l’únic, va ser un dels promotors del text i un dels primers en signar-lo.

L’oposició va ser hàbil. No va proposar alternatives ni va fer grans proclames. Es va limitar a demanar al règim que complís amb el que signava pel món per promoure la noció que respectava els drets humans. La histèria repressiva de la reacció del règim va ser prou eloqüent: l’acció va tocar nervi.

Els signataris de la Carta 77 van patir assetjament policial, presó, invitacions a l’exili. Eren intel·lectuals i artistes joves. Václav Havel tenia 31 anys el 1977. Però també hi havia gent de la generació anterior, comunistes reformistes derrotats el 1968.

Avui els nens i nenes txecs aprenen a l’escola que la Carta 77 va salvar la dignitat del poble durant la dictadura comunista. En realitat van signar el document poc més de mil persones, menys del 0,007% de la població. La xifra demostra la terrorífica eficàcia de l’aparell repressiu en un estat policial comunista.

Al mateix temps, posa en perspectiva les dimensions de la “lluita” dels txecs contra el comunisme. Des de fora potser ho percebem amb una certa distorsió. La majoria de la població es va haver d’acomodar i va aprendre a viure amb el règim, no va tenir més remei.

De Havel es deia que salvava la “consciència” de la nació, la qual cosa és certa. Per això té aquest estatus de monument i de patrimoni nacional i dóna nom a l’aeroport de Praga.

Però també precisament per això hi ha una part important de la població txeca que el va odiar i encara avui menysprea el seu llegat, incapaços de suportar la seva autoritat moral i, en general, tot allò que els columnistes de la nostra dreta cultural anomenen “bonisme”.

Arriba el Designblok 2016

Del 27 al 31 d’octubre se celebra el Designblok, un gran festival de disseny que s’ha consolidat com una de les grans ocasions de la vida cultural i social de Praga a la tardor. Podeu seguir el programa en anglès i explorar els actes concrets.

Aquest any coincideix amb la festa nacional del 28 d’octubre, i previsiblement tots els actes estaran petats de gent.

Designblok és una cita ineludible per a qualsevol amant del disseny, esteta o esnob que es mogui per Praga. Des de la moda fins als cotxes, passant pels mobles i el material d’oficina, hi està representat tot el disseny que es fa al país.

Un blog sobre cinema txec i eslovac

Està en anglès, fet des del Regne Unit i està aturat des de febrer del 2015 després de dos anys. Feia un seguiment de notícies de cinema (festivals, projeccions) i això ja no és actual, però també informa d’edicions de DVDs i altres qüestions més permanents d’informació històrica i artística relacionada amb el cinema, o té coses com aquest racó amb tots cinemes independents de Praga ben endreçats en un punt. La llista conté els que ja coneixeu més alguna cosa que no hauríeu de passar per alt, com el Ponrepo, l’equivalent a la Filmoteca. L’enllaç del blog no funciona, però el programa de la filmoteca és ben ric i es mereix ser comprovat regularment. A la llista tampoc hi ha el Kino Pilot del barri de Vršovice, perquè és l’última incorporació, un cinema d’abans de la guerra que uns entusiastes han restaurat i tornat a engegar.

Sobre la primavera de Praga vista des del lloc dels fets.

El 21 d’agost (per tant això hauria d’haver sortit fa uns dies) és l’aniversari de la invasió soviètica de 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga. Fotografies com aquesta, del txec Josef Koudelka, són icones de la història del segle XX.

Foto: Josef Koudelka

En el relat dominant amb què els txecs s’expliquen a si mateixos qui són i d’on vénen es voldrien veure com una de les petites nacions d’Europa central, entre el món germànic i el món rus, sotmesa durant segles a imperis, ocupada repetidament. El discurs el transmet per exemple la propaganda estatal i acaba filtrant-se a les guies turístiques i a la premsa internacional. Vist “des de dins”, o des del país, es pot matisar i ampliar.

Primer de tot la de Praga no va ser ni l’única ni molt menys la més cruenta intervenció militar soviètica a Europa entre 1945 i 1989. Solament el terror militar va mantenir els països satèl·lits sota control. Alemanys orientals, hongaresos i polonesos també van rebre. ¿Per què és més conegut el final de la Primavera de Praga? El fet que hi hagi tantes fotografies excel·lents debia ajudar a fixar-lo en la memòria. Però sobretot, el 1968 va ser un any que va quedar en la memòria de tota la generació jove a Occident com un punt d’inflexió, a partir del qual l’esperit lliure i de revolta de la dècada s’aniria acabant a garrotada seca.

En aquest sentit, els fets de Praga estan entre els fets de maig de París, la policia apallissant brutalment a Chicago els manifestants contra la guerra del Vietnam, o la matança d’estudiants a Mèxic. Als més rojos d’aquella generació, com ara l’insigne Manuel Vázquez Montalbán, Praga els va curar de tota il·lusió de reformar el comunisme, i així van continuar avançant, en la llarga marxa fugint de l’estalinisme.

Un segon aspecte amb el qual l’estranger no entra en contacte és que, tot i el caràcter obvi d’invasió i ocupació militar que la cosa va tenir, el fet és que als russos no els va faltar població local disposada a substituir el govern que van derrocar. Els comunistes txecoslovacs reformistes van ser substituïts per altres comunistes no menys txecoslovacs, però de línia dura, fidel a Moscou.

El que sí va venir després de 1968 va ser una nova gran emigració d’elits, la segona després de la del 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van instaurar el règim. La memòria de tot allò avui la mantenen esforços militants d’un anticomunisme que va quedant tan arqueològic com el mateix comunisme, enmig d’una indiferència bastant general.

Cinema a la fresca a Praga

El cinema a l’aire lliure fa estiu, i a Praga està proliferant d’una forma extraordinària gràcies a les noves tecnologies de projecció i a la inquietud cinèfila dels activistes culturals de les noves generacions, entestats en treure de casa els praguesos que no fem vacances.

El cinema d’estiu dóna l’oportunitat de veure cinema al cinema, amb pantalla gran i so decent, lluny de les pantalles electròniques que tenim a casa. Per publicitat, o per mandra, tendim a creure que són suficients, quan només són substituts de qualitat entre dolenta i infecta.

En segon lloc, permet tornar a veure clàssics, pel·lícules de qualsevol altra època, al marge de les novetats i del cine per a nens i adolescents subnormals que domina les multisales.

Una simple recerca de “letni kino praha” al Google us donarà llocs, horaris i programes. Però si en podem recomenar dos, casualment un a cada banda del riu, serien aquests.

Estació de càrrega de Žižkov (Nákladové nádraží Žižkov)

Vista de l’Estació de Càrrega de Žižkov durant el dia: un espai salvat i recuperat (prague.eu)

Un espai increïble,  arquitectura funcionalista en ús industrial, econòmic, salvada com de miracle, gràcies a l’activisme, de la santa aliança entre els profundament corruptes polítics de la ciutat i la màfia immobiliària, tot i que sempre cal dir “de moment” (podeu llegir sobre el lloc a la web oficial del turisme de la ciutat).  Avui s’hi fan accions culturals i artístiques, entre elles cinema d’estiu (programa del mes de juliol).

Cinema d’estiu al terrat de la Galeria Nacional a Holešovice

De nou, és evident la debilitat d’aquest bloc per l’arquitectura funcionalista de Praga. L’edifici de la Galeria Nacional a Holešovice s’apunta a la moda del cinema d’estiu oferint la magnífica terrassa que el corona, i que ja només per les vistes dels vespres d’estiu i sobre aquesta ciutat nostra ja val la pena (programa).

Literatura espanyola a Respekt

El setmanari Respekt és un dels més importants i respectats del país. Forma part d’un grup de comunicació propietat de Zdeněk Bakala, un oligarca txec (wikipedia en francès, alemany). Els milionaris no compren mitjans per diners sinó per prestigi, influència i també vanitat, per què no.

Bakala, d’acord amb el patró neoliberal, ha fet els diners en el sector energètic, és a dir a partir de masses de clients captius i gràcies a una regulació estatal favorable.

Els periodistes i intel·lectuals entorn del setmanari Respekt són del millor que dóna de sí la cultura txeca, la revista està molt ben feta i reflecteix bé la vida del país. Obviant l’angunieta que fa la manera com no parlen mai dels negocis de l’amo, és una revista digna.

Tradicionalment, Respekt fa un número doble a finals de juny i finals de desembre, per Nadal, i la setmana següent no surt. El número és doble perquè té un suplement de literatura, amb ficció i poesia i il·lustracions originals.

En el número d’aquest estiu hi ha un suplement literari dedicat a la literatura espanyola estrictament contemporània, amb textos de Rikardo Arregi, Pilar Adón, Carlos Be, Pablo García Casado, Miren Agur Meabe, Lorenzo Silva, Rosa Ribas, Alfonso Zapico i Ernesto Pérez Zúñiga, amb il·lustracions de Jorge González. Hi ha una entrevista a Jesús Ruiz Mantilla, feta per l’escriptora i hispanista txeca Markéta Pilátová.

El suplement literari de Respekt és totalment admirable i que jo sàpiga és inimaginable en un setmanari d’informació general a Espanya o Catalunya.

Miroslav Šašek, un gran il·lustrador txec

Miroslav Šašek (1916-1980) es va exiliar el 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van fer un cop d’estat, i ja no va tornar. Va estudiar arquitectura, i es pot dir que l’ull de l’arquitecte es nota en la precisió amb què dibuixava els edificis quan anava pel món fent els llibres de viatges que el van fer famós. Es titulaven “this is” i després una ciutat, començant per París (1959) fins a This is Historic Britain (1974, reeditat el 2008 com This is Britain).

Del llibre “This is Rome”, 1960. (Foto: sasekfoundation.org)

En l’obra gràfica de Šašek hi ha molt més que la precisió de l’arquitecte. Hi ha una mirada de gran artista, amb un gran sentit de la llum i el color. Però sobretot hi ha una ànima sensible i afable contemplant la humanitat, amb humor, tendresa i una exquisida sofistació estètica que ens transporta a l’atmosfera optimista de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

Aquí teniu una llista dels seus llibres. Si voleu aprofundir teniu per exemple aquesta web fan i la web de la fundació dedicada a conservar i promoure la memòria de l’artista, amb l’obligada finestra a FB, i per cert si us dediqueu a la il·lustració us poden interessar premis i beques.

Actualment l’editorial Baobab recupera des de Txèquia l’obra de Šašek, en magnífiques reedicions dels seus llibres.

(Aquesta nota us arriba dins de la pretensió d’aquest bloc de presentar aspectes remarcables i estrictament originals de la cultura txeca).

Viure en anglès a Praga: el festival Fringe

Torna el festival de teatre en anglès Fringe de Praga: a partir de divendres que ve, el 27, durant 9 dies, teniu 52 produccions en vuit espais de Malá Strana o allí mateix, en un total de 273 representacions. Les entrades costen 100-150 corones txeques, entre quatre i sis euros (aquí el programa, aquí el xup-xup del FB).

The Telegram, un muntatge de la companyia Ego Actus, dels Estats Units (foto: fringe.cz)

La varietat dels espectacles és gran i la informació disponible és tota positiva i escrita amb l’irritant to “nice” d’aquesta mena de coses, que és tan fals. Per tant, triar un espectacle té alguna cosa de loteria, però val la pena provar si us interessa el teatre perquè el nivell (tècnic) és alt.

“Fringe” vol dir “marge”. Aquí la marginalitat i la bohèmia són una il·lusió estètica, sense fonament: el festival compta amb l’explotació del treball gratuït dels voluntaris que vénen (això diuen) de l’estranger i que per tant, probablement, són fills de papà sense res millor per fer. També té el suport, entre altres, d’institucions txeques i hotels de luxe i aquella companyia d’un milionari de Silicon Valley dedicada al foment del transport urbà pirata.

Obviant la constant pressió de la maquinària organitzativa provant de prendre el públic per idiota, val a dir que el festival, que arriba a la quinzena edició, és un muntatge important en la vida praguesa i val molt la pena.

Viure en anglès a Praga

Una de les coses que comporta la condició d’expatriat és aprendre anglès, a part de l’idioma del país. La gent de parla anglesa, com se sap, té una tremenda facilitat per reproduir les seves formes de vida allí on va. Això vol dir que (quasi) es pot viure en anglès a Praga si ets nordamericà, anglès, australià, etc., treballes en una multinacional, parles anglès a la feina, etc. 

A part dels parlants natius, que són molts, cal sumar-hi la gent de tot el món que parla (parlem) anglès, més la infinita demanda de la població txeca que estudia anglès, i el resultat és massa crítica de públic per a una gran quantitat d’iniciatives.

Aquesta potent i molt coneguda web per a expatriats cobreix en llengua anglesa literalment tots els aspectes de l’existència de l’estranger a Praga i és la via d’accés per excel·lència a tota mena serveis i productes oferts en anglès. Segurament aquesta web ha contribuït a matar The Prague Post, un setmanari que va existir en paper vint anys fins que el 2013 es va concentrar en la web i enguany ha fet fallida.

Però si ens concentrem en la vida cultural, una de les iniciatives més interessants és la retransmissió en directe i en diferit del més selecte del teatre i la música de Londres i Nova York en algunes pantalles de cinema de Praga, com les dels cinemes Světozor al centre o bé l’Aero al barri de Žižkov. Les retransmissions se solen omplir, i el públic és sobretot una interessant mostra sociològica d’empleats de multinacional, professors d’anglès i txecs cultes.

Si la vida us porta a Praga no està clar que aprengueu txec i potser ni us cal, però el que podeu fer en qualsevol cas és millorar l’anglès.