AHOJ

Gràcies a l’escalfament global passem menys fred a Praga. Fa molt menys fred i neva molt menys que vint anys enrere. No vol dir que s’estigui pensant en plantar palmeres, però el canvi és evident. 

Les ciutats tenen un microclima una mica més càlid gràcies a la densitat dels habitatges amb calefacció, però al país la tendència és la mateixa. La demència col·lectiva de l’esquí està en dificultats. Els canons de neu artificial, que malgasten quantitats obscenes d’aigua, no semblen ser suficients per pal·liar l’absència de neu. Les empreses dependents del turisme d’hivern ja ploren, algunes tanquen.

Enguany la neu no ha volgut decorar el kitsch del Nadal a la ciutat i no ha arribat fins al gener. És molt fina, com farina, i només a base d’hores arriba a emblanquinar els carrers i les places. Però amb temperatures sobre zero dura ben poc.

Els registres històrics parlen d’un fred molt més intens i durador. A les seves memòries, el poeta Jaroslav Seifert explica com un dels primers records és el seu enamorament infantil d’una nena amb trenes que patinava pel Vltava, el riu de Praga (per cert és un llibre de cinc-centes pàgines molt bonic, publicat en espanyol com Toda la belleza del mundo). Avui és impossible patinar pel riu perquè es gelen com a molt els marges. Als cignes però no sembla que els importi.