Karlovy Vary: els balnearis, el cinema i l’intangible.

La ciutat de Karlovy Vary és coneguda entre els txecs per la tradició balneària i pel Festival Internacional de Cinema.

La cultura balneària prové de les idees del segle XIX però ha perdurat, a diferència de la taxidèrmia o la frenologia. Gràcies al turisme dit “de qualitat” el balneari es manté. A Txèquia en concret, en segons quines circumstàncies la seguretat social el paga.

De manera que, amb tanta gent guanyant-hi diners, no té sentit plantejar-se cap debat sobre els beneficis del tractament balneari. Al cap i a la fi, descansar no fa cap mal, ni fer uns dies de vida regular, fent exercici moderat o passejant per jardins anglesos.

Karlovy Vary: façanes de pastitx històric en blancs i colors pastel, com immensos pastissos de casament.

En el moment de màxim esplendor al segle XIX la ciutat va ser un centre on l’aristocràcia i l’alta burgesia de mig Europa venia a prendre les aigües. En aquesta època es consolida l’aspecte del lloc, les façanes de pastitx historicista i colors pastel, com enormes pastissos de casament.

L’emperador d’Àustria va ser un de tants clients il·lustres. Va tastar la Becherovka i pronunciar unes paraules elogioses i immortals sobre el llegendari licor d’herbes amb toc final de canyella. Aquesta joia de la txequitud que és la Becherovka ve precisament de Karlovy Vary.

La Becherovka prové de Karlovy Vary. La ciutat, orgullosa, ofereix un museu temàtic al visitant.

Tot aquell antic esplendor avui és una entelèquia. Què en queda? El decorat de la ciutat, entès com un sistema de façanes, i el “Grand Hotel” Pupp. La pregunta és per què continua atraient tant aquell antic esplendor. Una pista: avui els hotels cars els rètols també estan en rus i en àrab

Hi ha una església ortodoxa i vols des de Moscou. Els russos, com totes les nacions eslaves, tenen tradició balneària. Ara bé, els àrabs rics? La proliferació de joieries i les multinacionals habituals de la moda de luxe podria ser una altra pista. El lloc també continua atraient el ric europeu: les matrícules dels porsches vermells descapotables i els ferraris són txeques, alemanyes, austríaques.

El nou ric txec, i en principi a Txèquia tot ric és nou, està molt a gust a Karlovy Vary. Per la part alta de la ciutat hi ha hotelets acollidors i restaurants sobrats tant de pretensions com de ganes de fer-ho bé, com ara el “Malé Versailles“. “Malé” vol dir “petit” en txec, però segur que passa desapercebuda als propietaris la petitesa principal, l’estretor mental tan provinciana de posar-se un referent francès al nom. En els jardins de llocs així pot fer presentacions, per exemple, la dissenyadora de moda txeca Beata Rajska.

Una altra clientela de Karlovy Vary menys adinerada són turistes dels països emergents. Vas pel carrer i veus un grup de dones turques escoltant cansadíssimes les explicacions del guia, o una família que podria ser d’algun territori asiàtic en principi no musulmà, per la fruïció amb què endrapen genoll de porc rostit, al carrer, sota el sol de juliol, en silenci, absorts en la masticació, el fill adolescent assegut amb gorra, la visera girada. Van vestits amb roba de marca, i tenen a taula estris de porcellana comprats especialment, per omplir-los d’aigua de les fonts, de suposats efectes medicinals, amb molts minerals i gust de claus rovellats.

Per on passejaven aristòcrates passeja la classe mitjana buscant vés a saber quina entelèquia.

Posem que són segments de població que als seus països fa deu minuts que han deixat de passar gana, han prosperat i ara volen consumir i conèixer “Europa”. La qüestió fascinant és què vénen a buscar, i sobretot, què entenen. Són preguntes sense resposta fàcil, dubtes que es perdran com llàgrimes en la pluja.

El festival de cinema

La primera setmana de juliol se celebra el Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. La indústria el qualifica de nivell A, com els de Cannes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià, Moscou, Montreal, Xangai i Tòquio. Fa més de cinquanta anys que va i ha passat per diverses èpoques. El mèrit de la supervivència actual correspon a l’equip dirigit per  Jiří Bartoška, un exactor txec ja veterà, molt popular i estimat entre com a mínim dues generacions de dones txeques.

L’exactor Jiří Bartoška, líder carismàtic i factòtum del Festival, geni i figura, mascle alfa, adorat com a mínim per dues generacions de dones txeques: ha passat per un càncer i continua enfotent-se de la histèria higienista que avui és de bon to (foto blesk.cz)

Els anys noranta hi va haver una època marcada per l’entusiasme d’una joventut motxillera que, amb bulímia cinèfila, s’empassava en pocs dies tantes pel·lícules com podia, s’allotjava com fos i s’alimentava de quarts de pizza. Aquest públic encara hi és. Hi ha centenars, milers de persones per la ciutat, molts dels quals passegen amb orgull la tarja de plàstic de premsa penjada al coll, que els identifica i els permet veure pel·lícules gratis.

La quantitat de pel·lícules que hi ha és impossible de veure per una persona sola, de manera que l’esgotament fa estralls, cap al migdia es comença a veure els festivalers estirats en qualsevol pam d’herba, fent la migdiada. També hi deu contribuir el fet que la vida nocturna del festival és intensa i molts deuen dormir poc.

La privatizació del carrer. La vulgaritat invasiva del màrketing. La complicitat de gent d’empresa i organitzadors i polítics municipals, o qui paga mana. En primer pla un matrimoni discret fent-se una foto de record, la viva imatge de la felicitat.

Un desenvolupament més tardà en la història del festival és la manera com les empreses l’han colonitzat. Qui paga mana, i així privatitzen el carrer, el col·lapsen, fan incomptables actuacions sinistres de màrqueting, d’una vulgaritat invasiva de l’espai públic. Sembla que la qüestió clau sigui posar una tanca vigilada per goril·les, dedicats a filtrar la gent perquè els de dins se sentin importants mentre els de fora el miren com beuen còctels pagats per patrocinadors.

Ve Uma Thurman! O com tenir l’intangible a la punta dels dits i poder-ho contar.

Tant el festival que exalta el món del cinema com el negoci balneari es basen en simulacres. D’aquí que mantingui una relació simbiòtica i es reforcin mútuament. És sinèrgia pura per qui vulgui entendre-ho: el que abans era l’emperador, avui ho pot ser una estrella de Hollywood com (per exemple) Uma Thurman, que és qui ve enguany com el “plat fort” de l’últim dia.

Ve a recollir un premi qualsevol, es farà la foto a la catifa vermella, la majoria de la gent la veurà de lluny, passant durant uns segons. Entre el públic es barrejaran motxillers cinèfils, joves i de cor pur, famílies àrabs riques de vacances al balneari i falsos periodistes enxufats per les empreses patrocinadores.

Però veure de prop de l’estrella i tenir-la a la punta dels dits, com per poder-la tocar, estarà reservat als rics i poderosos. Els caps de l’organització, els polítics, els directors de les empreses patrocinadores. Podran explicar que es van apropar a l’estrella i alguns podran dir i tot que van intercanviar dues o tres frases banals en anglès simplificat.

I was there.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*