Quaranta anys de la Carta 77 a Txecoslovàquia

El gener de 1977 un grup de txecoslovacs de l’oposició al règim comunista del moment va demanar al govern, a través d’un document públic, que complís amb acords als quals s’havia compromès en matèria de drets humans a la Constitució txecoslovaca de 1960, en acords de la Conferència de Helsinki de 1975 i en acords de les Nacions Unides de 1976.

El document es va anomenar Carta 77, i es va oferir a la gent l’opció d’afegir-s’hi firmant-lo. Václav Havel, el més conegut a Catalunya, o l’únic, va ser un dels promotors del text i un dels primers en signar-lo.

L’oposició va ser hàbil. No va proposar alternatives ni va fer grans proclames. Es va limitar a demanar al règim que complís amb el que signava pel món per promoure la noció que respectava els drets humans. La histèria repressiva de la reacció del règim va ser prou eloqüent: l’acció va tocar nervi.

Els signataris de la Carta 77 van patir assetjament policial, presó, invitacions a l’exili. Eren intel·lectuals i artistes joves. Václav Havel tenia 31 anys el 1977. Però també hi havia gent de la generació anterior, comunistes reformistes derrotats el 1968.

Avui els nens i nenes txecs aprenen a l’escola que la Carta 77 va salvar la dignitat del poble durant la dictadura comunista. En realitat van signar el document poc més de mil persones, menys del 0,007% de la població. La xifra demostra la terrorífica eficàcia de l’aparell repressiu en un estat policial comunista.

Al mateix temps, posa en perspectiva les dimensions de la “lluita” dels txecs contra el comunisme. Des de fora potser ho percebem amb una certa distorsió. La majoria de la població es va haver d’acomodar i va aprendre a viure amb el règim, no va tenir més remei.

De Havel es deia que salvava la “consciència” de la nació, la qual cosa és certa. Per això té aquest estatus de monument i de patrimoni nacional i dóna nom a l’aeroport de Praga.

Però també precisament per això hi ha una part important de la població txeca que el va odiar i encara avui menysprea el seu llegat, incapaços de suportar la seva autoritat moral i, en general, tot allò que els columnistes de la nostra dreta cultural anomenen “bonisme”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*