Sobre la primavera de Praga vista des del lloc dels fets.

El 21 d’agost (per tant això hauria d’haver sortit fa uns dies) és l’aniversari de la invasió soviètica de 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga. Fotografies com aquesta, del txec Josef Koudelka, són icones de la història del segle XX.

Foto: Josef Koudelka

En el relat dominant amb què els txecs s’expliquen a si mateixos qui són i d’on vénen es voldrien veure com una de les petites nacions d’Europa central, entre el món germànic i el món rus, sotmesa durant segles a imperis, ocupada repetidament. El discurs el transmet per exemple la propaganda estatal i acaba filtrant-se a les guies turístiques i a la premsa internacional. Vist “des de dins”, o des del país, es pot matisar i ampliar.

Primer de tot la de Praga no va ser ni l’única ni molt menys la més cruenta intervenció militar soviètica a Europa entre 1945 i 1989. Solament el terror militar va mantenir els països satèl·lits sota control. Alemanys orientals, hongaresos i polonesos també van rebre. ¿Per què és més conegut el final de la Primavera de Praga? El fet que hi hagi tantes fotografies excel·lents debia ajudar a fixar-lo en la memòria. Però sobretot, el 1968 va ser un any que va quedar en la memòria de tota la generació jove a Occident com un punt d’inflexió, a partir del qual l’esperit lliure i de revolta de la dècada s’aniria acabant a garrotada seca.

En aquest sentit, els fets de Praga estan entre els fets de maig de París, la policia apallissant brutalment a Chicago els manifestants contra la guerra del Vietnam, o la matança d’estudiants a Mèxic. Als més rojos d’aquella generació, com ara l’insigne Manuel Vázquez Montalbán, Praga els va curar de tota il·lusió de reformar el comunisme, i així van continuar avançant, en la llarga marxa fugint de l’estalinisme.

Un segon aspecte amb el qual l’estranger no entra en contacte és que, tot i el caràcter obvi d’invasió i ocupació militar que la cosa va tenir, el fet és que als russos no els va faltar població local disposada a substituir el govern que van derrocar. Els comunistes txecoslovacs reformistes van ser substituïts per altres comunistes no menys txecoslovacs, però de línia dura, fidel a Moscou.

El que sí va venir després de 1968 va ser una nova gran emigració d’elits, la segona després de la del 1948, quan els comunistes van guanyar les eleccions i van instaurar el règim. La memòria de tot allò avui la mantenen esforços militants d’un anticomunisme que va quedant tan arqueològic com el mateix comunisme, enmig d’una indiferència bastant general.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*