AHOJ

La bonica plaça de Jordi de Poděbrad (náměstí Jiřího z Poděbrady) a Praga, entre els barris de Vinohrady i Žižkov, està plena de cafès i restaurants, té un mercat d’aliments de proximitat i una bellíssima església construïda el 1929-32 pel genial arquitecte eslovè Jože Plečník.

Jordi de Poděbrad va ser un rei txec de mitjans del segle XV. No busqueu cap monument a la plaça, només hi ha un mediocre medalló al mural de l’estació de metro: la iconografia el presenta lluny de l’aire atlètic i ferotge d’altres cabdills, més aviat rabassut i amb panxeta de bon vivant.

Si tenim present que no va voler ser rei, sinó que li van oferir la corona els hussites moderats, i que el físic acompanyava el caràcter, perquè va ser pragmàtic i pacifista, s’entén que sigui un dels reis més populars del panteó.

Una de les coses més curioses que va fer va ser enviar missatgers a les corts d’Europa, per mirar de convèncer els altres regnes a través del diàleg (al segle XV!). Val a dir que una de les missions va passar per Barcelona i per Catalunya, tal com recull la crònica d’un dels viatgers, un dels testimonis més antics de relacions catalanotxeques.

Tot aquest esforç diplomàtic havia de corregir els efectes del mig segle anterior, ple de guerres i inestabilitat política. El punt culminant d’esplendor medieval del país és el regnat de Carles IV (“el del pont”), del qual ja vam parlar. Després d’ell, mort el 1378, la falta de braços al camp a causa de la pesta va acabar provocant una recessió econòmica, com també vam veure.

Per completar la tempesta perfecta, a la fractura socioeconòmica se’n sobreposava una d’ètnica i lingüística: l’alta noblesa terratinent i els rics mercaders que concentraven la riquesa parlaven alemany, vivien a la Ciutat Vella i tenien interessos oposats als petits mercaders, artesans i un proletariat urbà que es concentrava a la Ciutat Nova i parlava txec.

La tensió acumulada va esclatar el 1415, quan Jan Hus, el reformador religiós, va ser cremat a la foguera. La religió va ser un detonant, en el primer nivell d’un dens embolic d’odis més profunds, de classe i ètnics. La plebs praguesa va calar foc a uns quants edificis i va llençar regidors per la finestra, en la inauguració del que es convertiria en una famosa tradició del país.

El regne va repel·lir invasions militars estrangeres, croades enviades per l’Emperador i el Papa. Quan es va acabar amb aquest perill, els hussites es van començar a massacrar entre ells. El 1434 hi va haver la batalla definitiva i van guanyar els moderats. El 1437 la casa dels Luxemburg, la dinastia de Carles IV, va acabar perdent el tron. Van seguir períodes de regnats breus de la casa dels Habsburg i períodes sense rei.

El 1458 va pujar al tron Jordi de Poděbrad, que havia estat un noble cortesà al servei dels Habsburg. Va comptar amb els suport dels hussites moderats, que van voler consolidar els guanys de la revolució: va ser un dels primers embats de la burgesia naixent contra el poder feudal, i les viles van adquirir uns drets davant de la noblesa que calia conservar.

El sentiment religiós hussita es va generalitzar entre el poble, de manera que Jordi de Poděbrad va tenir el bon sentit d’actuar amb tacte i tolerància. Culturalment l’herència de l’hussitisme va ser profunda i irreversible: quan Jan Hus va traduir la Bíblia al txec va codificar l’idioma i va provocar una primera articulació d’una consciència nacional.

Jordi de Poděbrad no va poder consolidar el seu poder fundant una dinastia. Un rei hongarès li va disputar part del territori per les armes, de manera que va haver d’aparcar el pacifisme. Al final va optar per deixar el regne a una dinastia d’origen lituà, els jagellons, que van regnar entre 1471 i 1526.

La sala Vladislau, al Castell de Praga

D’aquest temps i dels esforços constructors dels nous reis daten monuments com la Sala Vladislau del castell de Praga, dita així pel rei que la va fer construir. El sostre és d’un estil gòtic tardà, i a les parets es van obrir les primeres finestres renaixentistes. El seu fill Lluís, segon i últim, té el nom associat a una ala del Castell.

L’absència de dinastia nacional va implicar que el cap d’Estat estava absent la major part del temps, El regne passava a ser una peça més en la política regional, que a l’època era com dir guerra més o menys contínua i llunyana. El 1526 el rei Lluís de Jagelló va morir lluitant contra el turc. La noblesa va haver de tornar a triar rei, i van arribar de nou els Habsburg.

Aquesta vegada va tenir conseqüències a llarg termini: en l’Europa fracturada per les guerres de religió, el protestantisme del poble i l’aristocràcia local va ser vençut, la contrareforma es va imposar, i el regne acabaria integrat en l’Europa catòlica i en l’imperi d’Àustria durant quatre segles.