Sant Venceslau i el cavall mort, by David Černý

Al passatge Lucerna, al centre de la ciutat, hi ha una estàtua eqüestre de Sant Venceslau cavalcant un cavall mort. Com que l’animal no s’aguanta dret està penjat cap per avall. El resultat és estrany i curiós i crida l’atenció i sempre hi ha algú fent fotos.

(foto: neviditelnypes.lidovky.cz)

Allí mateix, a tres minuts, a l’Avinguda Venceslau, hi ha l’estàtua “de veritat”, la de tota la vida. Fins a tal punt és una part del paisatge urbà que els praguesos la fan servir per trobar-se i queden a “el cavall” o “a la cua del cavall”.

(foto:martinosb.eu)

Qui és l’artista a qui devem el Sant Venceslau en cavall mort? Quin és el sentit últim del seu missatge? Les respostes són, respectivament, “David Černý” i “absolutament cap”.

David Černý va saltar a la fama el 1991 pintant de rosa el tanc d’un monument d’homenatge a l’exèrcit de la Unió Soviètica com l’alliberador de Praga. L’enrabiada dels russos va ser indescriptible. 

El tanc rosa.

El tanc rosa va ser durant anys una imatge icònica de Praga, fins que va ser retirat. La imatge era poderosa. Degradava a través del ridícul tota l’èpica militarista soviètica, antiga, masculina, lligada a la Segona Guerra mundial. Černý era un xitxarel·lo de 24 anys que escandalitzava els vells. L’exèrcit va repintar el tanc de verd i uns diputats el van tornar a pintar de rosa, en un acte de “lluita per la llibertat”. Els mitjans en van anar plens. Avui el tanc rosa és un record de l’època que es va rovellant en algun museu.

L’acció del tanc rosa va marcar la pauta de tot el que faria David Černý. És un d’aquells artistes als quals ja no cal pintar o esculpir res. L’important és la idea, el concepte. La realització en si es pot deixar a mà d’obra llogada i adequadament supervisada. Allò que compta és que les “intervencions” en l’espai públic cridin molt l’atenció, causin polèmica, surtin als mitjans. La gent les ha de voler fotografiar.

Però buscar-hi un missatge és un error. No n’hi ha cap, si no és que considerem missatge la pura buidor postmoderna. La cosa es pot defensar amb aquella xerrameca insuportable de certs crítics, i que només impressiona polítics analfabets: “la intervenció de l’artista és un contrapunt irònic que dialoga amb les veritats rebudes i qüestiona les narratives caduques del passat…”. Improviso però suposo que ja s’entén la idea.

David Černý és la millor obra de David Černý: cultiva una estètica personal “d’artista”: alternativa, independent, antisistema. Una aura personal inspirada en l’artista de l’avantguarda històrica, que sí que arriscava la marginació i el morir-se de gana.

Però Černý no podia estar més lluny de tot això: en realitat és un mestre lucrant-se amb encàrrecs que exploten els seus contactes personals amb persones del nucli dur del poder. No per casualitat és l’artista contemporani amb més obra a l’aire lliure instal·lada a la ciutat, i també per altres ciutats del món.

L’última creació de David Černý és una sèrie de 42 llesques mòbils d’acer que pesen 39 tones i representa són un cap de Kafka. Això algú ho va considerar com una solució ideal, entre restaurants, per omplir una placeta darrere un centre comercial. Amb ella l’increïble i incansable artista recicla, optimitza i maximitza els beneficis del mateix concepte aplicat als Estats Units uns anys abans.