Efectes de l’absència d’hegemonia cultural de l’esquerra a Txèquia: el cas d’Israel i Palestina

Com que Txèquia ve d’una dictadura comunista, els intel·lectuals i els artistes no són esquerranosos. No hi ha una hegemonia cultural de l’esquerra en els mitjans, la cultura i les arts. Això es concreta en l’existència d’un tipus de persona d’inclinacions intel·lectuals i artístiques que no viu de forma convencional i manté una distància crítica amb la massa de la societat, però sense caure en tics i trets del que a Catalunya entenem com el progre. Davant del cas d’Israel i Palestina això crea una situació interessant d’observar, que s’explica per aquesta diferència (la memòria recent del comunisme) i tres més.

La segona diferència és l’herència jueva. L’última guerra mundial i el nazisme van acabar amb mil anys de presència dels jueus, però la literatura i les arts estan plenes de la seva herència. Les sinagogues i els cementiris, escampats per tot el país i ben presents a Praga, són testimonis impossibles d’obviar. Avui la comunitat és una ombra del que va ser, però el rabí del país i antic rabí de Praga, Karol Sidon, és un intel·lectual conegut i respectat.

L’herència cultural i artística, la memòria viva de la comunitat jueva, els episodis de l’holocaust, la presència del camp de concentració de Terezín, tot això fa que ser antisemita no sigui socialment acceptable entre gent seriosa. Al mateix temps fa que el bàndol proisraelià no sigui tan estrident ni tan postís com a Catalunya, on el “ciunisme” sembla una reacció compulsiva per distanciar-se de l’esquerra.

La tercera diferència és que les relacions entre els dos Estats són especials. Israel no oblida, la memòria històrica és de fet la seva raó de ser. El 1948, quan es va fundar l’Estat i l’entorn musulmà li va declarar la guerra, un dels pocs Estats que va subministrar armes als israelians per a defensar-se va ser precisament Txecoslovàquia. Això avui encara ressona.

La quarta diferència la crea l’hegemonia liberal conservadora als mitjans. Això fa que les entrevistes a intel·lectuals, polítics i diplomàtics israelians siguin freqüents. A partir d’aquí circula una informació que a Catalunya no sé si s’ignora, però almenys a qui això signa li costa detectar-la.

Per exemple, se sap que els palestins van ser expulsats de les seves cases i terres i reclamen compensacions i parlen de dret al retorn. El que no està clar que se sàpiga a Catalunya és que el 1948 i sobretot el 1967, després de la guerra dels Sis dies, centenars de milers de jueus que vivien des de sempre als països àrabs van ser expulsats i també se’ls van prendre les cases i les terres. Els jueus no han reclamat compensacions.

L’èxode dels expulsats dels països àrabs va crear la necessitat d’assimilar masses de gent en poc temps. Prop d’un milió de persones van viure temporalment en tendes de campanya. Israel va passar fa molts anys una autèntica crisi de refugiats. Però al cap de pocs anys tots estaven instal·lats i integrats, i els campaments havien desaparegut.

Tot l’anterior no vol dir que les atrocitats que comet Israel i els excessos criminals i racistes de certs sectors de la societat israeliana, o l’intolerable menyspreu sistemàtic a les resolucions de les Nacions Unides, siguin entesos, acceptats o tolerats per tothom en el debat públic txec. Com passa a Catalunya, existeix una línia de pensament més sensible al patiment dels palestins. Però quan es comparen les converses públiques dels dos països, en la txeca sembla que hi ha menys dogma i menys consigna per part dels dos bàndols, i més respecte pels fets i més pragmatisme.

2 pensaments a “Efectes de l’absència d’hegemonia cultural de l’esquerra a Txèquia: el cas d’Israel i Palestina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*