Història antiga: una terra massa bàrbara

Mort de Santa Ludmila, ordenada per Dragomira, la seva jove: les disputes amb la sogra, nivell medieval.

Bohèmia, la regió central i més gran de Txèquia, era la terra de la tribu celta dels boii a les cròniques romanes. A l’època del naixement de Crist, els legionaris romans de Vindobona (Viena) van creuar el Danubi i es van topar amb la tribu germànica dels marcomans, que havien desplaçat els celtes. Més tard els marcomans van tornar la visita i van arrasar Vindobona.

Davant d’això els romans van fortificar la frontera al riu, per separar el seu món de ciutats, carreteres i funcionaris i un territori de boscos impenetrables ple de salvatges perillosos. Al segle II l’emperador Marc Aureli va mirar d’incorporar Bohèmia, però ho va haver de deixar córrer, era una terra massa bàrbara.

Després dels romans, com vam aprendre a l’escola, van venir les “invasions bàrbares”. La historiografia txeca ha vist connotacions pejoratives en un terme que nosaltres fem servir sense pensar, i s’entén: a qui li agrada ser descendent de “bàrbars”? El terme que fan servir és un neutral “migració de les nacions” (“stěhování národů”).

Una d’aquestes nacions migrants, els eslaus, va decidir instal·lar-se en un ampli espai que incloïa el territori txec actual. D’altres pobles més que fer el pagès preferien matar pagesos i robar-los-ho tot. Al segle VII la necessitat de defensar-se dels àvars va unificar el primer estat txec conegut, entorn del cabdill Samo. Quan va morir el seu regne es va dissoldre.

D’aquesta manera, durant la violenta i obscura alta edat mitjana es va anar formant la nació txeca. Hi ha tot de boniques llegendes relacionades. Així l’arribada dels eslaus s’explica no com una “invasió bàrbara”, acompanyada de genocidi i rapinya d’un territori poblat, sinó com una excursió idíl·lica dirigida pel pare de la pàtria, de nom Čech, que quan va veure la bellesa del paisatge va dir “ens quedarem aquí”.

La néta de Čech, Libuše, és recordada per les seves visions: “veig una gran fortalesa, d’una glòria que toca el cel” va ser la seva premonició de Praga. També va veure un home que es construïa el llindar de casa, i va decidir que com que els grans senyors també s’inclinen per creuar el llindar, la ciutat rebrà el nom de “Praha”, en txec “llindar” és “práh”, la “h” es pronuncia aspirada.

Però sobretot Libuše va tenir una visió eròtica decisiva: va veure un formós pagesot que llaurava la terra, i va ordenar els seus servidors que l’anessin a buscar perquè seria el seu home. Els descendents de Libuše i Premysl, que vol dir “llaurador”, serien els Premíslides, la dinastia que va fundar i governar el país.

Tot aquest entramat de llegendes ve sobretot de Kosmas, un monjo cronista que a finals del segle XI escrivia el que avui veuríem com mera propaganda per a glorificar els seus amos, el clan dels Premíslides. Aquesta família, des de la fortalesa del Castell de Praga, va acabar per imposar-se a les altres a través de la guerra i l’assassinat.

Abans de l’emergència del ducat de Bohèmia i dels Premíslides, cap a l’any 800, el lloc era un forat de mala mort. Prop del Castell de Praga s’han trobat restes d’un rude palau del senyor, una primitiva tanca de troncs, poblats de cases petites i miserables, simples barraques de pedra amb sostres de palla. Era part del regne eslau de Moràvia, situat entre els imperis germànic i bizantí.

Les dues potències de l’època buscaven influir tal com es feia aleshores, a través de la conversió dels prínceps al cristianisme. Quan uns missioners van arribar per l’oest propagant la litúrgia romana, Ratislau de Moràvia, recelós de l’Imperi germànic, va fer cridar Ciril i Metodi, dos eslaus súbdits de Bizanci, seguidors de la litúrgia oriental.

L’any 871 les coses es van precipitar. Un nebot del pobre Ratislau no va poder controlar la impaciència per heretar el tron i el va assassinar. Va ocupar el seu lloc i va optar pel cristianisme occidental i per fer-se vassall de l’emperador germànic. Metodi va tenir temps de convertir Bořivoj, el primer príncep txec documentat i instal·lat a Praga, fundador del casal Premíslida. A finals del segle IX els magiars van envair el regne de Moràvia, i Espitineu, fill de Bořivoj, va córrer a posar el ducat de Bohèmia sota la protecció de l’emperador germànic.

El segle X els Premíslides van continuar expandint i consolidant el seu domini. El més recordat va ser Venceslau, el sant patró del país, el de l’avinguda del mateix nom al centre de Praga, el personatge de l’estàtua eqüestre. La imatge idealitzada el presenta com un home bo, beat, fundador de temples. Però aquesta bondat potser s’aprecia comparant-lo amb la família.

Així a l’àvia Ludmila la va fer matar Dragomira, mare de Venceslau, que va portar la disputa amb la sogra a un altre nivell. El mateix Venceslau va ser assassinat pel seu germà Boleslau, àlies “el cruel”. Un altre sant baró que va acabar malament va ser Sant Adalbert, segon bisbe de Praga. Era de la família dels Slavník. Quan estava a Roma per qüestions de feina Boleslau II, del clan dels Premíslides, va aprofitar l’oportunitat i va exterminar tota la família. D’aquesta manera va acabar amb l’últim obstacle per al domini total. Adalbert va entendre que li valia més no deixar-se veure per Praga, i va acabar els seus dies al bàltic, assassinat pels pagans a qui intentava convertir.

L’any 1054, quan la cristiandat es va escindir entre Orient i Occident, Bohèmia s’havia decantat pel cristianisme occidental en comptes de l’ortodox, i de forma definitiva l’orientació geoestratègica de les terres txeques va quedar establerta cap a l’oest.

Això té almenys una conseqüència important encara avui dia: gràcies a aquells fets el txec s’escriu amb alfabet llatí i ens estalviem, a més d’aprendre l’idioma, haver d’escriure’l amb alfabet ciríl·lic, perquè només ens faltaria aquesta.