Salvador Lladó, científic català jove a l’estranger (entrevista)

salva

El Salva, Salvador Lladó Fernàndez (1983), és doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia per la Universitat de Barcelona. És a Praga des del gener de 2013. Representa una figura que es va repetint dins de la nova diàspora: la del científic jove. Ell té projecte fins al 2016, i està molt content de viure i treballar a Praga.

Exactament, què fas?

Sóc microbiòleg, que és una especialització de la biologia. Estudio el microorganisme no com un ésser aïllat sinó en relació amb el seu ecosistema.

El vi, la cervesa, el pa, els formatges són feina dels micoorganismes coneguda des de temps ancestral.

Exacte.

Modernament són per exemple bacteris que “es mengen” el petroli quan es vessa al mar.

Sí, va per aquí. Les aplicacions són potencialment molt àmplies. Es poden fer antibiòtics biològics per a l’agricultura, detergents, es poden trobar aplicacions per a processos de la indústria alimentària, paperera, etc. La meva tesi va ser sobre la descontaminació de l’aigua i el sòl contaminats per petroli. Vaig fer servir una sèrie de bacteris i fongs, i això seria recerca aplicada.

I què esteu fent a Txèquia, més en concret?

Treballem recerca bàsica, per crear un coneixement, sense pensar en una aplicació immediata. Estudiem el paper dels microorganismes més abundants en el sòl del bosc, Txèquia és un dels països més boscosos del món en percentatge de territori. Nosaltres ens fixem en el cicle del carboni i del nitrogen. Quan cau una fulla o es mor una bestiola, allò que fa que es podreixi i retorni a la terra el carboni, l’element més abundant de tot el que està viu, són uns bacteris. El carboni té un cicle planetari, i això ja es connecta amb el canvi climàtic. Si el procés afecta l’ecosistema dels microorganismes del bosc potser hi ha unes repercussions d’abast global, etc. Tot això és possible perquè després de tot l’esforç que es va fer llegir el genoma humà fa uns deu anys es van desenvolupar una sèrie de tècniques que s’han pogut aplicar a tota una sèrie d’organismes, i ara podem saber molt més i tenim molta més informació genètica amb la qual treballar.

Per què vas a parar a Txèquia?

Era una de les opcions; Viena, Praga i una altra al Canadà. Vaig entregar la tesi el setembre de 2012 i la vaig defensar el desembre. Però des d’abans havia començat a enviar currículums, i de tot el que em van contestar Praga em va semblar el projecte més atractiu, i el gener de 2013, tres setmanes després de llegir la tesi, desembarco a l’aeroport.

Qui et dóna feina?

L’Institut de Microbiologia de l’Acadèmia de Ciència de la República Txeca. És una organització paraigua de tota la ciència, com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Espanya. A Catalunya hi ha un altre model, l’Institut d’Estudis Catalans, però no té aquestes funcions, hi ha els centres de recerca que van pel seu compte, les universitats, etc.

Per tant diner del govern txec.

Sí, el finançament és públic, després els equips d’investigadors troben finançaments europeus pel seu compte, segons els que els interessa.

Una carrera científica és un projecte a llarg termini, representa que el que fas aquí t’acumula uns mèrits que engranen amb tota la maquinària dels circuits europeus de la ciència.

Sí, el primer any vaig arribar amb una beca Marie Curie, que és una de les més prestigioses, però va ser per un any. Ara ja tinc el meu propi projecte, amb un pressupost, sóc el que es diu l’investigador principal. Tot això són coses que no hauria pogut fer a Catalunya, és una bona experiència, i uns mèrits que es van acumulant.

Com es gasten els diners?

Un projecte té uns objectius i uns temps. Es fan unes estimacions i s’estableixen els sous dels que hi treballaran, el cost del propi laboratori, el cost de les proves que es faran fer fora, i el cost del congrés on toqui anar a presentar-ho. Hem d’anar a congressos a presentar què fem, a veure què fan els altres, com pot interaccionar, etc.

Ets un paio jove, vens aquí i se’t donen una sèrie d’oportunitats, guanyes experiències.

Sí, estic content. Pensa que de la meva promoció, del 2012, ja no queda ningú a Catalunya. La meva generació hem hagut d’assimilar que s’ha de sortir i s’ha de viure en la incertesa. Després, sobre això que passa a Txèquia, hi ha tot un diner europeu que a casa nostra es va reduint i ve cap aquí. Però bé, el meu superior és una persona que primer de tot és una autoritat en el nostre camp, i això ja ho saps abans. Però un cop hem començat a treballar em trobo que és humil i amistós, és el tipus de cap que et dóna autonomia i valora que treballis pel teu compte, et dóna suport i et fa créixer professionalment. L’ambient al grup, on la majoria són txecs i eslovacs també és bo.

Com ha anat el cantó pràctic de la vida i la relació amb els natius?

Quan arribes l’Acadèmia té una residència i t’allotja un mes, després ja et busques la vida. Resulta que un bon amic italià estava aquí des de fa cinc anys, i va ser la fada madrina que en va orientar en els primers passos.

Aquesta vida itinerant ha de tenir repercussions en la vida personal.

Sí, és difícil. Si tens relacions amb una persona que també fa ciència, és molt difícil que una parella de gent altament qualificada trobin els dos feina a la mateixa ciutat. A més entorn de la trentena estem en la fase inicial de les nostres carreres, construint les bases, per tant és arriscat deixar el lloc de treball sense garanties de trobar alguna cosa on estigui ell/a.

La família resignada a la idea del fill emigrant.

Els meus pares s’hi han hagut d’acostumar. El meu pare va ser un obrer metal·lúrgic qualificat, amb trenta anys a la mateixa empresa, un conveni i un sou puta mare, i avui cobra més de pensió del que jo guanyo després de la carrera, el màster i la tesi. La idea que no tinc res clar després del 2016 costa d’entendre, és un altre món.

Com veus els txecs? Ara hauràs de generalitzar massa, però en fi.

El que més em sap greu és que el contacte és com fred. El cap i l’equip de treball fan un ambient maco, correcte, ja ho he dit. Però el tracte personal és com fred. Ara, també m’agrada que són molt tranquilots. En altres llocs la competitivitat pot ser brutal, espantosa. Aquí l’ambient de treball ja ho he dit, és bo, i es va treballant, però tranquil·lament.

Idiomes?

L’anglès a la feina, per descomptat. El castellà menys. El txec ja sabem que és un esforç que sembla massa gran quan no saps si a la llarga et quedaràs al país. El català només l’escoltava a la ràdio. No he escoltat mai ràdio però ara me la posava per sentir català. Després va venir el Casal, i una de les coses que més aprecio és poder fer part de la vida social en català i parlar amb gent catalana que va i ve, amb els txecs que s’interessen per aprendre català.

Dieta?

A la cantina de l’Institut. Dilluns porc amb patates, dimarts pollastre amb patates.

Dimecres porc amb porc.

Sí, és horrible. Al final m’he n’he cansat i m’he hagut de posar a cuinar.

Parlem de política científica. La teva opinió està implícita en el fet que has hagut de fotre el camp. Però a vegades es pot llegir que algunes coses en recerca a Catalunya s’han fet bé.

Sí, per exemple en biomedicina el nivell és molt bo. S’ha produït una confluència de factors: la tradició i l’interès empresarial i després que políticament és més “vendible”, dir que estàs donant suport a la recerca contra el càncer. Però hi ha més coses, per exemple l’altre dia llegia que a Castelldefels hi ha un institut de fotònica [física de la llum] que és punter.

Sentint-te em fa l’efecte que la ciència és una pura i dura qüestió de posar-hi diners, i que per tant la crisi és la conseqüència directa de les retallades.

Sí, és així. Jo abans d’anar-me’n ja notava que cada vegada hi havia menys doctorands pels passadissos i en venien de fora, per exemple de l’Ecuador, becats pel govern del president Correa.

Que els científics catalans marxin no vol dir que no arribin científics estrangers a Catalunya.

Exacte.

Si és estrictament una qüestió de posar diners, com es busca que gastin de forma efectiva?

Jo sóc un partidari del sector públic, però veig que ha fallat molt la consciència de la cosa pública i s’han llençat diners en coses absurdes, com ara edificis. Pensa que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va estar a punt de fer suspensió de pagaments només per 50 milions d’euros. Després llegeixes que canviar el nom de l’aeroport de Madrid val mig milió d’euros, això per no parlar de les sumes del bancs.

D’acord, però com es busquen les prioritats?

És difícil, suposo s’ha d’anar a un equilibri de finançaments públic i privat, però això costa poc de dir i molt de concretar. Si es deixa tot al finançament privat es donarà prioritat a la recerca aplicable i rendible. Això té la seva pròpia lògica, però mentrestant la despesa pública hauria de finançar recerca bàsica.

Les retallades maten la ciència. Si el nivell és bo ara és per l’herència rebuda, però el risc de perdre-ho és real.

Si és clar, pensa que la recerca és un camí. Una línia pot durar deu, quinze anys, i una retallada en el pressupost fa que tot això és perdi. És excepcional que a algun equip el cridin els americans o els alemanys i els diguin agafeu els trastos i veniu tots cap aquí. Els equips petits, de tres o quatre persones, les passen putes. Després tampoc hi ha professors nous, l’última plaça a la meva facultat es va convocar el 2007. Ara mateix s’ha jubilat una professora meva que va entrar a la facultat poc després de la seva creació. Mentrestant cada any van sortint biòlegs, o sigui que imagina’t.

No tens, per tant, cap garantia de tornar a Catalunya.

Doncs no. Ja m’agradaria, però no.