El xoc del txec: aprendre a estimar un idioma difícil
Deixa un comentariLa indústria de l’ensenyament d’idiomes busca infantilitzar el client convencent-lo que aprendre un idioma és fàcil i es pot fer jugant, després de passar per caixa. Però no amb el txec, res més lluny de la veritat. És refotudament difícil i no s’aprèn sense picar pedra: llegir molt (ai!), estudiar gramàtica (uf!), aprendre coses de memòria (horror!).
El que fa aprendre txec és la circumstància personal de cadascú. La població passavolant, com els diplomàtics o la gent d’empresa, s’està dos o tres anys al país i acostuma a treballar voltada d’altres estrangers i de txecs que parlen idiomes. Viuen en una bombolla més o menys confortable i l’esforç d’aprendre l’idioma no els val la pena. En canvi els qui posem arrels, que vol dir família, tenim fills amb gent del país i ens hi passem anys, acabem parlant txec per a integrar-nos i funcionar dia a dia.
Aquest post és el primer d’un fil dedicat a l’idioma txec i la meva relació amb ell. Interessarà qui ha començat a aprendre’n o s’hi interessi, i en general, potser, els junkies de la lingüística i la filologia.
El primer que hem de constatar és que el txec ens xoca perquè és una llengua eslava. El rus, polonès, serbocrata, etc. no són populars a casa nostra, segurament a penes surten de l’acadèmia. Potser els últims anys, en establiments turístics, han hagut d’aprendre alguna frase en rus. En total poca cosa.
Per tant, qui comença a estudiar txec té tot el dret a patir un xoc: no s’entén quasi ni una paraula, només les internacionals (“telefon”, “hotel”, “taxi”), i tot i que està escrit en alfabet llatí les paraules tenen més d’un accent i uns accents “estranys”, dobles, en forma de “v”, de manera que no es pot saber amb seguretat com es pronuncia.
Però calma: la primera cosa on ens podem agafar és que el txec s’escriu de forma fonètica, que vol dir que cada lletra és de forma estable, consistent i segura un so determinat, i tot el que s’escriu es pronuncia. Pot semblar poc, però val més això que no res!
En posts següents anirem comentant altres aspectes i curiositats del la llengua txeca.
-El fet d’aprendre un idioma depèn de la voluntat de la persona, no d’on treballa.
-Si hi ha un tret que caracteritza els txecs, és el seu poc interès i coneixement d’idiomes estrangers, per tant uns mínims de txec són imprescindibles si vols sortir de la Praga turística.
-Un idioma serveix per comunicar, no cal ser un integrista de la gramàtica. És molt més important ampliar vocabulari que no dedicar centenars d’hores a memoritzar la gramàtica. Una gramàtica que no serveix de res per molt memoritzada que estigui si no està ben interioritzada i automatitzada i per això sí que és important “jugar” amb l’idioma.
De fet jo no recordaria gran part de la gramàtica catalana o castellana, pero sens dubte l’aplico diàriament.
I és que això és el més important: fer servir les llengües.
Que aprendre un idioma depèn de la voluntat és un exemple perfecte d’afirmació banal, és a dir certa però irrellevant, com “tot el dia” en la frase “avui és diumenge tot el dia”.
Deixar fora l’anàlisi de cost i beneficis em sembla irreal, no veig que la gent funcioni així: si saps que estaràs al país dos anys l’opció racional és no invertir esforç en aprendre un idioma difícil que no serveix de res fora del país. Ara, si a algú l’apassionen els idiomes i la lingüística pot començar a estudiar una dotzena d’idiomes, només faltaria.
Que els txecs tenen poc interès per aprendre idiomes estrangers és exactament el contrari de la meva percepció. No és que tinguin “poc interès”, és que parlen més i millor els idiomes estrangers que a Catalunya.
És curiós i simptomàtic de com es debat avui dia que diguis “no cal ser integrista de la gramàtica” quan detectes que no hi ha una conformitat absoluta, acrítica i lobotomitzada amb els jocs entre infantils i subnormals de les escoles d’idiomes, on la gent aprèn a memoritzar frases en situacions de comunicació.
Deformes el que dic: m’atribueixes una desmesura (“integrista” de la gramàtica, poca broma) de manera gratuïta, sense basar-te en res que hagi dit jo. Ho veus o no? El que dic és això: la gramàtica és tan important com el diccionari si vols aprendre un idioma. En cap moment trec importància a l’ús, però senzillament no crec que NOMÉS aprendre frases per a situacions concretes sigui aprendre un idioma de veritat.
Ah, i l’argument sobre la gramàtica que fas servir sense adonar-te’n amb els teus idiomes natius és fal·laç perquè estem parlant d’aprendre d’idiomes estrangers.