Reflexió sobre la situació actual i què fer

1 Introducció
L’estat espanyol ha mostrat que la unitat de la seva pàtria està per sobre de qualsevol principi democràtic o de drets humans. Deté i empresona sense proves ni justificació objectiva, amb prevaricacions sistemàtiques, sense separació de poders i amb l’ús de la força policíaca-militar.
Malgrat tot això, hem fet un referèndum que es pot qualificar d’heroic per les tremendes dificultats per les que va passar, per l’elevada participació malgrat els atacs i pel resultat final.
El Parlament va fer una declaració d’independència que el sistema jurídic espanyol no pot reconèixer però nosaltres hem de reconèixer i defensar.
El fet que ni el resultat del referèndum ni la declaració siguin reconeguts per l’estat espanyol ni altres estats no vol dir que no s’hagin fet i que nosaltres no els haguem de reivindicar com a vàlids.
Per tant, partim del fet que hem fet el referèndum d’autodeterminació amb un resultat favorable a la separació i que hem fet una declaració d’independència pendent de fer-se efectiva amb una proclamació i una posada en pràctica sobre el territori.
El nombre de persones que han participat en el procés que ens ha portat fins aquí ens permet afirmar que tenim la capacitat potencial de seguir amb èxit aquestes etapes futures.
La qüestió és saber si aquesta capacitat potencial actual ens permet ara mateix realitzar la República Catalana declarada.
Què cal per poder proclamar i fer efectiva la independència?
Si tenim, com és el cas, la legitimitat democràtica, només cal la força per poder-la sostenir.
Això vol dir tenir una base social prou ampla i organitzada per defensar la República.
Alguns propugnen, malgrat les baixes probabilitats de que sigui possible, prioritzar assolir un pacte amb l’estat espanyol per a fer un referèndum pactat.
D’altres que el que cal és anar directament a la proclamació i implementació de la República.
En el primer cas, si no hi ha una acció cívica prou contundent que forci l’estat a acceptar un referèndum (fins i tot potser amb intervenció europea) aquest referèndum no serà mai acceptat.
Seguint aquest primer cas, si un cop fet el referèndum s’obté majoria a favor de la separació, l’estat mai considerarà suficient el resultat per a fer efectiva la separació, a no ser que també una acció cívica prou contundent forci l’estat a acceptar els resultats del referèndum (també fins i tot amb intervenció europea).
En el segon cas, més probable, de no acceptació de cap solució democràtica pactada, necessitem el mateix: una base social prou ampla i organitzada que garanteixi la proclamació i implementació de la República Catalana.
Les properes setmanes i mesos ens aniran donant pistes de fins a quin punt es possible el pacte o la seva impossibilitat.
Tant en un cas com en l’altre cal tenir una base social disposada a defensar la República i suficient organitzada per a fer-ho amb èxit.
Cal tenir en compte que no hi haurà una segona oportunitat si la proclamació fracassa. Almenys no hi serà en molts anys.
Hem de planificar el moment, ampliar tant com es pugui el nombre de persones compromeses amb la defensa de la República, preparar infraestructures i organitzar-nos per a dominar el territori en el mateix moment de la proclamació de la independència.
Ara ja seriem prous per a proclamar la independència en un context democràtic però en la mesura que l’estat està disposat a tot, necessitem ser més i més organitzats.
La independència no ens vindrà de les institucions. Com en qualsevol revolució, la independència la farà la gent i les institucions la facilitaran i la sancionaran.
Hem fet un referèndum d’autodeterminació on va guanyar el sí a la independència
El parlament ha fet una declaració d’independència
Tenim una majoria social a favor de la solució democràtica
Tenim una societat disposada a la mobilització i puntualment mobilitzada
Hem demostrat que tenim capacitat organitzadora com per fer efectiu el referèndum
Però ara ens manca organització per a fer-nos càrrec del domini del territori en el moment oportú.
Per a fer tot això ens cal un pla.

2 Objectiu: proclamació i defensa de la República Catalana
El nostre objectiu és assolir la República de Catalunya independent i efectiva. És a dir que Catalunya deixi de formar part de l’estat espanyol en tots els sentits.
L’estat de la República Catalana es regirà exclusivament per institucions pròpies i per aquelles altres d’àmbit internacional que la República decideixi.
Amb independència dels possibles acords amb l’estat espanyol que hi pugui haver, la proclamació i implementació de la República Catalana tindrà lloc per un acte global i únic de sobirania.
La planificació de la proclamació i implementació de la independència s’haurà de portar a terme per organitzacions fora de la legalitat espanyola i amb nivells suficients de clandestinitat sense que això impliqui renunciar per endavant a acords institucionals paral•lels.
Per tal de fer efectiva la República, aquesta s’ha de defensar des del moment de la proclamació assumint el control del territori i de les infraestructures vitals com les comunicacions terrestres, marítimes i aèries, la banca, les fronteres, el Parlament, etc.
La societat organitzada és qui ha de portar a terme aquesta tasca sota una direcció que coordini totes les accions.

3 L’imprevisible pacte amb l’estat espanyol
L’estat espanyol representat per les seves institucions i els seus partits majoritaris assumeixen que la unitat nacional espanyola és un principi que passa per davant de la democràcia i dels drets humans. En la mesura que això s’ha demostrat així, no podem reconèixer que l’estat espanyol sigui un estat realment democràtic.
Hem de preveure que la via del pacte amb l’estat per assolir la independència és molt improbable.
Només una profunda crisi generalitzada que desestabilitzi àmpliament l’estat i en conseqüència la Unió Europea podria fer que s’avingués a negociar.
El pas a una legalitat catalana a partir de la legalitat espanyola s’ha mostrat fins ara impossible i per tant l’assoliment de la independència no es pot basar en l’acció del Parlament de Catalunya o del Govern de la Generalitat que no deixen de ser estructures de l’estat espanyol i per tant subjectes a la seva legalitat i acció repressiva efectiva.

4 L’estat està en guerra contra Catalunya
L’estat espanyol està en guerra contra l’alliberament de Catalunya i no en sentit metafòric. Ho està en sentit real. Està en guerra contra totes les persones i institucions que defensin la República.
Com que ha assumit que està en guerra, fa ús de tots els mitjans, legals i il•legals al seu abast (tenen un exercit de juristes prevaricadors disposats a vestir de legal el que no ho és o frenar l’acció de la justícia) i un exèrcit en reserva i un altre vestit de policies que ataquen la ciutadania.
Només els interessos internacionals i el dret internacional el frena de fer ús massiu de les armes de guerra (malgrat tot usades selectivament durant l’1 d’octubre de 2017).
L’estat intenta amagar la seva actuació militar contra la població, per això cal insistir en fer saber que la Guàrdia Civil és una policia militaritzada i per tant ha de ser considerada com a part de l’exèrcit sota el comandament del rei espanyol.
Com en tota guerra, l’estat fa ús de les clavegueres del sistema per a fer accions il•legals. Amb la participació dels mitjans de comunicació espanyols fa propaganda de guerra contra Catalunya, amb jutges prevaricadors hereus del franquisme persegueixen amb acusacions falses, amb la força de l’exèrcit i policia política segresta els nostres líders i activistes, amb atacs financers il•legals i laplicació l’anomenat “dret de l’enemic”.
Cal tenir present tot això per no dubtar que l’estat està en guerra i no “anar amb el lliri a la mà”. No és una competició esportiva amb joc brut. És una guerra amb guerra bruta com són totes les guerres.
Per part nostra, que no fem cap guerra contra ningú, la resposta violenta no és èticament defensable ni tècnicament aplicable.
L’objectiu d’una societat més justa, lliure i fraternal no es pot assolir amb mitjans no ètics. El fi no justifica els mitjans, més aviat sempre els mitjans acaben condicionant el fi.
Però si és que amb això no n’hi hagués prou, la realitat ens diu que amb violència l’estat sempre guanya. Ell té el monopoli de la violència i la utilitza sense límits. Emprar la violència és abocar-nos al fracàs.
Per tant ens hem de preparar a guanyar la seva guerra amb mitjans no violents però amb accions planificades amb intel•ligència i utilitzant sempre l’astúcia, l’enginy i quan convé l’engany.
És necessari tenir clar que no podem anar mostrant permanentment les nostres cartes a aquells que ens fan la guerra. Hem de gestionar la informació, cal saber actuar amb discreció i clandestinitat. La ciutadania ha d’entendre que no tot es pot dir i que cal dipositar confiança als lideratges.
Davant la violència de l’estat, actuar no violentament però de forma activa, respondre intel•ligentment a cada atac de l’estat i evitar fer màrtirs. El victimisme pel victimisme ens fa perdre gent activa valuosa i no ens acosta a la independència. En principi, abans que ser segrestat optar per l’exili o la clandestinitat.
Però hem d’emprendre accions ofensives vers els interessos de l’estat.
Sempre sense abandonar el principi de no violència hem de dirigir les accions cap a aconseguir el màxim desprestigi internacional de l’estat (fins i tot dins d’Espanya), posar en evidència la manca d’estat de dret, fomentar la seva divisió interna i provocar pèrdues als seus aliats econòmics i financers (Ibex). En aquest sentit, realitzar iniciatives com la de CatConsum.

5 Unitat estratègica i d’acció
Necessitem una unitat estratègica i d’acció permanent que s’ha de traduir amb un punt de trobada, de debat, de confiança i de decisió que provisionalment per a referir-nos-hi, podem anomenar Taula de Comandament per la República.
Aquesta taula hauria de tenir funcions representatives dels principals actors del procés cap a la independència, de debat, d’acords i d’execució.
Com diu la paraula hauria de ser un organisme de comandament de la situació en tot moment i actuaria fora de les institucions formals amb caràcter clandestí: un govern a l’ombra.
Els actors que haurien de participar directament en aquesta taula haurien de ser els següents:
• Partits polítics independentistes (també sobiranistes?)
o ERC
o PdCat
o CUP
o Demòcrates
• Moviments ciutadans
o CDR’s
o ANC
o Òmnium
• Govern legítim
o Exili
o Empresonat
• Govern legal
• Parlament
• Ajuntaments i diputacions

6 Funcions principals de cada actor
Tots aquests actors tenen l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya però han de tenir clar que per separat no ho poden aconseguir.
Cada actor té aspectes en els que és fort i aspectes en que és feble. En base a això cal repartir les funcions principals a cadascun i cap actor hauria de malmetre esforços allí on és feble.
6.1 Partits polítics
Són l’actor principal. La seva principal funció és la de definir una aliança estratègica global. És necessari evitar la seva confrontació pública i coordinar les seves accions.
Les discrepàncies s’han de resoldre amb taules discretes, si cal amb l’ajut de mediadors.
Han d’ampliar la seva base de militants, simpatitzants i votants a base d’atraure’n de formacions pròximes en àmbits diferents de l’estrictament nacional. Fer independentistes de sectors pròxims en l’eix social però indecisos pel que fa a l’alliberament nacional.
No han de perdre el temps competint per militants, simpatitzants i votants d’altres formacions independentistes. Com que això no fa créixer la base social independentista, cal deixar-ho per després de la independència.
Tampoc és el moment de competir per l’hegemonia en general, ni a nivell local, nacional, estatal o europeu.
El primer objectiu ha de ser clarament el d’obtenir la República. A l’endemà ja podran competir entre ells.
És imprescindible que mantinguin la seva militància activada, mobilitzada i que la facin participar en els moviments ciutadans transversals amb mentalitat unitària.
6.2 Moviments ciutadans
Han de mantenir la neutralitat respecte els partits per poder complir les seves funcions i en cap cas han d’intentar suplantar-los.
Tenen tres funcions principals:
• Contribuir amb transversalitat política i neutralitat a ajudar en el consens entre partits.
• Formar i exercitar la ciutadania en la lluita no violenta (amb l’ajut, per exemple de En peu de pau)
• Mantenir la ciutadania mobilitzada
• Organitzar i dirigir la ciutadania quan s’hagi de prendre el domini del territori
6.3 Parlament
Igual que el govern legal, no podem obviar que el Parlament és una institució espanyola fins a la consecució de la independència.
Fins aquest moment està subjecta a les lleis espanyoles i sota la força de l’estat.
La seva funció sobretot ha de ser la de legislar en benefici de la ciutadania forçant quan calgui el marc autonòmic i provocant l’enfrontament amb l’estat evitant tan t com sigui possible fer màrtirs.
Per poder fer això és imprescindible assegurar en tot moment la majoria absoluta independentista.
D’acord amb la Taula de Comandament per la República, el Parlament votarà la proclamació de la República Catalana que immediatament proclamarà el Govern.
6.4 Govern legal
El govern legal mentre sigui un govern autonòmic de l’estat espanyol es veu obligat a actuar d’acord amb les seves lleis. No fer-ho comporta perjudicis directes ja que l’estat té totes les armes. Igual que en altres àmbits, no fer màrtirs inútils. Això no vol dir deixar de ser combatiu i mesell, tot al contrari.
Les seves funcions principals són les de representar Catalunya a l’estat i Europa davant d’una eventual sortida pactada. Sigui com sigui, en algun moment caldrà seure en una taula.
Ha de crear i reforçar totes les estructures d’estat possibles, en especial aquelles que són clau i que estan sota la pressió espanyola, com l’educació i els mitjans de comunicació.
Governar portant sempre al límit les competències autonòmiques sense defugir el conflicte amb l’estat.
Garantir la defensa de la democràcia i de la seguretat mitjançant els Mossos d’Esquadra.
Proclamar la independència en el moment acordat a la Taula de Comandament per la República.
6.5 Govern legítim
El govern legítim repartit entre exili i presó és qui té la representació real i legítima de Catalunya però per la seva situació no la pot exercir com a tal.
Aquesta representació s’ha de realitzar en l’àmbit internacional i també en eventuals converses amb l’estat i organismes europeus.
Les funcions principals del govern legítim són:
• En exili
o Aconseguir aliances, simpaties i suports internacionals
o Denunciar internacionalment les males pràctiques de l’estat espanyol
o Desprestigiar políticament l’estat
o Reivindicar el dret de Catalunya a l’autodeterminació
• En presó
o Denunciar que l’estat espanyol no és un estat de dret
o Denunciar la justícia espanyola
6.6 Ajuntaments i diputacions
Els ajuntaments com a ens més pròxim a la ciutadania ha de facilitar les infraestructures democràtiques al llarg del territori.
Haurà de proclamar la República al territori i garantir la seguretat ciutadana mitjançant les policies locals
És imprescindible dominar la immensa majoria d’ajuntaments, especialment els més poblats i sense cap mena de dubte l’ajuntament de Barcelona.
En tots els casos allí on no hi hagi una candidatura de partit independentista que garanteixi l’accés a l’alcaldia, caldrà fer coalicions independentistes per aconseguir-ho. Això és especialment rellevant a l’ajuntament de Barcelona en tant que capital de la futura república.
L’AMI ha de facilitar la coordinació de tots els ajuntaments.

7 Conclusions
La situació és de crisi màxima. L’estat espanyol està en guerra contra Catalunya i l’independentisme, i no té límits.
Davant això cal actuar amb acció no violenta però intel•ligent evitant tant com es pugui caure a les seves mans. (No fer màrtirs).
La independència no s’assolirà només per l’acció parlamentària amb l’estat espanyol. Sense l’acció preparada, planificada i organitzada de la ciutadania no hi haurà ni pacte ni independència.
Les institucions espanyoles, i el parlament i el govern de la Generalitat ho són encara que faci mal haver de reconèixer-ho, tenen un recorregut limitat per les lleis i la força de l’estat. Per tant no se’ls pot demanar que actuïn com si les coses no fossin així.
No es tracta de desobeir per desobeir i que els diputats, consellers i altres acabin essent hostatges de l’estat. Es tracta de portar aquestes institucions al límit enfront de l’estat eludint les possibles represàlies amb astúcia i enginy i mai donar-se com a màrtirs.
Per això és imprescindible assegurar constantment la majoria absoluta al Parlament.
Fins que no s’aprovi la independència i es declari, aquestes institucions estan a la mà de l’estat espanyol, de fet no són sobiranes. Però a partir d’aquell moment sí que ho seran i prendran les regnes polítiques del país.
En aquell moment oportú que haurà de decidir la Taula de comandament per la República, s’ha de produir en cadena quasi simultània l’aprovació pel Parlament de la República independent, la seva Proclamació pel Govern i pels ajuntaments i la presa del territori i llocs clau per la ciutadania.
No sembla que hi hagi cap altra seqüència possible, però per poder-ho fer amb èxit és imprescindible:

1. Que hi hagi una unitat estratègica, tàctica i d’acció comandada per la Taula de comandament de la República (o com se li vulgui dir).
2. Que la ciutadania estigui organitzada, formada i exercitada per prendre el control del territori amb mitjans no violents.

Actualment no disposem d’una cosa ni de l’altra.
Pel que fa a la unitat, en aquests moments tant malmesa, segurament caldrà que alguna tercera part amb persones de reconegut prestigi, neutralitat i transversalitat dins de la lluita independentista promogui l’acostament dels diferents actors i aconsegueixi que acceptin la creació de la Taula de comandament per la República.
Pel que fa a la formació de la ciutadania, les entitats cíviques i els partits haurien de fer formació teòrica i pràctica de la lluita no violenta, alhora que establir la xarxa que ha de permetre organitzar i dirigir la presa de possessió del territori en el moment que caldrà fer-ho. L’èxit de la planificació de l’1 d’octubre és una mostra que som capaços de fer-ho.
La preparació de la ciutadania no pot esperar.
Tenir en compte que tot això es necessari tan si es pensa poder aconseguir mitjançant pacte l’exercici del dret a l’autodeterminació com no. Sempre hi haurà el moment en que caldrà dominar el territori per a fer-lo efectiu per molt pacte que hi hagi amb Espanya, doncs ja sabem quin és el seu nivell d’incompliment dels compromisos.

Antoni Serrano
Països Catalans
11/10/2018

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *