Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

24 de febrer de 2021
0 comentaris

Xirinacs i la memòria històrica (records d´un viatge a Barcelona)

Homenatge al gran patriota català Lluís M. Xirinacs, exemple cabdal de lluitador per l´alliberament nacional i social dels Països Catalans

Miquel López Crespí

 

La majoria de partits i organitzacions independentistes de l’ampli ventall de l’esquerra revolucionària (marxistes, anarquistes, socialistes de totes les tendències…) han fet seu el meu assaig damunt la història de la transició (la nova restauració borbònica).
Aquestes dies he viatjat a Barcelona [2001] presentant l’obra No era això: memòria política de la transició, que m’ha publicat Edicions El Jonc. No cal dir que marxar per uns dies del cau estantís i envejós que ens encercla amb el seu alè pestilent i malaltís (frustrats de tota mena que ordeixen campanyes per provar de barrar el pas a qui publica, al creador mallorquí) representa un parèntesi de calma i tranquillitat.
Organitzacions històriques del nacionalisme d’esquerres com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista de Mallorca (PSM), Maulets, Alternativa per Mallorca o Endavant-Organitzacio Socialista d’Alliberament Nacional han recomanat des de les pàgines de les respectives publicacions el llibre publicat per Edicions “El Jonc”.
Aquesta realitat vital (el fet de tenir tants i tants d’amics invisibles que et llegeixen), anima, reconforta i, evidentment, encoratja. Per això els dies passats al Principat han servit per carregar bateries i avançar en la tasca de la recuperació contínua de la nostra memòria collectiva en el camí de servar i analitzar els esdeveniments més importants de la nostra història més recent. Pensem que a part de la publicació l’any 1994 de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) editat per Lleonard Muntaner, i de la sortida a la llum de Cultura i Antifranquisme (Edicions de 1984), i ara mateix de No era això: memòria política de la transició hi ha pendents, per a la seva propera publicació, El compromís polític de l’intellectual català en el segle XXI i Les lluites dels anys 60-70 en el combat antifeixista.

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'”esquerra” amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la “tasca” s’encarregaren principalment el PCE i el PSOE
L’amic Lluís M. Xirinacs, el benvolgut i aferrissat combatent pels nostres drets nacionals i socials (a qui vaig conèixer en els anys setanta, en temps de la meva militància en el PSM, com explic en No era això: memòria política de la transició), i autor de tres famosos i imprescindibles llibres per a qui vulgui conèixer a fons la història de la transició al Principat (La traïció dels líders, volums I, II i III editats per Llibres del Segle) ja havia presentat No era això (pel seu compte!, això sí que són amics!) a Argentona (Baix Camp). Ara, unificant esforços (El Jonc, Endavant, el Centre de Documentació “Arran”…), es tractava de promocionar-lo una mica més a la mateixa Barcelona. Aquest va ser el motiu del viatge al Principat: tornar petar la conversa amb l’admirat amic, exemple d’intellectual català compromès, el company de lluita per la llibertat del oprimitits Lluís M. Xirinacs. Particularment volia valorar de prop aquesta revifalla del nacionalisme marxista, dels grups revolucionaris de tendència esquerrana que han sorgit com a bolets en tota la pell de la nostra terra. Sortosament, com dèiem una mica més amunt el “panorama” polític del Principat ha anat mudant per a bé. Durant uns anys, després de l’embranzida revolucionària i antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria collectiva del nostre poble) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d’avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'”esquerra” amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la “tasca” s’encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d’aconseguir la desmobilització total i absoluta d’aquesta avantguarda social. L’esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris, antifeixistes i antiracistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de ‘comunicació’) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència. Arribava la follia del comprar per comprar, l’època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN). La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres països dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) també servia per a la campanya contrarevolucionària mundial. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”).

Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l’esquerra oficial. És el que parlàvem a Barcelona amb els companys d’Endavant
Les coses han canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l’esquerra oficial. És el que parlàvem a Barcelona amb els companys d’Endavant.
El que més em copsà en aquests dies de presentació de No era això va ser precisament poder entrar en contacte amb els companys i companyes d’Arran, d’Endavant-Organització d’Alliberament Nacional, amb tants i tants collectius del Principat. Interessant va ser el contacte amb els amics d’Arran (que han muntat un dels millors centres de documentació dels moviments socials que conec). Com m’explicaren n’Elba i n’Ivan, Arran no és una iniciativa aïllada. Aquest important Centre de Documentació dels Moviments Socials forma part de tota una xarxa d’espais que d’alguna manera o altra estan compromesos en la recuperació d’una cultura de la resistència i la difusió ideològica de tot un seguit de valors emancipadors i rupturistes. Arran no es vol quedar en només quatre paraules boniques. Aquests companys consideren la pràctica com un element indispensable en el desenvolupament d’una lluita anticapitalista real.
No cal dir que hi estic completament d’acord. No mancaria més! Es tracta -com fan tots aquests collectius del Principat i d’altres indrets dels Països Catalans- d’anar recuperant espais des d’on potenciar ideals relacionats amb la justícia social (la lluita anticapitalista), la dignitat de pobles i persones, el respecte a la diferència tan racial i sexual com cultural. Espais des d’on impulsar valors com la igualtat, l’inconformisme, l’autoorganització.
Deia quan començava a escriure aquest article que estar uns dies amb amics del PSAN, Maulets, Endavant i tants de grups actius en la lluita per la independència i el socialisme, rejoveneix, i molt més quan un dels teus llibres (en aquest cas No era això: memòria política de la transició) esdevé una espècie de “biblia” del jovent revolucionari català. M’ho deia una noia d’Arran que havia vengut a la presentació de l’amic Xirinacs, al local de Sants on ens arreplegàrem munió de nacionalistes d’esquerra: “Ja fa anys, una nodrida xarxa d’ateneus populars, de casals obrers, d’ateneus enciclopèdics i de cooperatives va fer trontollar les bases del capitalisme. Aquella generació de revolucionaris dels anys vint i trenta! I per aquest motiu (els tres anys de valenta resistència contra el feixisme, la revolució, la resistència en el “maquis” en la dura postguerra) el poble va ser anihilat tant físicament com mentalment pels botxins del capitalisme. Actualment, tot i les grans diferències amb llavors, cal seguir mantenint viva la lluita, i nostra és la responsabilitat d’aconseguir-ho”.

Reconec -i l’amic Xirinacs deia el mateix- que feia anys no ensopegàvem amb un jovent amb tant alt grau de consciència revolucionària
Reconec -i l’amic Xirinacs deia el mateix- que feia anys que no ensopegàvem amb un jovent amb tant alt grau de consciència revolucionària. Tot el que els venuts al sistema (partits, pseudoiintellectuals, xurma sense principis aferrada a la mamella del poder) havien provat d’ensorrar (marxisme, anarquisme, lluita anticapitalista i antirascista) ara és recuperat per aquest valents i agosarats allots i allotes d’Endavant, PSAN, POR, Maulets, Arran i tants i tants Casals, Ateneus Populars, Centres de Documentació que han sorgit – sorgeixen!- arreu de la nostra geografia.
Moments més tard, en el local de Sants on, amb la gent d’Edicions El Jonc, Endavant, Xirinacs i jo mateix encetàvem el debat damunt la transició (les traïdes de la transició!) i el paper de l’intellectual català en el segle XXI, un jove revolucionari ens deia, tot resumint el pensament d’Arran: “En el nostre ‘món al revés’ on la probresa equival a delinqüència, la dissidència a terrorisme i la liberalització econòmica garanteix el benestar d’uns pocs en nom de la llibertat, es fa urgent donar la volta a aquesta versió tergiversada. El pensament únic és una arma molt bona del capital per a tenir-nos submisos i callades. La història que ens han ensenyat és la dels poderosos, mentre l’altra cara de la realitat, la que patim els pobles i les persones oprimides, la dels que trenquem el silenci i sortim al carrer, ha estat sempre silenciada i manipulada. Per això contribucions com la que significa No era això: memòria política de la transició són d’importància cabdal per al jovent revolucionari, pel poble dels Països Catalans, i és precisament per això mateix que nosaltres, des d’Arran, des dels nombrosos collectius nacionalistes i d’esquerres on militem, recomanem el llibre”.
Moments després, collocant la senyera amb l’estel i la bandera de la Commune de París (enguany es compleix el cent-trentè aniversari del primer govern proletari que existí en el món), el company Lluís M. Xirinacs inicià la presentació que, cal dir-ho, va ser profitosa i molt més extensa del que recull el petit extracte que publicam. Evidentment les retxes que em donà són només un breu resum de tot el que ell va explicar. Però valgui aquest resum per a copsar una mica com va ser la presentació de No era això: memòria política de la transició.
Digué Xirinacs, entre moltes altres coses:
“En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d’emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l’AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. ‘Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents’.
‘No hi estic gens d’acord.
‘La societat tan ‘matisada’ que ens ha tocat de viure, només ens dóna una ‘sopa boba’, un ‘centre polític’ a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d’uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
‘Miquel López Crespí ressuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobretot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
‘Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L’escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l’òptica valenciana! Perquè, deixeu-m’ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l’angle del Principat de Catalunya.
‘Més qualitats. Ell, a més d’un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d’un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l’inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l’esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l’opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
‘Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l’any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l’Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n’és actor i testimoni fidel.
‘Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
‘El lector que vulgui viure la reflexió i l’acció necessàries per a l’alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L’honestedat, en la claredat. Una prova és que el llibre s’està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis juvenils desperts dels nostres Països Catalans”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!